Estem de vacances... encara que no ho semble...

De la presentació a València, i de Marc Granell (final del periple promocional d'Aimia)

Ahir vam fer l’acte de presentació d’Aimia a València. El poeta Marc Granell, que en va fer d’oficiant, va demostrar el seu ofici durant la presentació: un bagatge de lectures immens, la seua dilatada experiència poètica i, sobretot, el seu amor i compromís incondicionals pel gènere líric. Marc va fer una presentació molt bonica, plena de rigor analític i tan plena de lloances a la meua “trajectòria” (el caos “professional” que edulcora la solapa del llibre –més impressionista que impressionant, val a dir,) que em va fer enrogir davant del públic, i em va arrabassar les paraules amb què volia agrair-li la deferència de presentar-me el llibre. Em va aclaparar tant la seua generositat que amb prou feines vaig poder balbucejar unes poques idees de lloança envers l’admirat Marc; i per això ara em veig obligat a escriure’n.
Marc Granell és una persona amable i cordial, que parla assossegadament i intel·ligentment, amb un coneixement de la causa lírica absolutament corprenedor. La seua trajectòria poètica és impecable. Alguns dels seus llibres constitueixen una fita destacable de la nostra lírica recent. Jo me n’he llegit alguns –Llarg camí llarg, Fira desolada, Versos per a Anna...– i hi torne, de tant en tant, quan el temps i les obligacions m’ho permeten. A més, és un entusiasta i un activista literari incansable: en són bona prova el fet que haja participat en nombroses tertúlies literàries, com a membre-jurat d’innombrables premis, com a editor, traductor, compilador... I ha exercit, ben sovint, un paper encoratjador de noves veus poètiques que, com vulgarment es diu, no es paga en diners. Vaig proposar-li a Marc que em presentara el llibre per aquestes raons; i també perquè és de València –com jo–; perquè admire la seua trajectòria, perquè m’agrada la seua obra i, sobretot, perquè és una persona plena de virtuts, molt generosa i amical. Ho sabia tot això, del Marc, i, això no obstant, ahir em va sorprendre fent-me una presentació que no oblidaré mai, per molts anys que passen.

La d’ahir era una presentació important per a mi. Després de presentar el poemari a Alacant, Gandia i Barcelona, volia reblar el clau d’aquest periple líric a la meua ciutat, València, a la qual li dec tant i tants retrets li he fet –perquè me l’estime molt i voldria que fóra millor i més bonica encara que ja ho és ara. Veure tanta gent a la presentació em va emocionar d’allò més. Familiars, amics, coneguts, desconeguts... no tinc paraules per agrair-los l’assistència i estima mostrats. Veure’ls ahir em va fer molt feliç; doblement feliç perquè no m’ho esperava... però, és clar, jugava a casa. Però, tot i que sé que és insuficient, no em puc estar de donar-los a tots mil gràcies.

I, per fi, València!

Benvolguts amics i amigues:

Després de presentar el poemari Aimia a Alacant, Gandia i Barcelona, arriba el torn de la meua estimada ciutat, València.

La presentació tindrà lloc aquest dimecres, 18 de juny, a la Casa del Llibre (passeig de Russafa) de València, a les 19.30 h, i correrà a càrrec del poeta Marc Granell.

En acabar, se servirà una copa de cava.

No cal dir que seria per a mi un motiu d'alegria que hi poguéreu vindre i compartir una bona estona amb nosaltres.

Gràcies per la vostra atenció.

Juli Capilla

De la presentació a Barcelona, i del Sam

Dimarts passat vam presentar el poemari a la llibreria Catalònia. Un “viatge llamp” a Barcelona que Maite i jo vam fer en a penes 24 hores, amb l’excusa d’Aimia. Un viatge que ens va deixar extenuats, però molt satisfets. Fa goig retrobar els amics que no veus massa sovint, i també fer-ne de nous. Feia no sé quants anys que no vèiem Alícia Toledo, tot i que no hem perdut mai el contacte amb ella*. Alícia va fer les presentacions i va parlar sintèticament, però sàviament, del poemari. Entre el públic hi havia alguns amics saforencs incondicionals: Isabel Clara Moll i Francesc Vila, als quals he d’agrair-los la deferència, una altra vegada; i també Josep Gregori, l’editor de Bromera, que per mi va ser tota una sorpresa, molt agradable, per cert. No coneixia Sam Abrams. No el coneixia personalment, més enllà d’alguna conversa telefònica i per mail. Sabia que Sam Abrams era un gran coneixedor de la literatura catalana i universal, un lector de poesia subtilíssim –perquè el seguisc a la premsa–, i malgrat aquestes coneixences prèvies, l’anàlisi expositiva que em va brindar despús-ahir em va emocionar, i no tant perquè fóra laudatòria –que també–, sinó per la intel·ligència, la perspicàcia i la profunditat de la seua proposta de lectura. Sam Abrams en va fer una dissecció –en el bon sentit de la paraula– d’Aimia literalment impressionant, impecable, contundent, rotunda. A la presentació també hi havia alguns espontanis desconeguts, i el Jordi Valls, poeta de Barcelona, que ja havia llegit i que vaig tindre la sort també de conèixer: un entusiasta del gènere líric i un agitador-organitzador de les obres dels altres –que ja té mèrit, això. Després de la presentació ens en vam anar a sopar i encara vaig tindre l’oportunitat de conèixer la dona del Sam, Abi (no sé si s'escriu així, disculpeu-me), i el poeta Joan Elies Adell, bonhomiós i obert. Vam passar una vetllada feliç –Maite em va dir que estava eufòric–, i els ho vull agrair expressament a tots.

* No entenc per què hi ha gent que s’entesta a menysprear i malparlar d’Internet: per mi és, massa sovint, l’única possibilitat de mantenir l’amistat i la comunicació amb algunes persones; si no fóra per aquesta “línia cibernètica”, els lligams amb alguns amics i familiars serien impossibles. I és també una font de coneixences ben valuosa –no fa gaire vaig conèixer personalment Antoni Gómez: vam dinar plegats, gràcies a Internet, i va ser tota una troballa.

Presentació d'Aimia a Barcelona

Benvolguts amic i benvolgudes amigues:

Em plau comunicar-vos que el pròxim 10 de juny tindrà lloc la presentació del meu poemari Aimia, a càrrec del crític literari i poeta Sam Abrams i de la periodista Alícia Toledo.

La presentació tindrà lloc a la llibreria Catalònia de Barcelona, a les 19.30 h, dimarts, 10 de juny. No cal dir que seria per a mi un motiu de gran satisfacció i alegria que hi poguéreu assistir.

Ben cordialment,

Juli Capilla

Agustinos III (una foto per al record)

Una foto per al record: d'esquerra a dreta, Miguel Ángel Catalán (centrecampista); Vicente Cabanes (porter); Quique Aleixandre (punta-pivot): Manolo Calvo (defensa), Juli Capilla (davanter esquerre) i José Domingo Catalán (defensa).

Agustinos II (El partit de futbet)

Feia més de vint anys que no jugàvem al futbet al pati del col·legi. I mira que hi vam fer partits... Entre aquells murs del col·legi Agustinos de València, aliens al que es coïa a fora (aquells anys difícils de Transició que ignoràvem des de la ignorància infantil i juganera), alguns dels meus companys i jo desitjàvem amb una ànsia quasi esbojarrada -l'ànsia i el deler que et proporcionen els anys de la infantesa- que arribara l'hora del pati per jugar-hi al futbet. En aquella mitja hora de pati, aquell oasi d'esplai enmig de les lliçons i de les ensenyances dels frares, fèiem el partit; bé, més aviat els partits, perquè s'hi jugaven alhora set o huit o nou o deu, no ho sé, vint partits! De manera que podia passar que en un moment donat et furtara el baló no el de l'equip rival, sinó el de qualsevol altre equip d'un altre partit; que algú t'entrebancara un regat; que entropessares amb un altre o que, en el pitjor dels casos, et pegaren una balonada inesperada al cap o a la cara que et desarmava completament, fins al punt de fer-te caure a terra, o frustrar-te alguna jugada increïble. Només disposàvem d'un pati i un mateix recreo per a tots. Així que, per força, havíem de compartir-lo.

L'altre dia vam tornar a jugar al pati verd de sempre. Hi vam fer un minitorneig i vam tornar a gaudir de l'esport. Ens vam tornar xiquets per unes hores. Fins i tot vam lligar alguna jugada de trellat, després de tants anys. Vam cridar Goooooool!! I ens vam abraçar i felicitar com feia, si fa no fa, vint anys arrere. I vam tornar a sentir aquella felicitat que sentíem quan érem infants.

Després del sopar, un company de curs, però d'un altre grup (Yagüe, crec que li diuen), se'm va acostar i, amicalment i bonhomiós, em va fer memòria d'un partit -una final, va remarcar- que vam jugar el grup A contra el grup C, en un de tants tornejos que els frares bonament ens organitzaven. Em va dir que recordava un gol que li vaig fer en aquell partit. Jo no recorde el gol en absolut que ell diu que li vaig fer, però no se m'oblidarà mai un penal que vaig errar precisament en el mateix partit i contra el meu rival entre els pals (volia que la terra m'engolira). L'altre dia li vaig fer un altre gol -amb una mica de sort, tot cal dir-ho. I vaig errar de nou un penal, que ell em va parar amb gran i ja experimentada habilitat. Hi ha coses que no canvien, per molts anys que passen.

Agustinos I

Ara fa tot just una setmana que ens vam reunir els antics companys del col·legi “Agustinos” de València, per celebrar que fa 20 anys que vam acabar COU. Ja havíem fet un parell de sopars previs, l’any passat i l’altre. Com era d’esperar, aquestes trobades sempre són un èxit, perquè a la nostàlgia per uns temps ja irrecuperables –o només recuperables a través dels records i de la sacralització que ben sovint presideix tot procés de remembrança– s’hi afegeix la curiositat per veure com s’ho han fet els altres, vitalment i professionalment. Primer de tot, fa molta gràcia la primera vegada que veus algun company del col·legi després de vint anys –en el meu cas vint-i-quatre, perquè només m’hi vaig estar fins a vuitè de l’antiga EGB. De vegades, ni tu el reconeixes, ni ell et reconeix a tu. A mi em va passar justament amb el company que va seure al meu costat durant vuit anys!!! I va ser un xoc. En el cas de la majoria de companys, però, hi ha un primer moment en què els veus i, en un breu instant de temps, unes dècimes de segon tan sols, n’hi reconeixes els trets fisiològics i facials principals, alhora que constates el pas inexorable dels anys: tots estem més vells, òbviament, alguns més que uns altres: caps pelats, o densament poblats de cabells blancs, alguna panxeta incipient... Però, al capdavall, aquest envelliment no ens importa massa, la veritat –entre altres coses perquè encara ens podem considerar “joves”; l’acceptes, l’envelliment, també, perquè encara hi veus, en els rostres feliços dels teus companys, aquells xiquets que van conviure amb tu hores i hores, entre pupitres de fusta arredonida i perversament guixada, parets amb fotografies de sants i marededéus, algun retrat insidiós del Generalísimo... (tots recordem especialment, perquè ens va marcar, un frare que ens alliçonava sobre el règim). La trobada del proppassat dissabte va estar molt bé. Els partits de futbet, antològics (com sempre, vam guanyar el mini torneig el grup A: hi ha coses que no canvien, per molts anys que passen); el sopar, exquisit; i fins i tot em va agradar la missa, jo que no hi vaig mai! (una missa lleugera, sense adoctrinaments obsessius; cristiana, això sí, però molt humana, en què el pare Alonso ens va desitjar un futur pròsper per a tots, inclosos els agnòstics, els ateus i d’altres heretges). Em va agradar i sorprendre la qualitat humana i la saviesa, i l’alt nivell cultural, dels nostres pares agustins. A la missa, i al discurs del sopar, no hi van faltar les citacions de sant Agustí, com mana l’orde al qual pertanyen els frares; però tampoc al·lusions al poeta Claudio Rodríguez, o fins i tot a Freud!!!, en una demostració de domini del llenguatge i estilístic francament admirables –intuïsc que el pare Alonso deu tenir més d’una vel·leïtat literària, sobretot poètica. Els devem moltes coses als nostres pares agustins –també algun retret–; el balanç d’aquells anys remots, però, és molt positiu; retrobar els companys, al cap de molts de temps, un privilegi que caldrà repetir en pròximes convocatòries.

Teologies

L’espetec conhorta, minva la fatiga;
la fiblada fussa en l’entusiasme;
la sospita no taca feligresos;
un combregar atent a misses dites;
pregar complint els rituals pagans
que resa la utopia, amb vehemència;
els plecs de la porfídia iconoclasta;
la balma i l’esperó, l’aigua esqueixada;
vel·leïtats de voluntat primera;
la irreverència previsible dels creients;
l’exabrupte lasciu de l’apòstata;
la gosadia tàctil del solatge;
la boutade, el frec a frec, l’alliberament;
el rebombori neguitós dels sabres;
l’espasa que circumda l’ham del cercle;
la carnassa mengívola, l’esquer,
el colèric brunzir de les abelles;
els arribistes dúctils profitosos;
els carronyaires sense escrúpols;
els precs líquids, les benaventurances;
la llengua encuriosida els fluxos tasta;
la provatura dels empelts que indaguen;
un esplet a dintre, una reverència
que esprem vocacions sagramentals

sense haver de fer-ne els sacrificis.

J. Capilla: Aimia, Aguaclara, Alacant, 2008

(Premi Tardor de Poesia Castelló de la Plana)

La presentació d'Aimia a Ambra (Gandia)

Anit -ara fa una estona, a penes unes hores- vam presentar Aimia a la llibreria Ambra de Gandia. Lluís Fornés va oficiar l'acte de presentació amb un savi i detallat paper sobre el poemari, una crítica d'aquelles que un autor no sap com agrair perquè denota una lectura atenta i perspicaç. Algú es preguntarà per què vaig triar precisament Lluís Fornés per presentar el meu llibre a Gandia. De primer, he de dir que no el coneixia, personalment, tot i que sí que en sabia alguna cosa, de la seua trajectòria intel·lectual, professional i política; i havia llegit més d'un article seu a la premsa. La "tria" ha estat casual. Vaig conèixer el Lluís per Internet: un dia em va enviar un missatge per felicitar-me pel llibre, per dir-me que l'havia entusiasmat i que si algun dia el presentava, que l'avisara. Així que li vaig proposar que me'l presentara a Gandia, i va acceptar la invitació. Avui ha estat un dia feliç. L'acte ha estat molt bé, pense, gràcies a les paraules que Fornés ha pronunciat davant d'un auditori atent i, majoritàriament, trobe, desproveït de prejudicis polítics. Aquest matí, però, un amic (una persona que m'estime molt i per la qual sent admiració) m'ha advertit amb unes paraules que no m'han agradat gens, perquè destil·laven un a priori quasi incontestable, un "raonament" sense raons, un judici gratuït i sense cap mena d'argumentació: un prejudici, al capdavall. Després d'una sèrie de desqualificacions o, millor dit, d'infravaloracions sobre el personatge en qüestió, sense cap mena d'argument, m'ha sentenciat: "Vés amb compte amb ell". Així que us he de confessar que aquesta vesprada estava una miqueta dolgut i, alhora, preocupat, per si "passava" alguna cosa -més aviat, des de fora de l'acte; en absolut des de dins. I ho he corroborat: no ha passar res. Ans al contrari, ha passat que l'acte s'ha desenvolupat amb total normalitat. Més encara, ha estat, si em permeteu l'entusiasme, un èxit de públic, i també de vendes, i me n'alegre molt, sobretot per Pepa, l'emblemàtica llibretera d'Ambra. A més, l'anàlisi que n'ha fet pública, Fornés, d'Aimia, m'ha emocionat, per les raons que he explicat adés (per cert, li he demanat el paper a Lluís i no hi ha res que induïsca al segregacionisme, ni lingüístic ni polític). M'ha omplit de goig i de satisfacció veure com ha vingut a la presentació gent que esperava, i també gent que no esperava. La gent s'ho ha passat bé, trobe. I com que Maite havia fet unes coques boníssimes, després la tertúlia ha estat també un èxit. La majoria ignorava les meues tribulacions -aquestes que ara escric-, i ignorava doblement els judicis gratuïts, els prejudicis, que ben sovint presideixen les relacions entre els valencians. I a aquest País Valencià nostre li sobren per damunt del cap els prejudicis, les discussions i les diatribes polítiques estèrils, les intransigències dels uns, però també les dels altres. Algú em dirà que m'equivoque. Potser les meues tries no són políticament correctes, o no són oportunes; però puc dir almenys que no m'he deixat arrossegar per la intransigència ideològica, pels essencialismes fonamentalistes, per la intolerància. El diàleg és -ja ho esgrimia Ernest Lluch- la principal "arma" contra els que no pensen com nosaltres. El primer pas, i el millor antídot, contra la ignorància; vull dir contra els qui ignoren els altres des de la premissa incontestable de pensar i sentir-se posseïdors d'una "raó" absoluta.

PD Agraïsc molt la presència a l'acte de presentació d'Aimia a Ambra (Gandia), dels meus amics i companys de pilota: David Català i Maife, Manolo Marco i Amparo, Emili Josep Marcet Mengual, Gabi i Rosa; de la família més pròxima: Maite, els meus fills Jordi i Laia, la tia Marta, i els meus pares; i també d'altres amics i coneguts, com ara Josep À. Mas i Castells, Carles Mulet i companya, Christelle Enguix, Josep Lluís Roig, Jesús Puig, Lluís Miret, Ferran Millet, i d'altra gent de la qual no recorde el nom però a la qual els estic molt agraïts per la seua presència.

Presentació d'Aimia a Barcelona

Presentació d'Aimia a Gandia

AMBRA LLIBRES

Benvolguts amics, benvolgudes amigues:

Tenim el plaer de comunicar-vos que aquest dimecres 28 de maig, presentarem a la llibreria Ambra el llibre AIMIA de Juli Capilla, 13é Premi Tardor de Poesia Castelló de la Plana 2007, editat per Aguaclara.
Hi intervindran: Juli Capilla, autor del llibre, i Lluís Fornés.

Serà a les 20:00, a la Llibreria Ambra de Gandia (Av. d'Alacant, 12)
Ens agradaria molt comptar amb la vostra companyia

Presentació d'Aimia a Alacant

Ahir vam presentar Aimia a Alacant, a la llibreria 80 Mundos. Ja hi vaig estar, ara fa aproximadament un any i mig, per presentar L’home de Melbourne. 80 Mundos és una molt bona llibreria, d’aquelles en què el llibreter s’implica fins a la medul·la i treballa amb els clients amb la perspectiva de considerar-los, abans de tot, lectors, no únicament compradors –al capdavall, si treballes bé, si atens la gent amb amabilitat i cortesia, acabaran comprant-te llibres, n’estic segur. No debades, 80 Mundos ha rebut bastants premis de l’Estat en reconeixement a la seua tasca de difusió de la cultura. En aquesta llibreria situada al bell cor de la ciutat d’Alacant es fan un munt d’actes culturals i de presentació de llibres. I, de llibres en català, n’estan molt ben servits, molt millor que en moltes llibreries de València –per no parlar de les grans superfícies comercials.
A la presentació, hi van vindre unes vint persones, a les quals vaig agrair la seua assistència. Entre el púbic assistent, hi havia alguns familiars (que m’estime molt) i amics. Hi havia Lluís Alpera, Enric Balaguer i Ximo Espinós, de la Universitat d’Alacant, i vaig conèixer personalment Emili Rodríguez-Bernabeu, amb el qual havia parlat alguna vegada per raons literàries, i l’editor d’Aguaclara, Luis Bonmatí, i altres persones que no coneixia. Ximo em va fer una presentació molt acurada, fruit d’una lectura perspicaç i atenta, que només es pot confeccionar a partir d’un coneixement profund de la història de la nostra tradició i teoria literàries. Després, vam anar a sopar Ximo, Enric i jo, a un restaurant molt acollidor, retolat en valencià, El Mercat, i vam petar la xerrada. La conversa va ser plàcida, malgrat que –inevitablement– vam pelar tant com vam poder –i es mereixen– la classe política autòctona. M’aclaparen l’amabilitat, la generositat, la saviesa i, sobretot, la humilitat de l’Enric i del Ximo. Els vora tres anys que vaig fer de professor associat a la UA van ser ben profitosos. Vaig aprendre molt dels companys –i també dels alumnes–, i vaig fer-hi bones amistats. Al final, això és el que realment importa de qualsevol activitat en què, per sort, has de compartir, en què has de fer una mica de vida social. El pòsit positiu –i fins i tot el negatiu– que deixen les relacions ens humanitza. A la conversa també hi va haver espai per a parlar sobre literatura. Potser no hi ha gaires lectors de llibres en català al País Valencià; d’autors, però, no ens en falten, i n’hi ha, cal dir-ho, de molt bona qualitat, perfectament homologables als autors de qualsevol literatura occidental contemporània (jo sóc optimista de mena, què hi farem!). Continuar, persistir, resistir, si cal, és el nostre deure, i la nostra il·lusió. I, en qualsevol cas, a aquestes alçades ja no hi podem renunciar, a la literatura en català; ni tampoc no ens dóna la gana. Ni que el silenci i la soledat siga, ben sovint, el nostre company de viatge.

Soliloqui

Aquest silenci, amor inconfessable
que proclame en irredempta sordesa,
monòleg solitari, solitud indòmita,
dolorós soliloqui en la fosca,
closca o poema en si mateix tancat.
Aquesta llum que m’empeny des de dins
del ventre com un furó que et busca,
que en regira o destil·la l’aroma
quan dorms, quan vetles, quan somnies.
Aquesta dèria o bogeria impròpies
que alça l’estrep de sobte i entrelluca,
mira a favor de la teua esplendor.
Aquest amor és dentegada, suc,
mos, geniva, mugró, carícia líbia
labial, suor, volum o silueta
que enalteix el món i l’extasia.
Aquest devessall esbojarrat d’argent
mercuri o metal·lúrgia que il·lumina,
vessa la densitat contra l’oxigen.
Aquest constant anar i venir de l’ombra
del meu tos al teu cos intangible
surant amb les paraules pel poema,
sense tocar-te, a penes sense veure’t,
té una distància, un nom, un lloc, l’empremta
de l’amor que et dic i em calle alhora
perquè és indicible, forassenyat,
bellesa noble o impúdica luxúria,
–oh folla amor, oh fina amor!–
aquest silenci, amor inconfessable.

Aimia, Aguaclara, Alacant, 2008
(Premi Tardor de Poesia de Castelló de la Plana)

José Iniesta

Ahir vam anar a la presentació del llibre de poemes de José Iniesta, Arder en el cántico, guardonat amb el XXV Premio "Vicente Gaos" de poesía en castellano que convoca anualment l'Ajuntament de València. José Iniesta pertany a una sèrie de poetes d'expressió castellana que, de València estant, formen part del bo i millor de la lírica espanyola. Un altre poeta oliver, Enric Sòria, ha remarcat més d'una vegada l'altura poètica d'alguns noms pròxims, com ara Carlos Marzal o Vicente Gallego. Aquesta "generació" de bons poetes valencians en castellà no ha eixit, cal dir-ho, del no-res. N'hi ha precedents il·lustres que han afaiçonat i propiciat aquesta plèiade nova de saba poètica. César Simón, Jaime Siles, Francisco Brines, Vicente Gaos, Guillermo Carnero, etc., són noms inexcusables de la lírica de finals de segle XX i, en alguns casos, de la primeria de l'actual. El nom d'Iniesta em sembla que està a la mateixa altura que aquests noms il·lustres esmentats.
La poesia d'Iniesta és una poesia essencial, al·legòrica, servida en petites dosis, en càpsules condensades; una poesia concentrada, simbòlica -però no críptica-, d'una bellesa enlluernadora. Ahir ens va delectar amb la lectura d'alguns dels seus poemes -per cert, precedida per un estudi introductori perspicaç i intel·ligentíssim d'un crític amic del poeta del qual no recorde el nom (ho sent de veritat), però que va ser francament memorable. La manera de fer d'Iniesta l'acosta a la millor tradició de la mística castellana -no debades, en l'acte hom va parlar de la presència, en la poesia d'Iniesta, de San Juan de la Cruz i de Santa Teresa. Una poesia en què el temps és, en realitat, sempre el mateix temps; en què la llum es filtra pel pati de la casa del poeta tot evocant una llum passada que és sempre la mateixa. Poesia dels instants perfectes que lluiten -i d'alguna manera ho aconsegueixen- contra la mort, en aquest trànsit peremptori, efímer, del nostre pas pel món i per la vida. Ahir, Iniesta em va emocionar, per instants va fer que se m'esborronara la pell... La irrupció d'Iniesta en l'àmbit de la lírica espanyola caldria celebrar-la amb alegria i situar l'autor en el lloc que li pertoca.

La verdad que queda

Al final lo que queda es el silencio,

el rastro de la sal es lo que queda,
es la ausencia en el cántaro volcado

del agua derramada.

La verdad en el hueco tan oscuro
que encierra con su gesto por el aire

el movimiento ciego de las manos.

Literatura a la Safor

Ahir vam anar a recitar poemes al Casal Jaume I de Gandia. Hi vam anar Isabel Garcia i Canet (que, per cert, avui s'ha fet públic que li han donat un nou premi: moltes felicitats!), Tomàs Llopis i jo mateix. No hi havia, val a dir, molta audiència, però les persones van gaudir -això espere- d'un recital que va ser també una mena d'explicació del modus operandi de les obres que tots tres presentàvem. Fa goig veure que a Gandia -i a la comarca de la Safor, per extensió- la cultura funciona; que les autoritats oficials (ajuntaments, mancomunitats, associacions, etc.) valoren les persones que ens dediquem a fer papers, literaris o no, o a qualsevol de les diverses manifestacions d'allò que s'entén per cultura. Aquesta atenció i consideració és molt d'agrair en un país -em referisc al País Valencià, és clar- en què el govern de torn no només no en fa cas, de la cultura, sinó que la menysprea sistemàticament i l'oblida amb una indissimulada prepotència (la ignorància és molt atrevida, la malícia no té límits). Potser aquesta atenció primmirada que la Safor brinda a la gent de la cultura: escriptors, historiadors, cineastes, etc., explica l'esplendor literària de la comarca. La plèiade de poetes, novel·listes, assagistes i, fins i tot, algun dramaturg que han reeixit darrerament a la Safor en són la millor prova. Aquesta vitalitat només és comparable a la comarca de la Ribera (Alta i Baixa), la qual gaudeix també d'una bona nòmina de lletraferits valuosos. A la resta del País, per desgràcia, llevat potser dels nuclis aïllats de València, i en menor mesura de Castelló i d'Alcoi, la cosa -en termes numèrics, minva bastant.

Ahir ens ho vam passar bé, al Casal. És important que els autors en sentim valorats. És important sentir que tenim un públic lector. La literatura sense públic és un soliloqui quasi absurd. Ben pocs escriptors -crec jo-, llevat d'algun egòlatra mig tronat, es pot permetre el luxe de prescindir-ne, dels lectors. Isabel Garcia i Canet ens va llegir poemes del seu llibre Claustre. Tomàs Llopis va recitar peces de Sospirs de Babel. I jo, que portava un recull de poemes nou de trinca, vaig fer públics alguns poemes d'Aimia.

Ànsies de llibertat

Hacia rutas salvajes (Into the wild) és la darrera pel·lícula de Sean Penn. Basada en fets reals, el film retrata les aventures de Christopher McCandless, un jove nord-americà de vint-i-quatre anys que va marxar tot sol a viure a Alaska. Seguint el llibre de Jon Krakauer, Hacia rutas salvajes, la pel·lícula conta les peripècies que va viure Christopher durant vora dos anys de viatge erràtic, un periple que el va dur a recórrer la part més salvatge de la costa oest nord-americana i que el va portar finalment a Alaska. Una fugida o una recerca envers la llibertat, en una edat en què tot és possible i impossible alhora, perquè les coses s'amiden amb una exigència mil·limètrica i els diagnòstics són severs, incontestables i relatius ensems, plens de contradiccions. Una època fascinant en què els ulls miren encara amb una frescor que, amb el pas del temps, perdem o minimitzem per tal de sobreviure. El jove Chris va sentir aquesta pruïja vitalista, aquest deler de viure, aquesta ànsia, i "va pagar" la seua autenticitat, el seu afany, amb la mort. És aquest el seu fracàs i el seu triomf a un temps. Perquè potser sabia que després de la seua "aventura" l'esperava -o pensava que l'esperava- una existència vulgar o, a tot estitar, anodina, convencional. M'ha trasbalsat aquesta pel·lícula i m'ha fet descobrir que potser una bona manera de superar els límits i les cotilles a què la societat ens sotmet és d'adaptar-s'hi de la millor manera: entrant sempre per la porta del darrere de la tenda per aprofitar-se dels tresors que ens brinda la rebotiga. No se m'acut una manera millor de burlar les crosses i de caminar sobre les aigües, de córrer sentint com l'aire ens impulsa lleument, en un breu instant fugaç que -per contrast- ens sap a glòria. Que ens autoengayem en l'intent ja no deu importar gaire si l'enganyifa ens serveix no només per sobreviure sinó, sobretot, per viure amb la mateixa intesitat amb què Chris va sentir cada segon de la seua curta però intensa existència, la del jove que mira amb els ulls ben oberts, a través de la finestra, i sent com se li esmuny, a poc a poc, plàcidament, el darrer pàlpit de vida.

Saó dedica un dossier a la Safor

Des de fa uns quants anys que cada mes m'arriba la revista Saó. Al País Valencià aquesta publicació és una rara avis, si tenim en compte els García-Gasco & Cia. Saó té un contingut religiós que dissenteix de totes totes de les directrius i els dicteris de l'Església catòlica oficial, de València i de Madrid. A més, es tracta d'una revista que -per als qui no som religiosos- ens resulta especialment atractiva, perquè es fa ressò també de temes d'actualitat: culturals, polítics i socials. I això té molt de mèrit, i és molt d'agrair, en una revista d'aquesta mena. Primer de tot, perquè la revista té vocació d'incidir sobre la societat, més enllà de les seues creences i de la fe catòlica, i també perquè tracta els temes d'una manera desacomplexada i democràtica.

El darrer número de febrer -i ja en van 325!- conté un "Quadern" dedicat a la Safor, amb tot d'especialistes que parlen d'una comarca que a l'entradeta del dossier és qualificada com "la reserva espiritual del país". Més enllà de la hipèrbole entusiasta de la frase, hi ha la realitat d'una comarca amb un passat literari certament excepcional, i una vitalitat lingüística sense parió al País Valencià, sí, però que presenta també profundes escletxes i, sobretot, una perpectiva de futur dubtós, a la vista de les inèrcies sociolingüístiques que sotraguen el país -també la nostra comarca. Així ho adverteixen Ignasi Mora (en un article dur i esperançador alhora) i Josep Piera, en una entrevista d'Emili J. Marín i Vicent M. Cardona, director i subdirector, respectivament, de Saó. Em sembla que els articles inclosos en aquest interessantíssim dossier ens haurien de fer reflexionar -als saforencs, i també a tots els valencians- sobre la situació en què ens trobem i què podem fer per a superar, sense caure en el victimisme més ranci, una realitat sociolingüística que, per bé que satisfactòria en línies generals -en comparació als altres valencians-, cal atiar per tal de millorar-la i assolir noves fites. De moment, aquest dossier de Saó apunta en aquesta direcció, tot esperonant cap a la reflexió -que no és poc-, i només per això ja paga la pena de llegir-lo.

El poeta i els lectors

P. Para usted, ¿qué sería una poesía ajena?
R. [Luis García Montero] Es la que cifra su calidad en su dificultad, o en el desprecio al lector. Los poetas tenemos mucha culpa de la pérdida de lectores. Porque cuando los poetas dejan de hablar de cosas que le interesan a la gente luego no pueden pretender que los lectores se interesen por la poesía. Se pueden decir cosas oscuras, pero también puede haber mucha calidad en un poeta claro. (...) Un poeta sectario casi siempre suele ser el poeta que confunde la calidad con la oscuridad.

Luis García Montero, Babelia (El País), 8 de març de 2008

Millennium

Un dels pocs programes de TV que veig –i que espere– amb veritable impaciència és Millennium, el debat setmanal que dirigeix el periodista Ramon Colom (Canal 33, dissabte, 23.55 h). Com veieu, l’horari és intempestiu, però paga la pena l’espera, perquè es tracta d’un debat tranquil, pausat, sobre temes culturals i socials diversos. A més, al debat el precedeix una entrevista amb un dels contertulians del programa. M’agrada especialment la manera que té Colom d’entrevistar: mira sempre d’indagar amb respecte sobre el seu interlocutor, l’incita a despullar-se intel·lectualment, li planteja alguna presumpta contradicció ideològica, però amb educació i elegància, sap extraure-li tot el suc perquè l’espectador puga gaudir dels coneixements d’un expert... Però, per sobre de tot, Colom m’agrada perquè sap fer el seu paper de periodista de la millor manera: sense cap afany de protagonisme, però sense quedar tampoc diluït en una ombra insubstancial.
Aquest dissabte passat el tema-lema del dia era: “Gandhi: la lluita no violenta”. Hi havia uns quants convidats. Aquest és també un dels al·licients del debat de Colom: la diversitat dels convidats, que proporcionen punts de vista diversos i sempre interessants, perquè solen ser gent molt preparada que, tot i la seua solvència, no solen ser petulants -cosa que no sempre es dóna entre els intel·lectuals. Em va cridar especialment l’atenció el personatge entrevistat del proppassat dissabte, Xavier Melloni, que Colom el va presentar com a teòleg i jesuïta. No sóc religiós, però potser la distància entre les persones creients i els que no ho són no és tan gran com ens pensem. De vegades, només és una qüestió de matisos, si més no pel que fa a la percepció de les coses del món. Potser no tots som religiosos o creients –si no tenim fe, difícilment podem ser-ho– però això no implica que els no religiosos o no creients no tinguem una “vida espiritual”, com va dir Melloni. De fet, aquest jesuïta de mirada lúcida i tranquil·la va insistir en la idea que un capteniment desegocentritzat és la prova més clarivident d’aquesta vida espiritual. Hi ha entre les coses i nosaltres un espai de silenci. I això és pura espiritualitat si sabem gaudir d’aquest espai de privilegi, d’aquesta manera de viure despullats de l'egolatria i de l’antropocentrisme que domina la nostra societat, materialista i pragmàtica. Millennium se situa en aquest espai de silenci. És una illa enmig de l’oceà d’aigües tèrboles de la societat frívola i simplista en què vivim. Una joia insòlita ple d’intel·ligència i de saviesa. Una cita suggeridora per a cada dissabte.

L'erotisme de la poesia o la poesia eròtica

Aquest cap de setmana vam aprofitar per anar a Ambra, una llibreria de Gandia que, almenys per a mi, és com un oasi de catarsi enmig d'un temps que es decanta invariablement per l'estultícia (aquest país valencià certament mediocre, que cada volta és menys país i menys valencià, i més fanfàrria, més faràndula, més falla, més fastuosament buit i pretensiós). Em vaig permetre de comprar-m'hi alguns llibres, entre els quals Si temierais morir, de Vicente Gallego. L'he estat llegint durant el cap de setmana (ai, déu meu, amb la feina que tinc...), de manera intermitent i fragmentària (que és l'única manera que tinc de llegir ara -i gràcies- quan no llig coses de la feina), però posant-hi tota l'atenció. Quin gust llegir per gust... Quin plaer més sublim, més total i més ple. Tenia ganes de concedir-me aquest petit privilegi i, tot aprofitant que diumenge ha plogut incansablment, m'ho he permés (tot i això, també he treballat una mica). El llibre de Vicente Gallego vaig decidir de comprar-me'l després de fullejar-lo i de llegir-lo en diagonal a la llibreria, però la recomanació de l'article d'Enric Sòria de dijous passat ja m'hi havia predisposat quasi definitivament. Té raó Sòria que estem en un bon moment poètic a València, tant en valencià com en castellà. Noms com els de Vicente Gallego i el de Carlos Marzal ho avalen plenament. I també en valencià passem per un bon moment. Ara, a última hora de la nit, m'hi he deixat anar per la xarxa, he clicat en un nom per curiositat, el de Clara Janés, i he descobert una esplèndida, fascinant poeta sensual que m'ha recordat a la costa-riquenya Ana Istarú, que vaig llegir fa uns anys en un llibre de la col·lecció Visor de poesia. Hi he trobat, salvant totes les distàncies possibles (perquè el nom de Clara té una trajectòria tan prolífica com impecable), bastants similituds estètiques amb el llibre amb el qual vaig ser guardonat, ara fa uns dies, amb el Premi Tardor de Poesia. (Per cert, del premi, m'ha fet especialment gràcia que cinc dels set membres del jurat foren dones, entre les quals hi ha la Clara. M'ha agradat molt perquè vaig intentar confegir un poemari digne en què l'amor, a pesar que està escrit des d'una perspectiva masculina, puguera ser plenament compartit i gaudit per una dona. En la mesura que me n'haja pogut sortir, pel que fa a aquest vessant eròtic, ho celebre amb alegria). Crec que n'havia llegit ja algun poema, de Clara Janés, però deu fer algun anyet. Sia com sia, us en transcric un poema que m'ha agradat especialment i que jo inteprete com el revers d'un anvers (o vicerversa) d'un mateix sentiment de desig, aquesta vegada expressat magistralment per una dona:

ESTUVE CON UN JOVEN...

Estuve con un joven

y supe al fin lo que era

el violento arrebato, la agilidad vibrátil,

cavidades melosas en la carnosa pulpa

suavemente entreabierta

hasta el linde dehiscente,

el perfecto engranaje,

la densidad precisa de jugos derramados,

la inclinación debida,

la posición exacta,

y la sabiduría del mutismo,

la belleza de un glande.

Eros (1981), Clara Janés

"Ni PP ni PSOE: País Valencià"

Ahir vam anar a Gandia. A la Universitat Politècnica hi havia la presentació de la coalició Bloc Nacionalista Valencià - Inicitiva del Poble Valencià - Els Verds. Ferran i Miquel, de la Font, ens havien avisat de l'acte, i hi vam anar amb els xiquets.

No sóc militant de cap partit, i molt probablement no me'n faré mai, per raons que ara no vénen al cas. Però estic convençut que els partits polítics són necessaris. No en podem defugir perquè, fins ara, no s'ha inventat una manera millor d'administrar la res publica. (I que conste que respecte aquells qui pensen que la millor manera de protestar contra la perversió de la política és l'abstenció.) Per mi, però, encara hi ha esperança. Encara hi ha polítics honests i partits dignes de tot respecte. Els homes i les dones del Bloc Nacionalista Valencià fa anys que treballen perquè el País Valencià siga precisament això: més valencià i més país. Fa dècades que treballen pel país, ben sovint en minoria, fent de contrapunt en ajuntaments dominats pels partits hegemònics. De vegades, fins i tot dirigint algun ajuntament. Ara, han fet coalició amb Iniciativa del Poble Valencià i han presentat una llista encapçalada per la ja diputada en les Corts espanyoles, Isaura Navarro, que ha fet una tasca importantíssima en la passada legislatura en favor dels interessos dels valencians. No sóc militant del Bloc, però conec la gent que sí que n'és i que treballa diàriament per nosaltres, i em mereixen tots els respectes, tota la meua simpatia, i també el meu suport. Crec que aquesta coalició és l'única opció honesta i veritablement democràtica per al País Valencià. L'única que no depèn de Madrid, que és netament d'esquerres i que vetla per la conservació del nostre patrimoni mediambiental. El 9 de març els valencians hauríem de votar lliurement, conscientment. Deixar-se "enganyar" per la consigna perversa del "vot útil" que proclamen el PP-PSOE va en contra dels nostres interessos. Aquesta coalició Bloc-Iniciativa-Verds és, al meu parer, una bona opció, la més útil i honesta: l'única realment valenciana. Ho comentava ahir Isaura Navarro: "no es tracta que vinguen ací [referint-se als polítics de Madrid] sinó que ens miren amb respecte, que consideren el País Valencià alguna cosa més que una província". I Enric Morera va reblar el clau del míting d'una manera tan desvergonyida com diàfana: "Ni PP ni PSOE: País Valencià".

"Damnocràcia"

Diuen que vivim en la millor de les democràcies possibles. Que Occident n'és un model a imitar, de democràcia, en comparació a d'altres latituds, on diuen que campen a pler els fonamentalismes -almenys des de la "nostra" perspectiva. Ben mirat, però, la nostra democràcia fa fallida en molts aspectes. De primeres, cal dir que des de fa unes dècades, i com més va més clarament, s'hi afavoreix el bipartidisme, per bé que a Europa hi ha encara estats i nacions que resisteixen aquest embat reduccionista. A Espanya, però, ara que s'acosten les eleccions generals del 9 de març, la pugna s'ha simplificat deliberadament, com si es tractara únicament d'una contesa entre els dos candidats majoritaris. Els "altres" no hi compten, és a dir, no convé que reïsquen sinó que més aviat "els interessa" que desapareguen. Aquestes inèrcies són perverses, no cal dir-ho, com a estratègia política, i perjudiquen de manera greu el sistema democràtic: el devaluen i, en certa manera, l'invaliden. No sóc analista polític (Déu me'n guard...) però concep la política com quelcom intrínsecament plural o que, almenys, hi hauria d'aspirar. La pluralitat, la diversitat de veus polítiques fomenta i "obliga" a dialogar, a parlar, a discutir si cal; la unicitat, en canvi, degrada l'intercanvi en favor del despotisme i de la imposició gratuïta. A la democràcia espanyola li falta una bona dosi de pluralitat i li sobra molt de reality show en què s'ha convertit darrerament. Per això, ara que ens han cridat a les urnes, potser ens convindria a tots reflexionar una mica sobre el veritable sentit de la democràcia i valorar realment què és això del "vot útil" a què tantes vegades s'apel·la en cada convocatòria electoral. Crec que seria bo per a la democràcia i, per descomptat, per a cadascun de nosaltres, que, almenys en teoria, n'hauríem de ser els directes beneficiaris.

Tot enderrocant fronteres: les CCV

Aquest matí no m'he pogut estar i m'he atracat a Gandia, a la seu del CEIC, perquè sabia que ja hi havia arribat la revista Espai del Llibre. Per fi la tenim en paper! I distribuïda per totes les Comarques Centrals Valencianes! He d'agrair sincerament a les persones que han confiat en mi perquè coordinara la revista i, també, i per descomptat, a tots els qui hi han col·laborat, d'una manera o altra: sense els col·laboradors no serien possibles les publicacions periòdiques.
Potser per alguns això de les Comarques Centrals Valencianes només és un projecte imaginari, il·lusori, utòpic, inútil. N'hi deu haver també que, simplement, els fa nosa, aquesta idea, i es dediquen a confondre la gent (com fan des de la ràdio i la televisió públiques valencianes); o a dir que hi ha comarques que no hi són i que haurien de ser-hi. Trobe que la cerimònia de la confusió orquestrada per la RTVV està en la línia de destrucció general de la nostra identitat i que no es mereix més comentaris. Quant a les possibles crítiques que apunten que la Ribera i la Marina Baixa n'haurien de formar part, de les CCV, crec que estan poc fonamentades o, millor encara, que s'han "magnificat" una miqueta massa, i m'explique per què. Jo, que sóc fill adoptiu de la Safor, trobe que, a banda de les raons i dels lligams històrics, econòmics, lingüístics, culturals, etc., que hi ha entre les comarques implicades -i que algú sabria explicar molt millor que jo-, hi ha, potser, "inèrcies" psicològiques i sociològiques d'influència que també hi compten, a l'hora d'ubicar, o no, unes comarques i no unes altres en un determinat espai geogràfic, com ara el de les CCV. En aqueix sentit, crec que la Ribera Alta, per exemple, està més a prop, en tots els sentits, del hiterland de València, i que, al seu torn, la Marina Baixa, posem per cas, "mira" cap a Alacant. Val a dir que les "canòniques" CCV també estan lligades a una o altra capital "de província" (amb perdó), però no tant com les altres. Sia com sia, i més enllà d'aquest debat identitari, trobe que el veritable fonament que dóna sentit al projecte de les Comarques Centrals Valencianes no és, en absolut, crear ratlles imaginàries on no n'hi ha, sinó d'enderrocar-ne d'altres que ens han estat imposades des de fora, i en funció d'interessos que ens són no només aliens i absurds sinó molt perjudicials.

El dia del premi

Estic d’enhorabona! I –si m’ho permeteu, i sense cap afany d’egolatria o petulància, o si més no amb els mínims possibles, o tolerables– m’agradaria compartir la meua alegria amb vosaltres! Dimecres passat vam anar Maite i jo a Castelló de la Plana a l’acte de lliurament del XIII Premi Tardor de Poesia de Castelló de la Plana. Sí! N’he estat el guanyador! El premi és substanciós (9.000 euros!!) i em garanteix també la publicació del llibre. Crec que em sobren motius per estar content. No es guanya un premi tots els dies, tu. En aquest cas en concret, segons em van informar el dia del lliurament, s’hi havien presentat 92 originals procedents de tot Espanya, i també de l’Amèrica llatina –perquè el premi és bilingüe: català / castellà. Estic molt content també perquè en el jurat hi havia Carme Riera! –que em va dir que em trucava “per donar-te una bona notícia”, ara fa una setmana, i que es va mostrar molt amable i generosa. També hi havia Clara Janés, entre altres integrants de les associacions que convoquen el premi: Amics de la Natura i la Fundació Dávalos-Fletcher. Una gent encantadora que vaig poder conèixer el dia del lliurament. Em van semblar que eren tots molts honestos i sincers. (No sabia qui hi havia en el jurat perquè a les bases del premi no ho indicava i, a més, obligaven a presentar-s'hi amb pseudònim: i això també m'alegra). El premi compta també amb el suport de l’Ajuntament i de la Diputació de Castelló (a la foto ja ho podeu comprovar).

Bo, no vull abusar més de la vostra confiança. Només vull agrair molt sincerament les felicitacions que he rebut aquests dies i dir-vos que el poemari eixirà aquesta primavera a l’editorial d’Alacant Aguaclara, amb el títol de: Aimia. Un poemari d'amor. Fins llavors!

La història dels perdedors

Ara que celebrem el vuitè centenari del naixement del rei En Jaume, potser convindria recordar també que el triomf cristià implicava que algú havia de ser derrotat. I, en aquest sentit, els musulmans van ser els que van perdre no només una batalla, una guerra, un territori, sinó també la seua vida, el sentit de ser sarraïns a casa seua: Balansiyya [València].

Quan Jaume I va iniciar el setge de Balansiyya [València], el rei Zayyan va decidir enviar una ambaixada marítima a Tunísia, per demanar-hi ajuda, al capdavant de la qual posà el poeta i diplomàtic lbn al Abbar. És davant de l’emir hafsi de Tunísia que lbn al Abbar va recitar aquells versos famosos seus que fan: «Veniu devers València amb els vostres genets! / Enllà, les nostres gents han caigut en desgràcia. / A les mesquites, ara esglésies, la crida a l’oració / s’ha fet vol de campanes. Quanta pèrdua!». La profunda emoció i sinceritat dels versos del poeta “valencià” van commoure el sultà, que va decidir d’enviar a Xarq Al-Àndalus dotze naus amb armes, estris i diners. A València, però, s’hi va trobar el port bloquejat i van haver d’atracar a Daniyya (Dénia). Quan, per fi, Ibn al Abbar va arribar a València els seus habitants ja es disposaven a rendir-se. Llavors, l’emir el va triar com a mitjancer en les negociacions amb el rei cristià, Jaume I, i el 29 de setembre de 1238 (636H) signen l’acta de capitulació. En el pacte, el monarca cristià es comprometia a respectar els habitants de la ciutat i a acompanyar-los fins a Cullera, on jaurien sans i estalvis. Així ho conta Jaume I al Llibre dels Feits: "Vaig haver de ferir de mort alguns de la host que volien furtar robes als moros, i raptar algunes mores i xiquets: amb tanta gent com de València eixia, on hi havia cinquanta mil homes i dones, no perderen per valor de mil sous; i els vaig fer guiar fins a Cullera". Uns anys després, però, molts d'aquells musulmans guiats fins a Cullera, i d'altres procedents d'indrets de tot Xarq Al-Àndalus, acabrien exiliats a Algèria, com el mateix Ibn al Abbar. I des d'allí van enyorar la pàtria antiga, ara ja perduda per sempre més, en mans dels "infidels" cristians. Una pèrdua que el poeta valencià Al Abbar va trasmetre en la seua obra poètica, una de les més sentides i commovedores que s'han escrit mai sobre el cap i casal: "Per sempre més adéu a la terra estimada. / La nostra joventut i els grans amics, perduts. / Tot allò bell ara és desfet, dispers o lluny. / Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent. / On les cases de València? On les veus dels seus coloms? / Tot s’ha perdut. S’ha perdut el Pont i la Russafa. / S’ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s’ha perdut. / On aquells prats amb rius i arbredes verdes? / On els indrets flairosos on solíem retirar-nos? / On el zèfir sempre fresc? On els crepuscles amables? / Ai València! Què s’ha fet d’aquells matins on el sol / jugava amb el mar tot corrent per l’Albufera! / Res no es pot fer quan el destí du la pèrdua..." (Poemes de l’orient d’Al-Àndalus, Ed. 62, Barcelona, 1983, trad. de Josep Piera).

Vuitè centenari del naixement de Jaume I

El dia 2 de febrer es commemora el vuitè centenari del naixement de Jaume I. Cal dir que d’entre tots els personatges històrics que tenim els valencians –sant Vicent Ferrer, els Borja, Lluís Vives, Joan Fuster, Josep Renau...– el de Jaume I n’ocupa, amb distància pregona, la primera posició. I no és casualitat ni es deu a cap caprici de l’atzar. El mite i la llegenda de Jaume I té fonaments històrics sòlids i raons convincents que expliquen la seua perdurabilitat en el temps, la seua fermesa quasi irrebatible. Jaume I és, ni més ni menys, que “el pare de la pàtria”, per dir-ho amb termes un punt entusiastes; el detonant que va propiciar la fundació d’un regne cristià nou a les antigues terres de Xarq Al-Àndalus, habitades durant vora cinc segles pels sarraïns, pels “infidels”. Jaume I ens dóna carta de naturalesa com a poble, a nosaltres, els valencians. La conquesta de les terres andalusines compreses entre Vinaròs i Oriola, si fa no fa, esdevindria, de bon començament, i per voluntat expressa del rei conqueridor, el pas previ a la inauguració d’un regne independent, diferenciat jurídicament i política dels altres dos territoris que conformaven l’aliança catalanoaragonesa. Jaume I crea ex professo un regne nou a València, i un altre també a Mallorca. I aquesta voluntat de dotar-nos, als valencians, d’entitat i personalitat pròpies –ni que fóra únicament des del punt de vista polític i jurídic–, justifica, per se, l’exacerbació del mite. Des de Jaume I, els valencians hem mantingut una part importantíssima -essencial, indentitàriament definitòria- del que som, encara. I el que som es deu en gran mesura a la llengua catalana que parlem, miraculosament, després de tres-cents anys sense estat propi, arran de la desfeta d'Almansa i del Decret de Nova Planta que un rei borbó ens va imposar com a càstig.

Si voleu aprofundir en l'obra del nostre rei insigne, llegiu El rei conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda (Edicions Bromera), d’Antoni Furió, una obra acurada i rigorosa, didàctica i amena, que té la voluntat d’acostar-se al gran públic. Una “biografia assajada” il·lustrada amb més de 150 imatges que vol commemorar el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I, el Conqueridor, el fundador de l’antic Regne de València; un llibre sobre la vida d’un personatge històric importantíssim que va donar carta de naturalesa al nostre poble.

De blogs i dietaris

L’aparició dels blogs -vulguen que no- ha sotragat en gran mesura el món de la dietarística tradicional. Els blogs són un fenomen difícilment classificable, perquè se situa a cavall de la literatura dietarística, la comunicació mediàtica i els avenços tecnològics. Els blogs constitueixen una fórmula dietarística la principal diferència de la qual, pel que fa al dietarisme tradicional, ve donada pel suport material en què es produeix aquest fenomen veritablement innovador. Els dietaris tradicionals se sustenten en el format llibre, el paper; l’àmbit “natural” dels blogs, en canvi, és tecnològic: la Xarxa o Internet –tot i que, puntualment, també poden aparèixer en format de llibre, en antologies o recopilatoris d’un o de diversos autors. Més enllà d’aquesta diferència material, les distàncies entre una i altra forma d’escriptura dietarística són difuses, per bé que el format hi imposa alguns condicionaments o tendències intrínseques. Així, generalment, els dietaristes tradicionals tenen més temps per acabar de reblar el clau dels seus apunts, amb la qual cosa les fites estètiques que assoleixen acostumen a ser més altes. En canvi, els blogs es caracteritzen, majoritàriament, per l’espontaneïtat, per la immediatesa, i per això els riscos d’error, d’imprecisió o de superficialitat són majors. Aquestes, però, són generalitzacions que cal matisar, perquè, cada vegada resulta més fàcil trobar blogs d’una gran qualitat i valor literaris. I, d’altra banda, els dietaris en format paper tampoc no són un aval o una garantia de bona literatura. Hi ha dietaris en forma de llibre d’escassa qualitat literària i, fins i tot, minso interès testimonial. I, per contra, hi ha dietaris digitals ben atractius, d’un gran valor estètic i assagístic. No és balder tampoc apuntar ací el fet palès que un nombre considerable d’escriptors hagen optat darrerament per aquesta fórmula dietarística basada en les noves tecnologies. I si ho han fet és perquè el format ofereix tot de possibilitats absolutament impensables per al dietarisme tradicional, com ara que es tracta d’un espai obert de veritat al lector, que en pot resultar fins i tot coautor, gràcies als comentaris que pot desar als blogs. El diàleg, en el cas dels blogs, és directe i sincrònic, gairebé simultani. El lector de dietaris, en canvi, simula parlar amb l’autor, en silenci, en una pràctica que la major part de les vegades és unidireccional i que, normalment, frustra les perspectives de diàleg. A més a més, els blogs ofereixen d’altres maneres de comunicació, més enllà de l’escriptura, com és la inclusió d’imatges i d’enllaços, la qual cosa els converteix en veritables finestres comunicatives, i de difusió i de promoció d’un determinat autor. L’aparició d’aquest fenomen ha condicionat i condicionarà en un futur l’evolució de la dietarística. Ara com ara, les perspectives del gènere sembla que estan més obertes que mai.

Papers, innombrables papers

Aquesta setmana ha estat especialment productiva. Finalment, vam poder tancar la revista Espai del Llibre, que espere poder veure -i palpar amb les mans- tan prompte com la impremta de Xàtiva en faça exemplars i els distribuïsca. Hi vaig anar a tancar-la el passat dimarts. Vaig tindre l'oportunitat d'entrar en la impremta Gràfiques Tormos i de veure els motles antics -ara ja de decoració- només entrar-hi. Mentre esperava la persona amb la qual havia de treballar, m'imaginava com devia ser el sistema antic d'impressió, de confecció d'un llibre o d'una revista. Ara tot està informatitzat; per sort, perquè ens estalviem molt de temps i els resultats finals són mes vistosos. Però hem perdut potser aquella poeticitat artesanal -o és que a nosaltres tot allò ens sembla, des de la distància, poètic. Ara, però, hi ha l'ordinador i un programa de maquetació bastant simple que consisteix, bàsicament, en unes línies mestres -com si foren meridians i paral·lels d'un globus terraqüi- que el maquetador fa servir amunt i avall sobre la pantalla per distribuir-hi els textos i les imatges d'una manera equitativa i ordenada. Sia com sia, a mi aquest procés de maquetació final d'una revista em sembla fascinant -i també poètic. Si en sabera, de maquetació, m'hi estaria hores i hores, davant d'una pantalla. De fet, el Vicent Tormos i jo ens hi vam estar asseguts ben bé tres hores seguides i en cap moment vaig sentir que m'avorria, o que defallia. I això és una sort! Cal dir que el Vicent Tormos és una persona molt eficaç, i amable, que a més a més va saber endevinar i interpretar les poques directrius que li vaig proporcionar a través del ftp. És molt curiós comprovar com el treball que has previst per a una revista (encomanar els textos d'acord amb uns terminis -i reclamar-los-, corregir-los, escanejar les fotos, etc.) acaba visualitzant-se materialment sobre una pantalla, en una maqueta que és l'antesala del que serà realment "el producte" en format paper (i en pdf). Ara espere amb impaciència que m'avisen que ja n'hi ha algun exemplar. És el primer número de la revista que coordine i, francament, em fa molta il·lusió. Espai del Llibre és una revista de llibres i de cultura sobre les Comarques Centrals Valencianes que ja tindré ocasió de presentar-vos en aquest blog.

Això era dimarts. Mentre espere que m'arribe la revista de les CCV, he tingut l'oportunitat de veure el darrer lliurament de Caràcters. Ahir vaig anar a València, a la reunió de la revista. Hi havia quedat amb els meus companys del consell de redacció -sempre amabilíssims, i competents d'allò més- per planificar-ne el pròxim número. Vam estar vora dues hores "xarra que te xarra" per donar-li contingut. I ausades que el projecte de presumari que hem confegit entre tots engresca. Un altre número per davant! Som-hi! Amb el 42 ja són deu números que he tingut l'oportunitat de coordinar, gràcies a la gentilesa de Vicent Alonso, el meu precedent il·lustre, que em va confiar el projecte. Si Caràcters ha mantingut -que espere que sí- el nivell que tenia quan estava sota el tutelatge del nostre "mestre", és perquè hi pesen més les il·lusions que els entrebancs i les travetes amb què hom s'entesta a castigar-nos -que en tenim, d'enemics, i alguns de ben barroers. I, no cal dir-ho, les felicitacions són sempre una alegria. Perquè Caràcters és una revista en què estem implicats -i de quina manera!- molt poques persones, i que compta amb molt pocs recursos (el principal n'és PUV, amb Antoni Furió al capdavant, sense oblidar algunes editorials i entitats que també ens donen suport: Bromera, CEIC, Bancaixa...). Només puc que agrair als meus companys d'aventura la seua generositat i paciència: Gustau Muñoz, Maria Josep Escrivà, Paco Calafat i Susanna Rafart (i Àfrica Ramírez, que fa un treball extraordinari de maquetació, i és de pm, xe!). I també als col·laboradors: sense ells la revista no seria possible.

Per últim, ahir vaig rebre tres exemplars d'un llibre que he corregit per a Planeta. Aquests són tan bons que treballar amb ells és un luxe. El llibre en qüestió és una gràcia. Us el recomane: Les volves d'aquella neu, de Tomàs Llopis. Treballar aquest llibre m'ha donat l'oportunitat de conèixer un escriptor excel·lent i una persona extraordinària. Fa gràcia, perquè tots dos vivim a 15 quilòmetres l'un de l'altre i no ens coneixíem: Tomàs, a Pego; jo, a la Font. M'alegre molt també d'aquesta coneixença.

Pel mig de tot plegat, continue corregint i enfrascat en un projecte editorial de llibre sobre la llengua i la literatura catalanes al País Valencià que és d'allò més plaent i satisfactori.

Molta feina, moltes il·lusions, estimats papers de premsa, benvolgudes editorials: gràcies a tots per fer-nos més feliços, i una mica més savis.

Pagan Poetry (Björk)

Filologia Catalana, una qüestió de ciència

El Tribunal Superior de Justícia de la CV ha emès una altra sentència que reconeix el títol de Filologia Catalana i la denominació de català al País Valencià. Aquest tribunal ha estimat el recurs interposat per les universitats de València i d'Alacant contra les ordres de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports de 13 de març de 2006 que no reconeixien la titulació de Filologia Catalana per acreditar el coneixement de valencià en les oposicions als cossos docents no universitaris. A més a més, el TSJCV, seguint els mateixos arguments que la Sentència núm. 75/1997 del Tribunal Constitucional, avala la doble denominació de valencià i català per al nom de la llengua del País Valencià: «oficialmente "valenciana" en su Estatuto de Autonomía, y en el ámbito académico "catalana"». La sentència núm. 1233/07, de 10 de desembre, de la Sala Contenciosa Administrativa, Secció Segona, és la tretzena sentència consecutiva del Tribunal Superior de Justícia valencià, i la quinzena si tenim em compte que sobre aquest punt hi ha també un pronunciament del Tribunal Constitucional (sentència 21 d'abril) i un del Tribunal Suprem (sentència de 15 de març de 2006).

No sé en què pensen els "nostres" governants valencians, davant d'una evidència cinentífica -filològica- tan clamorosa. Només l'anafalbetisme i la malvolença expliquen -que no justifiquen- un comportament tan mediocre i denigrant com el seu.

Aquells meravellosos anys

Aquests dies són de molta feina. El nou any m'ha portat un bon grapat d'encàrrecs que he de socórrer amb diligència i rapidesa. M'hi aplique tan intensament com puc i, per això, no puc escriure massa -al blog- perquè la feina té prioritat absoluta. Mentre treballe, però, de tant en tant em permet alguna píndola musical que m'anima. Ara estic sentint un grup de València, La habitación roja, que m'agrada. No hi havia reparat fins ara. O no ho havia fet amb tanta atenció. Estic sentint els seus darrers treballs, Posidonia i Cuando ya no queda nada, i constate que entre aquests xicots -un punt madurets ja, per cert- de La habitación roja i un grup dels huitanta, com ara La Mode, no hi ha massa diferències, pel que fa a la "filosofia", sinó més bé al contrari. Llevat de l'estil -més pop-rock els de València, tecno-pop els de Madrid- les lletres de tots dos grups podrien ser intercanviables. Hi ha un contingut crític evident que s'agraeix en aquests temps tan estantissos. La rebel·lia hi és consubstancial també. Precisament aquest component contestatari és el que trobe a faltar en la poesia actual. Un element que sí que trobe en la música -en la música rock, vull dir. Si voleu fer un exercici comparatiu entre els dos grups, aneu al Youtube i busqueu dues cançons: "La viva moderna" (La habitación roja) i "La evolución de las costumbres" (La Mode).

PS Sentint aquests grups m'adone que no he canviat massa en vint-i-cinc anys (uff!) i me n'alegre molt, per un costat, però per l'altre em fa feredat -i una mica de vergonya- pensar que potser m'he equivocat en més d'una de les opcions que vaig triar...

Ian Gibson i García Lorca

Ian Gibson, el famós hispanista irlandès que ha dedicat les seues investigacions a noms emblemàtics de la literatura i del cinema d’expressió espanyola, com ara Salvador Dalí, Luis Buñuel i Federico García Lorca, acaba de publicar el seu darrer llibre, El hombre que detuvo a García Lorca, a propòsit de Ramón Ruíz Alonso, el dirigent de la CEDA implicat en la mort del poeta granadí. Gibson ha declarat que es va entrevistar amb aquest personatge sinistre l'any 1967, encara en plena dictadura, amb una gravadora sota el braç i la por a l’espinada. Gibson conta també que Ruíz Alonso no era l’únic que "li tenia ganes" a Lorca. També hi havia d’altres noms, com ara els de Juan Luis Trescastro, Luis García-Alix, Manuel Luna, el capità Fernández i els germans Roldán, que eren familiars del poeta, els quals, segons sembla, s’havien vist molests pel drama de La casa de Bernarda Alba. Juan Luis Trescastro, però, va ser el més brutal de tots i no es va estar de declarar en un bar a les poques hores del crim: «Acabamos de matar a García Lorca. Yo le metí dos tiros por el culo, por maricón». És lamentable que una figura tan extraordinària, tan polivalent, tan universal com la de García Lorca encara no haja estat reconeguda per una part de la dreta espanyola. La dreta que encara no ha condemnat el franquisme públicament, d’una manera explícita, clara, convençuda; la dreta que es manifesta, amb la implicació acarnissada de l'Església catòlica oficial, en contra dels homosexuals i de les llibertats elementals de les persones, com ara l'avortament (una opció a la qual ells no estan obligats, per cert: cal recordar-los que és voluntari?) o el dret a la laïcitat, a no rebre cap tipus d'educació religiosa. I és una llàstima també que a hores d’ara encara no s’haja pogut exhumar el cadàver de García Lorca, tot i que se sap amb bastant certesa on deuen raure les seues despulles. Esperem que amb l’aplicació de la nova llei de la memòria històrica es puga restituir -i honorar com cal- la memòria del poeta espanyol més universal de tots els temps, i que, amb aquest gest no es torne a repetir aquella malaurada història de la Guerra Civil i el franquisme, i que l’Estat en què vivim siga, per fi, un lloc veritablement democràtic, lliure i plurinacional.