Presentació d'Aimia a Alacant

Ahir vam presentar Aimia a Alacant, a la llibreria 80 Mundos. Ja hi vaig estar, ara fa aproximadament un any i mig, per presentar L’home de Melbourne. 80 Mundos és una molt bona llibreria, d’aquelles en què el llibreter s’implica fins a la medul·la i treballa amb els clients amb la perspectiva de considerar-los, abans de tot, lectors, no únicament compradors –al capdavall, si treballes bé, si atens la gent amb amabilitat i cortesia, acabaran comprant-te llibres, n’estic segur. No debades, 80 Mundos ha rebut bastants premis de l’Estat en reconeixement a la seua tasca de difusió de la cultura. En aquesta llibreria situada al bell cor de la ciutat d’Alacant es fan un munt d’actes culturals i de presentació de llibres. I, de llibres en català, n’estan molt ben servits, molt millor que en moltes llibreries de València –per no parlar de les grans superfícies comercials.
A la presentació, hi van vindre unes vint persones, a les quals vaig agrair la seua assistència. Entre el púbic assistent, hi havia alguns familiars (que m’estime molt) i amics. Hi havia Lluís Alpera, Enric Balaguer i Ximo Espinós, de la Universitat d’Alacant, i vaig conèixer personalment Emili Rodríguez-Bernabeu, amb el qual havia parlat alguna vegada per raons literàries, i l’editor d’Aguaclara, Luis Bonmatí, i altres persones que no coneixia. Ximo em va fer una presentació molt acurada, fruit d’una lectura perspicaç i atenta, que només es pot confeccionar a partir d’un coneixement profund de la història de la nostra tradició i teoria literàries. Després, vam anar a sopar Ximo, Enric i jo, a un restaurant molt acollidor, retolat en valencià, El Mercat, i vam petar la xerrada. La conversa va ser plàcida, malgrat que –inevitablement– vam pelar tant com vam poder –i es mereixen– la classe política autòctona. M’aclaparen l’amabilitat, la generositat, la saviesa i, sobretot, la humilitat de l’Enric i del Ximo. Els vora tres anys que vaig fer de professor associat a la UA van ser ben profitosos. Vaig aprendre molt dels companys –i també dels alumnes–, i vaig fer-hi bones amistats. Al final, això és el que realment importa de qualsevol activitat en què, per sort, has de compartir, en què has de fer una mica de vida social. El pòsit positiu –i fins i tot el negatiu– que deixen les relacions ens humanitza. A la conversa també hi va haver espai per a parlar sobre literatura. Potser no hi ha gaires lectors de llibres en català al País Valencià; d’autors, però, no ens en falten, i n’hi ha, cal dir-ho, de molt bona qualitat, perfectament homologables als autors de qualsevol literatura occidental contemporània (jo sóc optimista de mena, què hi farem!). Continuar, persistir, resistir, si cal, és el nostre deure, i la nostra il·lusió. I, en qualsevol cas, a aquestes alçades ja no hi podem renunciar, a la literatura en català; ni tampoc no ens dóna la gana. Ni que el silenci i la soledat siga, ben sovint, el nostre company de viatge.

Soliloqui

Aquest silenci, amor inconfessable
que proclame en irredempta sordesa,
monòleg solitari, solitud indòmita,
dolorós soliloqui en la fosca,
closca o poema en si mateix tancat.
Aquesta llum que m’empeny des de dins
del ventre com un furó que et busca,
que en regira o destil·la l’aroma
quan dorms, quan vetles, quan somnies.
Aquesta dèria o bogeria impròpies
que alça l’estrep de sobte i entrelluca,
mira a favor de la teua esplendor.
Aquest amor és dentegada, suc,
mos, geniva, mugró, carícia líbia
labial, suor, volum o silueta
que enalteix el món i l’extasia.
Aquest devessall esbojarrat d’argent
mercuri o metal·lúrgia que il·lumina,
vessa la densitat contra l’oxigen.
Aquest constant anar i venir de l’ombra
del meu tos al teu cos intangible
surant amb les paraules pel poema,
sense tocar-te, a penes sense veure’t,
té una distància, un nom, un lloc, l’empremta
de l’amor que et dic i em calle alhora
perquè és indicible, forassenyat,
bellesa noble o impúdica luxúria,
–oh folla amor, oh fina amor!–
aquest silenci, amor inconfessable.

Aimia, Aguaclara, Alacant, 2008
(Premi Tardor de Poesia de Castelló de la Plana)

José Iniesta

Ahir vam anar a la presentació del llibre de poemes de José Iniesta, Arder en el cántico, guardonat amb el XXV Premio "Vicente Gaos" de poesía en castellano que convoca anualment l'Ajuntament de València. José Iniesta pertany a una sèrie de poetes d'expressió castellana que, de València estant, formen part del bo i millor de la lírica espanyola. Un altre poeta oliver, Enric Sòria, ha remarcat més d'una vegada l'altura poètica d'alguns noms pròxims, com ara Carlos Marzal o Vicente Gallego. Aquesta "generació" de bons poetes valencians en castellà no ha eixit, cal dir-ho, del no-res. N'hi ha precedents il·lustres que han afaiçonat i propiciat aquesta plèiade nova de saba poètica. César Simón, Jaime Siles, Francisco Brines, Vicente Gaos, Guillermo Carnero, etc., són noms inexcusables de la lírica de finals de segle XX i, en alguns casos, de la primeria de l'actual. El nom d'Iniesta em sembla que està a la mateixa altura que aquests noms il·lustres esmentats.
La poesia d'Iniesta és una poesia essencial, al·legòrica, servida en petites dosis, en càpsules condensades; una poesia concentrada, simbòlica -però no críptica-, d'una bellesa enlluernadora. Ahir ens va delectar amb la lectura d'alguns dels seus poemes -per cert, precedida per un estudi introductori perspicaç i intel·ligentíssim d'un crític amic del poeta del qual no recorde el nom (ho sent de veritat), però que va ser francament memorable. La manera de fer d'Iniesta l'acosta a la millor tradició de la mística castellana -no debades, en l'acte hom va parlar de la presència, en la poesia d'Iniesta, de San Juan de la Cruz i de Santa Teresa. Una poesia en què el temps és, en realitat, sempre el mateix temps; en què la llum es filtra pel pati de la casa del poeta tot evocant una llum passada que és sempre la mateixa. Poesia dels instants perfectes que lluiten -i d'alguna manera ho aconsegueixen- contra la mort, en aquest trànsit peremptori, efímer, del nostre pas pel món i per la vida. Ahir, Iniesta em va emocionar, per instants va fer que se m'esborronara la pell... La irrupció d'Iniesta en l'àmbit de la lírica espanyola caldria celebrar-la amb alegria i situar l'autor en el lloc que li pertoca.

La verdad que queda

Al final lo que queda es el silencio,

el rastro de la sal es lo que queda,
es la ausencia en el cántaro volcado

del agua derramada.

La verdad en el hueco tan oscuro
que encierra con su gesto por el aire

el movimiento ciego de las manos.

Literatura a la Safor

Ahir vam anar a recitar poemes al Casal Jaume I de Gandia. Hi vam anar Isabel Garcia i Canet (que, per cert, avui s'ha fet públic que li han donat un nou premi: moltes felicitats!), Tomàs Llopis i jo mateix. No hi havia, val a dir, molta audiència, però les persones van gaudir -això espere- d'un recital que va ser també una mena d'explicació del modus operandi de les obres que tots tres presentàvem. Fa goig veure que a Gandia -i a la comarca de la Safor, per extensió- la cultura funciona; que les autoritats oficials (ajuntaments, mancomunitats, associacions, etc.) valoren les persones que ens dediquem a fer papers, literaris o no, o a qualsevol de les diverses manifestacions d'allò que s'entén per cultura. Aquesta atenció i consideració és molt d'agrair en un país -em referisc al País Valencià, és clar- en què el govern de torn no només no en fa cas, de la cultura, sinó que la menysprea sistemàticament i l'oblida amb una indissimulada prepotència (la ignorància és molt atrevida, la malícia no té límits). Potser aquesta atenció primmirada que la Safor brinda a la gent de la cultura: escriptors, historiadors, cineastes, etc., explica l'esplendor literària de la comarca. La plèiade de poetes, novel·listes, assagistes i, fins i tot, algun dramaturg que han reeixit darrerament a la Safor en són la millor prova. Aquesta vitalitat només és comparable a la comarca de la Ribera (Alta i Baixa), la qual gaudeix també d'una bona nòmina de lletraferits valuosos. A la resta del País, per desgràcia, llevat potser dels nuclis aïllats de València, i en menor mesura de Castelló i d'Alcoi, la cosa -en termes numèrics, minva bastant.

Ahir ens ho vam passar bé, al Casal. És important que els autors en sentim valorats. És important sentir que tenim un públic lector. La literatura sense públic és un soliloqui quasi absurd. Ben pocs escriptors -crec jo-, llevat d'algun egòlatra mig tronat, es pot permetre el luxe de prescindir-ne, dels lectors. Isabel Garcia i Canet ens va llegir poemes del seu llibre Claustre. Tomàs Llopis va recitar peces de Sospirs de Babel. I jo, que portava un recull de poemes nou de trinca, vaig fer públics alguns poemes d'Aimia.

Ànsies de llibertat

Hacia rutas salvajes (Into the wild) és la darrera pel·lícula de Sean Penn. Basada en fets reals, el film retrata les aventures de Christopher McCandless, un jove nord-americà de vint-i-quatre anys que va marxar tot sol a viure a Alaska. Seguint el llibre de Jon Krakauer, Hacia rutas salvajes, la pel·lícula conta les peripècies que va viure Christopher durant vora dos anys de viatge erràtic, un periple que el va dur a recórrer la part més salvatge de la costa oest nord-americana i que el va portar finalment a Alaska. Una fugida o una recerca envers la llibertat, en una edat en què tot és possible i impossible alhora, perquè les coses s'amiden amb una exigència mil·limètrica i els diagnòstics són severs, incontestables i relatius ensems, plens de contradiccions. Una època fascinant en què els ulls miren encara amb una frescor que, amb el pas del temps, perdem o minimitzem per tal de sobreviure. El jove Chris va sentir aquesta pruïja vitalista, aquest deler de viure, aquesta ànsia, i "va pagar" la seua autenticitat, el seu afany, amb la mort. És aquest el seu fracàs i el seu triomf a un temps. Perquè potser sabia que després de la seua "aventura" l'esperava -o pensava que l'esperava- una existència vulgar o, a tot estitar, anodina, convencional. M'ha trasbalsat aquesta pel·lícula i m'ha fet descobrir que potser una bona manera de superar els límits i les cotilles a què la societat ens sotmet és d'adaptar-s'hi de la millor manera: entrant sempre per la porta del darrere de la tenda per aprofitar-se dels tresors que ens brinda la rebotiga. No se m'acut una manera millor de burlar les crosses i de caminar sobre les aigües, de córrer sentint com l'aire ens impulsa lleument, en un breu instant fugaç que -per contrast- ens sap a glòria. Que ens autoengayem en l'intent ja no deu importar gaire si l'enganyifa ens serveix no només per sobreviure sinó, sobretot, per viure amb la mateixa intesitat amb què Chris va sentir cada segon de la seua curta però intensa existència, la del jove que mira amb els ulls ben oberts, a través de la finestra, i sent com se li esmuny, a poc a poc, plàcidament, el darrer pàlpit de vida.

Saó dedica un dossier a la Safor

Des de fa uns quants anys que cada mes m'arriba la revista Saó. Al País Valencià aquesta publicació és una rara avis, si tenim en compte els García-Gasco & Cia. Saó té un contingut religiós que dissenteix de totes totes de les directrius i els dicteris de l'Església catòlica oficial, de València i de Madrid. A més, es tracta d'una revista que -per als qui no som religiosos- ens resulta especialment atractiva, perquè es fa ressò també de temes d'actualitat: culturals, polítics i socials. I això té molt de mèrit, i és molt d'agrair, en una revista d'aquesta mena. Primer de tot, perquè la revista té vocació d'incidir sobre la societat, més enllà de les seues creences i de la fe catòlica, i també perquè tracta els temes d'una manera desacomplexada i democràtica.

El darrer número de febrer -i ja en van 325!- conté un "Quadern" dedicat a la Safor, amb tot d'especialistes que parlen d'una comarca que a l'entradeta del dossier és qualificada com "la reserva espiritual del país". Més enllà de la hipèrbole entusiasta de la frase, hi ha la realitat d'una comarca amb un passat literari certament excepcional, i una vitalitat lingüística sense parió al País Valencià, sí, però que presenta també profundes escletxes i, sobretot, una perpectiva de futur dubtós, a la vista de les inèrcies sociolingüístiques que sotraguen el país -també la nostra comarca. Així ho adverteixen Ignasi Mora (en un article dur i esperançador alhora) i Josep Piera, en una entrevista d'Emili J. Marín i Vicent M. Cardona, director i subdirector, respectivament, de Saó. Em sembla que els articles inclosos en aquest interessantíssim dossier ens haurien de fer reflexionar -als saforencs, i també a tots els valencians- sobre la situació en què ens trobem i què podem fer per a superar, sense caure en el victimisme més ranci, una realitat sociolingüística que, per bé que satisfactòria en línies generals -en comparació als altres valencians-, cal atiar per tal de millorar-la i assolir noves fites. De moment, aquest dossier de Saó apunta en aquesta direcció, tot esperonant cap a la reflexió -que no és poc-, i només per això ja paga la pena de llegir-lo.

El poeta i els lectors

P. Para usted, ¿qué sería una poesía ajena?
R. [Luis García Montero] Es la que cifra su calidad en su dificultad, o en el desprecio al lector. Los poetas tenemos mucha culpa de la pérdida de lectores. Porque cuando los poetas dejan de hablar de cosas que le interesan a la gente luego no pueden pretender que los lectores se interesen por la poesía. Se pueden decir cosas oscuras, pero también puede haber mucha calidad en un poeta claro. (...) Un poeta sectario casi siempre suele ser el poeta que confunde la calidad con la oscuridad.

Luis García Montero, Babelia (El País), 8 de març de 2008

Millennium

Un dels pocs programes de TV que veig –i que espere– amb veritable impaciència és Millennium, el debat setmanal que dirigeix el periodista Ramon Colom (Canal 33, dissabte, 23.55 h). Com veieu, l’horari és intempestiu, però paga la pena l’espera, perquè es tracta d’un debat tranquil, pausat, sobre temes culturals i socials diversos. A més, al debat el precedeix una entrevista amb un dels contertulians del programa. M’agrada especialment la manera que té Colom d’entrevistar: mira sempre d’indagar amb respecte sobre el seu interlocutor, l’incita a despullar-se intel·lectualment, li planteja alguna presumpta contradicció ideològica, però amb educació i elegància, sap extraure-li tot el suc perquè l’espectador puga gaudir dels coneixements d’un expert... Però, per sobre de tot, Colom m’agrada perquè sap fer el seu paper de periodista de la millor manera: sense cap afany de protagonisme, però sense quedar tampoc diluït en una ombra insubstancial.
Aquest dissabte passat el tema-lema del dia era: “Gandhi: la lluita no violenta”. Hi havia uns quants convidats. Aquest és també un dels al·licients del debat de Colom: la diversitat dels convidats, que proporcionen punts de vista diversos i sempre interessants, perquè solen ser gent molt preparada que, tot i la seua solvència, no solen ser petulants -cosa que no sempre es dóna entre els intel·lectuals. Em va cridar especialment l’atenció el personatge entrevistat del proppassat dissabte, Xavier Melloni, que Colom el va presentar com a teòleg i jesuïta. No sóc religiós, però potser la distància entre les persones creients i els que no ho són no és tan gran com ens pensem. De vegades, només és una qüestió de matisos, si més no pel que fa a la percepció de les coses del món. Potser no tots som religiosos o creients –si no tenim fe, difícilment podem ser-ho– però això no implica que els no religiosos o no creients no tinguem una “vida espiritual”, com va dir Melloni. De fet, aquest jesuïta de mirada lúcida i tranquil·la va insistir en la idea que un capteniment desegocentritzat és la prova més clarivident d’aquesta vida espiritual. Hi ha entre les coses i nosaltres un espai de silenci. I això és pura espiritualitat si sabem gaudir d’aquest espai de privilegi, d’aquesta manera de viure despullats de l'egolatria i de l’antropocentrisme que domina la nostra societat, materialista i pragmàtica. Millennium se situa en aquest espai de silenci. És una illa enmig de l’oceà d’aigües tèrboles de la societat frívola i simplista en què vivim. Una joia insòlita ple d’intel·ligència i de saviesa. Una cita suggeridora per a cada dissabte.