Tornem-hi!

Després d'un inici dolent (vaig perdre la primera partida contra el Beniparell, amb Fernando, el zurdo), tornem a jugar, després de vora un mes apartat del frontó, per causa d'un esquinç mal curat (del qual, per cert, encara me'n ressent una miqueta). El cap de setmana passat vàrem guanyar 3-0, a casa contra l'Aiora. Vàrem fer molt bones partides tots: Fernando i Marcos, el Peque i Jose i Juanmi i jo.
Avui hem tornat als entrenaments. Hem fet molt bones partides amb David, Manolo, José Luis i jo; i tota la resta de jugadors. És un goig entrenar a Villalonga. Molt bon nivell i molt bones partides, siguen d'entrenament o de lliga. Demà, però, hauré d'anar al fisio: no m'acabe de curar del tot de l'esquinç. Ai, la vellea...

S'acaba la pretemporada

Hem acabat la pretemporada. Definitivament, me’n vaig al Villalonga, a segona divisió. No hem pogut aguantar ni David, ni Manolo, ni jo: a la Font no es pot jugar, el frontó és una ruïna. I la insistència de l’equip del poble veí era massa temptadora i ha pogut amb nosaltres. Aquest estiu ha estat meravellós, frontenísticament parlant (i en molts sentits, també). Els entrenaments a Villalonga, fantàstics; les partides amistoses a Sueca, amb l’amic Voro, i a la Pobla del Duc, amb l’amic Toni, genials; els campionats, molt disputats. Amb Jorge, el meu cunyat, hem fet partides boníssimes, encara que n’hàgem perdut algunes (no sempre es pot guanyar). De vegades, em pregunte fins a quan podré aguantar el ritme; fins a quan el meu cos suportarà el desgast físic que suposa aquest joc de la pilota: un esport dur, agressiu, intens, veloç, de força i entrega. És fantàstic córrer darrere la pilota; esprintar per tal d’abastar una doble paret; clavar-la rinxo llanda, arran de la ratlla, traure i forçar el resto contrari, obligar el punter enemic… Sensacions que miraré d’apurar com més temps, millor. Ara iniciem una aventura: la lliga és a tocar i estrenem equip i categoria. Em sap greu pels amics de la Font, però ja quedarem. La competició és així; i l’esport –i la vida- sense competir –ni que siga amistosament, que és com cal competir sempre- no és res, pur avorriment.

Tres, tres, tres, tres

Es veu que el 3 és el número que m’ha d’acompanyar aquest estiu. He quedat el 3r en 4 campionats. A Villalonga, amb Voro; a Bellreguard, amb Sanfélix; i a Oliva i a Benirredrà, amb el meu cunyat Jorge. Sens dubte, el campionat més emocionant ha estat el 16 hores de Benirredrà. I ho ha estat per moltes raons. Ja em va passar l’any passat. M’hi havia apuntat amb David Navas, de Palmera. Vam guanyar la primera partida; a la segona, però, es va lesionar: un esquinç. I el va substituir Raül, un xic ben peculiar de Gandia. Vam donar la sorpresa. Jo vaig jugar de punter. A mitjan campionat em vaig lesionar de la monyica esquerra: no podia ni agafar la raqueta. Així que vaig jugar un parell de patides amb l’esquerra, que faig servir sovint, perquè sóc mig esquerrà. Les dues darreres partides, la semifinal i la final, em vaig recuperar (no sé com) i quasi quasi guanyem!!! Contra Milka i Sergio, que juguen a divisió d’honor. Vam perdre per dos punts, després d’anar tota la partida guanyant...

Enguany ha estat també èpic, tot i que no hem arribat a la final. Per un punt! Una partida extraordinària contra Enrique i Luis, de Palmera, dos xicons batalladors. Enrique enguany ha quedat el número 1 en el rànquing. Són molt bons. Una partida increïble de semifinal contra ells. De poder a poder. Guanyàvem 18 -10. Però ens van fer un parcial de 8 a 0 i ens van empatar. En eixos moments jugava Jorge darrere. Li he demanat de canviar. Vam poder aguantar una miqueta, però al final ens guanyaven 26 – 29. En un rampell d’orgull irracional vam mantindre l’alè, fins al final. Jo ja no sentia res. Jo ja no pensava en res. El món es reduïa a tres parets i una pilota que anava i tornava cap a nosaltres sota un sol de justícia. Un dels punts va durar 10 minuts. Ningú no fallava. Vam empatar a 29!! I al darrer moment, quan pareixia que la balança es bescantaria en favor nostre, Jorge, en un punt d’inspiració i de genialitat (com tants que n’ha tingut en aquest campionat), va tirar la pilota al límit de la llanda, però amb la mala sort que va sonar lleument, de manera imperceptible, fins al punt que quasi ningú va sentir el so de la ratlla. La jugada, però, estava molt ben feta. De vegades, te l’has de jugar, i en pau. Passar o no passar a la final era ja una qüestió de sort. Ha estat com una altra final, al remat. Fins al punt que tots quatre ens vam abraçar com a bons companyons, amb els aplaudiments agraïts del públic, reconeixent-nos vencedors, feliços per haver disputat una partidassa. Una parida que recordarem a l’hivern, i encara més enllà. Absolutament inoblidable. El de Benirredrà és un 16 hores intenssísim. Si vas passant eliminatòries, puja l’emoció. El cansament se t’apodera i les darreres partides les jugues diumenge de matí, quan sents que el sol et mossega els budells i la suor et regalla per tot arreu. I sense dormir ni una hora ni mitja ni cap. Èpica pura. Enguany Milka i Sergio han estat, una altra vegada, els guanyadors, ben merescudament.

24 hores Villalonga

Aquest cap de setmana hem jugat un 24 hores a Villalonga. A la foto, d'esquerra a dreta, Juanjo i Miguel, de l'Olleria: David Català i Juli Capilla, de la Font d'en Carròs; Voro, de Bellreguard; Marcos, d'Ador, i Jose, "el Peque", de Villalonga. Manolo no ix perquè fa la foto. Manolo i David han quedat primers; el Peque i Marcos, segons; Voro i Juli, tercers; Juanjo i Miguel, quarts. Ho hem passat genial. Algunes de les millors parelles de la comarca de la Safor, però també de la Vall d'Albaida han participat en aquesta trobada frontennística. Hi havia gent d'Oliva, l'Alqueria de la Comtessa, Benirredrà, Villalonga, Ador, la Font d'en Carròs, Almoines i l'Olleria. Estem francament cansats i adolorits. Però amb ganes de tornar a jugar. Som incorregibles.

Dissabte, a Sueca

Dissabte vam anar el meu cunyat i jo a Sueca, a fer-hi una amistosa amb Voro i Leo, un amic seu del poble. El cas és que Voro i jo ens hem conegut casualment i la cosa té certa gràcia. Resulta que Salvador Ortells Miralles, Voro, és frontennista i, també, poeta. Em va dir que em va trobar per Internet, cercant-hi l'expressió "Va de bo, cavallers!". La casualitat va ser doble perquè justament a l'endemà li va arribar un llibre meu per a ressenyar a Lletres Valencianes, encomanat per Àfrica, que coordina la revista. I es va posar en contacte amb mi. Vam quedar que algun dia ens havíem de conèixer i jugar una partida, una justa entre poetes lírics. I com que l'estiu està encara lluny, vaig decidir telefonar-lo i quedar. Dissabte Voro i Leo ens van pegar un repassó a la pista. Ells miraven de llevar-li ferro a la cosa: que si hui fa molt d'aire, que si estranyeu la pista, que si és a l'endemà de la boda... El cas, però, és que l'aire era dolent per a tots, la pista era molt noble (ja hi vaig jugar quan formava part de l'Atlètic Bellreguard)... Vaja, que ens van guanyar perquè van jugar millor, i prou. Ho vam passar molt bé. De manera que hem quedat que hi anirem un altre dia, potser ja a l'estiu, i després ens farem una paella. Em va sorprendre gratament el comentari de Jorge, espontani i sincer, quan tornàvem a la Font: "Esta gente de los pueblos es muy buena gente". Jo vaig dir-li que sí, però que en València també hi ha gent bona. Però ell va reblar el clau, convençut: "Pero no tanta, no com en estos pueblos". A l'estiu hem de tornar a Sueca a jugar... i a fer-nos la paella. Celebre aquesta coneixença.

Albaida, 1 - La Font, 2

Vam jugar contra Albaida. Aquesta vegada ens hem trobat amb un equip de jovenets, nous a la lliga. Fa goig veure com hi ha equips que es renoven generacionalment. Els xiquets contra els quals hem jugat han perdut, però això no té cap importància. És del tot segur que l'any que ve ens donaran molta guerra, i no seria gens estrany que d'ací dos anys ens guanyen. I n'haurem d'estar ben contents. Després de dues partides guanyades, i una de perduda, n'hem fet una, d'amistosa: Gabi i Vicent contra David i jo. Ens han guanyat. Estan molt en forma, Gabi i Vicent. I me n'alegre molt perquè són dos bons jugadors i excel·lents companys. De vegades, les partides, guanyes o no, són una font de satisfacció. Ens ho hem passat tots quatre de categoria.

Frontennis: Canals, 1 - La Font d'en Carròs, 2

Vam tornar a jugar diumenge. Aquesta vegada a Canals. Per poc em toca el que em va guanyar a la primera ronda. Llavors, jugava amb Rubén, quan encara venia a entrenar. És una llàstima que s’ho haja deixat, la veritat, perquè és un bon jugador; però clar, acaba de tenir la xiqueta i sembla que la dona s’ho ha passat malament. Ja tornarà. Vam jugar Manolo i jo la primera partida. Vam començar malament –¿per què quasi totes les partides comence així?–, perdent per dos punts a zero, però de seguida vam remuntar. Eren bons, sobretot el punter: un esquerrà que en un principi li va fer d’anar de bòlit a Manolo, però Manolo és intel·ligent i va saber guanyar-li la posició: “Estic posant-me molt a prop d’ell, perquè no em guanye la posició”. Ben fet! Que collons! Qui no plora, no mama. A poc a poc, gràcies a la nostra regularitat i a que ells fallaven més, vam anar distanciant-nos-en. Vaig mirar de tirar-li algunes boles a doble paret al punter, sense arriscar massa, però per tal que li molestaren: com que era zurdet... I va donar resultat: fallava. Imprimir ritmes diferents també està bé: ara fluixet, de sobte molt fort. Això destarota el contrari (sempre que no siga superior a tu, clar). I també va anar bé. I Manolo va fer una partida a un molt bon nivell. No en fallava cap i m'audava moltíssim. Manolo té molt de trellat, xe. Resultat: 18 – 30 a favor nostre. Ha estat bé. Hem disfrutat de la partida i ens n’anem satisfets.
De la partida de Xacal i Emili, millor no parlar-ne. Xacal no ha calfat prou i no s’ha centrat gens. Passem pàgina. No sé per quant han perdut: no ho recorde. Això sí, abans s'havia fotut un esmozaret... Aiiiii...
La tercera partida la van disputar Gabi i Vicent. De bon començament, es va veure que els nostres eren superiors. Però Vicent ha fet de les seues. Pilota que agafava, pilota que volia fer el puntet. I, clar, això no pot ser. No tots els dies són diumenge, com es diu popularment. I això que l'altre dia era diumenge... No sé quantes n’ha fallat, de pilotes, i ens ha fet patir de valent. Fins i tot Rosa s’ha posat nerviosa i ha dit que li agradaria pegar-li un carxot. Però clar, a Vicent més val no dir-li res. Genio y figura, insistia a intentar el quinze, i l’espifiava. I torna-li la trompa al xic. M’a que ens ha fet patir, xe. Gabi ha sabut llegir la partida, i ha jugat molt bé. Al final hem guanyat per cinc punts: 25 – 30. Donem el resultat com a vàlid i mirarem de donar-li un estironet d’orelles a Vicent...