Hui, a Murla

Hui he anat per primera vegada a vore una partida al trinquet de Murla. Ens havia convidat l’amic Josep À. Mas, gran aficionat a la pilota, sobretot en la modalitat d’escala i corda. El cartell anunciava un enfrontament prometedor entre blaus (Núñez, Fèlix i Santi) i rojos (Genovés II, Salva i Natxo), en la modalitat esmentada, i dins del Circuit Bancaixa. I no ens ha decebut en absolut, la partida. Ans al contrari, ha estat un gran encontre, molt igualat; un estira i arronsa que no s’ha bescantat pels rojos fins quasi el darrer instant. Al principi, pareixia que els blaus, més compenetrats com a equip, s’endurien la victòria. Però no ha estat així. Els rojos han trencat el traure dels blaus i, tot i que els blaus s’han refet, trencant al seu torn el traure dels rojos, novament Genovés II i companyia han empatat a 55 i s’han posat en situació de guanyar l’enfrontament, perquè tenien el traure al seu poder. I, efectivament, ha estat així. Cal dir que Genovés II ha pres la iniciativa en els últims jocs i això ha estat el detonant decisiu que ha permés que guanyaren els rojos. Dues hores de partidassa a Murla. Un matí de Nadal memorable.

Entrenaments

Ahir, un altre entrenament a Miramar. Dues partides fortes, com sempre, de vora una hora cadascuna, amb Jesús, Èric, Manuel, Xuso, Àngel i Vicent. Estic posant-me a to amb els companys. M'ho prenc com un repte perquè no vull fer el ridícul quan m'estrene en la segona volta de la lliga. Jugaré per primera vegada en 1a i vull donar la talla. Em proven aquests entrenaments durs. Ahir vaig guanyar les dues partides per parelles (les manomanistes amb Jesús les vaig perdre, però, per 1-2), però no estic satisfet del tot. De vegades, em costa agafar el ritme, alçar la pilota i depassar el punter. Em falta encara assegurar la concentració i mantenir ferma l'ànsia de guanyar (en aquest esport no pots prescindir-ne). Però a mesura que m'entrene amb ells, vaig agafant el ritme. Potser canvie de raqueta, perquè la Babolat que m'he comprat no m'acaba d'agradar. I a vore si quede amb Voro i els companys, que podrien estar en primera perfectament, sobretot el meu amic Voro, un dels millors punters que he conegut.

Waldo anuncia un nou trinquet per a Oliva

El regidor d’esports d’Oliva, Waldo, i gran campió valencià de raspall, ha anunciat que l’any que ve es farà un nou trinquet en aquesta localitat de la Safor. És una magnífica notícia perquè l’antic trinquet està molt deteriorat i és de difícil accés per a la gent que ve de fora (com que està situat al rovell de l’ou del casc antic de la ciutat, no s’hi pot aparcar amb facilitat). El nou trinquet es construirà al costat del pavelló municipal, sobre una superfície de 1.200 m² i amb un pressupost d’un milió dos-cents mil euros. El cost total, però, correrà a càrrec de l’administració central, perquè la regidoria d’esports pretén encabir-lo dins del segon Fons Estatal d’Inversió Local del Govern, més conegut com el Pla Zapatero II (que no és cap jugador de pilota, eh!). Si és duu a terme aquest projecte, la pilota valenciana tindrà un nou espai on recalaran els jugadors ja existents, i se segur que n’eixiran de nous.

Enfaixar-se

L'avi Ferran enfaixa el seu nét, Jordi, abans d'anar a l'entreno de raspall.

La pilota i el valencià

“Home, tu pots vore la pervivència del valencià com a base per a la conservació de la pilota, o bé pots vore com a condició principal la pervivència de la consciència nacional valenciana. Des del moment en què perdes la consciència nacional, perdràs la llengua, i quan perdes la llengua, perdràs tots els components tradicionals, com la pilota. Tot forma part d’un element comú. Mentre tu mantingues la consciència de poble, mantindràs les tradicions. Però si perds la consciència, els elements tradicionals aniran perdent-se”

Frederic Llopis i Bauset
(Paco Cerdà i Purificació Mascarell: La revolució va de bo!, PUV, València, 2009.

Titín III

Ahir vaig veure una partida de pilota basca, a Euskal Telebista, entre Titín III i Laskurain contra Berasaluze IX i Zubieta. Resultat: 22 a 8 en favor dels primers. Des que tenim Euskal Telebista que acostume a veure alguna partida de pilota basca. El frontó basc és més lent que el valencià, perquè la pilota pesa, si fa no fa, el doble que la valenciana. No per això, però, deixa de ser un espectacle admirable i emocionant. I, si no, proveu de veure'n alguna partida in situ, i no us decebrà. De tots els jugadors de pilota basca que he vist Titín III és el que més em crida l'atenció. A pesar de ser tot un veterano (ha complit ja els quaranta anys, i el mes que ve en farà quaranta-un), no deixa de guanyar partides i de conquerir títols; i de donar guerra. En tots els partits mira de portar la batuta, a base d'atacar i d'anorrear el contrari. I ausades que ho aconsegueix. És espectacular. Sap fer deixades, amb l'esquerra i amb la dreta; creua la pilota cap a fora de la cantxa amb mestria, fregant sempre la ratlla, però sense eixir-se'n, i la col·loca sempre en punts inabastables per als adversaris. Fa dobles parets i la llança cap arrere quan el resto no s'ho espera. La d'ahir va ser tota una exhibició. Si teniu oportunitat de veure'l, no la passeu per alt. Titín III és de La Rioja on l'esport de la pilota està igualment d'arrelat que al País Basc. L'entrega i el coratge de Titín són un exemple per als que sentim i practiquem la pilota, siga valenciana o basca, tant se val.

Waldo renova el títol de campió de raspall

Anit, el meu sogre i jo vam assistir a la gran final de raspall d’enguany, al trinquet El Zurdo de Bellreguard. Hi havia molta expectació. El trinquet era ple de gom a gom. Una nova final per a Waldo, que ja n’havia guanyat sis, i per a Coeter II, campió en una ocasió i finalista per tercera volta. El favorit era el d’Oliva, Waldo, de trenta anys, però hi havia encara el dubte de si el mitger de Simat, de trenta-dos anys, podria o no contrarestar la força de l’oliver. Fins que no es juga, per molt favorits que hi haja, no hi ha res fet. La partida, però, es va definir de seguida, ja al primer joc. Coeter II va aprofitar el seu traure bé, però va caure en l’intercanvi de colps i això el va fer perdre la partida. No va poder en cap moment anar a l’atac, a per la partida, perquè Waldo no el va deixar ni respirar. Només en un joc vam vore un Coeter II segur i valent, amb un quinze preciós, de bot i volea, que va anar a parar directament a la galeria. Va ser, sens dubte, el moment més emocionant de la nit. Coeter II va estirar els braços en senyal de garra i alegria alhora. En un breu instant, es va deixar albirar la possibilitat que la partida canviara de color. El roig, però, va tornar a agafar la paella pel mànec i no va deixar al blau de capgirar la inèrcia en què va caure des del primer quinze del primer joc. Al remat, partida sabatera per a Waldo, davant la impotència d’un Coeter II que, tot i no abandonar en cap moment la partida, no va poder anotar-se cap joc. Una nit memorable per al gran campió de raspall, Waldo, que fins ara es mostra incontestable. En aquesta modalitat, almenys, no té encara cap rival d’entitat.

Canvis

La setmana passada va ser crucial. Després de molt de meditar, he decidit que me'n vaig al Miramar. M'ho van oferir repetidament Jesús, Àngel, Xuso, Èric... Els fa falta un resto i a Villalonga en som massa, de jugadors, restos i punters. 11 tios disputant-se la titularitat. A més, no em trobe en condicions de jugar de punter. Em fa una miqueta de mal el peu i darrere m'hi trobe més a gust. I a Miramar només tenen tres restos: els fa falta gent. Decididament, me'n vaig. Agraïsc l'amabilitat de la gent de Villalonga, sobretot de Luis Sanfélix, que s'ha portat extraordinàriament bé amb mi, i també de la resta de companys. També em sap mal per David Català i per Manolo Marco, amb els quals he compartit cinc anys com a federats en diversos equips: a Bellreguard, a La Font i a Villalonga. Espere que puguem mantindre l'amistat i que juguem de tant en tant alguna partida amistosa. Gràcies a tots!

Tornem-hi!

Després d'un inici dolent (vaig perdre la primera partida contra el Beniparell, amb Fernando, el zurdo), tornem a jugar, després de vora un mes apartat del frontó, per causa d'un esquinç mal curat (del qual, per cert, encara me'n ressent una miqueta). El cap de setmana passat vàrem guanyar 3-0, a casa contra l'Aiora. Vàrem fer molt bones partides tots: Fernando i Marcos, el Peque i Jose i Juanmi i jo.
Avui hem tornat als entrenaments. Hem fet molt bones partides amb David, Manolo, José Luis i jo; i tota la resta de jugadors. És un goig entrenar a Villalonga. Molt bon nivell i molt bones partides, siguen d'entrenament o de lliga. Demà, però, hauré d'anar al fisio: no m'acabe de curar del tot de l'esquinç. Ai, la vellea...

S'acaba la pretemporada

Hem acabat la pretemporada. Definitivament, me’n vaig al Villalonga, a segona divisió. No hem pogut aguantar ni David, ni Manolo, ni jo: a la Font no es pot jugar, el frontó és una ruïna. I la insistència de l’equip del poble veí era massa temptadora i ha pogut amb nosaltres. Aquest estiu ha estat meravellós, frontenísticament parlant (i en molts sentits, també). Els entrenaments a Villalonga, fantàstics; les partides amistoses a Sueca, amb l’amic Voro, i a la Pobla del Duc, amb l’amic Toni, genials; els campionats, molt disputats. Amb Jorge, el meu cunyat, hem fet partides boníssimes, encara que n’hàgem perdut algunes (no sempre es pot guanyar). De vegades, em pregunte fins a quan podré aguantar el ritme; fins a quan el meu cos suportarà el desgast físic que suposa aquest joc de la pilota: un esport dur, agressiu, intens, veloç, de força i entrega. És fantàstic córrer darrere la pilota; esprintar per tal d’abastar una doble paret; clavar-la rinxo llanda, arran de la ratlla, traure i forçar el resto contrari, obligar el punter enemic… Sensacions que miraré d’apurar com més temps, millor. Ara iniciem una aventura: la lliga és a tocar i estrenem equip i categoria. Em sap greu pels amics de la Font, però ja quedarem. La competició és així; i l’esport –i la vida- sense competir –ni que siga amistosament, que és com cal competir sempre- no és res, pur avorriment.

Tres, tres, tres, tres

Es veu que el 3 és el número que m’ha d’acompanyar aquest estiu. He quedat el 3r en 4 campionats. A Villalonga, amb Voro; a Bellreguard, amb Sanfélix; i a Oliva i a Benirredrà, amb el meu cunyat Jorge. Sens dubte, el campionat més emocionant ha estat el 16 hores de Benirredrà. I ho ha estat per moltes raons. Ja em va passar l’any passat. M’hi havia apuntat amb David Navas, de Palmera. Vam guanyar la primera partida; a la segona, però, es va lesionar: un esquinç. I el va substituir Raül, un xic ben peculiar de Gandia. Vam donar la sorpresa. Jo vaig jugar de punter. A mitjan campionat em vaig lesionar de la monyica esquerra: no podia ni agafar la raqueta. Així que vaig jugar un parell de patides amb l’esquerra, que faig servir sovint, perquè sóc mig esquerrà. Les dues darreres partides, la semifinal i la final, em vaig recuperar (no sé com) i quasi quasi guanyem!!! Contra Milka i Sergio, que juguen a divisió d’honor. Vam perdre per dos punts, després d’anar tota la partida guanyant...

Enguany ha estat també èpic, tot i que no hem arribat a la final. Per un punt! Una partida extraordinària contra Enrique i Luis, de Palmera, dos xicons batalladors. Enrique enguany ha quedat el número 1 en el rànquing. Són molt bons. Una partida increïble de semifinal contra ells. De poder a poder. Guanyàvem 18 -10. Però ens van fer un parcial de 8 a 0 i ens van empatar. En eixos moments jugava Jorge darrere. Li he demanat de canviar. Vam poder aguantar una miqueta, però al final ens guanyaven 26 – 29. En un rampell d’orgull irracional vam mantindre l’alè, fins al final. Jo ja no sentia res. Jo ja no pensava en res. El món es reduïa a tres parets i una pilota que anava i tornava cap a nosaltres sota un sol de justícia. Un dels punts va durar 10 minuts. Ningú no fallava. Vam empatar a 29!! I al darrer moment, quan pareixia que la balança es bescantaria en favor nostre, Jorge, en un punt d’inspiració i de genialitat (com tants que n’ha tingut en aquest campionat), va tirar la pilota al límit de la llanda, però amb la mala sort que va sonar lleument, de manera imperceptible, fins al punt que quasi ningú va sentir el so de la ratlla. La jugada, però, estava molt ben feta. De vegades, te l’has de jugar, i en pau. Passar o no passar a la final era ja una qüestió de sort. Ha estat com una altra final, al remat. Fins al punt que tots quatre ens vam abraçar com a bons companyons, amb els aplaudiments agraïts del públic, reconeixent-nos vencedors, feliços per haver disputat una partidassa. Una parida que recordarem a l’hivern, i encara més enllà. Absolutament inoblidable. El de Benirredrà és un 16 hores intenssísim. Si vas passant eliminatòries, puja l’emoció. El cansament se t’apodera i les darreres partides les jugues diumenge de matí, quan sents que el sol et mossega els budells i la suor et regalla per tot arreu. I sense dormir ni una hora ni mitja ni cap. Èpica pura. Enguany Milka i Sergio han estat, una altra vegada, els guanyadors, ben merescudament.

24 hores Villalonga

Aquest cap de setmana hem jugat un 24 hores a Villalonga. A la foto, d'esquerra a dreta, Juanjo i Miguel, de l'Olleria: David Català i Juli Capilla, de la Font d'en Carròs; Voro, de Bellreguard; Marcos, d'Ador, i Jose, "el Peque", de Villalonga. Manolo no ix perquè fa la foto. Manolo i David han quedat primers; el Peque i Marcos, segons; Voro i Juli, tercers; Juanjo i Miguel, quarts. Ho hem passat genial. Algunes de les millors parelles de la comarca de la Safor, però també de la Vall d'Albaida han participat en aquesta trobada frontennística. Hi havia gent d'Oliva, l'Alqueria de la Comtessa, Benirredrà, Villalonga, Ador, la Font d'en Carròs, Almoines i l'Olleria. Estem francament cansats i adolorits. Però amb ganes de tornar a jugar. Som incorregibles.

Dissabte, a Sueca

Dissabte vam anar el meu cunyat i jo a Sueca, a fer-hi una amistosa amb Voro i Leo, un amic seu del poble. El cas és que Voro i jo ens hem conegut casualment i la cosa té certa gràcia. Resulta que Salvador Ortells Miralles, Voro, és frontennista i, també, poeta. Em va dir que em va trobar per Internet, cercant-hi l'expressió "Va de bo, cavallers!". La casualitat va ser doble perquè justament a l'endemà li va arribar un llibre meu per a ressenyar a Lletres Valencianes, encomanat per Àfrica, que coordina la revista. I es va posar en contacte amb mi. Vam quedar que algun dia ens havíem de conèixer i jugar una partida, una justa entre poetes lírics. I com que l'estiu està encara lluny, vaig decidir telefonar-lo i quedar. Dissabte Voro i Leo ens van pegar un repassó a la pista. Ells miraven de llevar-li ferro a la cosa: que si hui fa molt d'aire, que si estranyeu la pista, que si és a l'endemà de la boda... El cas, però, és que l'aire era dolent per a tots, la pista era molt noble (ja hi vaig jugar quan formava part de l'Atlètic Bellreguard)... Vaja, que ens van guanyar perquè van jugar millor, i prou. Ho vam passar molt bé. De manera que hem quedat que hi anirem un altre dia, potser ja a l'estiu, i després ens farem una paella. Em va sorprendre gratament el comentari de Jorge, espontani i sincer, quan tornàvem a la Font: "Esta gente de los pueblos es muy buena gente". Jo vaig dir-li que sí, però que en València també hi ha gent bona. Però ell va reblar el clau, convençut: "Pero no tanta, no com en estos pueblos". A l'estiu hem de tornar a Sueca a jugar... i a fer-nos la paella. Celebre aquesta coneixença.

Albaida, 1 - La Font, 2

Vam jugar contra Albaida. Aquesta vegada ens hem trobat amb un equip de jovenets, nous a la lliga. Fa goig veure com hi ha equips que es renoven generacionalment. Els xiquets contra els quals hem jugat han perdut, però això no té cap importància. És del tot segur que l'any que ve ens donaran molta guerra, i no seria gens estrany que d'ací dos anys ens guanyen. I n'haurem d'estar ben contents. Després de dues partides guanyades, i una de perduda, n'hem fet una, d'amistosa: Gabi i Vicent contra David i jo. Ens han guanyat. Estan molt en forma, Gabi i Vicent. I me n'alegre molt perquè són dos bons jugadors i excel·lents companys. De vegades, les partides, guanyes o no, són una font de satisfacció. Ens ho hem passat tots quatre de categoria.

Frontennis: Canals, 1 - La Font d'en Carròs, 2

Vam tornar a jugar diumenge. Aquesta vegada a Canals. Per poc em toca el que em va guanyar a la primera ronda. Llavors, jugava amb Rubén, quan encara venia a entrenar. És una llàstima que s’ho haja deixat, la veritat, perquè és un bon jugador; però clar, acaba de tenir la xiqueta i sembla que la dona s’ho ha passat malament. Ja tornarà. Vam jugar Manolo i jo la primera partida. Vam començar malament –¿per què quasi totes les partides comence així?–, perdent per dos punts a zero, però de seguida vam remuntar. Eren bons, sobretot el punter: un esquerrà que en un principi li va fer d’anar de bòlit a Manolo, però Manolo és intel·ligent i va saber guanyar-li la posició: “Estic posant-me molt a prop d’ell, perquè no em guanye la posició”. Ben fet! Que collons! Qui no plora, no mama. A poc a poc, gràcies a la nostra regularitat i a que ells fallaven més, vam anar distanciant-nos-en. Vaig mirar de tirar-li algunes boles a doble paret al punter, sense arriscar massa, però per tal que li molestaren: com que era zurdet... I va donar resultat: fallava. Imprimir ritmes diferents també està bé: ara fluixet, de sobte molt fort. Això destarota el contrari (sempre que no siga superior a tu, clar). I també va anar bé. I Manolo va fer una partida a un molt bon nivell. No en fallava cap i m'audava moltíssim. Manolo té molt de trellat, xe. Resultat: 18 – 30 a favor nostre. Ha estat bé. Hem disfrutat de la partida i ens n’anem satisfets.
De la partida de Xacal i Emili, millor no parlar-ne. Xacal no ha calfat prou i no s’ha centrat gens. Passem pàgina. No sé per quant han perdut: no ho recorde. Això sí, abans s'havia fotut un esmozaret... Aiiiii...
La tercera partida la van disputar Gabi i Vicent. De bon començament, es va veure que els nostres eren superiors. Però Vicent ha fet de les seues. Pilota que agafava, pilota que volia fer el puntet. I, clar, això no pot ser. No tots els dies són diumenge, com es diu popularment. I això que l'altre dia era diumenge... No sé quantes n’ha fallat, de pilotes, i ens ha fet patir de valent. Fins i tot Rosa s’ha posat nerviosa i ha dit que li agradaria pegar-li un carxot. Però clar, a Vicent més val no dir-li res. Genio y figura, insistia a intentar el quinze, i l’espifiava. I torna-li la trompa al xic. M’a que ens ha fet patir, xe. Gabi ha sabut llegir la partida, i ha jugat molt bé. Al final hem guanyat per cinc punts: 25 – 30. Donem el resultat com a vàlid i mirarem de donar-li un estironet d’orelles a Vicent...

Raspall: Xeraco, 4 - Oliva, 1

Dissabte vam tornar a Xeraco. Una altra vegada els d’Oliva van perdre contra els de casa: 4-1. A Xeraco tenen una tradició de pilota de molts anys, i això es nota. A Oliva l’Escola de Pilota funciona molt bé, però tenen pocs jugadors, i això més tard o més d’hora es nota també. Ja arribarà el moment que anirà millor, n’estic segur. De fet, la gent de l'Escola de Pilota d'Oliva són molt bona gent: Fernando i Alfonso són molt bon monitors. De moment, Oliva ja ha donat un extraordinari jugador de raspall: Waldo, que, a més, és regidor de Cultura. Ah! Ja quasi tenim equipatges! Feia gràcia veure el Jordi amb sis anyets vestit de jugador de pilota, emprovant-se l'equipatge. Aviat li posaran el seu nom a la samarreta. I, llavors, sí que farà goig!

La Font, 0 - Barxeta, 3

Ahir, vam perdre contra Barxeta: 0 - 3. Emili i jo vam perdre la primera partida. Quina llàstima de partida, xe! Tota l'estona per davant i a l'últim moment ens van empatar a 27. Després, ens van passar al davant i jo em vaig afonar totalment. La veritat és que ahir estava molt cansat. En despertar-me, vaig notar una punxada a l'esquena i, sobretot, un cansament molt accentuat. Els divendres, quan torne de Mallorca, dorm malament i m'alce cansat. No em passa sempre, però de vegades. sí. No vaig poder aguantar fins al final de la partida. Em vaig sentir sense forces, dèbil, i sense ànim de concentració. Vaig mirar de dosificar-me, però els altres van pegar un espitxonet a última hora i ens van superar. Emili va jugar també de manera irregular. Va fallar pilotes fàcils i va fer punts increïbles. No em va poder ajudar. I jo vaig fallar també pilotes que normalment no falle. L'estat físic és important, i sense entrenar... El resultat, però, és just: 27 - 30 Llàstima. A vore si a la pròxima...
Per la seua banda, Vidal i Raül van perdre: no me'n recorde per quant, però van fer bona partida. David i Manolo van perdre per un punt: 29-30. Una vesprada llastimosa.

Xeraco, 0 - Oliva, 4

Aquesta vegada sí que va poder ser. Ara farà un mes, Jordi i Joan, en representació de l'Oliva, van perdre contra tres de Xeraco. En aquella ocasió, la superioritat tècnica i l'edat (els de Xeraco eren més grans), i l'absència de Miguel Ángel, es va notar i la parella d'Oliva no hi va poder fer res. Resultat: 4-0 en favor dels de Xeraco. Dissabte passat, però, Jordi i Joan van jugar molt bé, i també Miguel Ángel, que va restar perfecte. Jordi li pega molt bé amb l'esquerreta. Fernando, el professor de pilota, n'està ben content: "En un mes ha fet uns progressos increïbles". Els d'Oliva es van imposar als de Xeraco per 0 - 4. Bona partida!

Alcàntera del Xúquer - La Font d'en Carròs

Diumenge de matí vam jugar contra Alcàntera del Xúquer. Enguany, han renovat l’equip. Una colla de jovenets ben forts i adotzenats a l’Escola de Frontennis del poble. Perquè Alcàntera té una escola que els ha proveït ja de molts jugadors –una quarantena, segons em va dir el delegat– i tres equips en competició: a divisió d’honor, a primera i a tercera: ausaes... Poca broma. I, mentrestant, nosaltres, de l’Ajuntament de la Font, només en rebem una quantitat mísera anual: 300 eurets. No tenim ni per a pilotes. Què hi farem... I, clar, tot això influeix en la marxa de l’equip. Davant la passivitat del nostre Ajuntament, la jovenalla fontera es passa al pàdel (un esport ben lleig, per al meu gust, la veritat: és del tot insuportable aquesta pala caçapapallones que fa un ploof fastigós quan la pilota, tova, hi rebota). Bé. Diumenge vam perdre 2-1. En la primera partida, Vidal va estar del tot desencertat. Pobret. És el primer any i, damunt, ara s’ha posat a festejar. I, com que ha de bufar dissabte i complir com un cavaller, diumenge... no rendeix. Aiiiii...! Raül no li va poder ajudar gens, i això que darrerament s’ha centrat i dosifica la seua força molt encertadament. Els altres no van tindre massa problemes a guanyar-los.
A Gabi i a Vicent els va tocar la millor parella. Gabi va aguantar molt bé, però el saguer riberenc no en fallava cap, i Vicent Tortosa va intentar ajudar-lo infructuosament. Se’n va jugar massa, potser, i no hi van entrar. A la tercera partida, a Emili i a mi ens va tocar lidiar amb dos braus jovenets. Vaig fer els tempteigs en l’entrenament, tot i que això de vegades enganya. Aquesta volta, però, vaig endevinar que podia fer-me amb ell. El punter, però, era ben sagaç. Vaig centrar la partida contra el de darrere, i li vaig demanar a Emili que no arriscara gens. Amb aquesta estratègia, Emili i jo no vam deixar d’anar per davant d’ells, sempre a curta distància, però, sense distanciar-nos-en massa. De vegades, ells pegaven un estironet, però sense abastar-nos. En un moment donat, però, van bescanviar les posicions i ho vaig notar, perquè anaven a per mi, i ens van empatar: a vint-i-pocs, crec recordar. Hi vaig persistir, però, i, a la fi, fregant el temps reglamentari (només en vam sobrar 32 segons, de l’hora establerta), ens en vam distanciar definitivament. Resultat: 25-30 al nostre favor. Ha estat una partida extraordinària. M’he divertit d’allò més. He corregut com un esperitat i m’he fet quatre rascades tirant-me a terra, però hem guanyat. I ara tinc foc als morros i tot, de la calorà que vaig agarrar. La concentració i la persistència han estat la clau de la victòria. Emili m’haurà de perdonar els quatre crits que li he pegat. Ho lamente de veres.

Un breu, i plàcid, parèntesi

He tingut cinc dies de minivacances que m'han sabut a glòria. Sobretot perquè he pogut estar a casa amb la família i perquè he pogut entrenar -un dia només, però, perquè ací plou a bots i barrals. Després de 3 o 4 mesos vaig pujar al poliesportiu de la Plana. El frontó continua tan desastrós com sempre: per poc que ploga, s'hi fan uns bassals onerosos i no hi ha manera que el piso s'eixugue. Com sempre, la poca disponibilitat de la persona que s'encarrega del manteniment ens obliga a llevar l'aigua amb diversos mecanismes: motxos, secadores i paper de diari, que acaba per eixugar bastant satisfactòriament el frontó. Però paga la pena. Ahir érem quasi l'equip al complet. Vaig jugar dues partides: una davant, i l'altra darrere. Em trobe bé; fort i segur. A penes note que no quasi no entrene. Tinc tantes ganes de jugar que semble un animal en zel quan veig les tres parets verdes de la cantxa, i córrec darrere de la pilota com un esperitat. Després de la família -per descomptat!-, és el que més trobe a faltar de la meua absència a terres valencianes. Però tinc el cap de setmana per davant i, potser, caurà alguna partideta, presumiblement de lliga. Com sempre, hi havia els incondicionals: David Català, Vicent Tortosa, Emili Marcet... Genial. Després, no em podia dormir, de l'esforç (sempre em passa). Però me'n torne a Mallorca amb molt bon gust de boca. Fins al cap de setmana.

L'Olleria - La Font d'en Carròs

Dissabte vam anar a jugar contra l'Olleria. Vam fer un bon resultat: 0 - 3. L'equip de l'Olleria no és dolent, però des de l'any passat tenen problemes per completar les tres parelles de rigor. Diego, un molt bon punter de l'Olleria, no hi va vindre. Gabi i Vicent van jugar bé i van guanyar. Podrien haver tret mes avantatge, però tampoc no calia. L'important era traure els dos puntets. Xacal i jo vam jugar la segona partida. Aquesta vegada vaig fer de punter. M'hi vaig trobar molt segur, i fort. Una mica lent, potser, en les arrancades; però, clar, sense entrenar no es pot demanar més. Vam tenir algun malentès Xacal i jo, a l'hora d'anar a per la pilota, però vam guanyar, finalment, amb molta avantatge: 13 - 30. M'ho vaig passar molt bé. Ara tinc unes poques agulletes, res greu. La darrera partida va ser també un passeig en barca: 18 - 30 a favor de David i Manolo. Eren nous els contrincants: de la Pobla del Duc; no eren roïns, sobretot l'esquerrà que feia de saguer, però van pagar l'estrena amb la pilota VIP, a la qual encara no s'hi han acostumat. Aquesta gent de l'Olleria són molt bona gent. Sap greu que vagen els últims de la lliga. Vam xarrar després amb ells, ben cordialment. Vam passar una molt bona vesprada.

Nou blog

Des de l'1 de gener de 2009, tinc nou blog:

http://ventura-adesiara.blogspot.com/

Inici de campana

Inici de campana

(Bartomeu Rosselló-Pòrcel - Maria del Mar Bonet)

Inici de campana
efímer entre els arbres
-fora porta- de tarda.
La pols dels blats apaga
un or trèmul en punxes
blanquinoses de plana.
L'àmbit vincla i perdura
comiats d'enyorances
d'avui mateix. Desvari
de vies solitàries.
Argila i calç. Finestres
de la casa tancada,
quan torno, d'horabaixa,
girant-me adesiara.