De la presentació a Barcelona, i del Sam

Dimarts passat vam presentar el poemari a la llibreria Catalònia. Un “viatge llamp” a Barcelona que Maite i jo vam fer en a penes 24 hores, amb l’excusa d’Aimia. Un viatge que ens va deixar extenuats, però molt satisfets. Fa goig retrobar els amics que no veus massa sovint, i també fer-ne de nous. Feia no sé quants anys que no vèiem Alícia Toledo, tot i que no hem perdut mai el contacte amb ella*. Alícia va fer les presentacions i va parlar sintèticament, però sàviament, del poemari. Entre el públic hi havia alguns amics saforencs incondicionals: Isabel Clara Moll i Francesc Vila, als quals he d’agrair-los la deferència, una altra vegada; i també Josep Gregori, l’editor de Bromera, que per mi va ser tota una sorpresa, molt agradable, per cert. No coneixia Sam Abrams. No el coneixia personalment, més enllà d’alguna conversa telefònica i per mail. Sabia que Sam Abrams era un gran coneixedor de la literatura catalana i universal, un lector de poesia subtilíssim –perquè el seguisc a la premsa–, i malgrat aquestes coneixences prèvies, l’anàlisi expositiva que em va brindar despús-ahir em va emocionar, i no tant perquè fóra laudatòria –que també–, sinó per la intel·ligència, la perspicàcia i la profunditat de la seua proposta de lectura. Sam Abrams en va fer una dissecció –en el bon sentit de la paraula– d’Aimia literalment impressionant, impecable, contundent, rotunda. A la presentació també hi havia alguns espontanis desconeguts, i el Jordi Valls, poeta de Barcelona, que ja havia llegit i que vaig tindre la sort també de conèixer: un entusiasta del gènere líric i un agitador-organitzador de les obres dels altres –que ja té mèrit, això. Després de la presentació ens en vam anar a sopar i encara vaig tindre l’oportunitat de conèixer la dona del Sam, Abi (no sé si s'escriu així, disculpeu-me), i el poeta Joan Elies Adell, bonhomiós i obert. Vam passar una vetllada feliç –Maite em va dir que estava eufòric–, i els ho vull agrair expressament a tots.

* No entenc per què hi ha gent que s’entesta a menysprear i malparlar d’Internet: per mi és, massa sovint, l’única possibilitat de mantenir l’amistat i la comunicació amb algunes persones; si no fóra per aquesta “línia cibernètica”, els lligams amb alguns amics i familiars serien impossibles. I és també una font de coneixences ben valuosa –no fa gaire vaig conèixer personalment Antoni Gómez: vam dinar plegats, gràcies a Internet, i va ser tota una troballa.