dimarts, 8 de gener de 2008

Aquells meravellosos anys


Aquests dies són de molta feina. El nou any m'ha portat un bon grapat d'encàrrecs que he de socórrer amb diligència i rapidesa. M'hi aplique tan intensament com puc i, per això, no puc escriure massa -al blog- perquè la feina té prioritat absoluta. Mentre treballe, però, de tant en tant em permet alguna píndola musical que m'anima. Ara estic sentint un grup de València, La habitación roja, que m'agrada. No hi havia reparat fins ara. O no ho havia fet amb tanta atenció. Estic sentint els seus darrers treballs, Posidonia i Cuando ya no queda nada, i constate que entre aquests xicots -un punt madurets ja, per cert- de La habitación roja i un grup dels huitanta, com ara La Mode, no hi ha massa diferències, pel que fa a la "filosofia", sinó més bé al contrari. Llevat de l'estil -més pop-rock els de València, tecno-pop els de Madrid- les lletres de tots dos grups podrien ser intercanviables. Hi ha un contingut crític evident que s'agraeix en aquests temps tan estantissos. La rebel·lia hi és consubstancial també. Precisament aquest component contestatari és el que trobe a faltar en la poesia actual. Un element que sí que trobe en la música -en la música rock, vull dir. Si voleu fer un exercici comparatiu entre els dos grups, aneu al Youtube i busqueu dues cançons: "La viva moderna" (La habitación roja) i "La evolución de las costumbres" (La Mode).

PS Sentint aquests grups m'adone que no he canviat massa en vint-i-cinc anys (uff!) i me n'alegre molt, per un costat, però per l'altre em fa feredat -i una mica de vergonya- pensar que potser m'he equivocat en més d'una de les opcions que vaig triar...

3 comentaris:

Marta ha dit...

Si et consola, et puc fer una confessió: a mi pràcticament m'agraden els mateixos grups que quan tenia 18 anys (en fa 10). I un dels que més m'agrada és Duncan Dhu (també molt dels 80).

Emili Morant ha dit...

A mi també m'agraden els mateixos que fa deu anys, i continuen sonant-me igual de bé (és l'avantatge de dur dècades, o segles, mort: l'estil personal es consolida...)

Sort amb les feines, Juli: que no falten, però que tampoc no abusen.

Juli Capilla ha dit...

Marta i Emili, crec que deu ser una cosa emocional. La joventut -també la infantesa- marca molt més que no ens pensem. Crec que n'hem d'estar ben contents, d'aquest "estatisme sentimental". Tot i que també ens hem d'esforçar a descobrir coses noves: pel nostre bé ètic i estètic, i també per salut mental.