Ian Gibson i García Lorca

Ian Gibson, el famós hispanista irlandès que ha dedicat les seues investigacions a noms emblemàtics de la literatura i del cinema d’expressió espanyola, com ara Salvador Dalí, Luis Buñuel i Federico García Lorca, acaba de publicar el seu darrer llibre, El hombre que detuvo a García Lorca, a propòsit de Ramón Ruíz Alonso, el dirigent de la CEDA implicat en la mort del poeta granadí. Gibson ha declarat que es va entrevistar amb aquest personatge sinistre l'any 1967, encara en plena dictadura, amb una gravadora sota el braç i la por a l’espinada. Gibson conta també que Ruíz Alonso no era l’únic que "li tenia ganes" a Lorca. També hi havia d’altres noms, com ara els de Juan Luis Trescastro, Luis García-Alix, Manuel Luna, el capità Fernández i els germans Roldán, que eren familiars del poeta, els quals, segons sembla, s’havien vist molests pel drama de La casa de Bernarda Alba. Juan Luis Trescastro, però, va ser el més brutal de tots i no es va estar de declarar en un bar a les poques hores del crim: «Acabamos de matar a García Lorca. Yo le metí dos tiros por el culo, por maricón». És lamentable que una figura tan extraordinària, tan polivalent, tan universal com la de García Lorca encara no haja estat reconeguda per una part de la dreta espanyola. La dreta que encara no ha condemnat el franquisme públicament, d’una manera explícita, clara, convençuda; la dreta que es manifesta, amb la implicació acarnissada de l'Església catòlica oficial, en contra dels homosexuals i de les llibertats elementals de les persones, com ara l'avortament (una opció a la qual ells no estan obligats, per cert: cal recordar-los que és voluntari?) o el dret a la laïcitat, a no rebre cap tipus d'educació religiosa. I és una llàstima també que a hores d’ara encara no s’haja pogut exhumar el cadàver de García Lorca, tot i que se sap amb bastant certesa on deuen raure les seues despulles. Esperem que amb l’aplicació de la nova llei de la memòria històrica es puga restituir -i honorar com cal- la memòria del poeta espanyol més universal de tots els temps, i que, amb aquest gest no es torne a repetir aquella malaurada història de la Guerra Civil i el franquisme, i que l’Estat en què vivim siga, per fi, un lloc veritablement democràtic, lliure i plurinacional.