dissabte, 26 d’abril de 2008

José Iniesta

Ahir vam anar a la presentació del llibre de poemes de José Iniesta, Arder en el cántico, guardonat amb el XXV Premio "Vicente Gaos" de poesía en castellano que convoca anualment l'Ajuntament de València. José Iniesta pertany a una sèrie de poetes d'expressió castellana que, de València estant, formen part del bo i millor de la lírica espanyola. Un altre poeta oliver, Enric Sòria, ha remarcat més d'una vegada l'altura poètica d'alguns noms pròxims, com ara Carlos Marzal o Vicente Gallego. Aquesta "generació" de bons poetes valencians en castellà no ha eixit, cal dir-ho, del no-res. N'hi ha precedents il·lustres que han afaiçonat i propiciat aquesta plèiade nova de saba poètica. César Simón, Jaime Siles, Francisco Brines, Vicente Gaos, Guillermo Carnero, etc., són noms inexcusables de la lírica de finals de segle XX i, en alguns casos, de la primeria de l'actual. El nom d'Iniesta em sembla que està a la mateixa altura que aquests noms il·lustres esmentats.
La poesia d'Iniesta és una poesia essencial, al·legòrica, servida en petites dosis, en càpsules condensades; una poesia concentrada, simbòlica -però no críptica-, d'una bellesa enlluernadora. Ahir ens va delectar amb la lectura d'alguns dels seus poemes -per cert, precedida per un estudi introductori perspicaç i intel·ligentíssim d'un crític amic del poeta del qual no recorde el nom (ho sent de veritat), però que va ser francament memorable. La manera de fer d'Iniesta l'acosta a la millor tradició de la mística castellana -no debades, en l'acte hom va parlar de la presència, en la poesia d'Iniesta, de San Juan de la Cruz i de Santa Teresa. Una poesia en què el temps és, en realitat, sempre el mateix temps; en què la llum es filtra pel pati de la casa del poeta tot evocant una llum passada que és sempre la mateixa. Poesia dels instants perfectes que lluiten -i d'alguna manera ho aconsegueixen- contra la mort, en aquest trànsit peremptori, efímer, del nostre pas pel món i per la vida. Ahir, Iniesta em va emocionar, per instants va fer que se m'esborronara la pell... La irrupció d'Iniesta en l'àmbit de la lírica espanyola caldria celebrar-la amb alegria i situar l'autor en el lloc que li pertoca.


La verdad que queda

Al final lo que queda es el silencio,
el rastro de la sal es lo que queda,
es la ausencia en el cántaro volcado
del agua derramada.
La verdad en el hueco tan oscuro
que encierra con su gesto por el aire
el movimiento ciego de las manos.

3 comentaris:

Rosa ha dit...

Hola.
A La Safor tenim molt bona collita des de sempre, sobretot en poesia. Però, concretament a Oliva no en falten mai de poetes, i no és perquè jo siga d'Oliva. Però si ens podem a citar-ne... Brines, Enric Sòria, Àngels Gregori, Iniesta, Joan Navarro,Josep Lluís Roig...bgelh

Jordi ha dit...

Estic d'acord amb Rosa. La Safor és terra de poetes. No és perquè jo siga del Penedès, que, com es pot veure, no és la Safor. Trobe molt interessant el bloc, Juli. Endavant

HäNnAh! ha dit...

Hola.
José és el meu professor d'Educació Física, la notícia va sorprendre'ns. Qui ho anava a dir...!No obstant, caldrà llegir-lo.
Enhorabona!