La presentació d'Aimia a Ambra (Gandia)

Anit -ara fa una estona, a penes unes hores- vam presentar Aimia a la llibreria Ambra de Gandia. Lluís Fornés va oficiar l'acte de presentació amb un savi i detallat paper sobre el poemari, una crítica d'aquelles que un autor no sap com agrair perquè denota una lectura atenta i perspicaç. Algú es preguntarà per què vaig triar precisament Lluís Fornés per presentar el meu llibre a Gandia. De primer, he de dir que no el coneixia, personalment, tot i que sí que en sabia alguna cosa, de la seua trajectòria intel·lectual, professional i política; i havia llegit més d'un article seu a la premsa. La "tria" ha estat casual. Vaig conèixer el Lluís per Internet: un dia em va enviar un missatge per felicitar-me pel llibre, per dir-me que l'havia entusiasmat i que si algun dia el presentava, que l'avisara. Així que li vaig proposar que me'l presentara a Gandia, i va acceptar la invitació. Avui ha estat un dia feliç. L'acte ha estat molt bé, pense, gràcies a les paraules que Fornés ha pronunciat davant d'un auditori atent i, majoritàriament, trobe, desproveït de prejudicis polítics. Aquest matí, però, un amic (una persona que m'estime molt i per la qual sent admiració) m'ha advertit amb unes paraules que no m'han agradat gens, perquè destil·laven un a priori quasi incontestable, un "raonament" sense raons, un judici gratuït i sense cap mena d'argumentació: un prejudici, al capdavall. Després d'una sèrie de desqualificacions o, millor dit, d'infravaloracions sobre el personatge en qüestió, sense cap mena d'argument, m'ha sentenciat: "Vés amb compte amb ell". Així que us he de confessar que aquesta vesprada estava una miqueta dolgut i, alhora, preocupat, per si "passava" alguna cosa -més aviat, des de fora de l'acte; en absolut des de dins. I ho he corroborat: no ha passar res. Ans al contrari, ha passat que l'acte s'ha desenvolupat amb total normalitat. Més encara, ha estat, si em permeteu l'entusiasme, un èxit de públic, i també de vendes, i me n'alegre molt, sobretot per Pepa, l'emblemàtica llibretera d'Ambra. A més, l'anàlisi que n'ha fet pública, Fornés, d'Aimia, m'ha emocionat, per les raons que he explicat adés (per cert, li he demanat el paper a Lluís i no hi ha res que induïsca al segregacionisme, ni lingüístic ni polític). M'ha omplit de goig i de satisfacció veure com ha vingut a la presentació gent que esperava, i també gent que no esperava. La gent s'ho ha passat bé, trobe. I com que Maite havia fet unes coques boníssimes, després la tertúlia ha estat també un èxit. La majoria ignorava les meues tribulacions -aquestes que ara escric-, i ignorava doblement els judicis gratuïts, els prejudicis, que ben sovint presideixen les relacions entre els valencians. I a aquest País Valencià nostre li sobren per damunt del cap els prejudicis, les discussions i les diatribes polítiques estèrils, les intransigències dels uns, però també les dels altres. Algú em dirà que m'equivoque. Potser les meues tries no són políticament correctes, o no són oportunes; però puc dir almenys que no m'he deixat arrossegar per la intransigència ideològica, pels essencialismes fonamentalistes, per la intolerància. El diàleg és -ja ho esgrimia Ernest Lluch- la principal "arma" contra els que no pensen com nosaltres. El primer pas, i el millor antídot, contra la ignorància; vull dir contra els qui ignoren els altres des de la premissa incontestable de pensar i sentir-se posseïdors d'una "raó" absoluta.

PD Agraïsc molt la presència a l'acte de presentació d'Aimia a Ambra (Gandia), dels meus amics i companys de pilota: David Català i Maife, Manolo Marco i Amparo, Emili Josep Marcet Mengual, Gabi i Rosa; de la família més pròxima: Maite, els meus fills Jordi i Laia, la tia Marta, i els meus pares; i també d'altres amics i coneguts, com ara Josep À. Mas i Castells, Carles Mulet i companya, Christelle Enguix, Josep Lluís Roig, Jesús Puig, Lluís Miret, Ferran Millet, i d'altra gent de la qual no recorde el nom però a la qual els estic molt agraïts per la seua presència.