En el discurs de cloenda que Baltasar Porcel va pronunciar a la Fira de Frankfurt, hi ha una citació breu, però ben eloqüent de Martin Heidegger: "La llengua és la casa de l'ànima". Intuïsc que amb la màxima de l'il·lustre filòsof alemany l'escriptor d'Andrantx pretenia suplantar una mancança que afecta els pobles sense estat –bé, d'estat sí que en tenim, però no ens hi sentim reflectits, ni molt menys encara identificats. La citació ve a tomb perquè posa en solfa una idea al voltant de la qüestió identitària que a mi em sembla molt punyent i interessant. Perquè, més enllà de la "lògica" patriòtica de torn, la qual tendeix a enaltir-ne els símbols més superficials: l'himne, la bandera... hi ha "una altra lògica" que ve donada per la llengua. I és que la llengua pertany a l'estructura profunda dels individus, en primer terme, però també al col·lectiu que comparteix un determinat codi lingüístic. I ací rau la clau de volta que explica la pertinència de la frase del pensador alemany. La llengua és el filtre o el mitjà que ens permet de relacionar-los amb el món, d'aprehendre'l, de pair-lo i d'entendre'l, si més no en la mesura que ens ho permeten les escasses actituds que posseïm com a antropoides mínimament civilitzats. La llengua, però, és molt més que un codi amb una funció merament comunicativa. Hi atribuïm, també, un valor sentimental, a la llengua; hi associem una sèrie de mecanismes emocionals que "la humanitzen" i que, això és més extraordinari encara, contribueixen a humanitzar-nos també a nosaltres mateixos. D'ací que llengua i nació, llengua i pàtria esdevinguen, ben sovint, un binomi quasi indestriable, inseparable. La llengua és l'estendard per excel·lència d'una determinada adhesió patriòtica, per dir-ho en paraules efusives; l'element mediador que ens associa amb el món, i amb el qual ens agrada identificar-nos-hi. La resta: un drap, un escut, un himne... són oripells amb una innegable i ràpida funció identificatòria que, sense la rebotiga de la llengua, però, s'esvairien per poc que gratàrem en la superfície d’un embolcall més aviat feble. Les adscripcions patriòtiques via jurídica o manu militari són, per sort, reversibles. La pèrdua de la llengua pròpia per part d'un determinat col·lectiu, en canvi, n'asseguren l'extinció quasi irrevocable.
dijous, 13 de desembre del 2007
"La llengua és la casa de l'ànima"
En el discurs de cloenda que Baltasar Porcel va pronunciar a la Fira de Frankfurt, hi ha una citació breu, però ben eloqüent de Martin Heidegger: "La llengua és la casa de l'ànima". Intuïsc que amb la màxima de l'il·lustre filòsof alemany l'escriptor d'Andrantx pretenia suplantar una mancança que afecta els pobles sense estat –bé, d'estat sí que en tenim, però no ens hi sentim reflectits, ni molt menys encara identificats. La citació ve a tomb perquè posa en solfa una idea al voltant de la qüestió identitària que a mi em sembla molt punyent i interessant. Perquè, més enllà de la "lògica" patriòtica de torn, la qual tendeix a enaltir-ne els símbols més superficials: l'himne, la bandera... hi ha "una altra lògica" que ve donada per la llengua. I és que la llengua pertany a l'estructura profunda dels individus, en primer terme, però també al col·lectiu que comparteix un determinat codi lingüístic. I ací rau la clau de volta que explica la pertinència de la frase del pensador alemany. La llengua és el filtre o el mitjà que ens permet de relacionar-los amb el món, d'aprehendre'l, de pair-lo i d'entendre'l, si més no en la mesura que ens ho permeten les escasses actituds que posseïm com a antropoides mínimament civilitzats. La llengua, però, és molt més que un codi amb una funció merament comunicativa. Hi atribuïm, també, un valor sentimental, a la llengua; hi associem una sèrie de mecanismes emocionals que "la humanitzen" i que, això és més extraordinari encara, contribueixen a humanitzar-nos també a nosaltres mateixos. D'ací que llengua i nació, llengua i pàtria esdevinguen, ben sovint, un binomi quasi indestriable, inseparable. La llengua és l'estendard per excel·lència d'una determinada adhesió patriòtica, per dir-ho en paraules efusives; l'element mediador que ens associa amb el món, i amb el qual ens agrada identificar-nos-hi. La resta: un drap, un escut, un himne... són oripells amb una innegable i ràpida funció identificatòria que, sense la rebotiga de la llengua, però, s'esvairien per poc que gratàrem en la superfície d’un embolcall més aviat feble. Les adscripcions patriòtiques via jurídica o manu militari són, per sort, reversibles. La pèrdua de la llengua pròpia per part d'un determinat col·lectiu, en canvi, n'asseguren l'extinció quasi irrevocable.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Crec recordar que Heidegger trobà la inspiració per a les seues metàfores sobre el llenguatge en l'obra del poeta Hölderlin, un d'aquells romàntics alemanys que van postular eixa relació entre llengua i poble que comentes en la teua nota.
En aquest cas, les intuïcions nuclears del poeta són bellíssimes: "el llenguatge és la casa de l'ésser", o "poèticament habita l'home aquesta terra". Però sovint, l'obscura corfa de metafísica amb què Heidegger embolcalla eixes intuïcions les fa feixugues i desconcertants. Per això ens calen poetes que sembren metàfores, Juli - ja vindrà després algú per a collir-les. O per a xafar-ne els brots, que tot pot ser.
(La meua metàfora preferida sobre el llenguatge què ens habita, però, és la d'un escarabat dins una capsa - menys lírica, això sí, però ja us la contaré...)
VK (Tirantafotre.blogspot.com)
M'agrada contar als meus alumnes que considere que la llengua és com la paleta farcida de milions de colors i de possibles combinacions amb què un pintor reflecteix la seua visió del món, les seues emocions...
nosaltres comptem amb una paleta farcida de milions de mots i de possibles combinacions per tal de fer més habitable el nostre món (o almenys per poder sobreviure-hi).
La llengua és un do,impregnat al nostre ADN, en som lliures de fer-ne ús (com també de prescindir-ne) però mai en som propietaris, nosaltres només en fem usdefruit, una mena de llogaters, no en tenim cap dret més.
La llengua (acostumen a dir els que no l'estimen de debó) és de qui la parla; no, disculpeu, qui la parla (i l'estima)és de la seua pròpia llengua.
No estic gens d'acord que la llengua i la nació esdevinguen un binomi indestriable a l'hora de conformar les adscripcions nacionals.
Què en faríem, doncs, dels estats-nació llatinoamericans. En què basen les seues diferents adscripcions nacionals si en pràcticament tots el castellà és la llengua majoritària i oficial?
Les nacions i el nacionalisme que les mantenen són fruit d'un determinat procés històric que naix en el segle XIX sobre la base de les entitats polítiques i administratives anteriors.
Per això la nostra adscripció nacional continua sent l'espanyola, perquè des del XVI estem dins la Monarquia Hispànica i des del XIX participem d'un estat-nació espanyol mantingut per un nacionalisme de caire castellanista. En el cas llatinoamericà els estats-nació creats en el XIX també es basaren sobretot en unitats administratives anteriors i ahí continuen.
És molt difícil canviar l'adscripció nacional majoritària dels ciutadans d'un estat perquè és resultat, precisament, d'un procés històric anterior, que molt poques vegades té a veure amb la llengua. La llengua pot ser un element de rebuig d'eixe nacionalisme (si este està basat en un altre grup cultural, com en el nostre cas), però per si sola no basteix, ni de lluny, un projecte nacionalista (a nuestros resultados me remito).
Bé, crec que parlem dels mateixos conceptes, però des de perspectives diferents. Una llengua, per a mi, és un element nacional aglutinador, un dels principals, val a dir, però no l'únic. Per això hi ha llengües que tenen molts estats diferents (com expliques perfectament en el cas de Sud-amèrica, o el món anglosaxó). Però, malgrat aquesta diversitat d'estats, la llengua sol ser l'estendard o símbol identitari principal d'un estat. Per això els estats la fan oficial, per tal de preservar una coherència identitària excloent pel que fa a d'altres llengües minoritàries (o simplement minoritzades). A Sud-amèrica passa això. El castellà -oficial- s'imposa a d'altres llengües considerades "menors", fins i tot en cas de llengües amb un nombre de parlants considerable, com és el cas del quítxua. El castellà, doncs, esdevé la llengua símbol per excel·lència d'un determinat estat. Després, això s'edulcora o revesteix d'altres elements, com ara la història, l'himne, la bandera... Però, malgrat això, la llengua continuarà sent símbol d'una unitat supraestatal (és allò de la hispanitat o del món anglosaxó, la francofonia...). Tens raó que molts estats existeixen per qüestions polítiques, normalment imposades. Però la política no ha aconseguit anorrear del tot "les altres nacions" que hi ha al si d'un estat heterogeni, com és el cas d'Espanya, nacions minoritàries dintre d'un estat la raó de ser de les quals -la raó identitària i diferenciadora- ve donada per la llengua. És el cas del País Valencià, les Illes i Catalunya -existiríem com a nació diferenciada sense la llengua?-, i en menor mesura, tot i que n'és un element també important, d'Euskal Herria.
Tens raó quan constates que "la nostra adscripció nacional continua sent l'espanyola, perquè des del XVI estem dins la Monarquia Hispànica i des del XIX participem d'un estat-nació espanyol mantingut per un nacionalisme de caire castellanista". Però, jo hi faria una matisació: sí, som dins de l'Estat espanyol per una qüestió d'història política (de pèrdua de la Guerra de Successió i per altres fenòmens històrics anteriors: unió de les corones de Castella i Aragó, etc), però aquesta "imposició" històrica no ha aconseguit extingir la nostra llengua -encara-, el símbol diferencial valencià més definitori (tot i que no l'únic). I, per això, el "nacionalisme de caire nacionalista" de què parles s'entesta, encara, a propiciar la desaparició del català, perquè vol una nació homogènia des del punt de vista identitari, monolingüe... Una única llengua símbol d'una única nació.
Gràcies, sincerament, pel teu comentari. Des de punts de vista o enfocaments diferents crec que parlem del mateix.
Publica un comentari a l'entrada