El món a través de les lletres dels infants

Els nostres fills estan aprenent a llegir i a escriure. La Laia, que té sis anys, va per davant del Jordi, que en té cinc. Tots dos, cadascun al seu ritme, van ensenyant-se el món a través de les lletres: a anomenar-lo, a dir-lo, a pronunciar-lo. Em fa molta il·lusió saber que un dels llibres amb què aprenen a llegir l’ha corregit son pare (ara la meua filla i el meu fill ja entenen què faig a casa tots els dies, per què m’hi estic de cara a la pantalla tantes hores, amb el tec-tec impertorbable del teclat i la taula plena de diccionaris i altres llibres –fins ara es pensaven que no treballava; un dia fins i tot la Laia em va preguntar: “Pare, estàs prejubilat, com el iaio?). Sí, em fa molta il·lusió veure com s’ensenyen els nostres fills a llegir i a escriure, en valencià, en la seua llengua. Perquè sa mare i jo ens vam criar a ciutat, i en castellà. Ara recorde aquell quadern de cal·ligrafia confeccionat amb cartolina de colors, aquells rengles tan rectes impossibles sobre els quals escrivíem, al dictat d’aquell rector incòlume, històries sinistres en què els dolents eren sempre els comunistes -quina perversió... Els meus fills també apunten històries als seus quaderns escolars. Històries fantàstiques en què els roïns són sempre imaginaris, de ficció, i els herois tenen noms familiars, com ara el rei En Jaume. Els meus fills han mamat un valencià de poble bellíssim –són de la Font–, pronuncien la “v” com un fonema labiodental fricatiu sonor que a mi em sona a música celestial, fan l’harmonia vocàlica i pensen –sobretot pensen– en valencià, tot i saber que existeixen més llengües al món –ja comencen a parlar-ne una altra que no és la seua–, com ara la que parlen a València.