dilluns, 3 de desembre de 2007

El món a través de les lletres dels infants

Els nostres fills estan aprenent a llegir i a escriure. La Laia, que té sis anys, va per davant del Jordi, que en té cinc. Tots dos, cadascun al seu ritme, van ensenyant-se el món a través de les lletres: a anomenar-lo, a dir-lo, a pronunciar-lo. Em fa molta il·lusió saber que un dels llibres amb què aprenen a llegir l’ha corregit son pare (ara la meua filla i el meu fill ja entenen què faig a casa tots els dies, per què m’hi estic de cara a la pantalla tantes hores, amb el tec-tec impertorbable del teclat i la taula plena de diccionaris i altres llibres –fins ara es pensaven que no treballava; un dia fins i tot la Laia em va preguntar: “Pare, estàs prejubilat, com el iaio?). Sí, em fa molta il·lusió veure com s’ensenyen els nostres fills a llegir i a escriure, en valencià, en la seua llengua. Perquè sa mare i jo ens vam criar a ciutat, i en castellà. Ara recorde aquell quadern de cal·ligrafia confeccionat amb cartolina de colors, aquells rengles tan rectes impossibles sobre els quals escrivíem, al dictat d’aquell rector incòlume, històries sinistres en què els dolents eren sempre els comunistes -quina perversió... Els meus fills també apunten històries als seus quaderns escolars. Històries fantàstiques en què els roïns són sempre imaginaris, de ficció, i els herois tenen noms familiars, com ara el rei En Jaume. Els meus fills han mamat un valencià de poble bellíssim –són de la Font–, pronuncien la “v” com un fonema labiodental fricatiu sonor que a mi em sona a música celestial, fan l’harmonia vocàlica i pensen –sobretot pensen– en valencià, tot i saber que existeixen més llengües al món –ja comencen a parlar-ne una altra que no és la seua–, com ara la que parlen a València.

3 comentaris:

Emili ha dit...

Per cert, Juli, parlant de la llengua dels infants (i m'hi incloc, que jo també ho he dit sempre): heu aclarit ja si hi ha alguna referència entre els nostres clàssics al verb "fuliminar"?

Jo estic convençut que ix al Tirant lo Blanc - però clar, a vore qui se'l llig ara senceret per a buscar només una paraula (alguna cosa així com: "E llavors Tirant va fuliminar lo cavaller Dartvader de l'armadura negra ab la sua espasa llàser...")

Vista Parcial ha dit...

Sí que fa goig la cosa, sí. El meu fill, quan era menut, deia que parlava castellà i no valencià. Castellà era la llengua que parlaven al poble, Castelló (de la Ribera). A Castelló parlaven castellà. En canvi, a Valencià parlaven valencià, "valenciano" exactament.

Juli Capilla ha dit...

Aquesta sí que és bona, Tobies. Tenia tota la raó el teu fill. Té la seua lògica. Els meus, en canvi, diuen que quan seran grans viuran a la Font, perquè a València no saben el valencià.
Jo vaig ser alumne teu, d'una assignatura que es deia Antropologia no sé què, de Filosofia, una carrera que em vaig deixar, tot i que tu i Roman de la Calles vau ser uns molt bons professors. Però jo volia fer Filologia...
Salutacions