dissabte, 8 de desembre de 2007


Aquesta llum tan fràgil i exuberant alhora...

És tanta la bellesa que alenteix el ritme
del pols i exaspera i ajorna l’amenaça.
I els ulls són com guspires incendiàries o rajos
d’un sol que esclata amb força i, distret, s’hi emmiralla.
El sol que s’aproxima i es reflecteix de ple
en l’esguard dels infants, dels meus fills juganers.
Aquest somriure esplèndid no en sap de transaccions,
i les paraules brollen com d’un doll inaudit
que mai no cessaria de nodrir els bancals
–nostàlgies de taronges encara per collir,
llenques abandonades d’agret i garroferes,
el blat que els musulmans feien a les muntanyes:
humanes geometries que perduren al terra
amb el suau pentinar de l’aixada al guaret.
Aquest enlluernador sol que il·lumina la pell
de les dones i els homes se m’apar imperible:
oh plàcida mentida, dolça il·lusió que enganya!
L’aire sembla invencible, com un guerrer robust
que tomba d’un sol colp aspres tribulacions,
secrets, xafarderies, neguits, problemes vers.
Tot sembla perdurable, etern, immarcescible.
I, tanmateix, les ones que llisquen a la vora
no són pas les mateixes que ara mateix s’hi esvaren
i hi fan siluetes semblants i irrepetibles.
Aquesta llum tan fràgil, aquest sol que m’embriaga
m’ha humitejat els bols amb què contemple, tímid,
aquesta successió de meravelles càlides
que ens ofereix allò que en diem la Vida
d’una manera pobra, com del tot inexacta.


De L'instant fugaç

2 comentaris:

Joan-Carles ha dit...

aquest poema té moltes ressonàncies ben ajustades, així cal escriure versos des de la reravera rural,

salut i endavant,

JC

Juli Capilla ha dit...

Moltes gràcies pels elogis. Però, quin Joan Carles ets? En conec uns quants...