El futur del territori

Nexe. Debats valencians és, segons el president de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, David J. Garcia i Marí, una publicació oberta gràcies a «la pluralitat de les veus convidades, que aconsegueixen posar en un mateix pla les diferents opinions, massa sovint tancades en compartiments sords i estancs». El número 4 de Nexe és un monogràfic intitulat «El futur del territori». Vaig assistir la setmana passada a la presentació d’aquesta revista a Gandia, i he aprofitat aquests dies per a llegir-la. El tema, no cal dir-ho, és d’allò més interessant i oportú, i les seues pàgines –tret d’algun error tipogràfic que passarem per alt, perquè no desdiuen el contingut de la revista– són impecables. De tots els articles que s’hi apleguen, m’agradaria destacar-ne dos especialment. Un de Joan Romero, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València, i un altre de la periodista Maria Josep Picó, directora de la revista Nat. Podeu trobar informació sobre Nexe a www.revistanexe.com. Mentrestant, però, us reproduïsc dos fragments de sengles articles esmentats:

Joan Romero: “és impossible deduir l’orientació política d’una corporació local si hem de fer-ho a partir de l’anàlisi de la seua política urbanística. El país és ple de casos d’ajuntaments amb majoria conservadora i amb majoria d’esquerres que promouen, afavoreixen, animen, impulsen, toleren o aproven iniciatives que són clarament insostenibles, negatives en termes de cohesió territorial i completament allunyades de les directrius europees i de les recomanacions dels seus partits en aquesta matèria”.

Maria Josep Picó: “Els nostres paisatges han esdevingut

arxipèlags fractals, territoris trencats que van avançant en forma

de taques de ciment i asfalt, sense respectar els ecosistemes ni la memòria històrica i identitària dels pobles. La fragmentació i els límits imprecisos són les noves empremtes de la nostra societat sobre l’entorn, on la zonació característica del paisatge tradicional s’ha transformat radicalment i ha deixat pas a una gran dispersió d’usos i a la pèrdua irreversible de sòl fèrtil. En aquests paisatges híbrids i artificials, sense l’ànima d’haver estat viscuts i haver crescut a ritmes humans i sostenibles, els ciutadans també troben desconcert, davant la mancança d’espais que afavorisquen la cohesió social; perquè ja no són capaços de reconèixer els nous escenaris, entorns efímers, virtuals, no-llocs, com a espais que conserven la seua cultura”.