dilluns, 10 de desembre de 2007

Club de Frontennis La Font d'en Carròs

Ja fa temps que ho hauria d'haver comentat. El blog que us oferisc des de l'octubre és un espai personal -com tots els diaris/blogs- que aspira a ser llegit; que vol, sobretot, ser un espai comunicatiu i d'intercanvi, d'enriquiment mutu. Com veieu, té un títol èpic, el meu blog, "Va de bo, cavallers!": perquè s'adiu al meu caràcter i, també, a l'esport que practique des que tinc coneixement, gràcies al meu pare, que me'l va transmetre amb entusiasme -mon pare que, amb seixanta anys complerts, encara dóna guerra, en tots els sentits. "Va de bo, cavallers!" és una expressió manllevada de la pilota valenciana que s'utilitza també a les competicions de frontennis. Jo -ho confesse- no he jugat mai a pilota a mà i sé que la pilota valenciana té més tradició -i tant!- que el frontennis. (De tota manera, tampoc no m'importen massa aquestes qüestions identitàries, perquè he llegit que els romans ja practicaven la pilota a mà, raó que explica que en l'actualitat es jugue a latituds tan allunyades entre si com Euskal Herria, Països Baixos, França, País Valencià...). El frontennis és una modalitat híbrida, nascuda a Mèxic, a primeries del segle XX, derivada del tennis -un de tants esports anglesos que s'ha escampat per tot el món- i la pilota basca. Als mexicans se'ls va acudir un dia de llevar-li la corfa a una pilota de tennis i de fer-la servir a dintre d'un frontó. Així és, segons he llegit, com va nàixer el frontennis. Ja fa temps, però, que es va estendre a alguns països, entre els quals hi ha Cuba, Bolívia (Evo Morales n'és un praticant assidu!), Espanya... Al País Valencià -també a Nafarroa- ha arrelat amb força, per raons òbvies. És, de fet, un dels esports més praticat pels valencians. A les nostres comarques tots els pobles solen tenir frontó. M'agrada aquest esport perquè permet de jugar persones d'edats molt diferents, fins i tot en competicions oficials. M'agrada també perquè, ben sovint, s'adscriu a la gent senzilla i valencianoparlant (els pijos solen preferir altres subtileses esportives, sobretot des que un president nefast que vam patir ara no fa massa anys al govern central va posar de moda una modalitat esportiva semblant al tennis, esport noble i ben bonic que també m'estime). M'agrada perquè permet que hi juguem homes i dones junts. I m'agrada perquè, contràriament al que es pot pensar en un principi, és un esport que reclama força i energia, però també bona cosa d'intel·ligència i altres habilitats. En fi, que us devia una explicació de tot plegat, perquè "Va de bo, cavallers!" no és -ni de lluny- una expressió masclista (a ma casa, de fet, hi hem jugat tota la família, a aquest esport: mon pare, ma mare, les meues germanes...). Més aviat és -per mi, almenys- una expressió noble, engrescadora, vitalista.
A la foto, d'esquerra a dreta i de dalt a baix, Rubén Caudeli, punter, de Gandia; amb la samarreta no oficial, Miquel Àngel Vidal, Xacal, saguero, de la Font; David Català, saguero, el nostre "campeó", de la Font; Vicent Tortosa, l'home aranya, punter, de la Font; Manolo Marco, punter, enginyer de la rajola, d'Almoines; Emili Marcet, punter i tresorer (no tenim ni un duro, per cert), de la Font; i jo mateix, "el agüelo" de l'equip, també de la Font (d'adopció), saguero. Som l'equip de la Font. Més que un equip, una colla de bons amics.

"...e lo dia que no s'i junyia, Curial tot lo jorn jugava pilota davant lo palau e era per ella contínuament mirat e vist."

Curial e Güelfa, anònim, segle XV

11 comentaris:

Ricard ha dit...

Aquesta afició per l'esport, ja saps que compartida, crec que és una part molt important de la vida. Moltes vegades els estereotips dels "intel·lectuals" han intentat apartar i defenestrar la pràctica i l'afició esportiva.I això no és així. Particularment, he fet, faig i faré (mentre el cos em deixe) esport: el tennis i el futbol són les meues debilitats però supose que com també et passa a tu, es deu a una influència sana del meu entorn d'amics, que sempre hem practicat aquest esports.
A més dels beneficis físics, que d'això ja en parlen prou els professionals, per mi fer esport és l'excusa perfecta per xarrar i crear complicitats amb els amics, relaxar l'ànima i descobrir que la vida es pot vore des de diferents perspectives.

Juli Capilla ha dit...

Ricard, tens tota la raó. A mi també em sap greu que alguns intel·lectuals hagen menyspreat l'esport -no tots, per sort. Al capdvavall, obvien la insigne màxima llatina que diu "Mens sana, in corpore sano". I, d'altra banda, hi ha un bon grapat d'intel·lectuals famosos que van ser també bons esportistes, com ara Albert Camus, que jugava molt bé al futbol, etc.

Sí, l'ambient influeix, a l'hora de triar l'esport -més aviat ens tria a nosaltres. Però el més important és això, fer esport, relacionar-se, compartir coses. Fa gràcia perquè l'esport uneix persones molt diferents, políticament, professionalment i personalment.

Tot plegat són aventatges.

visèkimé ha dit...

vk de tirant a fotre:

Moltes mullers, germanes,nóvies...es pregunten com és que estem pegant patades a un baló a tot hora.

Entre setmana de nit,mai exiríem al cinema, ni tan sols a sopar...però no es ho pensem ni un minut quan un amic ens crida per a jugar a futbet.

Els diumenges després d'una llarga nit de dissabte, l'agradable melodia del despertador t'indica que ha arribat l'hora d'aixecar-se, col·locar-se el xandall i cap al pavelló a jugar...

I és que el futbet (i pràcticament tots els esports col·lectius) tenen una indubtable funció sociabilitzadora.

L'encaixada de mà, la palmadeta a l'esquena, els comentaris al vestuari, els crit d'ànim, l'esforç compartit, l'esmorzar porterior... tot contribuieix a crear un clima de germanor i bon rotllo.

Hi ha qui va de botigues o queda per predre café, altres, simplement correm rere una pilota, digueu-nos simples, o simplement innocents.

Un altre dia ja parlarem sobre un dels esports tradicionals amb major projecció interanacional al meu poble (no, no és el truc), el pic i maneta.

Juli Capilla ha dit...

Sí, sí. I us heu fixat que els homes on més contacte físic tenim és en l'esport? Palmadetes, abraçades, besos!... I està sorprenentment ben vist per la societat -hi estem acostumats. Fora de l'esport, els homes no gosem besar-nos -normalment-, ni abraçar-nos, ni tocar-nos.

Emili ha dit...

Pel que recorde, el risc del frontó (al menys per als qui com jo jugàvem davant) no era tant el contacte físic com el contacte amb la pilota, que solia deixar-te ben coentet. Ara que només jugue amb l'ordinador ja no tinc eixos problemes - els tinc de circulació...

Juli Capilla ha dit...

També té raó. Sí, les pilotades per als qui juguen davant, els punters, són força freqüents. L'altre dia, sense anar més lluny, jugava davant i l'amic Tortosa em va pegar una bona pilotada que em va deixar ben coent.

Però paga la pena, tu.

Emili ha dit...

I les pilotades relaxen: és una variant molt valenciana de l'acupuntura.

Rosa ha dit...

Hola Juli, no seràs tu el subcampió de les 24 hores de frontenis del Club de Tenis d'Oliva?
Mira que t'he vist jugar i no sabia que tenia davant al famós Juli Capilla.
Resulta que la meua parella juga en l'equip d'Oliva. El setze de febrer duré a la Font el teu llibre per què me'l signes. Espere que jugues eixe dia.

Juli Capilla ha dit...

Hola Rosa,

Sí, sóc jo. Si dus el llibre, te'l signaré amb molt de gust.
I tindré l'oportunitat de conèixer-te. Records a Gabi.

Anònim ha dit...

Com va Juli... sóc el Dani Martínez, un alumne teu de l'Uni d'Alacant (LLenguatge d'Especialitat). Recordes que hi havia pendent un desafiament a frontó des de l'any passat..jejej; Ara estic un poc fora de forma però, vull que tingues en compte que la partida continua pendent ,d'acord...? Simplement desitjar-te un feliç any a tu i a tota la gent que, com tu, feu de la llengua i del frontó dos espais de germanor i convivència.

Salut i República

Juli Capilla ha dit...

Hola Dani, clar que me'n recorde de tu. Perquè no m'envies un mail?
Ja saps el meu: julicapilla@gmail.com

Amb alumnes com tu, era un goig fer classe, xe!