divendres, 7 de desembre de 2007

De la Font a Forna, tot passant pel castell de Vilallonga


Avui hem fet una excursió al castell de Forna, des de Vilallonga de la Safor. Érem una bona colla, entre adults i xiquets, de la Font, Bellreguard i la Marina. També venien dos joves americans que estaven encantats del paisatge i dels pobles: "tan xicotets, tan antics, tan carregats d'història, tan europeus". Abans la gent de la Font anava a Forna per una senda que ara està mig perduda i abandonada, tot i que sembla que en vies de recuperació. Des de Vilallonga, però, n'hi ha una perfectament senyalitzada i transitable. Ací les fites provincials són una convenció que no tenen gens d'importància, perquè la gent d'una banda i de l'altra sempre s'ha comunicat i ha tingut relació a través dels segles, malgrat les ratlles frontereres. El paisatge és magnífic: la vista, la natura, la vegetació mediterrània: entre pins, matolls i herbes de muntanya de tot tipus, les olors... Encara hi ha el dibuix escalonat dels bancals que antigament produïen bona cosa de garrofes, ara mig envaïts per les argilagues i la vegetació de muntanya. Quan l'home abandona, la natura torna a ocupar els seus espais, i això, en certa manera, és un petit triomf contra pronòstic, en uns temps com els nostres, de depredació i degradació mediambiental generalitzada. Antigament -és a dir, fins fa quatre dies, com aquell que diu-, l'home cultivava aquestes llomes feréstegues, en tenia cura amb més o menys constància i tenacitat. Hi havia, també, els llenyaters, que pujaven amb l'haca per fer-hi llenya i baixaven després i la venien als forns. Ara tot això s'ha perdut, és clar, però n'hi ha, encara, la petjada i el record d'un temps que a nosaltres ens sembla antiquíssim i que, en realitat, ha canviat dràsticament en tan sols dues generacions -o fins i tot només en una. Una època en què el temps corria -més aviat caminava- a una altra velocitat, al ralentí; discorria tranquil·lament, com flueix l'aigua pels barrancs. És bonic poder trescar per aquestes muntanyes. Tenir-les tan a prop, un luxe. I més bonic encara saber que en podrem gaudir per molts anys. A la foto, hi podeu veure les restes del castell de Vilallonga.

3 comentaris:

Camí de Roth ha dit...

Salutacions des de L'Horta Nord. No res, només dir-te que m'ha agradat molt el teu bloc. Que conec bé la zona que descrius (estiuege a la platja d'Oliva molts anys fa) i que vaig titular un post del meu bloc d'una manera que de segur et sona.

http://camideroth.blogspot.com/2006/11/va-de-bo-cavallers.html

Ja hi ets als meus favorits.
Salut a rebentar. Josep.

Juli Capilla ha dit...

Benvolgut Josep,

Ei, tu eres un atleta professional! Jo només sóc un aficionat del frontennis...

He vist el teu blog i estava molt bé. Quina llàstima que no continues. Estava molt bé, de veres.

Gràcies pel teu comentari.

Juli Capilla ha dit...

Ei, ja he vist el teu post sobre la pilot valenciana que vas intitular "Va de bo...". Té molta gràcia.

Una abraçada,