Winning (Adrian Borland - The Sound)

Anit vaig descobrir a la xarxa que Adrian Borland, el cantant, guitarrista i líder de The Sound, es va suïcidar el 26 d’abril de 1999. Borland, que patia una malaltia mental crònica –un trastorn esquizoafectiu– es va llançar a les vies de l’estació de Wimbledon. Va morir a l’acte. Els pares, amb els quals vivia, van declarar que Adrian havia patit un atac sever els dies anteriors i que no s’havia pres la medicació prescrita pel facultatiu perquè, deia, l’atordia i volia acabar el disc que estava gravant “amb les idees totalment clares”. M’ha impactat aquesta notícia. No sé per què els millors cantants de rock tenen sovint una trajectòria vital intensa –talment com Baudelaire o Rimbaud– i un desenllaç tràgic –com ara Cesare Pavese, Sylvia Plath, Primo Levi... Borland n’era ben conscient, del seu patiment, i mirava de contrarestar la seua malaltia amb una voluntat ferma i amb el consol de la música i de les seues lletres, com va expressar amb una expressivitat diàfana a la cançó “Winning”: “Que la corda que et serva l’esperança siga resistent. / Si arribes al límit és perquè no era prou forta. / Quan arribes al fons, t’arrossegues cap al cim. / Hi ha alguna cosa que tira de tu i una veu et diu: no t’atures. / M’ofegava, queia. / Llavors, vaig començar a nadar, / a guanyar, a guanyar, a guanyar...”.