Alacant, més pròxima

Aquest cap de setmana vam estar a Alacant per motius familiars. Un cosí germà meu es casava. Fa molts anys que hi vaig, a Alacant. Conec una miqueta aquesta ciutat del Sud del nostre País Valencià i la gent que hi viu. Sempre m'hi he sentit a gust. Fins i tot hi vaig treballar una llarga temporada. Pot semblar tòpic, però Alacant té una llum esplendorosa, rítmicament brillant, enlluernadora, que convida, tant si vols com si no, al benestar, a la felicitat beatífica -i amb això no subscric, que conste, cap adhesió reduccionista a les teories del "Levante feliz". Aquesta és, si més no, la primera impressió que tinc sempre que torne a Alacant. Sent un amor incondicional per aquesta ciutat. Potser es deu al fet que hi tinc familiars que m'estime molt, a pesar de les distàncies i de les absències més o menys prolongades. L'altre dia Maite i jo vam compartir taula i conversa amb un dels meus quatre cosins que tinc allà, i amb la seua dona: Julio i Patxi. Vam xerrar llargament. Em va recomfortar sobre manera la seua conversa. Julio es va criar a Alacant, en castellà -com tants d'altres ciutadans urbanites, d'Alacant i de València. Fins ací res d'estrany. Julio va estudiar Obres Públiques a Sant Vicent del Raspeig i, per un atzar de la vida, va començar a treballar a Altea. Ignore si va ser per això o per quina estranya raó, però el meu cosí ha assimilat tan profundament la llengua del país que a hores d'ara ningú diria que és castellanoparlant, de tan bé que el parla, el valencià. Això, com no podia ser d'una altra manera, li ha obert les portes i, ara com ara, li permet de comunicar-se en valencià amb la gent d'Altea, de Barcelona i d'Eivissa per a la qual treballa. Però Julio no només l'ha assimilat "tècnicament", el valencià, sinó que també l'ha fet seu; fins al punt que ara els el transmet també als fills. Aprendre una llengua que no és la "teua" no és, en principi, difícil -si més no, no ho és si no tens prejudicis. Aprendre-la en un context en què és residual o minoritària i en què hi ha gent que s'hi manifesta decididament contrària i hostil -com és el cas d'Alacant- es mereix tots els elogis. Em fa feliç tornar a Alacant. Potser ara més que mai. Perquè ara, a pesar que les visites són menys sovintejades que quan érem infants, ens sentim més pròxims, perquè ens entenem en la llengua natural que parlaven els nostres iaios. La llengua brutalment escapçada, quasi aniquilada, que ara hem recuperat i amb la qual s'expressen ja els nostres fills Clàudia, Xavi, Jordi i Laia.