L'estranya poesia del rock

Aquesta setmana han estat els Editors a València. No hi vaig poder anar, finalment, per raons de feina –i supose que també per mandra. Així que continuaré conformant-me amb els vídeos del Youtube. Els Editors són un grup al més pur estil Indie britànic, de la ciutat de Birmingham. N’hi ha que els emparenta amb The Cure i Joy Division, The Smiths o Echo and the Bunnymen, tot i que jo hi trobe més ressons de Cold Play, The Cult, dels mítics U2 o de The Sound –un grup extraordinari de primeries dels anys 80 que ha passat injustament a l’oblit. Sia com sia, els Editors m’agraden perquè trobe que són elegants –sense caure en el pastel– i perquè em tornen els anys en què seguia adeleradament aquesta mena de grups. Ja sé que el rock –i totes les seues variants– no és una música culta –ni ho pretén en absolut–, i que els musicòlegs normalment el situen en el vagó de cua en les seues classificacions tipològiques i jeràrquiques. Però el rock –com el flamenc o el jazz, per als qui en són acòlits– té un no sé què que t’embriaga i te’n crea dependència. He sentit a dir que la clau de l’èxit del rock rau en el fet que el seu compàs imita els batecs del cor i que, per això, ens hi identifiquem. Ignore si es deu a aquesta causa, però trobe que es tracta d’una música que, en cada peça, en cada cançó, és com si et llegires el millor poema. Un concert de rock -si t'agrada el grup, és clar- és una experiència vital que et pot tibar els sentiments i fer bullir la sang fins a l'èxtasi. Una catarsi col·lectiva que s'assembla molt a la mística religiosa.