Titelles i títeres a la Vall d’Albaida

Diumenge passat vam anar a Castelló de Rugat amb els xiquets. S’hi representava La mata de Albahaca, un espectacle de titelles a càrrec de la companyia andalusa La gotera de Lazotea. L’obra formava part de la marató d’obres teatrals (tota una setmana!) prevista dins de la “23 Mostra Internacional de Titelles de la Vall d’Albaida”, per la qual han passat, segons informa VilaWeb, al voltant de 7.000 persones repartides en 56 intervencions (entre representacions i tallers) realitzades en catorze municipis de la Vall d’Albaida. Aquesta Mostra de Titelles és una de les més sonades de l’Estat i constitueix una alternativa ben bonica i pedagògica a les rutinàries passejades pels centres comercials i als frankfurters. Els xiquets s’ho van passar d’allò més bé. Com que vam arribar amb temps de sobres abans que començara la funció, vam passejar pels carrers del poble. El temps hi convidava. Feia un sol d’hivern ben agradós, d’aquells que escalfen prou si defuges les humitats que s’arreceren en els carrerons ombrívols. Els de La gotera eren molt dicharacheros i es van guanyar la confiança dels xiquets –i dels pares– en un tres i no res. Combinaven la música –una guitarra, una harmònica i una bateria– amb els titelles. A més, no s’estaven de trencar les convencions del gènere amb jocs efectistes i irreverents que van provocar la hilaritat i la felicitat de la xicalla. Fins i tot, conscients de l’idioma majoritari entre el públic (van dir que ja havien estat una vegada a la Mostra), es van atrevir a amollar alguna paraula –rimada i tot!– en un valenzià ben simpàtic. En eixir del teatre, però, una dona, que premia la mà del seu fill amb fermesa i caminava amb pas marcial, comentava amb la que devia ser la sogra: “Lo que más me ha gustado es que era en español. No como las otras, porque mi hijo no lo entiende, no lo entiende”. Ignore d’on era aquesta dona, però intuïsc que vivia al poble. N’hi ha que en tenen prou amb una visiteta i una mica de voluntat per a entendre. I n’hi ha que no entendran mai nada, de nada, de nada. Quina llàstima!