dimarts, 27 de novembre de 2007

The Sound

M’he baixat de l’eMule un recopilatori de The Sound. Increïble! Em pensava que mai no tornaria a sentir aquest meravellós grup anglès. “The greatest undiscovered British band of the 80’s”, el qualifica un tal Mick Griffens, a qui no tinc el gust de conèixer, però amb el qual coincidisc plenament. The Sound va ser per a mi una gran troballa, i el meu primer concert de rock seriós. Els vaig veure a València, amb el meu millor amic, el Tati. Teníem 16 anys i ens va costar Déu i ajuda convèncer els pares per poder anar-hi –un concert de rock, a la nit, entre setmana... Va ser memorable. La veu d’Adrian Borland, el baix de Graham Bailey, la guitarra de Colvin Mayers i la bateria de Michael Dudley ens van saber a música celestial en aquell magatzem de creïlles de l’Horta valenciana reconvertit en sala de concerts. Érem jóvens. No bevíem, no fumàvem i –ai las– tampoc no follàvem. Però, hòstia, ens ho passàvem d’allò més bé! Vam ser feliços aquella nit: potser va ser aquella nit, en aquell lloc sinistre i màgic alhora, que vam segellar una amistat portentosa i obstinada –com dos companyons medievals. Una amistat que s’ha perllongat a través dels anys i que perdura encara ara com el ressò quasi inaudible, però perceptible i subtil, d’aquell concert memorable de The Sound.

4 comentaris:

Ricard ha dit...

Quin post més encertat. No per compartir l'atracció pel grup The Sound, sinó per la narració de l'experiència. En el meu cas (i supose altres també en tindran) també guarde a un racó molt especial dels meus records una nit d'eixes on com molt encertadament dius "Érem jóvens. No bevíem, no fumàvem i –ai las– tampoc no follàvem. Però, hòstia, ens ho passàvem d’allò més bé!". Llegir-te m'ha fet tornar aquell moment. Supose que eixa és una de les virtuts de la bona literatura: saber crear una complicitat entre escriptor i lector.

Juli Capilla ha dit...

Home, Ricard, moltes gràcies pel comentari. M'alegre que t'hi identifiques (el grup en concret no és important, pel que fa a l'experiència personal: cadascú té els seus "tòtems" musicals). A mi també em reconforta el teu blog perquè aquest espai íntim permet que els altres s'hi identifiquen. La literatura és això: un intent de transcendir l'anècdota en favor de la categoria.

administrador ha dit...

No conec el grup però la crònica és digna del millor Rolling Stone o d'una edició especial de l'Enderrock. :-)
Espere la crònica de l'últim d'Antònia Font. ;-)

Josep

Juli Capilla ha dit...

Josep, només n'he sentit alguna cançoneta a Radio 3. Però són bons aquests Antònia Font. Per cert, algun dia ens has de contar en viu la teua experiència a la Universitat de Múrcia. Tota una experiència, no? Seguis els teus comentaris al teu blog.

Juli