M’he baixat de l’eMule un recopilatori de The Sound. Increïble! Em pensava que mai no tornaria a sentir aquest meravellós grup anglès. “The greatest undiscovered British band of the 80’s”, el qualifica un tal Mick Griffens, a qui no tinc el gust de conèixer, però amb el qual coincidisc plenament. The Sound va ser per a mi una gran troballa, i el meu primer concert de rock seriós. Els vaig veure a València, amb el meu millor amic, el Tati. Teníem 16 anys i ens va costar Déu i ajuda convèncer els pares per poder anar-hi –un concert de rock, a la nit, entre setmana... Va ser memorable. La veu d’Adrian Borland, el baix de Graham Bailey, la guitarra de Colvin Mayers i la bateria de Michael Dudley ens van saber a música celestial en aquell magatzem de creïlles de l’Horta valenciana reconvertit en sala de concerts. Érem jóvens. No bevíem, no fumàvem i –ai las– tampoc no follàvem. Però, hòstia, ens ho passàvem d’allò més bé! Vam ser feliços aquella nit: potser va ser aquella nit, en aquell lloc sinistre i màgic alhora, que vam segellar una amistat portentosa i obstinada –com dos companyons medievals. Una amistat que s’ha perllongat a través dels anys i que perdura encara ara com el ressò quasi inaudible, però perceptible i subtil, d’aquell concert memorable de The Sound.
dimarts, 27 de novembre del 2007
The Sound
M’he baixat de l’eMule un recopilatori de The Sound. Increïble! Em pensava que mai no tornaria a sentir aquest meravellós grup anglès. “The greatest undiscovered British band of the 80’s”, el qualifica un tal Mick Griffens, a qui no tinc el gust de conèixer, però amb el qual coincidisc plenament. The Sound va ser per a mi una gran troballa, i el meu primer concert de rock seriós. Els vaig veure a València, amb el meu millor amic, el Tati. Teníem 16 anys i ens va costar Déu i ajuda convèncer els pares per poder anar-hi –un concert de rock, a la nit, entre setmana... Va ser memorable. La veu d’Adrian Borland, el baix de Graham Bailey, la guitarra de Colvin Mayers i la bateria de Michael Dudley ens van saber a música celestial en aquell magatzem de creïlles de l’Horta valenciana reconvertit en sala de concerts. Érem jóvens. No bevíem, no fumàvem i –ai las– tampoc no follàvem. Però, hòstia, ens ho passàvem d’allò més bé! Vam ser feliços aquella nit: potser va ser aquella nit, en aquell lloc sinistre i màgic alhora, que vam segellar una amistat portentosa i obstinada –com dos companyons medievals. Una amistat que s’ha perllongat a través dels anys i que perdura encara ara com el ressò quasi inaudible, però perceptible i subtil, d’aquell concert memorable de The Sound.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Quin post més encertat. No per compartir l'atracció pel grup The Sound, sinó per la narració de l'experiència. En el meu cas (i supose altres també en tindran) també guarde a un racó molt especial dels meus records una nit d'eixes on com molt encertadament dius "Érem jóvens. No bevíem, no fumàvem i –ai las– tampoc no follàvem. Però, hòstia, ens ho passàvem d’allò més bé!". Llegir-te m'ha fet tornar aquell moment. Supose que eixa és una de les virtuts de la bona literatura: saber crear una complicitat entre escriptor i lector.
Home, Ricard, moltes gràcies pel comentari. M'alegre que t'hi identifiques (el grup en concret no és important, pel que fa a l'experiència personal: cadascú té els seus "tòtems" musicals). A mi també em reconforta el teu blog perquè aquest espai íntim permet que els altres s'hi identifiquen. La literatura és això: un intent de transcendir l'anècdota en favor de la categoria.
No conec el grup però la crònica és digna del millor Rolling Stone o d'una edició especial de l'Enderrock. :-)
Espere la crònica de l'últim d'Antònia Font. ;-)
Josep
Josep, només n'he sentit alguna cançoneta a Radio 3. Però són bons aquests Antònia Font. Per cert, algun dia ens has de contar en viu la teua experiència a la Universitat de Múrcia. Tota una experiència, no? Seguis els teus comentaris al teu blog.
Juli
Publica un comentari a l'entrada