Vaja per davant que sóc del València de tota la vida. Perquè vaig nàixer a València i perquè m’he sentit sempre valencianista. De menut, vaig ser testimoni d’alguns dels conjunts blancs més emblemàtics que ha tingut el València, amb Kempes al capdavant. Ara, però, com més va més em costa ser d’un club que s’ha anat degradant ideològicament i política. Ara fa dos anys, vaig presenciar una mostra d’anticatalanisme furibund i obscè que em va doldre moltíssim en un València-Barça i de la qual encara no m’he pogut recuperar. I tot perquè a Can Barça s’havia desplegat una pancarta amb un mapa de l’àmbit lingüístic –si férem cas dels filòlegs, no faríem tants escarafalls espuris. Però així se les gasten a Mestalla, amb un president que pensa que pot fer un equip a colp de talonari, des de la seua mentalitat de rajola i ciment armat. Continue sent del València: de l’equip, si més no, perquè els sentiments són, malgrat tot, duradors, però pense que el mal del València és de tarannà, de talla, de personalitat, l’etern problema identitari valencià, una rèmora que ens fa anar sempre cap arrere, com els carrancs. Sóc i em sent del València, per les raons que he explicat, però cada volta estic més pròxim del Barça. Perquè el Barça és més que un club, és clar que sí! Ha estat i continua sent símbol emblemàtic per a molta gent: d’una llengua, d’una cultura, d’una història, de tot el que compartim valencians, catalans i balears. Ara m’assabente que el Futbol Club Barcelona ha signat un acord amb la Federació Llull per tal de potenciar la nostra llengua arreu del territori lingüístic català. Això és fer país! Això és fer cultura! Però el Barça no es limita a promocionar únicament les coses que ens afecten més directament. També ha donat mostres de generositat, ha fet gestos solidaris sense precedents en el món del futbol, com ara el que va portar l’entitat blaugrana a donar suport Unicef, raó per la qual el FC Barcelona s'ha endut el premi al joc net de la FIFA. El València –i els valencians– n’hauríem de prendre bona nota. (No és casualitat que enguany la selecció valenciana de futbol no dispute cap partit amistós –per manca de suport econòmic, i d’empenta). Visca el Barça! Amunt València!
dimarts, 18 de desembre del 2007
El Barça, "més que un club"
Vaja per davant que sóc del València de tota la vida. Perquè vaig nàixer a València i perquè m’he sentit sempre valencianista. De menut, vaig ser testimoni d’alguns dels conjunts blancs més emblemàtics que ha tingut el València, amb Kempes al capdavant. Ara, però, com més va més em costa ser d’un club que s’ha anat degradant ideològicament i política. Ara fa dos anys, vaig presenciar una mostra d’anticatalanisme furibund i obscè que em va doldre moltíssim en un València-Barça i de la qual encara no m’he pogut recuperar. I tot perquè a Can Barça s’havia desplegat una pancarta amb un mapa de l’àmbit lingüístic –si férem cas dels filòlegs, no faríem tants escarafalls espuris. Però així se les gasten a Mestalla, amb un president que pensa que pot fer un equip a colp de talonari, des de la seua mentalitat de rajola i ciment armat. Continue sent del València: de l’equip, si més no, perquè els sentiments són, malgrat tot, duradors, però pense que el mal del València és de tarannà, de talla, de personalitat, l’etern problema identitari valencià, una rèmora que ens fa anar sempre cap arrere, com els carrancs. Sóc i em sent del València, per les raons que he explicat, però cada volta estic més pròxim del Barça. Perquè el Barça és més que un club, és clar que sí! Ha estat i continua sent símbol emblemàtic per a molta gent: d’una llengua, d’una cultura, d’una història, de tot el que compartim valencians, catalans i balears. Ara m’assabente que el Futbol Club Barcelona ha signat un acord amb la Federació Llull per tal de potenciar la nostra llengua arreu del territori lingüístic català. Això és fer país! Això és fer cultura! Però el Barça no es limita a promocionar únicament les coses que ens afecten més directament. També ha donat mostres de generositat, ha fet gestos solidaris sense precedents en el món del futbol, com ara el que va portar l’entitat blaugrana a donar suport Unicef, raó per la qual el FC Barcelona s'ha endut el premi al joc net de la FIFA. El València –i els valencians– n’hauríem de prendre bona nota. (No és casualitat que enguany la selecció valenciana de futbol no dispute cap partit amistós –per manca de suport econòmic, i d’empenta). Visca el Barça! Amunt València!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Jo també sóc del València, i molt. De fet, és un dels rituals que compartim mon pare i jo. Quan hi ha partit del VLC mon pare em telefona per a fer-me la pregunta (retòrica): "Vens a core el futbol? Si vens compre el partit, per a mi sol no". La resposta és evident. I és una situació curiosa perquè aquest fet aconsegueix reunir per una banda la fidelitat (sense arguments lògics vàlids) cap a un club de futbol com el València i el sentiment familiar de passar 90 minuts amb el meu pare renegant a aquest o a l'altre jugador perquè no corren prou.
A banda d'aquesta situació personal, em trobe molt identificat amb eixa controvèrsia que em suposa "ser" del València CF. En alguns moments de glòria recents (les darreres lligues) vaig pensar que ben emprat el valencianisme futbolístic podia ser un punt de trobada dels valencians que ens hem passat tants anys barallats per la guerra de símbols d'identitat. Però, València no és Barcelona, per al bo i per al dolent. I el sector "coent" de la rajola i el folklore pesa molt al cap i casal i també ha entrat al futbol.
Ricard, veig que coincidim en moltes coses. I ho celebre. En el cas del València, jo també tinc un record especial lligat a mon pare. Recorde sobretot els partits entre setmana, de competició europea, perquè jo era un xiquet i per a mi això era una cosa extra, i extraordinària. Agafàvem l'entrepà que ens preparava amorosidament ma mare, dos llandes, aigua, i cap a Mestalla. Després, el ritual futbolístic i l'espectacle d'un Kempes incommensurable.
I sí, el València podria ser més que un club, representar dignament la gent de la ciutat i d'aquest país. Ho hauria de fer perquè hi ha molta gent que ve dels pobles a vore el València. A Mestalla se sent més el valencià que a València ciutat, de fet.
Ara, però, sóc bastant pessimista al respecte. Perquè el president del València intenta aplicar les mateixes fórmules despòstiques que deu fer servir en els seus negocis immobiliaris. I, és clar, per molt ric que sigues, si no saps jugar al futbol...
El Barça mai acomiadaria d'aquesta forma al seu capità, un valencià. Com deies al Barça tenen clar que són més que un club i que representen un sentiment. Ací com a valencians "mesinfots" sembla que no hi ha respecte per la gent de la terra, ni per la terra, com a mínim en les formes. Que poc costa reconèixer a un xicot de la Pobla Llarga tota la seua trajectòria esportiva en el seu equip, en un equip valencià. Crec que fets com aquest calen en la memòria col·lectiva i provoquen que sigam encara més desarrelats.
PS: Ara ja podràs posar a Albelda entre els "Personatges"? ;)
Em pense que sí, Ricard, Albelda s'ho mereix, iat?
La directiva del València és lamentable i inhumana.
Això no passa a Can Barça.
M'ha agradat molt el teu post. Jo també soc del València, com se sol dir, "de naixement", però cada vegada sent més el Barça com a "meu".
Publica un comentari a l'entrada