Un homenot a Callosa d'en Sarrià

Aquesta setmana he conegut Joan-Carles Ortega i Berenguer, un sociòleg de Callosa d'en Sarrià que és també poeta i que es dedica a analitzar enquestes i dades diverses, i a fer d'altres encàrrecs, com ara redactar informes per a empreses vàries de la comarca de la Marina Baixa, i encara de més enllà. Vam coincidir en un taller de poesia a la Vila Joiosa on, literalment, érem quatre gats, la qual cosa no desmereixia en absolut la troballa: les quatre persones que hi van assistir, durant quatre sessions, al taller, em van semblar magnífiques: Paqui, Isa, Ángela i el mateix Joan-Carles. Quatre dies a raó de dues hores per sessió que ens van permetre de llegir i de gaudir d'alguns dels nostres poetes valencians més emblemàtics: Fuster, Estellés, Jàfer, Navarro, Jaén, Montaner, Sòria... Especialment bonic va ser el dia en què ens vam remuntar al poema de 'La nau dels argonautes', de Salvador Jàfer, musicat per Pep Llopis i recitat pel mateix poeta de Ràfols de Salem, gràcies a una relíquia de vinil que conserve de quan era adolescent. L'últim dia Joan-Carles i jo ens vam fer un cafè i vam intercanviar poemaris. Entre conversa i contalla, a Joan-Carles se li va fer tard i, llavors, em va demanar que el portara a Benidorm, on podria agafar l'últim autobús que n'eixia cap a Callosa (Joan-Carles no té cotxe ni carnet, ni ganes). Però, la imperícia de tots dos va fer que ens passàrem de llarg l'entrada al paradís dels gratacels i dels pensionistes i vaig decidir de portar-lo al seu poble (tenia ganes de gaudir de la seua conversa i, de pas, ens estalviàvem l'autobús -ell- i una part del peatge de l'autopista -jo). Pel camí vam parlar d'alguns personatges insòlits d'aquesta terra nostra que encara es mereix el nom "al·legal" de País Valencià: Vicent Martí i Lluís V. Aracil, dos bojos que no ho són tant; de com està d'hiperurbanitzat el territori, del fet que els nostres coterranis s'han deixat engalipar per l'enganyifa dels diners fàcils. En fi, una manera com una altra d'exorcitzar fantasmes i de manifestar el nostre amor incondicional per la terra, la llengua, la cultura. Joan-Carles em va explicar que al seu poble fa molt de temps que la gent deixa perdre els nyispros a l'arbre perquè no cobreixen despeses. El mar de plàstic tan característic de Callosa i de la Marina Baixa està en vies d'extinció, com ho estan també els camps de tarongers de la Safor... He passat uns dies bonics a la Marina. Me n'he anat amb la sensació que encara som alguna cosa, per molt petita i insignificant que semble, i per molt enterca i obtusa que ens parega l'amenaça de les piconadores i de les grues metàl·liques. Quan tornava cap al meu poble pensava en aquells versos de Jaume Roig que feien: "Trobant-m'en aquesta vall, / Callosa, per los morts, / ociós, trist, sens fer fruit, / emprès he, no sens treball, / de dones scriure llur tall, / natural e voluntari...). Roig va escriure íntegrament el seu Espill o llibre de les dones a Callosa d'en Sarrià, l'any 1459. L'escriptor s'hi havia traslladat tot fugint d'una epidèmia que assotava la ciutat de València. Ell va poder fugir. Nosaltres, però, què podem fer contra la pesta immobiliària que ho envaeix i ho empastifa tot? Cap on podrem fugir? "En quin lloc, en quin àmbit / en quin redós sagrat / consagrarem els màrtirs?".