Imma Monsó i les màquines d'escriure

“Sempre he estat convençuda que les meves vel·leïtats narradores mai no s’haurien arribat a concretar si no haguessin existit els teclats. Vull dir amb això que el teclat de l’ordinador és, per a mi, més que una simple eina.” Amb aquesta declaració personal encapçala Imma Monsó un text inclòs en les pàgines centrals del número 41 de Caràcters, dedicades a l’escriptora lleidatana. Monsó hi explica com n’és d’important l’ordinador a l’hora d’escriure, i ho és fins al punt que teclat i pensament són, per a ella, un tot indestriable, una simbiosi necessària: “Jo pertanyo al grup dels teclistes purs: utilitzo l’ordinador des de les primeres anotacions fins a la versió final. Ja he dit sovint que, quan escric, sento una veu. Doncs bé, en els anys que utilitzava bolígrafs o plomes, mai no vaig aconseguir ajustar el ritme de la veu que em dicta a la velocitat de la meva escriptura. (...) Descobrir el teclat i la pantalla va significar, per a mi, la possibilitat de plasmar amb la màxima exactitud possible el flux del pensament, sempre veloç, canviant, constantment revisitat i reconstruït”. Aquesta “manera” d’escriure, tan expeditiva en Monsó, no és, però, un a priori indefugible per a tots els escriptors –tot i que, val a dir, cada vegada hi és més habitual. N’hi ha encara que conceben l’ordinador com un “artefacte” aliè i del tot prescindible. És el cas de Josep Maria Espinàs, qui, al número 40 de Caràcters, en una entrevista de Jordi Llavina declarava: “No estic en contra de la informàtica, tot al contrari. L’únic que passa és que jo no la necessito”. Entre Espinàs i Monsó, a tall d’exemple, hi deu haver una distància purament generacional, o d’habituds –perquè, cal dir-ho, hi ha molts escriptors grans que també fan servir la computadora. Sia com sia, posar-se ara a ponderar quina és la millor “estratègia” a l’hora de fer front a una quartilla no crec que tinga gaire sentit: no en trauríem l’entrellat, sobretot perquè és una qüestió de preferències. En conseqüència, sembla que totes les varietats d’escriptura, a màquina, per ordinador i, fins i tot, a mà –i avui dia n’hi ha encara algun exemple il·lustre, com és el cas de Günter Gras– són maneres lícites –per descomptat– i plenament plausibles que fan possible el miracle estranyíssim i commovedor de la literatura –sobretot si tenim en compte els temps prosaics que corren.