Winning (Adrian Borland - The Sound)

Anit vaig descobrir a la xarxa que Adrian Borland, el cantant, guitarrista i líder de The Sound, es va suïcidar el 26 d’abril de 1999. Borland, que patia una malaltia mental crònica –un trastorn esquizoafectiu– es va llançar a les vies de l’estació de Wimbledon. Va morir a l’acte. Els pares, amb els quals vivia, van declarar que Adrian havia patit un atac sever els dies anteriors i que no s’havia pres la medicació prescrita pel facultatiu perquè, deia, l’atordia i volia acabar el disc que estava gravant “amb les idees totalment clares”. M’ha impactat aquesta notícia. No sé per què els millors cantants de rock tenen sovint una trajectòria vital intensa –talment com Baudelaire o Rimbaud– i un desenllaç tràgic –com ara Cesare Pavese, Sylvia Plath, Primo Levi... Borland n’era ben conscient, del seu patiment, i mirava de contrarestar la seua malaltia amb una voluntat ferma i amb el consol de la música i de les seues lletres, com va expressar amb una expressivitat diàfana a la cançó “Winning”: “Que la corda que et serva l’esperança siga resistent. / Si arribes al límit és perquè no era prou forta. / Quan arribes al fons, t’arrossegues cap al cim. / Hi ha alguna cosa que tira de tu i una veu et diu: no t’atures. / M’ofegava, queia. / Llavors, vaig començar a nadar, / a guanyar, a guanyar, a guanyar...”.

The Sound

M’he baixat de l’eMule un recopilatori de The Sound. Increïble! Em pensava que mai no tornaria a sentir aquest meravellós grup anglès. “The greatest undiscovered British band of the 80’s”, el qualifica un tal Mick Griffens, a qui no tinc el gust de conèixer, però amb el qual coincidisc plenament. The Sound va ser per a mi una gran troballa, i el meu primer concert de rock seriós. Els vaig veure a València, amb el meu millor amic, el Tati. Teníem 16 anys i ens va costar Déu i ajuda convèncer els pares per poder anar-hi –un concert de rock, a la nit, entre setmana... Va ser memorable. La veu d’Adrian Borland, el baix de Graham Bailey, la guitarra de Colvin Mayers i la bateria de Michael Dudley ens van saber a música celestial en aquell magatzem de creïlles de l’Horta valenciana reconvertit en sala de concerts. Érem jóvens. No bevíem, no fumàvem i –ai las– tampoc no follàvem. Però, hòstia, ens ho passàvem d’allò més bé! Vam ser feliços aquella nit: potser va ser aquella nit, en aquell lloc sinistre i màgic alhora, que vam segellar una amistat portentosa i obstinada –com dos companyons medievals. Una amistat que s’ha perllongat a través dels anys i que perdura encara ara com el ressò quasi inaudible, però perceptible i subtil, d’aquell concert memorable de The Sound.

L'estranya poesia del rock

Aquesta setmana han estat els Editors a València. No hi vaig poder anar, finalment, per raons de feina –i supose que també per mandra. Així que continuaré conformant-me amb els vídeos del Youtube. Els Editors són un grup al més pur estil Indie britànic, de la ciutat de Birmingham. N’hi ha que els emparenta amb The Cure i Joy Division, The Smiths o Echo and the Bunnymen, tot i que jo hi trobe més ressons de Cold Play, The Cult, dels mítics U2 o de The Sound –un grup extraordinari de primeries dels anys 80 que ha passat injustament a l’oblit. Sia com sia, els Editors m’agraden perquè trobe que són elegants –sense caure en el pastel– i perquè em tornen els anys en què seguia adeleradament aquesta mena de grups. Ja sé que el rock –i totes les seues variants– no és una música culta –ni ho pretén en absolut–, i que els musicòlegs normalment el situen en el vagó de cua en les seues classificacions tipològiques i jeràrquiques. Però el rock –com el flamenc o el jazz, per als qui en són acòlits– té un no sé què que t’embriaga i te’n crea dependència. He sentit a dir que la clau de l’èxit del rock rau en el fet que el seu compàs imita els batecs del cor i que, per això, ens hi identifiquem. Ignore si es deu a aquesta causa, però trobe que es tracta d’una música que, en cada peça, en cada cançó, és com si et llegires el millor poema. Un concert de rock -si t'agrada el grup, és clar- és una experiència vital que et pot tibar els sentiments i fer bullir la sang fins a l'èxtasi. Una catarsi col·lectiva que s'assembla molt a la mística religiosa.

Com un terròs que s'asseca

Divendres passat es va presentar el llibre de Maite, El poema és sobrer, a la Font. L’Associació Cultural Ramoneta de Vilaragut organitzava l’acte a la Casa de la Cultura. Hi oficiava Alexandre Navarro. La sala era plena. Tot un èxit per a un acte de presentació d’un llibre de poesia! Èxit al qual va contribuir amb escreix el presentador. Alexandre és un poeta de Nàquera amb una dilatada obra lírica publicada i premiada. Ja m’ho esperava, que faria un bon paper, perquè el conec de fa bastants anys, de quan treballava a El Temps, i sempre m’ha semblat una persona sincera, amable i honesta, a més d’un crític literari culte, intel·ligent i respectuós amb els altres –tres condicions que no sempre es donen entre el gremi que judica l’obra aliena. Alexandre i Maite van parlar de moltes coses: de poesia i del país, fonamentalment. De fet, aquest és el moll de l’os d’El poema és sobrer: la impossible, imprudent o trista separació que fan alguns poetes entre literatura i vida, o, dit d’una altra manera, la fugida d’estudi d’alguns escriptors que s’entesten a tancar-se a la torre d’ivori, que prescindeixen del públic –fan com si la gent no existira– i es dediquen a fer jocs malabars amb les paraules. Unes paraules que, massa vegades, cauen sobre el buit i fan fallida perquè són gratuïtes. El poema és sobrer parla d’aquesta pèrdua, literària i vital alhora; d’una realitat –la literatura i la llengua en valencià, el nostre patrimoni humà i mediambiental–, que molt a poc a poc es desfà i s’esvaeix entre les nostres mans, com la terra d’un terròs que s’asseca (per dir-ho en paraules de l’amic Alexandre). El poema és sobrer és un llibre deliciós, que ens torna les paraules, els estris, les olors dels nostres pares i dels nostres avis. Un poemari que reivindica la tradició sense ser tradicionalista, sense ancorar-se en un passat idealitzat i irrecuperable, sinó amb vistes a un futur més saludable i feliç; un poemari que té l'afany de refermar les coses senzilles, que sap valorar la saviesa popular que encara perdura entre nosaltres, a pesar de les amanaces del món materialista i insubstancial en què vivim, de la banalitat i la vulgaritat d'una societat que mesura les coses -i les jutja- segons el preu que tenen. El poema és sobrer és un llibre que ens torna als orígens i ens projecta -voldria projectar-nos- cap un futur presidit per la humilitat i les coses que realment paguen la pena. Perquè "La poesia és, si és per dir-la al vent / i que sone música i que òmpliguen els solcs / versos de vaca cega, estrofes juganeres, / mes no cristall de cendra, núvol de boira tova".

Titelles i títeres a la Vall d’Albaida

Diumenge passat vam anar a Castelló de Rugat amb els xiquets. S’hi representava La mata de Albahaca, un espectacle de titelles a càrrec de la companyia andalusa La gotera de Lazotea. L’obra formava part de la marató d’obres teatrals (tota una setmana!) prevista dins de la “23 Mostra Internacional de Titelles de la Vall d’Albaida”, per la qual han passat, segons informa VilaWeb, al voltant de 7.000 persones repartides en 56 intervencions (entre representacions i tallers) realitzades en catorze municipis de la Vall d’Albaida. Aquesta Mostra de Titelles és una de les més sonades de l’Estat i constitueix una alternativa ben bonica i pedagògica a les rutinàries passejades pels centres comercials i als frankfurters. Els xiquets s’ho van passar d’allò més bé. Com que vam arribar amb temps de sobres abans que començara la funció, vam passejar pels carrers del poble. El temps hi convidava. Feia un sol d’hivern ben agradós, d’aquells que escalfen prou si defuges les humitats que s’arreceren en els carrerons ombrívols. Els de La gotera eren molt dicharacheros i es van guanyar la confiança dels xiquets –i dels pares– en un tres i no res. Combinaven la música –una guitarra, una harmònica i una bateria– amb els titelles. A més, no s’estaven de trencar les convencions del gènere amb jocs efectistes i irreverents que van provocar la hilaritat i la felicitat de la xicalla. Fins i tot, conscients de l’idioma majoritari entre el públic (van dir que ja havien estat una vegada a la Mostra), es van atrevir a amollar alguna paraula –rimada i tot!– en un valenzià ben simpàtic. En eixir del teatre, però, una dona, que premia la mà del seu fill amb fermesa i caminava amb pas marcial, comentava amb la que devia ser la sogra: “Lo que más me ha gustado es que era en español. No como las otras, porque mi hijo no lo entiende, no lo entiende”. Ignore d’on era aquesta dona, però intuïsc que vivia al poble. N’hi ha que en tenen prou amb una visiteta i una mica de voluntat per a entendre. I n’hi ha que no entendran mai nada, de nada, de nada. Quina llàstima!

Alacant, més pròxima

Aquest cap de setmana vam estar a Alacant per motius familiars. Un cosí germà meu es casava. Fa molts anys que hi vaig, a Alacant. Conec una miqueta aquesta ciutat del Sud del nostre País Valencià i la gent que hi viu. Sempre m'hi he sentit a gust. Fins i tot hi vaig treballar una llarga temporada. Pot semblar tòpic, però Alacant té una llum esplendorosa, rítmicament brillant, enlluernadora, que convida, tant si vols com si no, al benestar, a la felicitat beatífica -i amb això no subscric, que conste, cap adhesió reduccionista a les teories del "Levante feliz". Aquesta és, si més no, la primera impressió que tinc sempre que torne a Alacant. Sent un amor incondicional per aquesta ciutat. Potser es deu al fet que hi tinc familiars que m'estime molt, a pesar de les distàncies i de les absències més o menys prolongades. L'altre dia Maite i jo vam compartir taula i conversa amb un dels meus quatre cosins que tinc allà, i amb la seua dona: Julio i Patxi. Vam xerrar llargament. Em va recomfortar sobre manera la seua conversa. Julio es va criar a Alacant, en castellà -com tants d'altres ciutadans urbanites, d'Alacant i de València. Fins ací res d'estrany. Julio va estudiar Obres Públiques a Sant Vicent del Raspeig i, per un atzar de la vida, va començar a treballar a Altea. Ignore si va ser per això o per quina estranya raó, però el meu cosí ha assimilat tan profundament la llengua del país que a hores d'ara ningú diria que és castellanoparlant, de tan bé que el parla, el valencià. Això, com no podia ser d'una altra manera, li ha obert les portes i, ara com ara, li permet de comunicar-se en valencià amb la gent d'Altea, de Barcelona i d'Eivissa per a la qual treballa. Però Julio no només l'ha assimilat "tècnicament", el valencià, sinó que també l'ha fet seu; fins al punt que ara els el transmet també als fills. Aprendre una llengua que no és la "teua" no és, en principi, difícil -si més no, no ho és si no tens prejudicis. Aprendre-la en un context en què és residual o minoritària i en què hi ha gent que s'hi manifesta decididament contrària i hostil -com és el cas d'Alacant- es mereix tots els elogis. Em fa feliç tornar a Alacant. Potser ara més que mai. Perquè ara, a pesar que les visites són menys sovintejades que quan érem infants, ens sentim més pròxims, perquè ens entenem en la llengua natural que parlaven els nostres iaios. La llengua brutalment escapçada, quasi aniquilada, que ara hem recuperat i amb la qual s'expressen ja els nostres fills Clàudia, Xavi, Jordi i Laia.

Imma Monsó i les màquines d'escriure

“Sempre he estat convençuda que les meves vel·leïtats narradores mai no s’haurien arribat a concretar si no haguessin existit els teclats. Vull dir amb això que el teclat de l’ordinador és, per a mi, més que una simple eina.” Amb aquesta declaració personal encapçala Imma Monsó un text inclòs en les pàgines centrals del número 41 de Caràcters, dedicades a l’escriptora lleidatana. Monsó hi explica com n’és d’important l’ordinador a l’hora d’escriure, i ho és fins al punt que teclat i pensament són, per a ella, un tot indestriable, una simbiosi necessària: “Jo pertanyo al grup dels teclistes purs: utilitzo l’ordinador des de les primeres anotacions fins a la versió final. Ja he dit sovint que, quan escric, sento una veu. Doncs bé, en els anys que utilitzava bolígrafs o plomes, mai no vaig aconseguir ajustar el ritme de la veu que em dicta a la velocitat de la meva escriptura. (...) Descobrir el teclat i la pantalla va significar, per a mi, la possibilitat de plasmar amb la màxima exactitud possible el flux del pensament, sempre veloç, canviant, constantment revisitat i reconstruït”. Aquesta “manera” d’escriure, tan expeditiva en Monsó, no és, però, un a priori indefugible per a tots els escriptors –tot i que, val a dir, cada vegada hi és més habitual. N’hi ha encara que conceben l’ordinador com un “artefacte” aliè i del tot prescindible. És el cas de Josep Maria Espinàs, qui, al número 40 de Caràcters, en una entrevista de Jordi Llavina declarava: “No estic en contra de la informàtica, tot al contrari. L’únic que passa és que jo no la necessito”. Entre Espinàs i Monsó, a tall d’exemple, hi deu haver una distància purament generacional, o d’habituds –perquè, cal dir-ho, hi ha molts escriptors grans que també fan servir la computadora. Sia com sia, posar-se ara a ponderar quina és la millor “estratègia” a l’hora de fer front a una quartilla no crec que tinga gaire sentit: no en trauríem l’entrellat, sobretot perquè és una qüestió de preferències. En conseqüència, sembla que totes les varietats d’escriptura, a màquina, per ordinador i, fins i tot, a mà –i avui dia n’hi ha encara algun exemple il·lustre, com és el cas de Günter Gras– són maneres lícites –per descomptat– i plenament plausibles que fan possible el miracle estranyíssim i commovedor de la literatura –sobretot si tenim en compte els temps prosaics que corren.

Un homenot a Callosa d'en Sarrià

Aquesta setmana he conegut Joan-Carles Ortega i Berenguer, un sociòleg de Callosa d'en Sarrià que és també poeta i que es dedica a analitzar enquestes i dades diverses, i a fer d'altres encàrrecs, com ara redactar informes per a empreses vàries de la comarca de la Marina Baixa, i encara de més enllà. Vam coincidir en un taller de poesia a la Vila Joiosa on, literalment, érem quatre gats, la qual cosa no desmereixia en absolut la troballa: les quatre persones que hi van assistir, durant quatre sessions, al taller, em van semblar magnífiques: Paqui, Isa, Ángela i el mateix Joan-Carles. Quatre dies a raó de dues hores per sessió que ens van permetre de llegir i de gaudir d'alguns dels nostres poetes valencians més emblemàtics: Fuster, Estellés, Jàfer, Navarro, Jaén, Montaner, Sòria... Especialment bonic va ser el dia en què ens vam remuntar al poema de 'La nau dels argonautes', de Salvador Jàfer, musicat per Pep Llopis i recitat pel mateix poeta de Ràfols de Salem, gràcies a una relíquia de vinil que conserve de quan era adolescent. L'últim dia Joan-Carles i jo ens vam fer un cafè i vam intercanviar poemaris. Entre conversa i contalla, a Joan-Carles se li va fer tard i, llavors, em va demanar que el portara a Benidorm, on podria agafar l'últim autobús que n'eixia cap a Callosa (Joan-Carles no té cotxe ni carnet, ni ganes). Però, la imperícia de tots dos va fer que ens passàrem de llarg l'entrada al paradís dels gratacels i dels pensionistes i vaig decidir de portar-lo al seu poble (tenia ganes de gaudir de la seua conversa i, de pas, ens estalviàvem l'autobús -ell- i una part del peatge de l'autopista -jo). Pel camí vam parlar d'alguns personatges insòlits d'aquesta terra nostra que encara es mereix el nom "al·legal" de País Valencià: Vicent Martí i Lluís V. Aracil, dos bojos que no ho són tant; de com està d'hiperurbanitzat el territori, del fet que els nostres coterranis s'han deixat engalipar per l'enganyifa dels diners fàcils. En fi, una manera com una altra d'exorcitzar fantasmes i de manifestar el nostre amor incondicional per la terra, la llengua, la cultura. Joan-Carles em va explicar que al seu poble fa molt de temps que la gent deixa perdre els nyispros a l'arbre perquè no cobreixen despeses. El mar de plàstic tan característic de Callosa i de la Marina Baixa està en vies d'extinció, com ho estan també els camps de tarongers de la Safor... He passat uns dies bonics a la Marina. Me n'he anat amb la sensació que encara som alguna cosa, per molt petita i insignificant que semble, i per molt enterca i obtusa que ens parega l'amenaça de les piconadores i de les grues metàl·liques. Quan tornava cap al meu poble pensava en aquells versos de Jaume Roig que feien: "Trobant-m'en aquesta vall, / Callosa, per los morts, / ociós, trist, sens fer fruit, / emprès he, no sens treball, / de dones scriure llur tall, / natural e voluntari...). Roig va escriure íntegrament el seu Espill o llibre de les dones a Callosa d'en Sarrià, l'any 1459. L'escriptor s'hi havia traslladat tot fugint d'una epidèmia que assotava la ciutat de València. Ell va poder fugir. Nosaltres, però, què podem fer contra la pesta immobiliària que ho envaeix i ho empastifa tot? Cap on podrem fugir? "En quin lloc, en quin àmbit / en quin redós sagrat / consagrarem els màrtirs?".

Va de bo, cavallers!

Fer, més que no ser

Ben mirat, la vida difícilment es pot encabir en apartats tancats i impermeables. Creure en la permeabilitat de les persones i de les coses, en la transferència, en el flux, en l'intercanvi... deu ser més "natural" i, sobretot, enriquidor que concebre-ho tot des del prisma dels compartiments estancs. Potser ens convindria recordar què deia Fuster a propòsit seu: "Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster". Potser només som un nom -en la mesura que ens el diuen els altres, que ens nomien, que ens anomenen. La resta del que som té més relació amb allò que fem que no amb el que som oficialment, professionalment. Som el que fem més que no pas el que diuen que fem, i molt menys encara el que diuen que som. Doncs això, aquest és el meu primer text com a blocaire. Sóc Juli Capilla, i, ara com ara, em dedique a la correcció lingüística, al periodisme cultural i a la creació literària (demane perdó si sona petulant o pretenciós). Encete aquest bloc amb la intenció de compartir la meua relació amb el món i amb els altres, amb la intenció d'enriquir-me i d'aprendre (Tan ignorant com sóc!); i, per què no, també de divertir-me i de gaudir amb tots vosaltres.

Ací teniu una imatge de quan era xiquet encara. Ara tinc 37 anys i m'alegra saber que tampoc no he canviat gaire. Serve encara la ingenuïtat necessària -si més no en tinc la il·lusió- que em permet de creure en la bondat de la gent -i en la meua també. I amb això n'hi ha prou per encarar cada dia com un regal preciós que hem de mirar d'aprofitar al màxim. Carpe diem!