Agustinos I

Ara fa tot just una setmana que ens vam reunir els antics companys del col·legi “Agustinos” de València, per celebrar que fa 20 anys que vam acabar COU. Ja havíem fet un parell de sopars previs, l’any passat i l’altre. Com era d’esperar, aquestes trobades sempre són un èxit, perquè a la nostàlgia per uns temps ja irrecuperables –o només recuperables a través dels records i de la sacralització que ben sovint presideix tot procés de remembrança– s’hi afegeix la curiositat per veure com s’ho han fet els altres, vitalment i professionalment. Primer de tot, fa molta gràcia la primera vegada que veus algun company del col·legi després de vint anys –en el meu cas vint-i-quatre, perquè només m’hi vaig estar fins a vuitè de l’antiga EGB. De vegades, ni tu el reconeixes, ni ell et reconeix a tu. A mi em va passar justament amb el company que va seure al meu costat durant vuit anys!!! I va ser un xoc. En el cas de la majoria de companys, però, hi ha un primer moment en què els veus i, en un breu instant de temps, unes dècimes de segon tan sols, n’hi reconeixes els trets fisiològics i facials principals, alhora que constates el pas inexorable dels anys: tots estem més vells, òbviament, alguns més que uns altres: caps pelats, o densament poblats de cabells blancs, alguna panxeta incipient... Però, al capdavall, aquest envelliment no ens importa massa, la veritat –entre altres coses perquè encara ens podem considerar “joves”; l’acceptes, l’envelliment, també, perquè encara hi veus, en els rostres feliços dels teus companys, aquells xiquets que van conviure amb tu hores i hores, entre pupitres de fusta arredonida i perversament guixada, parets amb fotografies de sants i marededéus, algun retrat insidiós del Generalísimo... (tots recordem especialment, perquè ens va marcar, un frare que ens alliçonava sobre el règim). La trobada del proppassat dissabte va estar molt bé. Els partits de futbet, antològics (com sempre, vam guanyar el mini torneig el grup A: hi ha coses que no canvien, per molts anys que passen); el sopar, exquisit; i fins i tot em va agradar la missa, jo que no hi vaig mai! (una missa lleugera, sense adoctrinaments obsessius; cristiana, això sí, però molt humana, en què el pare Alonso ens va desitjar un futur pròsper per a tots, inclosos els agnòstics, els ateus i d’altres heretges). Em va agradar i sorprendre la qualitat humana i la saviesa, i l’alt nivell cultural, dels nostres pares agustins. A la missa, i al discurs del sopar, no hi van faltar les citacions de sant Agustí, com mana l’orde al qual pertanyen els frares; però tampoc al·lusions al poeta Claudio Rodríguez, o fins i tot a Freud!!!, en una demostració de domini del llenguatge i estilístic francament admirables –intuïsc que el pare Alonso deu tenir més d’una vel·leïtat literària, sobretot poètica. Els devem moltes coses als nostres pares agustins –també algun retret–; el balanç d’aquells anys remots, però, és molt positiu; retrobar els companys, al cap de molts de temps, un privilegi que caldrà repetir en pròximes convocatòries.