dissabte, 31 de maig del 2008

Agustinos I

Ara fa tot just una setmana que ens vam reunir els antics companys del col·legi “Agustinos” de València, per celebrar que fa 20 anys que vam acabar COU. Ja havíem fet un parell de sopars previs, l’any passat i l’altre. Com era d’esperar, aquestes trobades sempre són un èxit, perquè a la nostàlgia per uns temps ja irrecuperables –o només recuperables a través dels records i de la sacralització que ben sovint presideix tot procés de remembrança– s’hi afegeix la curiositat per veure com s’ho han fet els altres, vitalment i professionalment. Primer de tot, fa molta gràcia la primera vegada que veus algun company del col·legi després de vint anys –en el meu cas vint-i-quatre, perquè només m’hi vaig estar fins a vuitè de l’antiga EGB. De vegades, ni tu el reconeixes, ni ell et reconeix a tu. A mi em va passar justament amb el company que va seure al meu costat durant vuit anys!!! I va ser un xoc. En el cas de la majoria de companys, però, hi ha un primer moment en què els veus i, en un breu instant de temps, unes dècimes de segon tan sols, n’hi reconeixes els trets fisiològics i facials principals, alhora que constates el pas inexorable dels anys: tots estem més vells, òbviament, alguns més que uns altres: caps pelats, o densament poblats de cabells blancs, alguna panxeta incipient... Però, al capdavall, aquest envelliment no ens importa massa, la veritat –entre altres coses perquè encara ens podem considerar “joves”; l’acceptes, l’envelliment, també, perquè encara hi veus, en els rostres feliços dels teus companys, aquells xiquets que van conviure amb tu hores i hores, entre pupitres de fusta arredonida i perversament guixada, parets amb fotografies de sants i marededéus, algun retrat insidiós del Generalísimo... (tots recordem especialment, perquè ens va marcar, un frare que ens alliçonava sobre el règim). La trobada del proppassat dissabte va estar molt bé. Els partits de futbet, antològics (com sempre, vam guanyar el mini torneig el grup A: hi ha coses que no canvien, per molts anys que passen); el sopar, exquisit; i fins i tot em va agradar la missa, jo que no hi vaig mai! (una missa lleugera, sense adoctrinaments obsessius; cristiana, això sí, però molt humana, en què el pare Alonso ens va desitjar un futur pròsper per a tots, inclosos els agnòstics, els ateus i d’altres heretges). Em va agradar i sorprendre la qualitat humana i la saviesa, i l’alt nivell cultural, dels nostres pares agustins. A la missa, i al discurs del sopar, no hi van faltar les citacions de sant Agustí, com mana l’orde al qual pertanyen els frares; però tampoc al·lusions al poeta Claudio Rodríguez, o fins i tot a Freud!!!, en una demostració de domini del llenguatge i estilístic francament admirables –intuïsc que el pare Alonso deu tenir més d’una vel·leïtat literària, sobretot poètica. Els devem moltes coses als nostres pares agustins –també algun retret–; el balanç d’aquells anys remots, però, és molt positiu; retrobar els companys, al cap de molts de temps, un privilegi que caldrà repetir en pròximes convocatòries.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Saps què diu Sant Agustí dels matemàtics?
Ho pots llegir en aquesta pàgina (no sé si la coneixes):

http://www.gabrielivorra.com

Juli Capilla ha dit...

Copie el que siu sant Agustí dels matemàtics: "Els bons cristians han d’anar amb compte amb els matemàtics i amb tots els que acostumen a fer profecies, tot i que aquestes profecies s’acomplisquen, ja que existeix el perill que hagen pactat amb el diable per obnubilar l’esperit i enfonsar els homes a l’infern".

Sant Agustí (354-430)(sant, filòsof i teòleg africà)

Doncs sí, sembla que sant Agustí tenia una mentalitat teocèntrica bastant ortodoxa, fruit de l'època en què vivia, per la qual cosa el podem si no disculpar sí explicar. D'altres idees de sant Agustí no estan del tot malament. Jo mateix m'hi vaig basar quan vaig escriure L'home de Melbourne.

Gràcies per l'apunt.

Uniformes guarderia ha dit...

Lo mejor, sin duda para mí, las lágrimas de emoción del Padre Nicolás, cuando nos hicimos la foto en la capilla.

Dentro de poco habrá un blog en internet donde podremos ver todas las fotos.

Un saludo

Juli Capilla ha dit...

Efectivamente, Miguel Ángel, todos recordaremos com gran afecto, el padre Nicolás. Una bellísima persona, vaya que sí.

Un saludo agustiniano

Anònim ha dit...

I no t'agradaria també retrobar-te amb més gent que fa anys que no veus?

Juli Capilla ha dit...

Sí, per què no? Però si no em dius qui ets, no sabré com...

Anònim ha dit...

Ostres, jo també vaig anar a Agustins! Vau tindre a Fray Balbino de profe? No trobeu que sempre estava molt pel xiquet més guapo de classe? :-D

P. D. Respecte a això d'Agustí d'Hipona, teniu en compte que mathematicus en baix llatí i llatí medieval és el que hui diríem astròleg.

Juli Capilla ha dit...

David,

Celebre que hàgem compartit col·legi. I gràcies per la puntualització sobre el concepte de mathematicus.

Per cert, he entrat al teu blog i està molt bé. Per què no el reprens?

Salutacions