El dia 2 de febrer es commemora el vuitè centenari del naixement de Jaume I. Cal dir que d’entre tots els personatges històrics que tenim els valencians –sant Vicent Ferrer, els Borja, Lluís Vives, Joan Fuster, Josep Renau...– el de Jaume I n’ocupa, amb distància pregona, la primera posició. I no és casualitat ni es deu a cap caprici de l’atzar. El mite i la llegenda de Jaume I té fonaments històrics sòlids i raons convincents que expliquen la seua perdurabilitat en el temps, la seua fermesa quasi irrebatible. Jaume I és, ni més ni menys, que “el pare de la pàtria”, per dir-ho amb termes un punt entusiastes; el detonant que va propiciar la fundació d’un regne cristià nou a les antigues terres de Xarq Al-Àndalus, habitades durant vora cinc segles pels sarraïns, pels “infidels”. Jaume I ens dóna carta de naturalesa com a poble, a nosaltres, els valencians. La conquesta de les terres andalusines compreses entre Vinaròs i Oriola, si fa no fa, esdevindria, de bon començament, i per voluntat expressa del rei conqueridor, el pas previ a la inauguració d’un regne independent, diferenciat jurídicament i política dels altres dos territoris que conformaven l’aliança catalanoaragonesa. Jaume I crea ex professo un regne nou a València, i un altre també a Mallorca. I aquesta voluntat de dotar-nos, als valencians, d’entitat i personalitat pròpies –ni que fóra únicament des del punt de vista polític i jurídic–, justifica, per se, l’exacerbació del mite. Des de Jaume I, els valencians hem mantingut una part importantíssima -essencial, indentitàriament definitòria- del que som, encara. I el que som es deu en gran mesura a la llengua catalana que parlem, miraculosament, després de tres-cents anys sense estat propi, arran de la desfeta d'Almansa i del Decret de Nova Planta que un rei borbó ens va imposar com a càstig.
Si voleu aprofundir en l'obra del nostre rei insigne, llegiu El rei conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda (Edicions Bromera), d’Antoni Furió, una obra acurada i rigorosa, didàctica i amena, que té la voluntat d’acostar-se al gran públic. Una “biografia assajada” il·lustrada amb més de 150 imatges que vol commemorar el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I, el Conqueridor, el fundador de l’antic Regne de València; un llibre sobre la vida d’un personatge històric importantíssim que va donar carta de naturalesa al nostre poble.
dimecres, 30 de gener del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
12 comentaris:
Hola, Juli. Només volia dir-te (a tu i als teus lectors) que el pròxim dijous dia 7 a les 20:00h (no és demà, sinó la pròxima setmana) hi ha una conferència d'Antoni Furió al Casal Jaume I de Gandia sobre "Jaume I: Mite fundador dels valencians", presentat per Ferran Garcia-Oliver, a la sala de conferències. (Ho he copiat de la Cartellera per al mes de Febrer, supose que ho anunciaran també al blog del Casal. I el dia 28 ve Gustau Muñoz, a qui crec que també has citat recentment ací al blog.)
Respecte al llibre, té pinta de ser una joia de llegir, de mirar i de tocar - li faré un lloquet a la meua prestatgeria... i al pressupost: però sembla que la peça s'ho val.
Emili, moltes gràcies per la informació. Miraré d'anar-hi. I sí, el llibre s'ho val. pel contingut i perquè editorialment és una joia.
Aquesta argumentació que fa Juli és la realitat i la que cal conèixer: El paper de Jaume I com a impulsor del poble valencià que va possibilitar la formació de les nostres arrels culturals i socials. Per tant, ofrenar la figura de Jaume I és un reconeixement implícit de la unitat cultural amb Catalunya i Balears. però, per evitar caure en aquesta "mal" pensament unitari el nostre "presidente" de la Generalidad Valenciana ja s'ha afanyat a posicionar l'homenatge a Jaume I com un homenatge a la "monarquia" (?!)i així colar el seu ideari conservador de "Dios, Rey i Patria". per sort, sobretot per als lectors hi ha obre com la Furió que poden posar al descobert aquest intents de manipulació (un més...)
Una cosa molt curiosa de Jaume I és que és un heroi no només aclamat pels valencians, sinó també pels catalans i pels balears. Em crida fortament l'atenció que fins i tot els blaveros aclamen el rei Jaume, i que siguen tan miops de no vore que no són els únics.
D'altra banda, en un dels cursets que estic fent ens explicaren un seguit de llegendes respecte al rei Jaume I divertidíssimes -en tant que no totes es refereixen a la conquesta, sinó que "Don Jaume", com l'anomenen de vegades, és un personatge que apareix per a solucionar conflictes entre pobles, com entre Penàguila i Gorga per la possessió de la mare de Déu de Gràcia-.
Bon dia, Juli i els altres.
Estic totalment d'acord que el llibre s'ho val en tots els sentits. Pel que fa al contingut, però, caldria matisar l'afirmació de Marta: s'hi posa de manifest que Jaume I no ha estat tan aclamat per catalans i aragonesos com per valencians i balears. És lògic, a nosaltres i als illencs ens va beneficiar, ens va 'crear' (i d'ací el mite fundador), mentre que per als aragonesos i catalans, que ja 'existien' (corts, etc.) el que va fer va ser fragmentar el territori i impossibilitar la competència amb els grans regnes que anaven creant-se a la vora: Castella, França...
Potser per això els 'blaveros' l'aclamen també. Si més no els que són una mica coherents. Us recorde que el Sentandreu s'ha oposat a posar el nom de Jaume I a la plaça més important de València 'perquè no s'alegren els catalanistes'. Crec que seria hora de deixar de posar en un mateix sac veritables postfranquistes com aquest element i gent, per exemple, com la que edita el Lletraferit. Si volem passar de compartir estupefaccions sobre el que diuen i fan a entendre alguna cosa de les ideologies identitàries valencianes...
Encara una altra matisació, ara totalment personal: comencem a tindre identitat col·lectiva gràcies a les institucions i a la llengua catalana que ens porta el rei fundador, efectivament. Però tinguem en compte que aquesta anirà convertint-se en símbol d'una manera no ja paral·lela, sinó jo crec que amb un cert grau de dependència, del procés amb què va adquirint la seua especificitat. És a dir: anem fent-nos valencians al ritme que anem parlant valencià; anem parlant valencià a mesura que les institucions ens van fent un poble amb una xarxa cada vegada més densa de relacions internes i una mica més feble d'externes.
Dic això com a proposta d'esquema 'causa-efecte' i demane que ningú pose en la meua boca ni en la meua ment, com a sinònim de 'causa' un 'gràcies a' ni un 'per culpa de'.
Salut. Segur que dijous ens trobem uns quants dels qui visitem aquest indret pel casal.
Una matisació, encara
Benvolguts Marta, Emili, Ricard i Josep:
Potser les lloances i el culte dels secessionistes i anticatalanistes a la figura de Jaume I ve donada no per un coneixement de causa del que significa realment per als valencians el nostre "pare de la pàtria". Una part important dels anomenats pejorativament "blaveros" constitueix una massa funcionalment analfabeta i, en conseqüència, altament manipulable. Són gent que, per molt valencians que se senten -i alguns ho senten amb sinceritat- han estat enganyats i utilitzen Jaume I i altres símbols com a estendards diferenciadors respecte dels "altres" (quasi sempre en contraposició als catalans). La maniobra, òbviament, és absurda, però quan algú ha vist usurpades les seues capacitats intel·lectuals, qualsevol esquizofrènia mental és possible. Per això adoren els seus -i nostres- símbols cegament, perquè pràcticament els conceben desproveïts de contingut. Aquests símbols són només l'epidermis d'una identitat folclòrica i, en conseqüpencia, innòcua, que apunta cap al regionalisme ranci que tots coneixem -i, pitjor encara, cap a una xenofòbia i un racisme lamentables. Els "blaveros" tenen "solucionada" la qüestió identitària per aquesta via. Adoren -en dies senyalats, sobretot- Jaume I, les Falles, el València CF, la taronja... Més enllà d'aquests símbols i emblemes "valencianistes", ja no hi van: no els interessa. I parlen, majoritàriament, en castellà a tothora, i canten emocionats l'himne regional: "Per ofrenar noves glòries a Espanya...". És un tema etern.
Des del meu humil punt de vista -no sóc historiadora, ni conec la qüestió més enllà de la meua cultura general-, he de dir que discrepe respecte al tractament que Josep diu que fan els catalans de Jaume I. Dels aragonesos no ho sé, perquè no conec massa la zona; però he viscut a Catalunya durant 20 anys, i sempre he notat que es tenia a Jaume I en gran estima, precisament perquè representa una època d'esplendor no només de Catalunya, sinó de la llengua catalana -un dels principals símbols d'identitat dels catalans a l'actualitat-.
No crec que es veja com un personatge que va fragmentar res: el Regne de València no existia, no el podia fragmentar. El que va fer hou ampliar la zona d'influència Catalano-Aragonesa i ampliar la zona lingüística catalana. Probablement les raons que tinguen els catalans respecte als valencians o als balears per a apreciar la figura de Jaume I siguen distintes; els catalans per l'època d'esplendor que representa aquest rei, els valencians i balears per ser el pare fundador del seu territori tal i com s'entén en l'actualitat. Però es coincideix en la seua estima, en la seua valoració.
Marta, no tinc el gust de conéixer-te, i per això no vull de cap manera que t'emportes una idea equivocada de mi per culpa del comentari anterior o d'aquest. Vaja per davant que tampoc no sóc historiador i que la 'matisació' a què m'he referit no pretenia 'sentar càtedra'. Com he dit, és en el llibre on es posa de manifest la distinta percepció d'uns i altres. Copie literalment, als efectes aclaridors i sense cap ànim de polèmica: "La reputació del rei Jaume I és molt diferent a cada un dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Per a valencians i mallorquins és el mite fundador [...] els catalans sempre l'han censurat, ja des del cronista Desclot, per haver renunciat a Occitània i per haver repartit els regnes entre els seus fills en contra de la unitat de la Corona" (p. 125-126, on s'allarga sobre la qüestió).
De fet, jo tenia una idea semblant a la teua, i el meu comentari anava en el sentit de subratllar una de les aportacions de l'autor. Però bé, sempre tindrem l'oportunitat de preguntar-li-ho en persona.
Pel que fa al tema dels blaveros, ho deixarem estar, vista la ràpida reacció de l'amo d'aquesta casa, a qui tampoc m'agradaria importunar.
Salutacions a tots.
Marta i Josep,
Pel que fa a l'apreciació o estima que puguen tindre a Catalunya de Jaume I, crec que teniu raó tots dos, però parleu des d'òptiques diferents. M'explique: contra els arguments de Marta -que, efectivament, ha viscut a Catalunya molts anys-, poca cosa hi podem adduir, sinó donar-li la raó. El poble català estima Jaume I pq, ja ho ha dit Marta, va ampliar l'àmbit lingüístic català molt més enllà dels límits de la Catalunya estricta, i va inaugurar dos regnes nous, culturalment catalans -sobretot pel que fa a la qüestió lingüística (amb tots els matisos que calguen).
I, quant a Josep, també té raó i ho explica molt bé a través de la citació del llibre de Furió. La visió de Jaume I a Catalunya ha estat un debat circumscrit a la historiografia. Hom li ha retret al rei En Jaume que "renunciés" als territoris de Pirineus enllà, arran de la pèrdua de la batalla de Muret. Però, en realitat (Furió ho explica millor que jo), el rei en Jaume va adoptar una mesura política prudent i pragmàtica, perquè sabia que es trobava al bell mig de dos regnes cada vegada més poderosos: Castella i França.
Quant als "blaveros", he de dir-te, Josep, que podem debatre tot el que vulgues. Jo tampoc no vull "sentar càtedra", sinó debatre amicalment.
Per cert, ja que parlem de possibles fragmentacions, hem de celebrar -trobe- que per una vegada els suplements culturals del diari El País, el famós "Quadern", hagen tret avui les mateixes pàgines a Catalunya i al País Valencià. Llegiu-vos-el: paga la pena.
Ja que en parlem, he decidit "commemorar" aquesta diada a l'aula amb el comentari d'alguns dels articles que apareixien al respecte al darrer número de l'Illa, amb la lectura d'algun passatge del LLibre dels Feits i proposant-los la lectura de "Temps de Conquesta".Crec que han sobreviscut tots i fins i tot, molts d'ells s'han mostrat interessats.
Per cert, hui mateix a 4t d'ESO un alumne m'ha preguntat per què se'ns "matxaca" tan la figura del Cid i tampoc la de Jaume I?
Jo haguera pogut comentar-li que possiblemet perquè el primer ens "vincula" a la tradició castellana i el segon a l'àmbit catalanoaragonés, i en segons quins àmbits potser no interessa.
Per cert, vosaltres que el teniu, ix en el llibre de Furió aquella imatge immediatament anterior a la conquesta en què els moros penjaven de les muralles una pancarta de "No mos fareu catalans!"?
Ahh, com ho oculten, bandarres...
Gràcies, Juli, per la ponderació del darrer comentari. Només vull fer constar, si cal, que jo no tinc cap 'interés' en la diferència, sinó que la ressenyava més prompte com a curiositat. I crec que, efectivament, és ben probable que la cosa es puga resumir grosso modo, pel que fa als catalans, en una visió hisotriogràfica no massa entusiasta combinada amb una percepció actual al carrer més semblant a la nostra, que és la que ens conta Marta.
I de la qual jo m'alegre tant com de l'edició coincident del Quadern ací i allà. Ara bé, no és per tallar el rotllo, però sospite que la cosa pot ser ben efímera: no es deurà al fet que el coordinador al País Valencià està ocupat aquests dies en altres i altes ocupacions? (Parle sense haver pogut fer-me encara amb el diari d'ahir).
Respecte dels blaveros, em reafirme en passar paraula. És un tema massa complex i amb massa implicacions -jo mateix em sent en la necessitat de subratllar coses que no caldria de la meua posició- i sobre el qual fa temps que em treballe una visió acadèmica, desapassionada si es vol, que no veig pertinent d'exposar ací. Ja tindrem ocasió de parlar-ne, tot i que tu ja tens algun escrit meu -llarguet...- sobre aquesta i altres qüestions relacionades.
Publica un comentari a l'entrada