Papers, innombrables papers

Aquesta setmana ha estat especialment productiva. Finalment, vam poder tancar la revista Espai del Llibre, que espere poder veure -i palpar amb les mans- tan prompte com la impremta de Xàtiva en faça exemplars i els distribuïsca. Hi vaig anar a tancar-la el passat dimarts. Vaig tindre l'oportunitat d'entrar en la impremta Gràfiques Tormos i de veure els motles antics -ara ja de decoració- només entrar-hi. Mentre esperava la persona amb la qual havia de treballar, m'imaginava com devia ser el sistema antic d'impressió, de confecció d'un llibre o d'una revista. Ara tot està informatitzat; per sort, perquè ens estalviem molt de temps i els resultats finals són mes vistosos. Però hem perdut potser aquella poeticitat artesanal -o és que a nosaltres tot allò ens sembla, des de la distància, poètic. Ara, però, hi ha l'ordinador i un programa de maquetació bastant simple que consisteix, bàsicament, en unes línies mestres -com si foren meridians i paral·lels d'un globus terraqüi- que el maquetador fa servir amunt i avall sobre la pantalla per distribuir-hi els textos i les imatges d'una manera equitativa i ordenada. Sia com sia, a mi aquest procés de maquetació final d'una revista em sembla fascinant -i també poètic. Si en sabera, de maquetació, m'hi estaria hores i hores, davant d'una pantalla. De fet, el Vicent Tormos i jo ens hi vam estar asseguts ben bé tres hores seguides i en cap moment vaig sentir que m'avorria, o que defallia. I això és una sort! Cal dir que el Vicent Tormos és una persona molt eficaç, i amable, que a més a més va saber endevinar i interpretar les poques directrius que li vaig proporcionar a través del ftp. És molt curiós comprovar com el treball que has previst per a una revista (encomanar els textos d'acord amb uns terminis -i reclamar-los-, corregir-los, escanejar les fotos, etc.) acaba visualitzant-se materialment sobre una pantalla, en una maqueta que és l'antesala del que serà realment "el producte" en format paper (i en pdf). Ara espere amb impaciència que m'avisen que ja n'hi ha algun exemplar. És el primer número de la revista que coordine i, francament, em fa molta il·lusió. Espai del Llibre és una revista de llibres i de cultura sobre les Comarques Centrals Valencianes que ja tindré ocasió de presentar-vos en aquest blog.

Això era dimarts. Mentre espere que m'arribe la revista de les CCV, he tingut l'oportunitat de veure el darrer lliurament de Caràcters. Ahir vaig anar a València, a la reunió de la revista. Hi havia quedat amb els meus companys del consell de redacció -sempre amabilíssims, i competents d'allò més- per planificar-ne el pròxim número. Vam estar vora dues hores "xarra que te xarra" per donar-li contingut. I ausades que el projecte de presumari que hem confegit entre tots engresca. Un altre número per davant! Som-hi! Amb el 42 ja són deu números que he tingut l'oportunitat de coordinar, gràcies a la gentilesa de Vicent Alonso, el meu precedent il·lustre, que em va confiar el projecte. Si Caràcters ha mantingut -que espere que sí- el nivell que tenia quan estava sota el tutelatge del nostre "mestre", és perquè hi pesen més les il·lusions que els entrebancs i les travetes amb què hom s'entesta a castigar-nos -que en tenim, d'enemics, i alguns de ben barroers. I, no cal dir-ho, les felicitacions són sempre una alegria. Perquè Caràcters és una revista en què estem implicats -i de quina manera!- molt poques persones, i que compta amb molt pocs recursos (el principal n'és PUV, amb Antoni Furió al capdavant, sense oblidar algunes editorials i entitats que també ens donen suport: Bromera, CEIC, Bancaixa...). Només puc que agrair als meus companys d'aventura la seua generositat i paciència: Gustau Muñoz, Maria Josep Escrivà, Paco Calafat i Susanna Rafart (i Àfrica Ramírez, que fa un treball extraordinari de maquetació, i és de pm, xe!). I també als col·laboradors: sense ells la revista no seria possible.

Per últim, ahir vaig rebre tres exemplars d'un llibre que he corregit per a Planeta. Aquests són tan bons que treballar amb ells és un luxe. El llibre en qüestió és una gràcia. Us el recomane: Les volves d'aquella neu, de Tomàs Llopis. Treballar aquest llibre m'ha donat l'oportunitat de conèixer un escriptor excel·lent i una persona extraordinària. Fa gràcia, perquè tots dos vivim a 15 quilòmetres l'un de l'altre i no ens coneixíem: Tomàs, a Pego; jo, a la Font. M'alegre molt també d'aquesta coneixença.

Pel mig de tot plegat, continue corregint i enfrascat en un projecte editorial de llibre sobre la llengua i la literatura catalanes al País Valencià que és d'allò més plaent i satisfactori.

Molta feina, moltes il·lusions, estimats papers de premsa, benvolgudes editorials: gràcies a tots per fer-nos més feliços, i una mica més savis.