diumenge, 27 de gener del 2008
De blogs i dietaris
L’aparició dels blogs -vulguen que no- ha sotragat en gran mesura el món de la dietarística tradicional. Els blogs són un fenomen difícilment classificable, perquè se situa a cavall de la literatura dietarística, la comunicació mediàtica i els avenços tecnològics. Els blogs constitueixen una fórmula dietarística la principal diferència de la qual, pel que fa al dietarisme tradicional, ve donada pel suport material en què es produeix aquest fenomen veritablement innovador. Els dietaris tradicionals se sustenten en el format llibre, el paper; l’àmbit “natural” dels blogs, en canvi, és tecnològic: la Xarxa o Internet –tot i que, puntualment, també poden aparèixer en format de llibre, en antologies o recopilatoris d’un o de diversos autors. Més enllà d’aquesta diferència material, les distàncies entre una i altra forma d’escriptura dietarística són difuses, per bé que el format hi imposa alguns condicionaments o tendències intrínseques. Així, generalment, els dietaristes tradicionals tenen més temps per acabar de reblar el clau dels seus apunts, amb la qual cosa les fites estètiques que assoleixen acostumen a ser més altes. En canvi, els blogs es caracteritzen, majoritàriament, per l’espontaneïtat, per la immediatesa, i per això els riscos d’error, d’imprecisió o de superficialitat són majors. Aquestes, però, són generalitzacions que cal matisar, perquè, cada vegada resulta més fàcil trobar blogs d’una gran qualitat i valor literaris. I, d’altra banda, els dietaris en format paper tampoc no són un aval o una garantia de bona literatura. Hi ha dietaris en forma de llibre d’escassa qualitat literària i, fins i tot, minso interès testimonial. I, per contra, hi ha dietaris digitals ben atractius, d’un gran valor estètic i assagístic. No és balder tampoc apuntar ací el fet palès que un nombre considerable d’escriptors hagen optat darrerament per aquesta fórmula dietarística basada en les noves tecnologies. I si ho han fet és perquè el format ofereix tot de possibilitats absolutament impensables per al dietarisme tradicional, com ara que es tracta d’un espai obert de veritat al lector, que en pot resultar fins i tot coautor, gràcies als comentaris que pot desar als blogs. El diàleg, en el cas dels blogs, és directe i sincrònic, gairebé simultani. El lector de dietaris, en canvi, simula parlar amb l’autor, en silenci, en una pràctica que la major part de les vegades és unidireccional i que, normalment, frustra les perspectives de diàleg. A més a més, els blogs ofereixen d’altres maneres de comunicació, més enllà de l’escriptura, com és la inclusió d’imatges i d’enllaços, la qual cosa els converteix en veritables finestres comunicatives, i de difusió i de promoció d’un determinat autor. L’aparició d’aquest fenomen ha condicionat i condicionarà en un futur l’evolució de la dietarística. Ara com ara, les perspectives del gènere sembla que estan més obertes que mai.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Juli, he llegit mooolts menys dietaris del que m'hauria agradat (i potser més blogs del que deuria haver fet :-), però crec que l'aparició dels blogs pot tindre un parell de conseqüències sobre el dietarisme tradicional que aparentment poden resultar contradictòries però crec que no ho són.
La primera, és que la quantitat de gent que se sentirà atreta pel dietari en qualsevol de les seues materialitzacions (paper, Internet) deu haver-se multiplicat. Per simple estadística, això deuria donar fruits abundosos més aviat o més tard en la forma de llibres-dietari ben escrits, tant si han estat concebuts originalment a la xarxa com si són el resultat del "salt al llibre" que puguen realitzar alguns bloggers amb ofici. També deuria augmentar el número de lectors de dietaris. Més sembra, més collita.
La segona conseqüència és que els criteris d'exigència literària amb què jutjar un llibre-dietari s'haurien d'elevar considerablement. Només a partir d'un cert grau d'excel·lència comença a entendre's ja que un dietari ocupe un lloc en les nostres prestatgeries i un temps en les nostres lectures de sofà. A partir d'ara, cada autor de dietari "en paper" s'haurà d'enfrontar a una pregunta obligada: per què ha fet un llibre i no un blog? Els qui no puguen sortir-se'n amb la resposta, hauran renunciat a l'oportunitat de fer un blog magnífic a canvi de fer un llibre mediocre. Però els qui sàpiguen demostrar per què han hagut de comptar els dies en pàgines impreses en negre sobre blanc potser reben per recompensa un públic més ampli del que potser hagen tingut mai, i una lectura més atenta, més rica.
I aprofitant que has col·locat la portada del llibre en les imatges de la dreta, diré que l'últim dietari de Ferran Garcia-Oliver pertany a aquest segon grup, i que justifica de sobres la seua circulació de la llibreria al sofà i a les nostres prestatgeries: no crec que hagués gaudit tant del llibre si l'hagués hagut de llegir en una pantalla. Però de les meues cavil·lacions amateurs sobre l'estètica de la recepció ja parlaré un altre dia...
Molt interessants les vostres reflexions, Juli i Emili. El cas és que, ara, la cosa em toca de prop. Com ja us anunciaré més endavant al bloc, no sols tinc aquest bloc de Vista Parcial, sinó que publicaré un "dietari" homònim que és anterior a l'existència del bloc (i que, és clar, consta d'altres textos). Ja us ho contaré. La questió ara i atesa la pregunta d'Emili, és si s'ho mereix. I jo que estava tant content...
Ostres, Tobies, això és una notícia fantàstica: estic segur que els teus textos mereixen de sobres un lloc a les prestatgeries - a la meua ja el té reservat. Però pensa que no només hauràs de superar (ho faràs amb escreix) "la fatídica pregunta" de si publicar o no un llibre "en paper" és un crim ecològic (pregunta que, d'altra banda, és legítim plantejar-la de qualsevol cosa que es publica, siguen novel·les, poemes o pamflets, i no només dietaris). A més, la teua experiència blogger et permetrà no només fer "promoció" del llibre (que això només ja està molt bé) sinó complementar el lliurament "d'una peça" que faràs dels textos anteriors acumulats, amb la classe d'interacció amb els lectors que fins ara només podia donar-se a les presentacions de llibres o a les crítiques especialitzades.
Però supose que tot arribarà, així que de moment, gaudim de l'invent aquest dels blogs. Jo també he fet el meu xicotet i humil salt al paper - crec que aviat sortirà una ressenya que vaig fer per a una revista, i han seleccionat un text meu (i un altre de Juli) per al llibre de la Cagosfera'08. Amb això, de paper ja vaig servit per a una bona temporada.
Et contaré una anècdota:
Farà tres o quatre anys vaig formar part juntament amb el meus gerents (Josep i Enric) i la muller d'aquest últim, de l'equip que s'encarregà d'elaborar els llibres de text de Valencià de Secundària de l'editorial Oxford.
Jo, aleshores seguia amb interés el fenomen dels blogs, una revolució (una més) digital ja consolidada a nord-amèrica i que començava a desenvolupar-se al nostre país.Al nostre Estat a Internet les referències que hi existien es podien contar amb els dits de la mà.
Doncs bé, per tal d'il·lustrar un dels apartats del llibre jo vaig proposar un text i unes activitats sobre aquest fenomen que considerava força interessant.
Òbviament quan la proposta arribà a Madrid no tardaren en llevar-me-la del cap, consideraven que això no ho coneixia ningú, però jo que sóc molt cabut (el meu segon cognom és el molt aragonés Blasco)vaig acabar incloent-hi tot un apartat dedicat al món de les bitàcoles (era com s'anomenava aleshores a la nostra terra).
M'atreia aquest format perquè li albirava un triomf immediat pel que tenia de popular, democràtic, immediat, lliure i sobretot ben a l'abast de tothom.
Doncs bé, a la fi, malgrat les múltiples reticències de la coordinadora del projecte, m'acceptaren la proposta.
Vinc a dir açò per dos motius, primer perquè possiblement es tracte de la primera referència als blogs en els llibres de text de la nostra terra i en segon lloc, perquè quan vaig haver de completar l'epígrag amb les adreces d'alguns blogs en valencià, per molt que ho vaig buscar, només en vaig trobar tres o quatres i estaven totes vinculades a organismes o institucions.
En definitiva, que el model crec que ha triomfat pel fet que a tothom li interessa compartir opinions, pensaments o incerteses, perquè tothom recerca saber-se i sentir-se escoltat i sobretot, perquè el suport és tan barat, còmode i eficaç que per a qui té una mínim d'interés sociocomunicatiu (fins i tot per fer com nosaltres comentaris tan esbojarrats ) resulta irresistible.
Bé, VK, amb les dades que dones en el comentari he esbrinat qui ets. Ens veurem el dia 16 de febrer?
Publica un comentari a l'entrada