AQUEST BLOG NO ESTÀ ACTUALITZAT I HA ESTAT SUBSTITUÏT PER UN DE NOU. EL MEU NOU BLOG ÉS:

http://blocs.mesvilaweb.cat/julicapilla

Invictes, encara

Torne a escriure després d’un temps sense fer-ho: la peresa... Com que estic lesionat, parlaré del meu fill. Ho hauria d'haver fet abans. Ja portem uns mesos de campionat i no han perdut cap partida comarcal. Contra Potries, Piles, Tavernes... Totes les partides oficials les han guanyades Vicent i Jordi. Només en van perdre una d’amistosa, contra Xeraco, però com que aquesta no hi compta... Bé, a vore si continuen així i es poden classificar per a la “Comunitat”. Hui, una altra vegada han jugat al carrer, a Potries. Han guanyat, però ha costat, a cinc jocs. Resultat final: Potries 15, Oliva, 25.

Ja estem a les semifinals!

Ahir, eufòria en l’equip. Ja estem a les semifinals! Després d’una jornada de lliga fàcil, la del dissabte passat contra Almoines, amb tres victòries, vam disputar la jornada copera de tornada contra el Nàquera. Teníem l’eliminatòria ben encarrilada perquè vam guanyar a domicili contra l’extraordinari equip del Camp de Túria. Però no ens hi podíem confiar, perquè les victòries de l’anada van ser molt ajustades i treballades. Ahir, Carlos Margarit, baixa per malaltia, va ser substituït per Xacal.

Xacal, grande!

Vam disputar la primera partida Xacal i jo. Una partida amb molta tensió perquè si ens guanyaven ens podien entrar els nervis, a tots els de l’equip, i, per contra, si guanyàvem nosaltres ja passàvem a la semifinal. Ens hi jugàvem molt, doncs, en el primer matx. I ausades que va ser una partida disputada. Ens va tocar el zurdo dels naquerans amb un punter que em va molestar d’allò més, i a postes (estes coses es noten, amic...): tota la partida vaig haver de rondar la seua silueta, per tal de guanyar la posició: xe, quin mareig! La veritat és que va ser una partida enorme, jugada a l’hora. Un estira i arronsa continu, amb gran intensitat i tensió, emoció a flor de pell, coratge i pilotes heroiques. Una gesta en tota regla. Jo vaig estar molt nerviós i, ho reconec, i li demane perdó al meu company, perquè el vaig escridassar un poquet massa. Però la tensió d’una partida a voltes ens impulsa a vociferar sense mesura. (Mea culpa, ho sent, amic Xacal!). Això sí! Cal dir que Xacal va estar a l’altura d’una gran partida: incommensurable! Ho va donar tot i més! I cal reconèixer-li-ho. Va ser un autèntic goig jugar amb Xacal a tan gran altura! Una partida de categoria! Grande, Xacal! Després d’anar per darrere quasi tota la partida, vam poder avantatjar-nos al final i vam deixar el marcador en un ajustat però ben gratificant 30-27 al nostre favor.

Les altres partides ja van ser un pur tràmit. I es notava que els de Nàquera no van portar ja els millors jugadors. Gabi i Tortosa van guanyar còmodament per 30-19; i Javi Riera i Carlos Murillo ho van fer per 30-26. Després, vam sopar al poliesportiu de Daimús, amb els amics de Nàquera: una gent excel•lent i molt bons jugadors.

A la semifinal!!!!

La fel de la derrota, la mel de la victòria

La Font d'en Carròs, 0 - Torrent, 3
Anit, a Nàquera, ens vam traure l'espina del dissabte, en què vam perdre 0-3 davant del Torrent; amb tres partides per a oblidar... Em consta que Xacal se'n va anar malhumorat, i jo també (vam perdre 28-30, amb molt mala fortuna); Carlos Margarit i Sergio, fastiguejats, perquè no van fer partida; i imagine que també Gabi i Tortosa... Els de Torrent van baixar uns quants jugadors de primera i ens van fuliminar sense massa esforç.

Nàquera, 0 - La Font d'en Carròs, 3
Però anit vam anar a Nàquera. Teníem el temor -i la seguretat- de trobar-nos amb un equip sòlid. I així va ser. Nosaltres portàvem els millors jugadors, i totes les ganes de fer alguna cosa positiva. Al davant teníem un equip plagat de veterans, que se les sabien totes i que jugaven molt molt bé.
En la primera partida, un exmilitar de 55 tacos va donar p'a salar a Gabi i a Tortosa. Els nostres, però, van saber apamar el tempo de la partida: Gabi tornant i aguantant com un bou, i Tortosa fent-ne de les seues (va fer dobles perfectament calculats i un remat final per a llevar-se el barret). Resultat: 26-30 al nostre favor.
La segona, Javi i jo ens enfrontàvem a dos homes, més o menys de la mateixa edat que nosaltres: també amb ofici. En els primers instants em va costar molt ficar-me en la partida: no estem acostumats a jugar junts, Javi i jo, i això es nota. A partir de l'empatat a 5, i després de canviar d'estratègia, la cosa ja va anar millor, però igualada. Vam arribar a estar fifty-fifty fins als primers punts de la vintena, inclús ens van passar: 22-21. Després, Javi i jo vam traure les nostres millors versions: ell, tornant-ho tot i aguantant com un campeó; jo, mirant d'arribar a totes i forçant al del darrere. Ben concentrats, Javi traguent pilotes i jo tirant-me per terra, vam fer que els contraris es desesperaren. I així fins al final: 23-30!

En la tercera, els Carlos ens van fer patir d'allò més. Jugava un altre zurdo contra el nostre. Un estira i arronsa en què els punters podien entrar poc en partida, davant la insistència obsessiva dels saguers. Tota la patida per davant, i va i el marcador es posa 29-28 a favor dels de Nàquera. Mecaguendena... Al final, empatem a 29 i entra Carlos Murillo en acció: primer fent un traure ras que a punt ens val la partida, però no, allí estava l'altre zurdo, per a rescatar-la i dur-la, enclenque però vàlida, fins al frontis. Quatre pilotades més i li'n cau una al nostre punter, blaneta: zaaas! I arran de ratlla, rinxo la llanda, i l'altre punter l'espifia. La partida és nostra!

Ahir el resultat ens ha donat ales. Tenim una il·lusió bàrbara per la copa. Si la cosa no es torça, és ben probable que passem a semifinals. A vorem. Seria fantàstic!

L'Alcúdia, 0 - La Font d'en Carròs, 3

Ahir un 0 - 3 que sap a glòria. Amb l'equip reinventat, vam saber traure les faves de l'olla amb certa solvència. En la primera partida, una parella insòlita: Javier Riera de resto i Gabi de punter (Emili es va posar malalt i Javi va haver de substituir-lo). Una partida igualada. Un estira i arronsa molt interessant que els nostres van resoldre amb paciència i decisió. Javi va saber aguantar les estrebades del zurdo que tenia al costat, tan alt com ell; i això que encara no ha agafat la forma... I Gabi va estar sensacional amb el traure i fent algun puntet davant, rinxo ratlla. Al final, 23 - 30 al nostre favor.
La segona va ser una miqueta més fàcil, encara que a priori, sobretot al començament de la partida, no ho semblava. Quan els Carlos, Murillo i Margarit, es van posar a la faena no va haver ningú que els parara. Un merescut 16 - 30 final ho diu tot a favor dels nostres jugadors.
En l'última partida Xacal i Juli van haver de bregar contra dos xicons molt competents. Els van donar molta guerra. De fet, tot i anar per davant en tot moment, els de l'Alcúdia no van tirar mai la partida i van anar percaçant i amenaçant els de la Font. Només a partir del punt vint se'n van anar i van poder descansar una miqueta. Resultat final: 18 - 30.
Certament, ens ho vam passar molt bé ahir. Una bona vesprada a l'Alcúdia. Tres boníssimes partides.

La Font, 2 - Vall d'Alcalans, 1

Ahir, 2-1, contra la Vall d'Alcalans, un equip fluix. Tortosa i jo vam guanyar amb massa dificultats, tenint en compte que anàvem 10 o 12 punts per davant. Varen remuntar fins a posar el marcador en un inquietant 24-21, aprofitant les nostres errades garrafals. Al final, 30-23 al nostre favor. Uf! Sergio i Quique van perdre 28-30, en un partit que podrien haver guanyat. Mala sort. Els Carlos no van tindre cap problema. Pràcticament, no van suar. 30-14 al seu favor. Els darrers resultats allunya les nostres possibilitats d'ascens. Cada vegada això pareix més inabastable...
Això sí, a la nit, el soparet, excel·lent, a Oliva, al Bar el Mosset. Amb una participació massiva. Llàstima que l'amic Xacal no hi poguera vindre.

Últims resultats

La Font, 3 – Llombai, 0
Guadassuar, 2 - La Font, 1

Dimarts vam jugar la jornada aplaçada contra Llombai, a casa. 3-0. Xacal i jo vam tindre una primera partida massa fàcil contra dos jovenets que jugaven molt més del que ho varen fer. I dues partides ajustades després, més del compte, però saldades amb victòria pel tàndem Gabi-Tortosa i Sergio-Carlos.

Diumenge, al frontó cobert de Guadassuar només els Carlos van poder traure 2 puntets ben valuosos, amb comoditat. Gabi i Tortosa van tapolar contra l’osset més dur, però van donar la cara en tot moment. I Sergio i jo vam sucumbir quasi per la mínima, 27-30. Una llàstima.

Presentació de Raspall, divendres 14 de gener, a les 20 h, a la Casa de Cultura de la Font d'en carròs

La Font, 2 - Anna, 1

Bon resultat ahir contra els líders: 2-1. Les victòries, però, van ser molt treballades i ajustades. En la primera contesa, Gabi i Tortosa van guanyar 30-23. La partida va començar molt malament, amb un Gabi nerviós i insegur. El nostre saguer es va posar les piles una miqueta i després la cosa va anar més rodada. Els Carlos sí que ens van fer patir de valent. Tota la partida per darrere. C. Margarit en va fer de molt bones, però també en va pifiar algunes d'imperdonables. Al final, amb un C. Murillo molt regular i correcte, van empatar a 28. Dos puntets més, i partida a la butxaca. Finalment, Xacal i jo vam perdre 20-30. Sincerament, eren la parella més bona. No debades, el punter va quedar el primer en el rànquing l'any passat, i el rest era molt molt segur. Xacal no va poder fer res, tot i que va jugar al límit. I jo tampoc. Quedaven deu minuts i anàvem cinc punts per baix. Ens l'havíem de jugar. Ho vaig intentar. Vaig encertar el primer mat, però els altres intents van acabar fora de la pista -o vaig ser jo que estava fora també. No hi havia res a fer. Mala sort. De tota manera, molt bon resultat ahir contra els líders.

La Font, 2 - Tenis Carlet B, 1

Ahir, tres bones partides també. En la primera, derrota de Javi i Emili, per 24-30. Tots dos estaven una miqueta fluixos. Javi perquè arrastra una lesió a l'esquena, i es nota que no juga còmode. I Emili perquè ha estat malalt darrerament, i no ha entrenat... En la segona partida, Carlos Margarit i Carlos Murillo van resoldre de manera efectiva la partida. Amb les braçades del zurdo Margarit i l'encert de Carlos amb el revès a dos mans en va haver prou per guanyar un partit davant d'una parella que jugava molt bé: 30-22. En l'última partida, Xacal i jo vam poder guanyar 30-23 a una parella molt bona. Potser la millor que va presentar ahir de vesprada el Tenis Carlet. El saguero, sobretot, tenia una potència amb la dreta molt notable. Llançava la pilota rasa, arran de la línia. Me'n va fer alguna, de fet; però també en va fallar unes quantes. Quan em vaig col·locar bé en la pista ja li va ser més difícil superar-me. Vaig mirar també d'apretar en el traure, amb cert èxit: 3 o 4 punts directes i uns quants més en què la pilota la tornaven molleta... El veritable protagonista de la vesprada-nit va ser Xacal. Impecable. últimament està molt fort. I, sobretot, aguanta molt bé les partides, físicament i mentalment. Ahir va fer tot un recital de força i resistència. Ens entenem bé, els dos. Jo li vaig agafar alguna pilota que no era meua, però clar, dins de la partida la sang em bull i no puc estar-me d'intervindre en el joc. Intentaré, però, no agafar les que no són meues. Tret d'això, Xacal i jo estem llançats i ens entenem de meravella. I, sobretot, ens ho passem bé. Enguany, estem disfrutant d'allò més tots els de l'equip.

Alginet, 2 - La Font, 1

Ahir, tres partidasses a Alginet, quasi fregant l'hora. Vam quedar 2-1. Vam perdre dues partides a 29. Emocionantíssim! La sort, però, no ens acompanya. Amb les dues partides perdudes d'ahir ja van tres que perdem a 29 punts, en l'últim instant. Si les haguérem guanyat, ara aniríem els primers. Quina llàstima. Ja en vam perdre una així en la primera jornada, Xacal i jo. Ahir, Sergio i Tortosa, en la primera partida, i els Carlos: Murillo i Margarit, van tastar la fel de la derrota de la mateixa manera. Sort que Xacal i jo vam poder guanyar, 30-24, però el resultat no reflecteix la igualtat de la partida. La gent d'Alginet té una gran equip. No entenem com és que no estan més amunt en la classificació. En fi, continuarem bregant per traure més punts en les pròximes jornades.

A Castellonet de la Conquesta

Dissabte vam anar a Castellonet. De vegades, ens telefonen uns amics que hi juguen els dissabtes: Rafa, de Gandia; Toni, d’Ador; Rubén, d’Almoines, Andrés, del mateix Castellonet, els amics de l'equip de la Font... És un dels pobles més menuts de la comarca de la Safor. Compta amb a penes un centenar d’habitants i tenen un dels millors frontons de la comarca! Sobta això: un poblet tan menut i amb un frontó que dóna gust, fet de taulells de terrasso. Té un punt de màgia anar a jugar a Castellonet. Hi ha un silenci total que contrasta amb les nostres pilotades, com espurnes pautades de vida, d’energia, de ràbia contra el silenci d’una mort que, no sé per què, es fa més present en aquell indret amagat, entre muntanyes. Llavors, et vénen ganes de ser immortal per poder passar-hi hores i hores, entre les tres parets del frontó. I, d’alguna manera, ho som quan hi juguem, a Castellonet. No pensem en res. Només en cada pilotada, en cada colp de braó, en cada alenada, en casa esprint... Fa goig anar a Castellonet a jugar al frontó amb els amics de sempre, amb els esperits de mai.

Miramar, 1 - La Font, 2

1-2 al nostre favor, a Miramar. I encara gràcies, perquè teníem l'equip sota mínims. Entre lesionats, batejos i Gabi parint (la dona, clar, Rosa: enhorabona!) el cas és que no érem prou. Vam haver de cridar a Tortosa a última hora, que va jugar mig lesionat. Emili i jo no vam tindre problema. Vaig jugar de saguer, perquè no en teníem més, i Emili de punter, que va fer una extraordinària partida: fins i tot va haver-hi moments que jo no tocava bola: Emili treia i els altres erraven. I així fins a quedar 30-9 al nostre favor. La segona, amb Javi i Tortosa com a parella inèdita, la vam perdre, davant d'una parella de joves molt ferma, que s'entenien molt bé. El de darrere ho tornava tot, i el punter apretava de valent. Llàstima, perquè els nostres van començar molt bé, però a poc a poc es van desinflar una miqueta, davant la seguretat i l'enteresa dels contrincants. Al final, derrota per 24-30. L'última partida la van guanyar Quique i Sergio, també per 30-24, però al nostre favor. No la vaig poder vore perquè me'n vaig haver d'anar. Però me n'alegre molt per ells. Quique s'estrena enguany en la lliga, i això li donarà ànims, també a Sergio.

PS Vaig tornar a vore els de Miramar, companys meus de la temporada passada, que van ser extremadament amables amb mi. Els vaig regalar un exemplar de Raspall. Espere que els agrade. Bona sort! S'ho mereixen.

Miguel, de Petrer, campió individual

Diumenge passat vaig anar amb el meu fill, Jordi, i l'amic Josep À. Mas a Montcada. S'hi disputava la final del "XXV Campionat Individual d'Escala i Corda. Trofeu President de la Generalitat Valenciana" (el Molt Honorable, però, no hi era, com sempre...). Abans de la partida que havien de disputar Miguel, de Petrer, i Soro III, de Massamagrell, es van lliurar alguns premis als que han estat grans campions d'aquesta modalitat durant els vint-i-cinc anys del trofeu: Genovés, Sarasol, Grau, Àlvaro... La partida no va estar gens disputada. El del Vinalopó no va deixar respirar al de l'Horta Nord. Amb un poder de concentració i una pegada segura, Miguel va saber buscar-li el punt més dèbil al Soro. A aquest li va faltar concentració, va cometre erros inaudits i en cap moment es va veure que podria remuntar la partida. Es va desmoralitzar i la va deixar perdre com qui deixa passar l'aigua per la séquia, a pesar que la d'enguany era una oportunitat quasi única de fer-se amb el trofeu, tenint en compte que Àlvaro i Genovés II no hi eren. El resultat ho diu tot: 60-30 per a Miguel, que va fer feliç als aficionats de Petrer que es van desplaçar a Montcada. No hi havia estat, a la Ciutat de la Pilota. Tot i que encara no està acabada, m'ha fet molt bona impressió.

La Font, 3 - La Pobla, 0

Dissabte, nova victòria dels de la Font, esta vegada per 3 – 0, contra els amics de la Pobla del Duc. En la primera partida, Gabi i Vicent es van mostrar molt segurs. El nostre saguero d'Oliva no va fallar pràcticament res i fins i tot es va permetre de fer algun doble de molt bella factura. I Vicent va estar implacable, amb alguna filigrana que va despertar l’admiració i els aplaudiments del públic, i pilotades arran de ratlla incontestables. En la segona partida, Xacal i Juli es van imposar amb relativa facilitat a Melchor i el seu punter. El zurdo de la Pobla fa feredat, però els seus intents per col•locar pilotades davant (dobles parets i a la línia) van ser contrarestats amb seguretat pel veterano Juli, quan no es van estavellar a terra o se’n van eixir de la pista. I Xacal, es va mostrar molt segur, retornant pilotes increïbles. En la tercera partida els Carlos (Murillo i Margarit) no van tindre massa problemes per resoldre el seu compromís. Tots dos fan molt bona parella. Amb aquest resultat, el balanç és bastant positiu per als “cabuts” de la Font, després de la tercera jornada, tot situant-se en un còmode tercer lloc a la taula de 3a divisió B.

Ja tinc el meu darrer llibre de poemes, Raspall, amb el qual vaig tindre la sort de guanyar el Premi Ciutat de València Roís de Corella de Poesia, en l’edició de 2009.
Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis, però d’una altra manera. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa i de la joventut, amb un protagonisme especial donat a la pilota valenciana i al frontó que juguen o fan d'al•legoria vital, existencial, identitària, tel•lúrica, gairebé mítica del poble valencià. “Raspall”, el poema que dóna nom al recull, és una mena de cantata cívica en què, a partir de la metàfora o al•legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa, patriòtica i reivindicativa del País Valencià. El llibre és també un tribut a la comarca de la Safor i al poble on visc ara, la Font d’en Carròs. A ells els he dedicat el poemari, també a la gent del poble de Pedralba, on vaig viure molts anys, als meus amics saforencs del frontó, especialment els de la Font, però també els de Villalonga, Oliva, Miramar, Benirredrà... i a tots els valencians.
Raspall inclou algunes fotos de pilotaris valencians mítics, com ara el Genovés, Àlvaro, Waldo... És un homenatge a un esport que representa, en més d’un sentit, el bo i millor del poble valencià.
Espere, de tot cor, que el poemari siga del vostre gust.

A la foto, una partida de galotxa al carrer, a l'Orxa, als anys 80. El jugador que hi apareix és el Genovés. Foto de Enrique Bonet - Museu de la Pilota del Genovés.

Heus ací un fragment del poema "Raspall":

Va de bo, cavallers! La jugada és feta.
Els hòmens fan travesses: la dignitat s’hi juguen,
fins i tot l’elegància; n’hi ha que ho perden tot...
Escalfen blaus i rojos, a l’espera del joc
que la Vida esperona. Hi ha alegria a la llotja.
El públic, expectant, ompli de gom a gom
les grades del trinquet Pelayo de València,
el Zurdo de Gandia; els de Benissa, Murla, Dénia,
Orba, Teulada, Xàbia, Bellreguard, Genovés,
Llíria, Sagunt, el Campello, Vila-real...
La vesprada és tèbia com una jove trèmula,
idèntica a la pell suau de les bresquilles.
El ritme és de vertigen, absolut, antiquíssim:
ningú no gosaria xifrar l’indesxifrable,
un temps indescriptible, de mal•leables somnis.

Juguen tres de la Pobla contra tres de la Vall...
Faixa. Escala i corda. Jeu de paume. Va de bo!
Encaixades de mans, intercanvi d’obsequis.
L’home bo assenyala el jugador del dau
a punt per fer el traure, en sentir el senyal.
Ja llisca la pilota per damunt de la línia,
ja hi van les mirades del públic congregat
–que es grata la impaciència, s’escura les butxaques–
darrere la pilota, amb els ulls a l’aguait,
esperant el val net, desitjosos del joc,
la partida perfecta; si pot ser, sabatera.
Els peus dels contrincants s’esvaren per la canxa,
cerquen colps malabars, s’arrosseguen per terra
per tal de fer el quinze, per guanyar les apostes.
(Al bar hi ha tramussos, pipes, cacaus, refrescos,
cassalla, rebentats, canariets, combinats,
pudor a resclosit: s’hi ensumen caliquenyos
provinents de Bolbaite, Antella, Sumacàrcer...
Hi ha res que no canvia. Hi ha capteniments
que es succeeixen gràcils, com els cicles del temps:
cada estació té un ritme, les seues cerimònies,
prerrogatives dúctils que ens són imprescindibles.)

Comença la lliga de frontenis!

Ahir va començar la lliga. Enguany, amb novetats, pel que fa a la distribució de divisions a la delegació de València. Ara hi ha dos grups de 3a, i dos de 2a. La Font està en 3a B. Hi ha molts equips nous, que no coneixem i això ens obligarà a desplaçar-nos una miqueta més lluny. Com a contrapartida, l’al•licient de jugar i de conèixer equips i gent diferents.
Ahir vam jugar fora de casa, a Almoines, un poble amb un frontó difícil, casolà, molt baixet, la qual cosa fa difícil la pràctica del frontenis, sobretot per als saguers. Vam guanyar 1-2, finalment. Gabi i Emili no van tindre rival, liquidant la partida quasi sense suar per 30-10. Carlos & Carlos ja van haver de suar molt més contra Saoret i el seu company, però vam obtindre la victòria. Xacal i Juli sí que van haver de bregar a muntó en una partida trepidant, emocionant, enfrontant-se amb dos xics molt joves que prometen. El resultat ho diu tot: 30-29. Vam perdre, mala sort. Sobretot perquè anàvem guanyant 29-25! Mala sort, Xacal, no patisques! La pròxima, la guanyem. Amunt la Font!

El 24 h d'Oliva

Enguany, i com tots els estius des de fa cinc edicions, hem participat en el 24 h de frontenis d’Oliva. És un dels campionats més emocionants de la comarca. Una fita enmig de l’estiu que, després, em porta molt bons records durant tot l’any. És un campionat especial perquè està molt ben organitzat. Hi participen sempre 30 parelles, és a dir, 60 persones (!) gaudint d’una pràctica tan noble i emocionant com és la del frontenis. I, a més, hi guanyen tots perquè des del primer fins a l’últim classificat tenen premi. És una festa de l’esport, de l’amistat, una alegria. Hi ha paelles a mitja nit i torraes de carn; meló d’Alger i aigua, pernil, pastissets i dolços, etc., per als participants, reconstituents que ens permeten de continuar la intensa competició que té lloc a Oliva entre el dissabte de vesprada i el diumenge a la nit. La gent del Club de Tenis d’Oliva és sensacional, i molt generosa. Recapten regals i obsequis de les cases i les empreses de la localitat per a donar-nos-els, als esportistes. És un esclat de felicitat i un cant d’exaltació de l’esport.

Crònica del campionat
Escric encara en calent, a poques hores de la competició, amb els músculs encara ressentits i el cansament del cos, però amb la satisfacció del qui s’ho ha passat d’allò més bé. Més encara, infinitament bé!
Des de fa tres anys ens hi apuntem el meu cunyat Jorge i jo (en la 1a i 2a edicions ho vaig fer amb Fernando Tur i Vicent Tortosa). En la primera partida d'enguany, entropessem contra Joanet, d’Oliva, i Mikel: 14-16 a favor dels d’Oliva. En la primera fase les partides són a 21 i a 20 minuts. No vam tindre temps per a la remuntada. Jo vaig jugar darrere i es van fer amb mi. Així que calia guanyar les tres partides restants i per pallissa, si volíem arribar a quarts, perquè dels sis grups del campionat només passen a la ronda següent els primers de cada grup i els dos millors segons. Vàrem acomplir amb escreix la nostra escomesa. I a quarts! La combinació prevista ens obligava a tornar a enfrontar-nos a Joanet i a Mikel (contra Joanet vaig jugar també en la final de la Pobla del Duc, amb David Català). Vàrem canviar d’estratègia. Jorge, darrere, i jo, davant. Resultat: 20-16 al nostre favor apurant la mitja hora estipulada. Bien! A semifinals! Ens tornàvem a enfrontar a Bernardo i a Tercero, la parella que ens va guanyar l’any passat, també en semifinals, i que va resultar ser la vencedora de l’edició de 2009. Vam anar darrere tota la partida. A falta de 4 minuts demanen un temps mort. Perdíem 11-19. Ja no hi havia temps. Ens l’havíem de jugar. Era l’única opció ja, una opció impossible, llunyana, inabastable. Reprenem el joc amb la decisió d’anar a matar (la pilota, s’entén). Ja no hi podíem perdre res. I comença la història. Comencem a matar, Jorge i jo, i ixen tots els mates. En un moment donat, em veig per l’aire, caent de cul i, com en una imatge ralentitzada, veig la pilota que va a parar arran de llanda. Increïble! Ha entrat! Jorge apura també les seues opcions. I la ratlla, i la xapa –que no sona!– esdevenen els nostres millors aliats. Les dones, la família, els amics, el públic es posa en gran part a favor de nosaltres, que som visiblement els més dèbils (sol passar que la gent es posa de costat dels que perden). Vibren perquè allò va de tiro: 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18! Queden 30 segons i anem 18-19! Perdem encara. Queden 10 segons! No hi ha temps! Trac ràpidament. Un altre mate i, zas, empatem! Últim punt. Intercanviem uns quants colps. Llance una pilotada que es pega a la paret. Fa un bot inesperat i Bernardo l’erra. Hem guanyat!!!! Però jo no me n’adone. Jorge em felicita, exultant. I jo no m’he enterat. Em pense que encara queda un punt. Ha anat tot tan ràpid... Estic perplex, bocabadat, ple de felicitat, atordit, marejat, bufat de tanta pilotada. Hem guanyat! Hem fet 9 punts seguits en quatre minuts! Una gran remuntada. Mai de la vida ens havia passat això, ni a Jorge ni a mi. Hem tingut molta sort. Ho teníem tot perdut. Ens l’hem jugada i ens ha eixit bé. Passem a la final! Bernardo i Tercero ho han fet molt bé i han sabut encaixar el colp. Pura esportivitat. Són molt bona gent.

La final
Juguem contra David Català i Manolo Marco. Som molt amics. Fa gràcia perquè arribem a la final precisament els que hem passat a quarts com a millors segons. Hem superat els quarts i la semifinal, ells i nosaltres. Ara ja ens dóna igual qui guanye. Tot queda entre amics. Però els quatre volem guanyar. Això és una competició. Anem a per totes. Un estira i arronsa que fa ballar el marcador en un i altre sentit, alternativament a favor d’ells o de nosaltres, a dos punts d’avantatge com a màxim en cada ocasió. Colps forts. Manolo i jo entropessem moltes voltes. Tenim un joc paregut i no volem perdre la posició. Estem molt junts, vigilant les pilotades de David i Jorge, a l’aguait d’un mate inesperat, d'una pilota extraviada que pot anar a parar davant. Cal estar-hi atents. Les cames juguen molt en els punters: amunt i avall buscant la millor posició. Vaig per terra unes quantes vegades. Em pele els genolls. Algunes ferides queden en carn viva. No les sent. No sent el dolor ni el cansament. El cervell d'encarrega d'ajornar el dolor. Ja hi haurà temps per a això. Els músculs protesten, però no en fem cas. Estem extenuats. Es ralentitza el joc. Empatem a 23. Finalment, Jorge i jo perdem 24-27. Acaba la partida. Hem consumit el temps. Ens abracem com a bons companyons. La gent aplaudeix. Ens ho hem passat molt bé. David Català i Manolo Marco han demostrat ser uns gran campions. Guanyadors a Villalonga i a Oliva, enguany. I David i jo també a la Pobla del Duc. David ha demostrat ser un dels millors jugadors de la comarca, ara com ara, amb tres torneigs guanyats. I Manolo, també. Són dos grans campions i uns excel•lents amics. Ens ho hem passat molt bé enguany, Jorge i jo. El triomf a la semifinal ens ha sabut a glòria, a gran victòria. Un triomf èpic. Jorge se n'ha eixit, i jo crec que també. Hem anat més enllà de les nostres possibilitats. Un dia memorable, inoblidable. Fins l’any vinent!

Vull expressar ací la meua gratitud infinita a la gent d’Oliva, especialment a Fernando Mas, i al seu fill Jordi, que m’han donat suport en tot el campionat. Una abraçada!

Foto: d'esquerra a dreta, Jorge Dutor, Juli Capilla, Manolo Marco i David Català.

Campions a la Pobla del Duc!

Aquest cap de setmana hem disputat un 24 hores a la Pobla del Duc (Vall d’Albaida). I hem quedat primers David Català i jo. Hi hem participat tres parelles de la Font. A més de nosaltres, també hi havia Emili i Javier, que han quedat quarts (molt bé!), i Ximo i Sergio, que van arribar a quarts de final. Felicitats a totes dues parelles. Ha estat un campionat magnífic. Hem disputat un total de cinc partides de gran nivell. David ha estat impressionant. Amb la seua força, la tècnica i la paciència que ha adquirit a l’hora d’afrontar cada partida, es mostra ara com ara imbatible. Sap dosificar els ritmes en cada matx amb saviesa i estratègia. No han estat gens fàcils les partides. Hi havia molt bons jugadors i ens ho han posat molt costera amunt, la veritat. David i jo, però, hem anat a per totes de bon començament en cada partida, intentant atemorir els rivals amb un joc fort, directe, sense complexos, amb ambició de guanyadors, i ho hem aconseguit. Magnífiques les partides contra Toni Minyana i Isaias, i Jordi i Mario, en la primera fase; contra Sergio i Ximo, en quarts; i contra Pere i companyia, en la semifinal, i extraordinària i èpica contra Joan i Murillo, d’Oliva, en la final. Una final de poder a poder, de tu a tu. Joan només té dèsset anys i apunta maneres magnífiques. Serà un gran professional i, de fet, ja li han fet ofertes en equips de primera. La final no estava gens clara. Joan té una pegada segura i elegant. Fa l’efecte que no fallarà mai. I el company seu ha estat molt encertat. Vam anar durant tota la partida per darrere, a dos, tres i fins a quatre punts per baix. Però David va canviar d’estratègia i va començar a tornar-les amb delicadesa i a imprimir força quan tocava, trencant els ritmes, i això ha estat clau perquè Joan va començar a desesperar-se i a fer alguna errada insòlita. I jo les tornava i tornava mirant de cansar Joan. Vam empatar a 25. Tres punts més, i a punt de traure, vaig sentir de part de l’àrbitre: 28-25 a favor nostre. No m’ho creia. Per primera vegada, anàvem per davant. Vam arribar a 29-27 a favor i, dos pilotades de mala sort, i ens empaten a 29. Ja només quedava un punt. Jo tenia clar que no me la jugaria, i David també. I en el darrer instant, nyas, Joan se la juga, llança una pilotada rinxo ratlla i, quasi imperceptiblement, se sent la xapa. Clin! Campions! Una partida molt intel•ligent. Un campionat increïble. Hem gaudit d’allò més. Ens ho hem passat molt bé, tot i que no vam dormir la nit de divendres. En definitiva, un campionat sensacional, amb la bona gent de la Pobla del Duc com a organitzadors, i una dotzena de parelles de molt bon nivell. Un 24 hores inoblidable.

Ja tinc l’entrada per a la final del Bancaixa!

Divendres passat, Genovés II, Salva i Nacho (Benidorm) van aconseguir la victòria en la primera partida de la final del Circuit Bancaixa contra Pedro, Javi i Oñate (Alcàsser). El resultat, un clar 60-25.
El segon enfrontament de la final es disputarà el diumenge 14 de març al trinquet Pelayo de València. Jo ja tinc l’entrada, gràcies al meu amic Josep À. Mas, que m’ha introduït en el món de la pilota valenciana. Ens espera un esmorzarot abans de la partida i l’emoció de veure la final a la catedral de la pilota. Si l’equip de Genovés II torna a guanyar, aconseguirà el títol, però si ho fa el de Pedro, es forçarà un tercer encontre, previst a Llíria per al dia 21 de març. I no seria gens difícil, atesa la capacitat de resistència dels d'Alcàsser. Ja vorem.
D’altra banda, ahir l’equip d’Oliva de raspall de xiquets (Miguel Ángel, Joan i Jordi) van tornar a guanyar, aquesta vegada a casa contra un conjunt de Piles, que va jugar molt bé. Un partit disputadíssim que no es va resoldre sinó en l’últim joc. A falta de disputar-se un últim enfrontament de la primera ronda de la lliga comarcal, no n’han perdut cap. Enhorabona!