José Iniesta

Ahir vam anar a la presentació del llibre de poemes de José Iniesta, Arder en el cántico, guardonat amb el XXV Premio "Vicente Gaos" de poesía en castellano que convoca anualment l'Ajuntament de València. José Iniesta pertany a una sèrie de poetes d'expressió castellana que, de València estant, formen part del bo i millor de la lírica espanyola. Un altre poeta oliver, Enric Sòria, ha remarcat més d'una vegada l'altura poètica d'alguns noms pròxims, com ara Carlos Marzal o Vicente Gallego. Aquesta "generació" de bons poetes valencians en castellà no ha eixit, cal dir-ho, del no-res. N'hi ha precedents il·lustres que han afaiçonat i propiciat aquesta plèiade nova de saba poètica. César Simón, Jaime Siles, Francisco Brines, Vicente Gaos, Guillermo Carnero, etc., són noms inexcusables de la lírica de finals de segle XX i, en alguns casos, de la primeria de l'actual. El nom d'Iniesta em sembla que està a la mateixa altura que aquests noms il·lustres esmentats.
La poesia d'Iniesta és una poesia essencial, al·legòrica, servida en petites dosis, en càpsules condensades; una poesia concentrada, simbòlica -però no críptica-, d'una bellesa enlluernadora. Ahir ens va delectar amb la lectura d'alguns dels seus poemes -per cert, precedida per un estudi introductori perspicaç i intel·ligentíssim d'un crític amic del poeta del qual no recorde el nom (ho sent de veritat), però que va ser francament memorable. La manera de fer d'Iniesta l'acosta a la millor tradició de la mística castellana -no debades, en l'acte hom va parlar de la presència, en la poesia d'Iniesta, de San Juan de la Cruz i de Santa Teresa. Una poesia en què el temps és, en realitat, sempre el mateix temps; en què la llum es filtra pel pati de la casa del poeta tot evocant una llum passada que és sempre la mateixa. Poesia dels instants perfectes que lluiten -i d'alguna manera ho aconsegueixen- contra la mort, en aquest trànsit peremptori, efímer, del nostre pas pel món i per la vida. Ahir, Iniesta em va emocionar, per instants va fer que se m'esborronara la pell... La irrupció d'Iniesta en l'àmbit de la lírica espanyola caldria celebrar-la amb alegria i situar l'autor en el lloc que li pertoca.

La verdad que queda

Al final lo que queda es el silencio,

el rastro de la sal es lo que queda,
es la ausencia en el cántaro volcado

del agua derramada.

La verdad en el hueco tan oscuro
que encierra con su gesto por el aire

el movimiento ciego de las manos.

Literatura a la Safor

Ahir vam anar a recitar poemes al Casal Jaume I de Gandia. Hi vam anar Isabel Garcia i Canet (que, per cert, avui s'ha fet públic que li han donat un nou premi: moltes felicitats!), Tomàs Llopis i jo mateix. No hi havia, val a dir, molta audiència, però les persones van gaudir -això espere- d'un recital que va ser també una mena d'explicació del modus operandi de les obres que tots tres presentàvem. Fa goig veure que a Gandia -i a la comarca de la Safor, per extensió- la cultura funciona; que les autoritats oficials (ajuntaments, mancomunitats, associacions, etc.) valoren les persones que ens dediquem a fer papers, literaris o no, o a qualsevol de les diverses manifestacions d'allò que s'entén per cultura. Aquesta atenció i consideració és molt d'agrair en un país -em referisc al País Valencià, és clar- en què el govern de torn no només no en fa cas, de la cultura, sinó que la menysprea sistemàticament i l'oblida amb una indissimulada prepotència (la ignorància és molt atrevida, la malícia no té límits). Potser aquesta atenció primmirada que la Safor brinda a la gent de la cultura: escriptors, historiadors, cineastes, etc., explica l'esplendor literària de la comarca. La plèiade de poetes, novel·listes, assagistes i, fins i tot, algun dramaturg que han reeixit darrerament a la Safor en són la millor prova. Aquesta vitalitat només és comparable a la comarca de la Ribera (Alta i Baixa), la qual gaudeix també d'una bona nòmina de lletraferits valuosos. A la resta del País, per desgràcia, llevat potser dels nuclis aïllats de València, i en menor mesura de Castelló i d'Alcoi, la cosa -en termes numèrics, minva bastant.

Ahir ens ho vam passar bé, al Casal. És important que els autors en sentim valorats. És important sentir que tenim un públic lector. La literatura sense públic és un soliloqui quasi absurd. Ben pocs escriptors -crec jo-, llevat d'algun egòlatra mig tronat, es pot permetre el luxe de prescindir-ne, dels lectors. Isabel Garcia i Canet ens va llegir poemes del seu llibre Claustre. Tomàs Llopis va recitar peces de Sospirs de Babel. I jo, que portava un recull de poemes nou de trinca, vaig fer públics alguns poemes d'Aimia.