
dijous, 29 de novembre del 2007
Winning (Adrian Borland - The Sound)

dimarts, 27 de novembre del 2007
The Sound
diumenge, 25 de novembre del 2007
L'estranya poesia del rock

dimarts, 20 de novembre del 2007
Com un terròs que s'asseca

dimarts, 13 de novembre del 2007
Titelles i títeres a la Vall d’Albaida

diumenge, 11 de novembre del 2007
Alacant, més pròxima

Aquest cap de setmana vam estar a Alacant per motius familiars. Un cosí germà meu es casava. Fa molts anys que hi vaig, a Alacant. Conec una miqueta aquesta ciutat del Sud del nostre País Valencià i la gent que hi viu. Sempre m'hi he sentit a gust. Fins i tot hi vaig treballar una llarga temporada. Pot semblar tòpic, però Alacant té una llum esplendorosa, rítmicament brillant, enlluernadora, que convida, tant si vols com si no, al benestar, a la felicitat beatífica -i amb això no subscric, que conste, cap adhesió reduccionista a les teories del "Levante feliz". Aquesta és, si més no, la primera impressió que tinc sempre que torne a Alacant. Sent un amor incondicional per aquesta ciutat. Potser es deu al fet que hi tinc familiars que m'estime molt, a pesar de les distàncies i de les absències més o menys prolongades. L'altre dia Maite i jo vam compartir taula i conversa amb un dels meus quatre cosins que tinc allà, i amb la seua dona: Julio i Patxi. Vam xerrar llargament. Em va recomfortar sobre manera la seua conversa. Julio es va criar a Alacant, en castellà -com tants d'altres ciutadans urbanites, d'Alacant i de València. Fins ací res d'estrany. Julio va estudiar Obres Públiques a Sant Vicent del Raspeig i, per un atzar de la vida, va començar a treballar a Altea. Ignore si va ser per això o per quina estranya raó, però el meu cosí ha assimilat tan profundament la llengua del país que a hores d'ara ningú diria que és castellanoparlant, de tan bé que el parla, el valencià. Això, com no podia ser d'una altra manera, li ha obert les portes i, ara com ara, li permet de comunicar-se en valencià amb la gent d'Altea, de Barcelona i d'Eivissa per a la qual treballa. Però Julio no només l'ha assimilat "tècnicament", el valencià, sinó que també l'ha fet seu; fins al punt que ara els el transmet també als fills. Aprendre una llengua que no és la "teua" no és, en principi, difícil -si més no, no ho és si no tens prejudicis. Aprendre-la en un context en què és residual o minoritària i en què hi ha gent que s'hi manifesta decididament contrària i hostil -com és el cas d'Alacant- es mereix tots els elogis. Em fa feliç tornar a Alacant. Potser ara més que mai. Perquè ara, a pesar que les visites són menys sovintejades que quan érem infants, ens sentim més pròxims, perquè ens entenem en la llengua natural que parlaven els nostres iaios. La llengua brutalment escapçada, quasi aniquilada, que ara hem recuperat i amb la qual s'expressen ja els nostres fills Clàudia, Xavi, Jordi i Laia.
dimecres, 7 de novembre del 2007
Imma Monsó i les màquines d'escriure
dissabte, 3 de novembre del 2007
Un homenot a Callosa d'en Sarrià
Aquesta setmana he conegut Joan-Carles Ortega i Berenguer, un sociòleg de Callosa d'en Sarrià que és també poeta i que es dedica a analitzar enquestes i dades diverses, i a fer d'altres encàrrecs, com ara redactar informes per a empreses vàries de la comarca de la Marina Baixa, i encara de més enllà. Vam coincidir en un taller de poesia a la Vila Joiosa on, literalment, érem quatre gats, la qual cosa no desmereixia en absolut la troballa: les quatre persones que hi van assistir, durant quatre sessions, al taller, em van semblar magnífiques: Paqui, Isa, Ángela i el mateix Joan-Carles. Quatre dies a raó de dues hores per sessió que ens van permetre de llegir i de gaudir d'alguns dels nostres poetes valencians més emblemàtics: Fuster, Estellés, Jàfer, Navarro, Jaén, Montaner, Sòria... Especialment bonic va ser el dia en què ens vam remuntar al poema de 'La nau dels argonautes', de Salvador Jàfer, musicat per Pep Llopis i recitat pel mateix poeta de Ràfols de Salem, gràcies a una relíquia de vinil que conserve de quan era adolescent. L'últim dia Joan-Carles i jo ens vam fer un cafè i vam intercanviar poemaris. Entre conversa i contalla, a Joan-Carles se li va fer tard i, llavors, em va demanar que el portara a Benidorm, on podria agafar l'últim autobús que n'eixia cap a Callosa (Joan-Carles no té cotxe ni carnet, ni ganes). Però, la imperícia de tots dos va fer que ens passàrem de llarg l'entrada al paradís dels gratacels i dels pensionistes i vaig decidir de portar-lo al seu poble (tenia ganes de gaudir de la seua conversa i, de pas, ens estalviàvem l'autobús -ell- i una part del peatge de l'autopista -jo). Pel camí vam parlar d'alguns personatges insòlits d'aquesta terra nostra que encara es mereix el nom "al·legal" de País Valencià: Vicent Martí i Lluís V. Aracil, dos bojos que no ho són tant; de com està d'hiperurbanitzat el territori, del fet que els nostres coterranis s'han deixat engalipar per l'enganyifa dels diners fàcils. En fi, una manera com una altra d'exorcitzar fantasmes i de manifestar el nostre amor incondicional per la terra, la llengua, la cultura. Joan-Carles em va explicar que al seu poble fa molt de temps que la gent deixa perdre els nyispros a l'arbre perquè no cobreixen despeses. El mar de plàstic tan característic de Callosa i de la Marina Baixa està en vies d'extinció, com ho estan també els camps de tarongers de la Safor... He passat uns dies bonics a la Marina. Me n'he anat amb la sensació que encara som alguna cosa, per molt petita i insignificant que semble, i per molt enterca i obtusa que ens parega l'amenaça de les piconadores i de les grues metàl·liques. Quan tornava cap al meu poble pensava en aquells versos de Jaume Roig que feien: "Trobant-m'en aquesta vall, / Callosa, per los morts, / ociós, trist, sens fer fruit, / emprès he, no sens treball, / de dones scriure llur tall, / natural e voluntari...). Roig va escriure íntegrament el seu Espill o llibre de les dones a Callosa d'en Sarrià, l'any 1459. L'escriptor s'hi havia traslladat tot fugint d'una epidèmia que assotava la ciutat de València. Ell va poder fugir. Nosaltres, però, què podem fer contra la pesta immobiliària que ho envaeix i ho empastifa tot? Cap on podrem fugir? "En quin lloc, en quin àmbit / en quin redós sagrat / consagrarem els màrtirs?".
divendres, 2 de novembre del 2007
Va de bo, cavallers!

Ben mirat, la vida difícilment es pot encabir en apartats tancats i impermeables. Creure en la permeabilitat de les persones i de les coses, en la transferència, en el flux, en l'intercanvi... deu ser més "natural" i, sobretot, enriquidor que concebre-ho tot des del prisma dels compartiments estancs. Potser ens convindria recordar què deia Fuster a propòsit seu: "Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster". Potser només som un nom -en la mesura que ens el diuen els altres, que ens nomien, que ens anomenen. La resta del que som té més relació amb allò que fem que no amb el que som oficialment, professionalment. Som el que fem més que no pas el que diuen que fem, i molt menys encara el que diuen que som. Doncs això, aquest és el meu primer text com a blocaire. Sóc Juli Capilla, i, ara com ara, em dedique a la correcció lingüística, al periodisme cultural i a la creació literària (demane perdó si sona petulant o pretenciós). Encete aquest bloc amb la intenció de compartir la meua relació amb el món i amb els altres, amb la intenció d'enriquir-me i d'aprendre (Tan ignorant com sóc!); i, per què no, també de divertir-me i de gaudir amb tots vosaltres.
Ací teniu una imatge de quan era xiquet encara. Ara tinc 37 anys i m'alegra saber que tampoc no he canviat gaire. Serve encara la ingenuïtat necessària -si més no en tinc la il·lusió- que em permet de creure en la bondat de la gent -i en la meua també. I amb això n'hi ha prou per encarar cada dia com un regal preciós que hem de mirar d'aprofitar al màxim. Carpe diem!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)