Crònica avançada de l'any 2008!

Aquest any serà bo per a tota
mena d’afers: ho diuen a la tele.
(Si pugeu al terrat prop de migdia
hi trobareu els camps de tarongers
plens a vessar del fruit que ens ha fet rics
des de Déu sap quin segle remot,
sense intermediaris ni mitjancers
que abarateixen el preu de la taronja.)
Aquest any serà bo per a tota
mena d’obres, perquè els llauradors
vendran la fanecà amb molt bon preu
i els constructors es fregaran les mans
amb una perspectiva urbanística
de camps de golf que esguitarà el país
de dalt a baix, amb una immensa pàtina
de ciment i formigó a balquena:
adossats, apartaments, bungalous
que faran les delícies dels turistes
jubilats europeus, i dels autòctons.
L’esquerra valenciana no s’haurà
entès encara, i naixerà un nou partit
amb unes sigles tan inversemblants
que els electors passaran per alt
el dia que els convoquen a les urnes.
La TVV mostrarà una guerra
i unes quantes catàstrofes degudes
al canvi climàtic que assetja sempre,
com tothom sap, només el Tercer Món;
la veïna del dalt lamentarà
el patiment dels pobres africans
i asiàtics, i pensarà com de bé
que estem ací a la terreta nostra,
on tot rutlla com preveu el govern
de la Generalidad Valenciana.
I el Molt Honorable president
manarà tancar els repetidors
de la TV3, fent gala del seu
talant cosmopolita i democràtic.
Serà un bon any d’aigua, aquest any,
perquè per fi caurà el govern central
i es farà el transvasament de l’Ebre,
i el Delta deixarà de ser un paratge
natural per ser un aiguamoll infecte.
Naixeran mil urbanitzacions,
i vindran menys turistes, tal vegada
perquè el sol escalfa massa i crema
o perquè al mar no hi queda cap peix viu.
Desmesurada i fosca, la dreta
promulgarà les mentides de sempre;
l’Església advocarà per la família
catòlica, apostòlica i retrògrada,
patriòtica i espanyola a ultrança,
i l’esquerra espanyola i El País
-periódico global en español-
publicarà un dominical extra
on nomenarà el rei personatge
de l’any, per tal d’apuntalar per sempre
la nissaga -cada cop més nombrosa!-
dels Borbons i els seus amics monàrquics.
La primavera serà dolça i breu
i la tardor allargassada i plana,
perquè el PP tornarà a la Moncloa
amb els seus dicteris carpetovetònics.
No espereu grans miracles, aquest any,
ni grans progressions, ni avenços científics,
ni una, ni mitja, ni cap d’aquelles disbauxes
col·lectives que somouen
els fonaments de l’ordre.
Enguany Rajoy guanyarà a Madrid
davant la ineptitud i la inòpia
d’un PSOE que ha perdut l’oremus
i les sigles del mig, i ha esdevingut
més Partit, més Espanyol, més igual
que els contrincants de tota la vida.
Al País Valencià –passeu-me l’expressió-,
si fem un futurible poc probable,
potser hi tornarà Lerma a governar,
Carme Alborch serà per fi l’alcaldessa
del Cap i Casal, Rita plorarà,
aturaran a Zaplana a Benidorm
en un pas de zebra o a l’AP-7
per saltar-se un semàfor -i l’IVA-,
Fabra anirà d’excursió a Fontcalent,
Joan Soler destituirà tot l’equip
i posarà Kempes de davanter,
Pajín entrarà al Monestir de Leire,
a Jordi Sevilla li diran Jorge
en la intimitat dels socialistes
i Camps menjarà quicos en públic
per tal que Roma proclame García
Gasco papa por la gracia de Dios.
Espere que aquest any ens afage
a tots ben batejats i confessats:
sobretot als ateus, als izquierdosos
i als separatistes catalanistes:
perquè aquest any que vindrà promet
tornar-nos a una era inconcebible
en què la llibertat de premsa
estarà garantida per l’ABC
i Luis Motes, i els parlaments
seran ja una recialla inútil
que hom farà bé d’abolir per sempre
per instaurar una Utopia perdurable.
Així doncs, us desitge un bon any
dos mil vuit.
Si la butxaca us deixa
compreu-vos un apartament a Dénia
o a Marina d’Or, ciudad de vacaciones,
i no feu cas dels esquerrans iconoclastes,
que tot està a l’abast, que tot desgrava
i ací no dimiteix ni Déu ni Fabra,
que açò és el Levante feliz,
l’Edén, una terra de promissió
inacabable per als empresaris
sense escrúpols i per als delinqüents
de coll blanc que inverteixen en borsa.
Comptat i debatut, no allarguem
més l’agonia: que tot està ja en venda
i el tràfic d’influències és el pa
de cada dia: mengeu-vos-el sencer,
i no vos en deixeu pas cap engruna.
Amén.

El futur del territori

Nexe. Debats valencians és, segons el president de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, David J. Garcia i Marí, una publicació oberta gràcies a «la pluralitat de les veus convidades, que aconsegueixen posar en un mateix pla les diferents opinions, massa sovint tancades en compartiments sords i estancs». El número 4 de Nexe és un monogràfic intitulat «El futur del territori». Vaig assistir la setmana passada a la presentació d’aquesta revista a Gandia, i he aprofitat aquests dies per a llegir-la. El tema, no cal dir-ho, és d’allò més interessant i oportú, i les seues pàgines –tret d’algun error tipogràfic que passarem per alt, perquè no desdiuen el contingut de la revista– són impecables. De tots els articles que s’hi apleguen, m’agradaria destacar-ne dos especialment. Un de Joan Romero, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València, i un altre de la periodista Maria Josep Picó, directora de la revista Nat. Podeu trobar informació sobre Nexe a www.revistanexe.com. Mentrestant, però, us reproduïsc dos fragments de sengles articles esmentats:

Joan Romero: “és impossible deduir l’orientació política d’una corporació local si hem de fer-ho a partir de l’anàlisi de la seua política urbanística. El país és ple de casos d’ajuntaments amb majoria conservadora i amb majoria d’esquerres que promouen, afavoreixen, animen, impulsen, toleren o aproven iniciatives que són clarament insostenibles, negatives en termes de cohesió territorial i completament allunyades de les directrius europees i de les recomanacions dels seus partits en aquesta matèria”.

Maria Josep Picó: “Els nostres paisatges han esdevingut

arxipèlags fractals, territoris trencats que van avançant en forma

de taques de ciment i asfalt, sense respectar els ecosistemes ni la memòria històrica i identitària dels pobles. La fragmentació i els límits imprecisos són les noves empremtes de la nostra societat sobre l’entorn, on la zonació característica del paisatge tradicional s’ha transformat radicalment i ha deixat pas a una gran dispersió d’usos i a la pèrdua irreversible de sòl fèrtil. En aquests paisatges híbrids i artificials, sense l’ànima d’haver estat viscuts i haver crescut a ritmes humans i sostenibles, els ciutadans també troben desconcert, davant la mancança d’espais que afavorisquen la cohesió social; perquè ja no són capaços de reconèixer els nous escenaris, entorns efímers, virtuals, no-llocs, com a espais que conserven la seua cultura”.

Per la llibertat d'expressió!

Avui hi ha dues concentracions, a Castelló de la Plana i a Gandia, de protesta contra el tancament dels repetidors de la Safor i de la Plana, els que ens han permés a molts valencians de vore TV3 durant anys. Ens hi juguem molt els valencians, en aquestes dues concentracions. No es tracta només de poder vore uns quants canals més. Ací es tracta de defensar la llibertat d'expressió i el dret que tenim els valencians de rebre informació contrastada i professional en la llengua pròpia. És això, en realitat, el que el Partit Popular vol impedir: la possibilitat que els valencians siguem un poble madur, la il·lusió de la normalització lingüística, l'aprofundiment en els drets humans fonamentals. TV3 representa -amb tots els ets i uts que vulgueu- un model de periodisme seriós, rigorós, formatiu, d'entreteniment també però sense caure en la vulgaritat, un model ampli de país, sense fronteres administratives fictícies i entrebancadores. I això és el que no li agrada, al govern de la Generalitat Valenciana. Ells volen ciutadans adotzenats, ensinistrats, callats, analfabets funcionals que es deixen arrossegar per la faràndula dels grans projectes faraònics. No volen ciutadans autònoms, cultes, lliures, demòcrates. Volen un succedani de democràcia, de grans masses manipulades; obediència cega i estultícia generalitzada. Per això van fer una llei de comunicació i van donar noves concessions televisives i de ràdio de manera descaradament parcial. I per això ara miren d'avortar un projecte netament professional i plural, com és el de TV3. Aquesta vesprada els valencians -tots els valencians, fins i tot els qui combreguen amb els postulats de la dreta- ens hi juguem molt: la llibertat d'expressió, els principis bàsics de la democràcia, una identitat ja de per si molt afeblida, un mínim de dignitat humana.

Concentracions: dissabte, 22 de desembre, a les set de la vesprada: al carrer Major de Castelló de la Plana, davant la Casa dels Caragols, i una altra a la plaça de l'Ajuntament de Gandia.

El Barça, "més que un club"

Vaja per davant que sóc del València de tota la vida. Perquè vaig nàixer a València i perquè m’he sentit sempre valencianista. De menut, vaig ser testimoni d’alguns dels conjunts blancs més emblemàtics que ha tingut el València, amb Kempes al capdavant. Ara, però, com més va més em costa ser d’un club que s’ha anat degradant ideològicament i política. Ara fa dos anys, vaig presenciar una mostra d’anticatalanisme furibund i obscè que em va doldre moltíssim en un València-Barça i de la qual encara no m’he pogut recuperar. I tot perquè a Can Barça s’havia desplegat una pancarta amb un mapa de l’àmbit lingüístic –si férem cas dels filòlegs, no faríem tants escarafalls espuris. Però així se les gasten a Mestalla, amb un president que pensa que pot fer un equip a colp de talonari, des de la seua mentalitat de rajola i ciment armat. Continue sent del València: de l’equip, si més no, perquè els sentiments són, malgrat tot, duradors, però pense que el mal del València és de tarannà, de talla, de personalitat, l’etern problema identitari valencià, una rèmora que ens fa anar sempre cap arrere, com els carrancs. Sóc i em sent del València, per les raons que he explicat, però cada volta estic més pròxim del Barça. Perquè el Barça és més que un club, és clar que sí! Ha estat i continua sent símbol emblemàtic per a molta gent: d’una llengua, d’una cultura, d’una història, de tot el que compartim valencians, catalans i balears. Ara m’assabente que el Futbol Club Barcelona ha signat un acord amb la Federació Llull per tal de potenciar la nostra llengua arreu del territori lingüístic català. Això és fer país! Això és fer cultura! Però el Barça no es limita a promocionar únicament les coses que ens afecten més directament. També ha donat mostres de generositat, ha fet gestos solidaris sense precedents en el món del futbol, com ara el que va portar l’entitat blaugrana a donar suport Unicef, raó per la qual el FC Barcelona s'ha endut el premi al joc net de la FIFA. El València –i els valencians– n’hauríem de prendre bona nota. (No és casualitat que enguany la selecció valenciana de futbol no dispute cap partit amistós –per manca de suport econòmic, i d’empenta). Visca el Barça! Amunt València!

Cultura catalana

El darrer número de la revista L'Avenç inclou una taula rodona en què quatre especialistes de solvència -Patricia Gavancho, Gustau Muñoz, Josep M. Nadal i Ventura Pons-, a instàncies de Josep M. Muñoz, reflexionen sobre l'estat de la cultura catalana avui. Us en reproduïsc un fragment sobre "la qüestió valenciana" que, al meu parer, s'ajusta a la nostra realitat, perquè reflecteix la bipolaritat antagònica entre un sector "valencià" absolutament refractari i hostil a les manifestacions de la cultura comuna que compartim amb catalans i balears i els qui, per contra, viuen en clau valenciana, amb la normalitat i la naturalitat que demana tota cultura minoritària que aspira a ser homologable a les altres cultures. Són paraules de Gustau Muñoz: "El problema valencià és intern. No és un conflicte entre valencians i catalans, és un conflicte entre valencians. Relatiu al lloc i possibilitats que se li vol donar a la llengua i a la cultura autòctones. Els qui opten per l'agonia i l'extinció en benefici del castellà ho tenen clar: fòbia anticatalana com a mite compensatori i nul ús social de la llengua, nul·la preocupació per la cultura pròpia amb l'esperança que el temps acabarà amb aquesta nosa incòmoda que és el valencià. Una cosa que, d'altra banda, es guarden prou de dir en públic. En canvi, els que opten per la llengua i la cultura pròpies, per transmissió familiar o perquè les han assumit conscientment, tenen molt clar que només un marc cultural compartit, el de la cultura catalana, ofereix possibilitats de projecció, de desenvolupament i és una garantia de futur, a més de ser fidel a la història i l'expressió d'una realitat consolidada al llarg de les dècades. Una experiència viscuda per les generacions actuals, les de la Nova Cançó, les de la represa dels anys 60-70, dels que s'han escolaritzat en valencià, dels que han vist TV3 des de fa més de vint anys, etc. Aquesta és també una realitat amb la qual cal comptar".

"La llengua és la casa de l'ànima"

En el discurs de cloenda que Baltasar Porcel va pronunciar a la Fira de Frankfurt, hi ha una citació breu, però ben eloqüent de Martin Heidegger: "La llengua és la casa de l'ànima". Intuïsc que amb la màxima de l'il·lustre filòsof alemany l'escriptor d'Andrantx pretenia suplantar una mancança que afecta els pobles sense estat –bé, d'estat sí que en tenim, però no ens hi sentim reflectits, ni molt menys encara identificats. La citació ve a tomb perquè posa en solfa una idea al voltant de la qüestió identitària que a mi em sembla molt punyent i interessant. Perquè, més enllà de la "lògica" patriòtica de torn, la qual tendeix a enaltir-ne els símbols més superficials: l'himne, la bandera... hi ha "una altra lògica" que ve donada per la llengua. I és que la llengua pertany a l'estructura profunda dels individus, en primer terme, però també al col·lectiu que comparteix un determinat codi lingüístic. I ací rau la clau de volta que explica la pertinència de la frase del pensador alemany. La llengua és el filtre o el mitjà que ens permet de relacionar-los amb el món, d'aprehendre'l, de pair-lo i d'entendre'l, si més no en la mesura que ens ho permeten les escasses actituds que posseïm com a antropoides mínimament civilitzats. La llengua, però, és molt més que un codi amb una funció merament comunicativa. Hi atribuïm, també, un valor sentimental, a la llengua; hi associem una sèrie de mecanismes emocionals que "la humanitzen" i que, això és més extraordinari encara, contribueixen a humanitzar-nos també a nosaltres mateixos. D'ací que llengua i nació, llengua i pàtria esdevinguen, ben sovint, un binomi quasi indestriable, inseparable. La llengua és l'estendard per excel·lència d'una determinada adhesió patriòtica, per dir-ho en paraules efusives; l'element mediador que ens associa amb el món, i amb el qual ens agrada identificar-nos-hi. La resta: un drap, un escut, un himne... són oripells amb una innegable i ràpida funció identificatòria que, sense la rebotiga de la llengua, però, s'esvairien per poc que gratàrem en la superfície d’un embolcall més aviat feble. Les adscripcions patriòtiques via jurídica o manu militari són, per sort, reversibles. La pèrdua de la llengua pròpia per part d'un determinat col·lectiu, en canvi, n'asseguren l'extinció quasi irrevocable.

Club de Frontennis La Font d'en Carròs

Ja fa temps que ho hauria d'haver comentat. El blog que us oferisc des de l'octubre és un espai personal -com tots els diaris/blogs- que aspira a ser llegit; que vol, sobretot, ser un espai comunicatiu i d'intercanvi, d'enriquiment mutu. Com veieu, té un títol èpic, el meu blog, "Va de bo, cavallers!": perquè s'adiu al meu caràcter i, també, a l'esport que practique des que tinc coneixement, gràcies al meu pare, que me'l va transmetre amb entusiasme -mon pare que, amb seixanta anys complerts, encara dóna guerra, en tots els sentits. "Va de bo, cavallers!" és una expressió manllevada de la pilota valenciana que s'utilitza també a les competicions de frontennis. Jo -ho confesse- no he jugat mai a pilota a mà i sé que la pilota valenciana té més tradició -i tant!- que el frontennis. (De tota manera, tampoc no m'importen massa aquestes qüestions identitàries, perquè he llegit que els romans ja practicaven la pilota a mà, raó que explica que en l'actualitat es jugue a latituds tan allunyades entre si com Euskal Herria, Països Baixos, França, País Valencià...). El frontennis és una modalitat híbrida, nascuda a Mèxic, a primeries del segle XX, derivada del tennis -un de tants esports anglesos que s'ha escampat per tot el món- i la pilota basca. Als mexicans se'ls va acudir un dia de llevar-li la corfa a una pilota de tennis i de fer-la servir a dintre d'un frontó. Així és, segons he llegit, com va nàixer el frontennis. Ja fa temps, però, que es va estendre a alguns països, entre els quals hi ha Cuba, Bolívia (Evo Morales n'és un praticant assidu!), Espanya... Al País Valencià -també a Nafarroa- ha arrelat amb força, per raons òbvies. És, de fet, un dels esports més praticat pels valencians. A les nostres comarques tots els pobles solen tenir frontó. M'agrada aquest esport perquè permet de jugar persones d'edats molt diferents, fins i tot en competicions oficials. M'agrada també perquè, ben sovint, s'adscriu a la gent senzilla i valencianoparlant (els pijos solen preferir altres subtileses esportives, sobretot des que un president nefast que vam patir ara no fa massa anys al govern central va posar de moda una modalitat esportiva semblant al tennis, esport noble i ben bonic que també m'estime). M'agrada perquè permet que hi juguem homes i dones junts. I m'agrada perquè, contràriament al que es pot pensar en un principi, és un esport que reclama força i energia, però també bona cosa d'intel·ligència i altres habilitats. En fi, que us devia una explicació de tot plegat, perquè "Va de bo, cavallers!" no és -ni de lluny- una expressió masclista (a ma casa, de fet, hi hem jugat tota la família, a aquest esport: mon pare, ma mare, les meues germanes...). Més aviat és -per mi, almenys- una expressió noble, engrescadora, vitalista.
A la foto, d'esquerra a dreta i de dalt a baix, Rubén Caudeli, punter, de Gandia; amb la samarreta no oficial, Miquel Àngel Vidal, Xacal, saguero, de la Font; David Català, saguero, el nostre "campeó", de la Font; Vicent Tortosa, l'home aranya, punter, de la Font; Manolo Marco, punter, enginyer de la rajola, d'Almoines; Emili Marcet, punter i tresorer (no tenim ni un duro, per cert), de la Font; i jo mateix, "el agüelo" de l'equip, també de la Font (d'adopció), saguero. Som l'equip de la Font. Més que un equip, una colla de bons amics.

"...e lo dia que no s'i junyia, Curial tot lo jorn jugava pilota davant lo palau e era per ella contínuament mirat e vist."

Curial e Güelfa, anònim, segle XV

Aquesta llum tan fràgil i exuberant alhora...

És tanta la bellesa que alenteix el ritme
del pols i exaspera i ajorna l’amenaça.
I els ulls són com guspires incendiàries o rajos
d’un sol que esclata amb força i, distret, s’hi emmiralla.
El sol que s’aproxima i es reflecteix de ple
en l’esguard dels infants, dels meus fills juganers.
Aquest somriure esplèndid no en sap de transaccions,
i les paraules brollen com d’un doll inaudit
que mai no cessaria de nodrir els bancals
–nostàlgies de taronges encara per collir,
llenques abandonades d’agret i garroferes,
el blat que els musulmans feien a les muntanyes:
humanes geometries que perduren al terra
amb el suau pentinar de l’aixada al guaret.
Aquest enlluernador sol que il·lumina la pell
de les dones i els homes se m’apar imperible:
oh plàcida mentida, dolça il·lusió que enganya!
L’aire sembla invencible, com un guerrer robust
que tomba d’un sol colp aspres tribulacions,
secrets, xafarderies, neguits, problemes vers.
Tot sembla perdurable, etern, immarcescible.
I, tanmateix, les ones que llisquen a la vora
no són pas les mateixes que ara mateix s’hi esvaren
i hi fan siluetes semblants i irrepetibles.
Aquesta llum tan fràgil, aquest sol que m’embriaga
m’ha humitejat els bols amb què contemple, tímid,
aquesta successió de meravelles càlides
que ens ofereix allò que en diem la Vida
d’una manera pobra, com del tot inexacta.

De L'instant fugaç

De la Font a Forna, tot passant pel castell de Vilallonga

Avui hem fet una excursió al castell de Forna, des de Vilallonga de la Safor. Érem una bona colla, entre adults i xiquets, de la Font, Bellreguard i la Marina. També venien dos joves americans que estaven encantats del paisatge i dels pobles: "tan xicotets, tan antics, tan carregats d'història, tan europeus". Abans la gent de la Font anava a Forna per una senda que ara està mig perduda i abandonada, tot i que sembla que en vies de recuperació. Des de Vilallonga, però, n'hi ha una perfectament senyalitzada i transitable. Ací les fites provincials són una convenció que no tenen gens d'importància, perquè la gent d'una banda i de l'altra sempre s'ha comunicat i ha tingut relació a través dels segles, malgrat les ratlles frontereres. El paisatge és magnífic: la vista, la natura, la vegetació mediterrània: entre pins, matolls i herbes de muntanya de tot tipus, les olors... Encara hi ha el dibuix escalonat dels bancals que antigament produïen bona cosa de garrofes, ara mig envaïts per les argilagues i la vegetació de muntanya. Quan l'home abandona, la natura torna a ocupar els seus espais, i això, en certa manera, és un petit triomf contra pronòstic, en uns temps com els nostres, de depredació i degradació mediambiental generalitzada. Antigament -és a dir, fins fa quatre dies, com aquell que diu-, l'home cultivava aquestes llomes feréstegues, en tenia cura amb més o menys constància i tenacitat. Hi havia, també, els llenyaters, que pujaven amb l'haca per fer-hi llenya i baixaven després i la venien als forns. Ara tot això s'ha perdut, és clar, però n'hi ha, encara, la petjada i el record d'un temps que a nosaltres ens sembla antiquíssim i que, en realitat, ha canviat dràsticament en tan sols dues generacions -o fins i tot només en una. Una època en què el temps corria -més aviat caminava- a una altra velocitat, al ralentí; discorria tranquil·lament, com flueix l'aigua pels barrancs. És bonic poder trescar per aquestes muntanyes. Tenir-les tan a prop, un luxe. I més bonic encara saber que en podrem gaudir per molts anys. A la foto, hi podeu veure les restes del castell de Vilallonga.

El món a través de les lletres dels infants

Els nostres fills estan aprenent a llegir i a escriure. La Laia, que té sis anys, va per davant del Jordi, que en té cinc. Tots dos, cadascun al seu ritme, van ensenyant-se el món a través de les lletres: a anomenar-lo, a dir-lo, a pronunciar-lo. Em fa molta il·lusió saber que un dels llibres amb què aprenen a llegir l’ha corregit son pare (ara la meua filla i el meu fill ja entenen què faig a casa tots els dies, per què m’hi estic de cara a la pantalla tantes hores, amb el tec-tec impertorbable del teclat i la taula plena de diccionaris i altres llibres –fins ara es pensaven que no treballava; un dia fins i tot la Laia em va preguntar: “Pare, estàs prejubilat, com el iaio?). Sí, em fa molta il·lusió veure com s’ensenyen els nostres fills a llegir i a escriure, en valencià, en la seua llengua. Perquè sa mare i jo ens vam criar a ciutat, i en castellà. Ara recorde aquell quadern de cal·ligrafia confeccionat amb cartolina de colors, aquells rengles tan rectes impossibles sobre els quals escrivíem, al dictat d’aquell rector incòlume, històries sinistres en què els dolents eren sempre els comunistes -quina perversió... Els meus fills també apunten històries als seus quaderns escolars. Històries fantàstiques en què els roïns són sempre imaginaris, de ficció, i els herois tenen noms familiars, com ara el rei En Jaume. Els meus fills han mamat un valencià de poble bellíssim –són de la Font–, pronuncien la “v” com un fonema labiodental fricatiu sonor que a mi em sona a música celestial, fan l’harmonia vocàlica i pensen –sobretot pensen– en valencià, tot i saber que existeixen més llengües al món –ja comencen a parlar-ne una altra que no és la seua–, com ara la que parlen a València.

Winning (Adrian Borland - The Sound)

Anit vaig descobrir a la xarxa que Adrian Borland, el cantant, guitarrista i líder de The Sound, es va suïcidar el 26 d’abril de 1999. Borland, que patia una malaltia mental crònica –un trastorn esquizoafectiu– es va llançar a les vies de l’estació de Wimbledon. Va morir a l’acte. Els pares, amb els quals vivia, van declarar que Adrian havia patit un atac sever els dies anteriors i que no s’havia pres la medicació prescrita pel facultatiu perquè, deia, l’atordia i volia acabar el disc que estava gravant “amb les idees totalment clares”. M’ha impactat aquesta notícia. No sé per què els millors cantants de rock tenen sovint una trajectòria vital intensa –talment com Baudelaire o Rimbaud– i un desenllaç tràgic –com ara Cesare Pavese, Sylvia Plath, Primo Levi... Borland n’era ben conscient, del seu patiment, i mirava de contrarestar la seua malaltia amb una voluntat ferma i amb el consol de la música i de les seues lletres, com va expressar amb una expressivitat diàfana a la cançó “Winning”: “Que la corda que et serva l’esperança siga resistent. / Si arribes al límit és perquè no era prou forta. / Quan arribes al fons, t’arrossegues cap al cim. / Hi ha alguna cosa que tira de tu i una veu et diu: no t’atures. / M’ofegava, queia. / Llavors, vaig començar a nadar, / a guanyar, a guanyar, a guanyar...”.

The Sound

M’he baixat de l’eMule un recopilatori de The Sound. Increïble! Em pensava que mai no tornaria a sentir aquest meravellós grup anglès. “The greatest undiscovered British band of the 80’s”, el qualifica un tal Mick Griffens, a qui no tinc el gust de conèixer, però amb el qual coincidisc plenament. The Sound va ser per a mi una gran troballa, i el meu primer concert de rock seriós. Els vaig veure a València, amb el meu millor amic, el Tati. Teníem 16 anys i ens va costar Déu i ajuda convèncer els pares per poder anar-hi –un concert de rock, a la nit, entre setmana... Va ser memorable. La veu d’Adrian Borland, el baix de Graham Bailey, la guitarra de Colvin Mayers i la bateria de Michael Dudley ens van saber a música celestial en aquell magatzem de creïlles de l’Horta valenciana reconvertit en sala de concerts. Érem jóvens. No bevíem, no fumàvem i –ai las– tampoc no follàvem. Però, hòstia, ens ho passàvem d’allò més bé! Vam ser feliços aquella nit: potser va ser aquella nit, en aquell lloc sinistre i màgic alhora, que vam segellar una amistat portentosa i obstinada –com dos companyons medievals. Una amistat que s’ha perllongat a través dels anys i que perdura encara ara com el ressò quasi inaudible, però perceptible i subtil, d’aquell concert memorable de The Sound.

L'estranya poesia del rock

Aquesta setmana han estat els Editors a València. No hi vaig poder anar, finalment, per raons de feina –i supose que també per mandra. Així que continuaré conformant-me amb els vídeos del Youtube. Els Editors són un grup al més pur estil Indie britànic, de la ciutat de Birmingham. N’hi ha que els emparenta amb The Cure i Joy Division, The Smiths o Echo and the Bunnymen, tot i que jo hi trobe més ressons de Cold Play, The Cult, dels mítics U2 o de The Sound –un grup extraordinari de primeries dels anys 80 que ha passat injustament a l’oblit. Sia com sia, els Editors m’agraden perquè trobe que són elegants –sense caure en el pastel– i perquè em tornen els anys en què seguia adeleradament aquesta mena de grups. Ja sé que el rock –i totes les seues variants– no és una música culta –ni ho pretén en absolut–, i que els musicòlegs normalment el situen en el vagó de cua en les seues classificacions tipològiques i jeràrquiques. Però el rock –com el flamenc o el jazz, per als qui en són acòlits– té un no sé què que t’embriaga i te’n crea dependència. He sentit a dir que la clau de l’èxit del rock rau en el fet que el seu compàs imita els batecs del cor i que, per això, ens hi identifiquem. Ignore si es deu a aquesta causa, però trobe que es tracta d’una música que, en cada peça, en cada cançó, és com si et llegires el millor poema. Un concert de rock -si t'agrada el grup, és clar- és una experiència vital que et pot tibar els sentiments i fer bullir la sang fins a l'èxtasi. Una catarsi col·lectiva que s'assembla molt a la mística religiosa.

Com un terròs que s'asseca

Divendres passat es va presentar el llibre de Maite, El poema és sobrer, a la Font. L’Associació Cultural Ramoneta de Vilaragut organitzava l’acte a la Casa de la Cultura. Hi oficiava Alexandre Navarro. La sala era plena. Tot un èxit per a un acte de presentació d’un llibre de poesia! Èxit al qual va contribuir amb escreix el presentador. Alexandre és un poeta de Nàquera amb una dilatada obra lírica publicada i premiada. Ja m’ho esperava, que faria un bon paper, perquè el conec de fa bastants anys, de quan treballava a El Temps, i sempre m’ha semblat una persona sincera, amable i honesta, a més d’un crític literari culte, intel·ligent i respectuós amb els altres –tres condicions que no sempre es donen entre el gremi que judica l’obra aliena. Alexandre i Maite van parlar de moltes coses: de poesia i del país, fonamentalment. De fet, aquest és el moll de l’os d’El poema és sobrer: la impossible, imprudent o trista separació que fan alguns poetes entre literatura i vida, o, dit d’una altra manera, la fugida d’estudi d’alguns escriptors que s’entesten a tancar-se a la torre d’ivori, que prescindeixen del públic –fan com si la gent no existira– i es dediquen a fer jocs malabars amb les paraules. Unes paraules que, massa vegades, cauen sobre el buit i fan fallida perquè són gratuïtes. El poema és sobrer parla d’aquesta pèrdua, literària i vital alhora; d’una realitat –la literatura i la llengua en valencià, el nostre patrimoni humà i mediambiental–, que molt a poc a poc es desfà i s’esvaeix entre les nostres mans, com la terra d’un terròs que s’asseca (per dir-ho en paraules de l’amic Alexandre). El poema és sobrer és un llibre deliciós, que ens torna les paraules, els estris, les olors dels nostres pares i dels nostres avis. Un poemari que reivindica la tradició sense ser tradicionalista, sense ancorar-se en un passat idealitzat i irrecuperable, sinó amb vistes a un futur més saludable i feliç; un poemari que té l'afany de refermar les coses senzilles, que sap valorar la saviesa popular que encara perdura entre nosaltres, a pesar de les amanaces del món materialista i insubstancial en què vivim, de la banalitat i la vulgaritat d'una societat que mesura les coses -i les jutja- segons el preu que tenen. El poema és sobrer és un llibre que ens torna als orígens i ens projecta -voldria projectar-nos- cap un futur presidit per la humilitat i les coses que realment paguen la pena. Perquè "La poesia és, si és per dir-la al vent / i que sone música i que òmpliguen els solcs / versos de vaca cega, estrofes juganeres, / mes no cristall de cendra, núvol de boira tova".

Titelles i títeres a la Vall d’Albaida

Diumenge passat vam anar a Castelló de Rugat amb els xiquets. S’hi representava La mata de Albahaca, un espectacle de titelles a càrrec de la companyia andalusa La gotera de Lazotea. L’obra formava part de la marató d’obres teatrals (tota una setmana!) prevista dins de la “23 Mostra Internacional de Titelles de la Vall d’Albaida”, per la qual han passat, segons informa VilaWeb, al voltant de 7.000 persones repartides en 56 intervencions (entre representacions i tallers) realitzades en catorze municipis de la Vall d’Albaida. Aquesta Mostra de Titelles és una de les més sonades de l’Estat i constitueix una alternativa ben bonica i pedagògica a les rutinàries passejades pels centres comercials i als frankfurters. Els xiquets s’ho van passar d’allò més bé. Com que vam arribar amb temps de sobres abans que començara la funció, vam passejar pels carrers del poble. El temps hi convidava. Feia un sol d’hivern ben agradós, d’aquells que escalfen prou si defuges les humitats que s’arreceren en els carrerons ombrívols. Els de La gotera eren molt dicharacheros i es van guanyar la confiança dels xiquets –i dels pares– en un tres i no res. Combinaven la música –una guitarra, una harmònica i una bateria– amb els titelles. A més, no s’estaven de trencar les convencions del gènere amb jocs efectistes i irreverents que van provocar la hilaritat i la felicitat de la xicalla. Fins i tot, conscients de l’idioma majoritari entre el públic (van dir que ja havien estat una vegada a la Mostra), es van atrevir a amollar alguna paraula –rimada i tot!– en un valenzià ben simpàtic. En eixir del teatre, però, una dona, que premia la mà del seu fill amb fermesa i caminava amb pas marcial, comentava amb la que devia ser la sogra: “Lo que más me ha gustado es que era en español. No como las otras, porque mi hijo no lo entiende, no lo entiende”. Ignore d’on era aquesta dona, però intuïsc que vivia al poble. N’hi ha que en tenen prou amb una visiteta i una mica de voluntat per a entendre. I n’hi ha que no entendran mai nada, de nada, de nada. Quina llàstima!

Alacant, més pròxima

Aquest cap de setmana vam estar a Alacant per motius familiars. Un cosí germà meu es casava. Fa molts anys que hi vaig, a Alacant. Conec una miqueta aquesta ciutat del Sud del nostre País Valencià i la gent que hi viu. Sempre m'hi he sentit a gust. Fins i tot hi vaig treballar una llarga temporada. Pot semblar tòpic, però Alacant té una llum esplendorosa, rítmicament brillant, enlluernadora, que convida, tant si vols com si no, al benestar, a la felicitat beatífica -i amb això no subscric, que conste, cap adhesió reduccionista a les teories del "Levante feliz". Aquesta és, si més no, la primera impressió que tinc sempre que torne a Alacant. Sent un amor incondicional per aquesta ciutat. Potser es deu al fet que hi tinc familiars que m'estime molt, a pesar de les distàncies i de les absències més o menys prolongades. L'altre dia Maite i jo vam compartir taula i conversa amb un dels meus quatre cosins que tinc allà, i amb la seua dona: Julio i Patxi. Vam xerrar llargament. Em va recomfortar sobre manera la seua conversa. Julio es va criar a Alacant, en castellà -com tants d'altres ciutadans urbanites, d'Alacant i de València. Fins ací res d'estrany. Julio va estudiar Obres Públiques a Sant Vicent del Raspeig i, per un atzar de la vida, va començar a treballar a Altea. Ignore si va ser per això o per quina estranya raó, però el meu cosí ha assimilat tan profundament la llengua del país que a hores d'ara ningú diria que és castellanoparlant, de tan bé que el parla, el valencià. Això, com no podia ser d'una altra manera, li ha obert les portes i, ara com ara, li permet de comunicar-se en valencià amb la gent d'Altea, de Barcelona i d'Eivissa per a la qual treballa. Però Julio no només l'ha assimilat "tècnicament", el valencià, sinó que també l'ha fet seu; fins al punt que ara els el transmet també als fills. Aprendre una llengua que no és la "teua" no és, en principi, difícil -si més no, no ho és si no tens prejudicis. Aprendre-la en un context en què és residual o minoritària i en què hi ha gent que s'hi manifesta decididament contrària i hostil -com és el cas d'Alacant- es mereix tots els elogis. Em fa feliç tornar a Alacant. Potser ara més que mai. Perquè ara, a pesar que les visites són menys sovintejades que quan érem infants, ens sentim més pròxims, perquè ens entenem en la llengua natural que parlaven els nostres iaios. La llengua brutalment escapçada, quasi aniquilada, que ara hem recuperat i amb la qual s'expressen ja els nostres fills Clàudia, Xavi, Jordi i Laia.

Imma Monsó i les màquines d'escriure

“Sempre he estat convençuda que les meves vel·leïtats narradores mai no s’haurien arribat a concretar si no haguessin existit els teclats. Vull dir amb això que el teclat de l’ordinador és, per a mi, més que una simple eina.” Amb aquesta declaració personal encapçala Imma Monsó un text inclòs en les pàgines centrals del número 41 de Caràcters, dedicades a l’escriptora lleidatana. Monsó hi explica com n’és d’important l’ordinador a l’hora d’escriure, i ho és fins al punt que teclat i pensament són, per a ella, un tot indestriable, una simbiosi necessària: “Jo pertanyo al grup dels teclistes purs: utilitzo l’ordinador des de les primeres anotacions fins a la versió final. Ja he dit sovint que, quan escric, sento una veu. Doncs bé, en els anys que utilitzava bolígrafs o plomes, mai no vaig aconseguir ajustar el ritme de la veu que em dicta a la velocitat de la meva escriptura. (...) Descobrir el teclat i la pantalla va significar, per a mi, la possibilitat de plasmar amb la màxima exactitud possible el flux del pensament, sempre veloç, canviant, constantment revisitat i reconstruït”. Aquesta “manera” d’escriure, tan expeditiva en Monsó, no és, però, un a priori indefugible per a tots els escriptors –tot i que, val a dir, cada vegada hi és més habitual. N’hi ha encara que conceben l’ordinador com un “artefacte” aliè i del tot prescindible. És el cas de Josep Maria Espinàs, qui, al número 40 de Caràcters, en una entrevista de Jordi Llavina declarava: “No estic en contra de la informàtica, tot al contrari. L’únic que passa és que jo no la necessito”. Entre Espinàs i Monsó, a tall d’exemple, hi deu haver una distància purament generacional, o d’habituds –perquè, cal dir-ho, hi ha molts escriptors grans que també fan servir la computadora. Sia com sia, posar-se ara a ponderar quina és la millor “estratègia” a l’hora de fer front a una quartilla no crec que tinga gaire sentit: no en trauríem l’entrellat, sobretot perquè és una qüestió de preferències. En conseqüència, sembla que totes les varietats d’escriptura, a màquina, per ordinador i, fins i tot, a mà –i avui dia n’hi ha encara algun exemple il·lustre, com és el cas de Günter Gras– són maneres lícites –per descomptat– i plenament plausibles que fan possible el miracle estranyíssim i commovedor de la literatura –sobretot si tenim en compte els temps prosaics que corren.

Un homenot a Callosa d'en Sarrià

Aquesta setmana he conegut Joan-Carles Ortega i Berenguer, un sociòleg de Callosa d'en Sarrià que és també poeta i que es dedica a analitzar enquestes i dades diverses, i a fer d'altres encàrrecs, com ara redactar informes per a empreses vàries de la comarca de la Marina Baixa, i encara de més enllà. Vam coincidir en un taller de poesia a la Vila Joiosa on, literalment, érem quatre gats, la qual cosa no desmereixia en absolut la troballa: les quatre persones que hi van assistir, durant quatre sessions, al taller, em van semblar magnífiques: Paqui, Isa, Ángela i el mateix Joan-Carles. Quatre dies a raó de dues hores per sessió que ens van permetre de llegir i de gaudir d'alguns dels nostres poetes valencians més emblemàtics: Fuster, Estellés, Jàfer, Navarro, Jaén, Montaner, Sòria... Especialment bonic va ser el dia en què ens vam remuntar al poema de 'La nau dels argonautes', de Salvador Jàfer, musicat per Pep Llopis i recitat pel mateix poeta de Ràfols de Salem, gràcies a una relíquia de vinil que conserve de quan era adolescent. L'últim dia Joan-Carles i jo ens vam fer un cafè i vam intercanviar poemaris. Entre conversa i contalla, a Joan-Carles se li va fer tard i, llavors, em va demanar que el portara a Benidorm, on podria agafar l'últim autobús que n'eixia cap a Callosa (Joan-Carles no té cotxe ni carnet, ni ganes). Però, la imperícia de tots dos va fer que ens passàrem de llarg l'entrada al paradís dels gratacels i dels pensionistes i vaig decidir de portar-lo al seu poble (tenia ganes de gaudir de la seua conversa i, de pas, ens estalviàvem l'autobús -ell- i una part del peatge de l'autopista -jo). Pel camí vam parlar d'alguns personatges insòlits d'aquesta terra nostra que encara es mereix el nom "al·legal" de País Valencià: Vicent Martí i Lluís V. Aracil, dos bojos que no ho són tant; de com està d'hiperurbanitzat el territori, del fet que els nostres coterranis s'han deixat engalipar per l'enganyifa dels diners fàcils. En fi, una manera com una altra d'exorcitzar fantasmes i de manifestar el nostre amor incondicional per la terra, la llengua, la cultura. Joan-Carles em va explicar que al seu poble fa molt de temps que la gent deixa perdre els nyispros a l'arbre perquè no cobreixen despeses. El mar de plàstic tan característic de Callosa i de la Marina Baixa està en vies d'extinció, com ho estan també els camps de tarongers de la Safor... He passat uns dies bonics a la Marina. Me n'he anat amb la sensació que encara som alguna cosa, per molt petita i insignificant que semble, i per molt enterca i obtusa que ens parega l'amenaça de les piconadores i de les grues metàl·liques. Quan tornava cap al meu poble pensava en aquells versos de Jaume Roig que feien: "Trobant-m'en aquesta vall, / Callosa, per los morts, / ociós, trist, sens fer fruit, / emprès he, no sens treball, / de dones scriure llur tall, / natural e voluntari...). Roig va escriure íntegrament el seu Espill o llibre de les dones a Callosa d'en Sarrià, l'any 1459. L'escriptor s'hi havia traslladat tot fugint d'una epidèmia que assotava la ciutat de València. Ell va poder fugir. Nosaltres, però, què podem fer contra la pesta immobiliària que ho envaeix i ho empastifa tot? Cap on podrem fugir? "En quin lloc, en quin àmbit / en quin redós sagrat / consagrarem els màrtirs?".

Va de bo, cavallers!

Fer, més que no ser

Ben mirat, la vida difícilment es pot encabir en apartats tancats i impermeables. Creure en la permeabilitat de les persones i de les coses, en la transferència, en el flux, en l'intercanvi... deu ser més "natural" i, sobretot, enriquidor que concebre-ho tot des del prisma dels compartiments estancs. Potser ens convindria recordar què deia Fuster a propòsit seu: "Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster". Potser només som un nom -en la mesura que ens el diuen els altres, que ens nomien, que ens anomenen. La resta del que som té més relació amb allò que fem que no amb el que som oficialment, professionalment. Som el que fem més que no pas el que diuen que fem, i molt menys encara el que diuen que som. Doncs això, aquest és el meu primer text com a blocaire. Sóc Juli Capilla, i, ara com ara, em dedique a la correcció lingüística, al periodisme cultural i a la creació literària (demane perdó si sona petulant o pretenciós). Encete aquest bloc amb la intenció de compartir la meua relació amb el món i amb els altres, amb la intenció d'enriquir-me i d'aprendre (Tan ignorant com sóc!); i, per què no, també de divertir-me i de gaudir amb tots vosaltres.

Ací teniu una imatge de quan era xiquet encara. Ara tinc 37 anys i m'alegra saber que tampoc no he canviat gaire. Serve encara la ingenuïtat necessària -si més no en tinc la il·lusió- que em permet de creure en la bondat de la gent -i en la meua també. I amb això n'hi ha prou per encarar cada dia com un regal preciós que hem de mirar d'aprofitar al màxim. Carpe diem!