Ja tinc el meu darrer llibre de poemes, Raspall, amb el qual vaig tindre la sort de guanyar el Premi Ciutat de València Roís de Corella de Poesia, en l’edició de 2009.
Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis, però d’una altra manera. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa i de la joventut, amb un protagonisme especial donat a la pilota valenciana i al frontó que juguen o fan d'al•legoria vital, existencial, identitària, tel•lúrica, gairebé mítica del poble valencià. “Raspall”, el poema que dóna nom al recull, és una mena de cantata cívica en què, a partir de la metàfora o al•legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa, patriòtica i reivindicativa del País Valencià. El llibre és també un tribut a la comarca de la Safor i al poble on visc ara, la Font d’en Carròs. A ells els he dedicat el poemari, també a la gent del poble de Pedralba, on vaig viure molts anys, als meus amics saforencs del frontó, especialment els de la Font, però també els de Villalonga, Oliva, Miramar, Benirredrà... i a tots els valencians.
Raspall inclou algunes fotos de pilotaris valencians mítics, com ara el Genovés, Àlvaro, Waldo... És un homenatge a un esport que representa, en més d’un sentit, el bo i millor del poble valencià.
Espere, de tot cor, que el poemari siga del vostre gust.

A la foto, una partida de galotxa al carrer, a l'Orxa, als anys 80. El jugador que hi apareix és el Genovés. Foto de Enrique Bonet - Museu de la Pilota del Genovés.

Heus ací un fragment del poema "Raspall":

Va de bo, cavallers! La jugada és feta.
Els hòmens fan travesses: la dignitat s’hi juguen,
fins i tot l’elegància; n’hi ha que ho perden tot...
Escalfen blaus i rojos, a l’espera del joc
que la Vida esperona. Hi ha alegria a la llotja.
El públic, expectant, ompli de gom a gom
les grades del trinquet Pelayo de València,
el Zurdo de Gandia; els de Benissa, Murla, Dénia,
Orba, Teulada, Xàbia, Bellreguard, Genovés,
Llíria, Sagunt, el Campello, Vila-real...
La vesprada és tèbia com una jove trèmula,
idèntica a la pell suau de les bresquilles.
El ritme és de vertigen, absolut, antiquíssim:
ningú no gosaria xifrar l’indesxifrable,
un temps indescriptible, de mal•leables somnis.

Juguen tres de la Pobla contra tres de la Vall...
Faixa. Escala i corda. Jeu de paume. Va de bo!
Encaixades de mans, intercanvi d’obsequis.
L’home bo assenyala el jugador del dau
a punt per fer el traure, en sentir el senyal.
Ja llisca la pilota per damunt de la línia,
ja hi van les mirades del públic congregat
–que es grata la impaciència, s’escura les butxaques–
darrere la pilota, amb els ulls a l’aguait,
esperant el val net, desitjosos del joc,
la partida perfecta; si pot ser, sabatera.
Els peus dels contrincants s’esvaren per la canxa,
cerquen colps malabars, s’arrosseguen per terra
per tal de fer el quinze, per guanyar les apostes.
(Al bar hi ha tramussos, pipes, cacaus, refrescos,
cassalla, rebentats, canariets, combinats,
pudor a resclosit: s’hi ensumen caliquenyos
provinents de Bolbaite, Antella, Sumacàrcer...
Hi ha res que no canvia. Hi ha capteniments
que es succeeixen gràcils, com els cicles del temps:
cada estació té un ritme, les seues cerimònies,
prerrogatives dúctils que ens són imprescindibles.)