El 24 h d'Oliva

Enguany, i com tots els estius des de fa cinc edicions, hem participat en el 24 h de frontenis d’Oliva. És un dels campionats més emocionants de la comarca. Una fita enmig de l’estiu que, després, em porta molt bons records durant tot l’any. És un campionat especial perquè està molt ben organitzat. Hi participen sempre 30 parelles, és a dir, 60 persones (!) gaudint d’una pràctica tan noble i emocionant com és la del frontenis. I, a més, hi guanyen tots perquè des del primer fins a l’últim classificat tenen premi. És una festa de l’esport, de l’amistat, una alegria. Hi ha paelles a mitja nit i torraes de carn; meló d’Alger i aigua, pernil, pastissets i dolços, etc., per als participants, reconstituents que ens permeten de continuar la intensa competició que té lloc a Oliva entre el dissabte de vesprada i el diumenge a la nit. La gent del Club de Tenis d’Oliva és sensacional, i molt generosa. Recapten regals i obsequis de les cases i les empreses de la localitat per a donar-nos-els, als esportistes. És un esclat de felicitat i un cant d’exaltació de l’esport.

Crònica del campionat
Escric encara en calent, a poques hores de la competició, amb els músculs encara ressentits i el cansament del cos, però amb la satisfacció del qui s’ho ha passat d’allò més bé. Més encara, infinitament bé!
Des de fa tres anys ens hi apuntem el meu cunyat Jorge i jo (en la 1a i 2a edicions ho vaig fer amb Fernando Tur i Vicent Tortosa). En la primera partida d'enguany, entropessem contra Joanet, d’Oliva, i Mikel: 14-16 a favor dels d’Oliva. En la primera fase les partides són a 21 i a 20 minuts. No vam tindre temps per a la remuntada. Jo vaig jugar darrere i es van fer amb mi. Així que calia guanyar les tres partides restants i per pallissa, si volíem arribar a quarts, perquè dels sis grups del campionat només passen a la ronda següent els primers de cada grup i els dos millors segons. Vàrem acomplir amb escreix la nostra escomesa. I a quarts! La combinació prevista ens obligava a tornar a enfrontar-nos a Joanet i a Mikel (contra Joanet vaig jugar també en la final de la Pobla del Duc, amb David Català). Vàrem canviar d’estratègia. Jorge, darrere, i jo, davant. Resultat: 20-16 al nostre favor apurant la mitja hora estipulada. Bien! A semifinals! Ens tornàvem a enfrontar a Bernardo i a Tercero, la parella que ens va guanyar l’any passat, també en semifinals, i que va resultar ser la vencedora de l’edició de 2009. Vam anar darrere tota la partida. A falta de 4 minuts demanen un temps mort. Perdíem 11-19. Ja no hi havia temps. Ens l’havíem de jugar. Era l’única opció ja, una opció impossible, llunyana, inabastable. Reprenem el joc amb la decisió d’anar a matar (la pilota, s’entén). Ja no hi podíem perdre res. I comença la història. Comencem a matar, Jorge i jo, i ixen tots els mates. En un moment donat, em veig per l’aire, caent de cul i, com en una imatge ralentitzada, veig la pilota que va a parar arran de llanda. Increïble! Ha entrat! Jorge apura també les seues opcions. I la ratlla, i la xapa –que no sona!– esdevenen els nostres millors aliats. Les dones, la família, els amics, el públic es posa en gran part a favor de nosaltres, que som visiblement els més dèbils (sol passar que la gent es posa de costat dels que perden). Vibren perquè allò va de tiro: 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18! Queden 30 segons i anem 18-19! Perdem encara. Queden 10 segons! No hi ha temps! Trac ràpidament. Un altre mate i, zas, empatem! Últim punt. Intercanviem uns quants colps. Llance una pilotada que es pega a la paret. Fa un bot inesperat i Bernardo l’erra. Hem guanyat!!!! Però jo no me n’adone. Jorge em felicita, exultant. I jo no m’he enterat. Em pense que encara queda un punt. Ha anat tot tan ràpid... Estic perplex, bocabadat, ple de felicitat, atordit, marejat, bufat de tanta pilotada. Hem guanyat! Hem fet 9 punts seguits en quatre minuts! Una gran remuntada. Mai de la vida ens havia passat això, ni a Jorge ni a mi. Hem tingut molta sort. Ho teníem tot perdut. Ens l’hem jugada i ens ha eixit bé. Passem a la final! Bernardo i Tercero ho han fet molt bé i han sabut encaixar el colp. Pura esportivitat. Són molt bona gent.

La final
Juguem contra David Català i Manolo Marco. Som molt amics. Fa gràcia perquè arribem a la final precisament els que hem passat a quarts com a millors segons. Hem superat els quarts i la semifinal, ells i nosaltres. Ara ja ens dóna igual qui guanye. Tot queda entre amics. Però els quatre volem guanyar. Això és una competició. Anem a per totes. Un estira i arronsa que fa ballar el marcador en un i altre sentit, alternativament a favor d’ells o de nosaltres, a dos punts d’avantatge com a màxim en cada ocasió. Colps forts. Manolo i jo entropessem moltes voltes. Tenim un joc paregut i no volem perdre la posició. Estem molt junts, vigilant les pilotades de David i Jorge, a l’aguait d’un mate inesperat, d'una pilota extraviada que pot anar a parar davant. Cal estar-hi atents. Les cames juguen molt en els punters: amunt i avall buscant la millor posició. Vaig per terra unes quantes vegades. Em pele els genolls. Algunes ferides queden en carn viva. No les sent. No sent el dolor ni el cansament. El cervell d'encarrega d'ajornar el dolor. Ja hi haurà temps per a això. Els músculs protesten, però no en fem cas. Estem extenuats. Es ralentitza el joc. Empatem a 23. Finalment, Jorge i jo perdem 24-27. Acaba la partida. Hem consumit el temps. Ens abracem com a bons companyons. La gent aplaudeix. Ens ho hem passat molt bé. David Català i Manolo Marco han demostrat ser uns gran campions. Guanyadors a Villalonga i a Oliva, enguany. I David i jo també a la Pobla del Duc. David ha demostrat ser un dels millors jugadors de la comarca, ara com ara, amb tres torneigs guanyats. I Manolo, també. Són dos grans campions i uns excel•lents amics. Ens ho hem passat molt bé enguany, Jorge i jo. El triomf a la semifinal ens ha sabut a glòria, a gran victòria. Un triomf èpic. Jorge se n'ha eixit, i jo crec que també. Hem anat més enllà de les nostres possibilitats. Un dia memorable, inoblidable. Fins l’any vinent!

Vull expressar ací la meua gratitud infinita a la gent d’Oliva, especialment a Fernando Mas, i al seu fill Jordi, que m’han donat suport en tot el campionat. Una abraçada!

Foto: d'esquerra a dreta, Jorge Dutor, Juli Capilla, Manolo Marco i David Català.