Agustinos I

Ara fa tot just una setmana que ens vam reunir els antics companys del col·legi “Agustinos” de València, per celebrar que fa 20 anys que vam acabar COU. Ja havíem fet un parell de sopars previs, l’any passat i l’altre. Com era d’esperar, aquestes trobades sempre són un èxit, perquè a la nostàlgia per uns temps ja irrecuperables –o només recuperables a través dels records i de la sacralització que ben sovint presideix tot procés de remembrança– s’hi afegeix la curiositat per veure com s’ho han fet els altres, vitalment i professionalment. Primer de tot, fa molta gràcia la primera vegada que veus algun company del col·legi després de vint anys –en el meu cas vint-i-quatre, perquè només m’hi vaig estar fins a vuitè de l’antiga EGB. De vegades, ni tu el reconeixes, ni ell et reconeix a tu. A mi em va passar justament amb el company que va seure al meu costat durant vuit anys!!! I va ser un xoc. En el cas de la majoria de companys, però, hi ha un primer moment en què els veus i, en un breu instant de temps, unes dècimes de segon tan sols, n’hi reconeixes els trets fisiològics i facials principals, alhora que constates el pas inexorable dels anys: tots estem més vells, òbviament, alguns més que uns altres: caps pelats, o densament poblats de cabells blancs, alguna panxeta incipient... Però, al capdavall, aquest envelliment no ens importa massa, la veritat –entre altres coses perquè encara ens podem considerar “joves”; l’acceptes, l’envelliment, també, perquè encara hi veus, en els rostres feliços dels teus companys, aquells xiquets que van conviure amb tu hores i hores, entre pupitres de fusta arredonida i perversament guixada, parets amb fotografies de sants i marededéus, algun retrat insidiós del Generalísimo... (tots recordem especialment, perquè ens va marcar, un frare que ens alliçonava sobre el règim). La trobada del proppassat dissabte va estar molt bé. Els partits de futbet, antològics (com sempre, vam guanyar el mini torneig el grup A: hi ha coses que no canvien, per molts anys que passen); el sopar, exquisit; i fins i tot em va agradar la missa, jo que no hi vaig mai! (una missa lleugera, sense adoctrinaments obsessius; cristiana, això sí, però molt humana, en què el pare Alonso ens va desitjar un futur pròsper per a tots, inclosos els agnòstics, els ateus i d’altres heretges). Em va agradar i sorprendre la qualitat humana i la saviesa, i l’alt nivell cultural, dels nostres pares agustins. A la missa, i al discurs del sopar, no hi van faltar les citacions de sant Agustí, com mana l’orde al qual pertanyen els frares; però tampoc al·lusions al poeta Claudio Rodríguez, o fins i tot a Freud!!!, en una demostració de domini del llenguatge i estilístic francament admirables –intuïsc que el pare Alonso deu tenir més d’una vel·leïtat literària, sobretot poètica. Els devem moltes coses als nostres pares agustins –també algun retret–; el balanç d’aquells anys remots, però, és molt positiu; retrobar els companys, al cap de molts de temps, un privilegi que caldrà repetir en pròximes convocatòries.

Teologies

L’espetec conhorta, minva la fatiga;
la fiblada fussa en l’entusiasme;
la sospita no taca feligresos;
un combregar atent a misses dites;
pregar complint els rituals pagans
que resa la utopia, amb vehemència;
els plecs de la porfídia iconoclasta;
la balma i l’esperó, l’aigua esqueixada;
vel·leïtats de voluntat primera;
la irreverència previsible dels creients;
l’exabrupte lasciu de l’apòstata;
la gosadia tàctil del solatge;
la boutade, el frec a frec, l’alliberament;
el rebombori neguitós dels sabres;
l’espasa que circumda l’ham del cercle;
la carnassa mengívola, l’esquer,
el colèric brunzir de les abelles;
els arribistes dúctils profitosos;
els carronyaires sense escrúpols;
els precs líquids, les benaventurances;
la llengua encuriosida els fluxos tasta;
la provatura dels empelts que indaguen;
un esplet a dintre, una reverència
que esprem vocacions sagramentals

sense haver de fer-ne els sacrificis.

J. Capilla: Aimia, Aguaclara, Alacant, 2008

(Premi Tardor de Poesia Castelló de la Plana)

La presentació d'Aimia a Ambra (Gandia)

Anit -ara fa una estona, a penes unes hores- vam presentar Aimia a la llibreria Ambra de Gandia. Lluís Fornés va oficiar l'acte de presentació amb un savi i detallat paper sobre el poemari, una crítica d'aquelles que un autor no sap com agrair perquè denota una lectura atenta i perspicaç. Algú es preguntarà per què vaig triar precisament Lluís Fornés per presentar el meu llibre a Gandia. De primer, he de dir que no el coneixia, personalment, tot i que sí que en sabia alguna cosa, de la seua trajectòria intel·lectual, professional i política; i havia llegit més d'un article seu a la premsa. La "tria" ha estat casual. Vaig conèixer el Lluís per Internet: un dia em va enviar un missatge per felicitar-me pel llibre, per dir-me que l'havia entusiasmat i que si algun dia el presentava, que l'avisara. Així que li vaig proposar que me'l presentara a Gandia, i va acceptar la invitació. Avui ha estat un dia feliç. L'acte ha estat molt bé, pense, gràcies a les paraules que Fornés ha pronunciat davant d'un auditori atent i, majoritàriament, trobe, desproveït de prejudicis polítics. Aquest matí, però, un amic (una persona que m'estime molt i per la qual sent admiració) m'ha advertit amb unes paraules que no m'han agradat gens, perquè destil·laven un a priori quasi incontestable, un "raonament" sense raons, un judici gratuït i sense cap mena d'argumentació: un prejudici, al capdavall. Després d'una sèrie de desqualificacions o, millor dit, d'infravaloracions sobre el personatge en qüestió, sense cap mena d'argument, m'ha sentenciat: "Vés amb compte amb ell". Així que us he de confessar que aquesta vesprada estava una miqueta dolgut i, alhora, preocupat, per si "passava" alguna cosa -més aviat, des de fora de l'acte; en absolut des de dins. I ho he corroborat: no ha passar res. Ans al contrari, ha passat que l'acte s'ha desenvolupat amb total normalitat. Més encara, ha estat, si em permeteu l'entusiasme, un èxit de públic, i també de vendes, i me n'alegre molt, sobretot per Pepa, l'emblemàtica llibretera d'Ambra. A més, l'anàlisi que n'ha fet pública, Fornés, d'Aimia, m'ha emocionat, per les raons que he explicat adés (per cert, li he demanat el paper a Lluís i no hi ha res que induïsca al segregacionisme, ni lingüístic ni polític). M'ha omplit de goig i de satisfacció veure com ha vingut a la presentació gent que esperava, i també gent que no esperava. La gent s'ho ha passat bé, trobe. I com que Maite havia fet unes coques boníssimes, després la tertúlia ha estat també un èxit. La majoria ignorava les meues tribulacions -aquestes que ara escric-, i ignorava doblement els judicis gratuïts, els prejudicis, que ben sovint presideixen les relacions entre els valencians. I a aquest País Valencià nostre li sobren per damunt del cap els prejudicis, les discussions i les diatribes polítiques estèrils, les intransigències dels uns, però també les dels altres. Algú em dirà que m'equivoque. Potser les meues tries no són políticament correctes, o no són oportunes; però puc dir almenys que no m'he deixat arrossegar per la intransigència ideològica, pels essencialismes fonamentalistes, per la intolerància. El diàleg és -ja ho esgrimia Ernest Lluch- la principal "arma" contra els que no pensen com nosaltres. El primer pas, i el millor antídot, contra la ignorància; vull dir contra els qui ignoren els altres des de la premissa incontestable de pensar i sentir-se posseïdors d'una "raó" absoluta.

PD Agraïsc molt la presència a l'acte de presentació d'Aimia a Ambra (Gandia), dels meus amics i companys de pilota: David Català i Maife, Manolo Marco i Amparo, Emili Josep Marcet Mengual, Gabi i Rosa; de la família més pròxima: Maite, els meus fills Jordi i Laia, la tia Marta, i els meus pares; i també d'altres amics i coneguts, com ara Josep À. Mas i Castells, Carles Mulet i companya, Christelle Enguix, Josep Lluís Roig, Jesús Puig, Lluís Miret, Ferran Millet, i d'altra gent de la qual no recorde el nom però a la qual els estic molt agraïts per la seua presència.

Presentació d'Aimia a Barcelona

Presentació d'Aimia a Gandia

AMBRA LLIBRES

Benvolguts amics, benvolgudes amigues:

Tenim el plaer de comunicar-vos que aquest dimecres 28 de maig, presentarem a la llibreria Ambra el llibre AIMIA de Juli Capilla, 13é Premi Tardor de Poesia Castelló de la Plana 2007, editat per Aguaclara.
Hi intervindran: Juli Capilla, autor del llibre, i Lluís Fornés.

Serà a les 20:00, a la Llibreria Ambra de Gandia (Av. d'Alacant, 12)
Ens agradaria molt comptar amb la vostra companyia

Presentació d'Aimia a Alacant

Ahir vam presentar Aimia a Alacant, a la llibreria 80 Mundos. Ja hi vaig estar, ara fa aproximadament un any i mig, per presentar L’home de Melbourne. 80 Mundos és una molt bona llibreria, d’aquelles en què el llibreter s’implica fins a la medul·la i treballa amb els clients amb la perspectiva de considerar-los, abans de tot, lectors, no únicament compradors –al capdavall, si treballes bé, si atens la gent amb amabilitat i cortesia, acabaran comprant-te llibres, n’estic segur. No debades, 80 Mundos ha rebut bastants premis de l’Estat en reconeixement a la seua tasca de difusió de la cultura. En aquesta llibreria situada al bell cor de la ciutat d’Alacant es fan un munt d’actes culturals i de presentació de llibres. I, de llibres en català, n’estan molt ben servits, molt millor que en moltes llibreries de València –per no parlar de les grans superfícies comercials.
A la presentació, hi van vindre unes vint persones, a les quals vaig agrair la seua assistència. Entre el púbic assistent, hi havia alguns familiars (que m’estime molt) i amics. Hi havia Lluís Alpera, Enric Balaguer i Ximo Espinós, de la Universitat d’Alacant, i vaig conèixer personalment Emili Rodríguez-Bernabeu, amb el qual havia parlat alguna vegada per raons literàries, i l’editor d’Aguaclara, Luis Bonmatí, i altres persones que no coneixia. Ximo em va fer una presentació molt acurada, fruit d’una lectura perspicaç i atenta, que només es pot confeccionar a partir d’un coneixement profund de la història de la nostra tradició i teoria literàries. Després, vam anar a sopar Ximo, Enric i jo, a un restaurant molt acollidor, retolat en valencià, El Mercat, i vam petar la xerrada. La conversa va ser plàcida, malgrat que –inevitablement– vam pelar tant com vam poder –i es mereixen– la classe política autòctona. M’aclaparen l’amabilitat, la generositat, la saviesa i, sobretot, la humilitat de l’Enric i del Ximo. Els vora tres anys que vaig fer de professor associat a la UA van ser ben profitosos. Vaig aprendre molt dels companys –i també dels alumnes–, i vaig fer-hi bones amistats. Al final, això és el que realment importa de qualsevol activitat en què, per sort, has de compartir, en què has de fer una mica de vida social. El pòsit positiu –i fins i tot el negatiu– que deixen les relacions ens humanitza. A la conversa també hi va haver espai per a parlar sobre literatura. Potser no hi ha gaires lectors de llibres en català al País Valencià; d’autors, però, no ens en falten, i n’hi ha, cal dir-ho, de molt bona qualitat, perfectament homologables als autors de qualsevol literatura occidental contemporània (jo sóc optimista de mena, què hi farem!). Continuar, persistir, resistir, si cal, és el nostre deure, i la nostra il·lusió. I, en qualsevol cas, a aquestes alçades ja no hi podem renunciar, a la literatura en català; ni tampoc no ens dóna la gana. Ni que el silenci i la soledat siga, ben sovint, el nostre company de viatge.

Soliloqui

Aquest silenci, amor inconfessable
que proclame en irredempta sordesa,
monòleg solitari, solitud indòmita,
dolorós soliloqui en la fosca,
closca o poema en si mateix tancat.
Aquesta llum que m’empeny des de dins
del ventre com un furó que et busca,
que en regira o destil·la l’aroma
quan dorms, quan vetles, quan somnies.
Aquesta dèria o bogeria impròpies
que alça l’estrep de sobte i entrelluca,
mira a favor de la teua esplendor.
Aquest amor és dentegada, suc,
mos, geniva, mugró, carícia líbia
labial, suor, volum o silueta
que enalteix el món i l’extasia.
Aquest devessall esbojarrat d’argent
mercuri o metal·lúrgia que il·lumina,
vessa la densitat contra l’oxigen.
Aquest constant anar i venir de l’ombra
del meu tos al teu cos intangible
surant amb les paraules pel poema,
sense tocar-te, a penes sense veure’t,
té una distància, un nom, un lloc, l’empremta
de l’amor que et dic i em calle alhora
perquè és indicible, forassenyat,
bellesa noble o impúdica luxúria,
–oh folla amor, oh fina amor!–
aquest silenci, amor inconfessable.

Aimia, Aguaclara, Alacant, 2008
(Premi Tardor de Poesia de Castelló de la Plana)