Hacia rutas salvajes (Into the wild) és la darrera pel·lícula de Sean Penn. Basada en fets reals, el film retrata les aventures de Christopher McCandless, un jove nord-americà de vint-i-quatre anys que va marxar tot sol a viure a Alaska. Seguint el llibre de Jon Krakauer, Hacia rutas salvajes, la pel·lícula conta les peripècies que va viure Christopher durant vora dos anys de viatge erràtic, un periple que el va dur a recórrer la part més salvatge de la costa oest nord-americana i que el va portar finalment a Alaska. Una fugida o una recerca envers la llibertat, en una edat en què tot és possible i impossible alhora, perquè les coses s'amiden amb una exigència mil·limètrica i els diagnòstics són severs, incontestables i relatius ensems, plens de contradiccions. Una època fascinant en què els ulls miren encara amb una frescor que, amb el pas del temps, perdem o minimitzem per tal de sobreviure. El jove Chris va sentir aquesta pruïja vitalista, aquest deler de viure, aquesta ànsia, i "va pagar" la seua autenticitat, el seu afany, amb la mort. És aquest el seu fracàs i el seu triomf a un temps. Perquè potser sabia que després de la seua "aventura" l'esperava -o pensava que l'esperava- una existència vulgar o, a tot estitar, anodina, convencional. M'ha trasbalsat aquesta pel·lícula i m'ha fet descobrir que potser una bona manera de superar els límits i les cotilles a què la societat ens sotmet és d'adaptar-s'hi de la millor manera: entrant sempre per la porta del darrere de la tenda per aprofitar-se dels tresors que ens brinda la rebotiga. No se m'acut una manera millor de burlar les crosses i de caminar sobre les aigües, de córrer sentint com l'aire ens impulsa lleument, en un breu instant fugaç que -per contrast- ens sap a glòria. Que ens autoengayem en l'intent ja no deu importar gaire si l'enganyifa ens serveix no només per sobreviure sinó, sobretot, per viure amb la mateixa intesitat amb què Chris va sentir cada segon de la seua curta però intensa existència, la del jove que mira amb els ulls ben oberts, a través de la finestra, i sent com se li esmuny, a poc a poc, plàcidament, el darrer pàlpit de vida.
dimarts, 25 de març del 2008
Ànsies de llibertat
Hacia rutas salvajes (Into the wild) és la darrera pel·lícula de Sean Penn. Basada en fets reals, el film retrata les aventures de Christopher McCandless, un jove nord-americà de vint-i-quatre anys que va marxar tot sol a viure a Alaska. Seguint el llibre de Jon Krakauer, Hacia rutas salvajes, la pel·lícula conta les peripècies que va viure Christopher durant vora dos anys de viatge erràtic, un periple que el va dur a recórrer la part més salvatge de la costa oest nord-americana i que el va portar finalment a Alaska. Una fugida o una recerca envers la llibertat, en una edat en què tot és possible i impossible alhora, perquè les coses s'amiden amb una exigència mil·limètrica i els diagnòstics són severs, incontestables i relatius ensems, plens de contradiccions. Una època fascinant en què els ulls miren encara amb una frescor que, amb el pas del temps, perdem o minimitzem per tal de sobreviure. El jove Chris va sentir aquesta pruïja vitalista, aquest deler de viure, aquesta ànsia, i "va pagar" la seua autenticitat, el seu afany, amb la mort. És aquest el seu fracàs i el seu triomf a un temps. Perquè potser sabia que després de la seua "aventura" l'esperava -o pensava que l'esperava- una existència vulgar o, a tot estitar, anodina, convencional. M'ha trasbalsat aquesta pel·lícula i m'ha fet descobrir que potser una bona manera de superar els límits i les cotilles a què la societat ens sotmet és d'adaptar-s'hi de la millor manera: entrant sempre per la porta del darrere de la tenda per aprofitar-se dels tresors que ens brinda la rebotiga. No se m'acut una manera millor de burlar les crosses i de caminar sobre les aigües, de córrer sentint com l'aire ens impulsa lleument, en un breu instant fugaç que -per contrast- ens sap a glòria. Que ens autoengayem en l'intent ja no deu importar gaire si l'enganyifa ens serveix no només per sobreviure sinó, sobretot, per viure amb la mateixa intesitat amb què Chris va sentir cada segon de la seua curta però intensa existència, la del jove que mira amb els ulls ben oberts, a través de la finestra, i sent com se li esmuny, a poc a poc, plàcidament, el darrer pàlpit de vida.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Eixe llarg caminar cap al destí tan ben representat en poema de Kavafis del viatge cap a Ítaca és sense dubte un dels temes universals que capfica a la condició humana.
Em sembla que aquesta pel·lícula també m'agradarà pel tema, per l'argument i pel final. Realment és necessari ser valent per emprendre el viatge, però les intenses experiències que vas recollint sempre seran teues, el que has viscut mai ho podràs perdre...
Però, si difícil és emprendre un viatge crec que és més complicat tornar a una existència anodina i vulgar. Eixa por a arribar al destí és també molt pròpia pròpia de la condició humana, el fet saber que ja està to fet, que ja has arribat a Ítaca és una sensació de buidor, és l'angoixa "morir en vida".
Publica un comentari a l'entrada