Tres, tres, tres, tres

Es veu que el 3 és el número que m’ha d’acompanyar aquest estiu. He quedat el 3r en 4 campionats. A Villalonga, amb Voro; a Bellreguard, amb Sanfélix; i a Oliva i a Benirredrà, amb el meu cunyat Jorge. Sens dubte, el campionat més emocionant ha estat el 16 hores de Benirredrà. I ho ha estat per moltes raons. Ja em va passar l’any passat. M’hi havia apuntat amb David Navas, de Palmera. Vam guanyar la primera partida; a la segona, però, es va lesionar: un esquinç. I el va substituir Raül, un xic ben peculiar de Gandia. Vam donar la sorpresa. Jo vaig jugar de punter. A mitjan campionat em vaig lesionar de la monyica esquerra: no podia ni agafar la raqueta. Així que vaig jugar un parell de patides amb l’esquerra, que faig servir sovint, perquè sóc mig esquerrà. Les dues darreres partides, la semifinal i la final, em vaig recuperar (no sé com) i quasi quasi guanyem!!! Contra Milka i Sergio, que juguen a divisió d’honor. Vam perdre per dos punts, després d’anar tota la partida guanyant...

Enguany ha estat també èpic, tot i que no hem arribat a la final. Per un punt! Una partida extraordinària contra Enrique i Luis, de Palmera, dos xicons batalladors. Enrique enguany ha quedat el número 1 en el rànquing. Són molt bons. Una partida increïble de semifinal contra ells. De poder a poder. Guanyàvem 18 -10. Però ens van fer un parcial de 8 a 0 i ens van empatar. En eixos moments jugava Jorge darrere. Li he demanat de canviar. Vam poder aguantar una miqueta, però al final ens guanyaven 26 – 29. En un rampell d’orgull irracional vam mantindre l’alè, fins al final. Jo ja no sentia res. Jo ja no pensava en res. El món es reduïa a tres parets i una pilota que anava i tornava cap a nosaltres sota un sol de justícia. Un dels punts va durar 10 minuts. Ningú no fallava. Vam empatar a 29!! I al darrer moment, quan pareixia que la balança es bescantaria en favor nostre, Jorge, en un punt d’inspiració i de genialitat (com tants que n’ha tingut en aquest campionat), va tirar la pilota al límit de la llanda, però amb la mala sort que va sonar lleument, de manera imperceptible, fins al punt que quasi ningú va sentir el so de la ratlla. La jugada, però, estava molt ben feta. De vegades, te l’has de jugar, i en pau. Passar o no passar a la final era ja una qüestió de sort. Ha estat com una altra final, al remat. Fins al punt que tots quatre ens vam abraçar com a bons companyons, amb els aplaudiments agraïts del públic, reconeixent-nos vencedors, feliços per haver disputat una partidassa. Una parida que recordarem a l’hivern, i encara més enllà. Absolutament inoblidable. El de Benirredrà és un 16 hores intenssísim. Si vas passant eliminatòries, puja l’emoció. El cansament se t’apodera i les darreres partides les jugues diumenge de matí, quan sents que el sol et mossega els budells i la suor et regalla per tot arreu. I sense dormir ni una hora ni mitja ni cap. Èpica pura. Enguany Milka i Sergio han estat, una altra vegada, els guanyadors, ben merescudament.