dimarts, 10 de març del 2009

Alcàntera del Xúquer - La Font d'en Carròs

Diumenge de matí vam jugar contra Alcàntera del Xúquer. Enguany, han renovat l’equip. Una colla de jovenets ben forts i adotzenats a l’Escola de Frontennis del poble. Perquè Alcàntera té una escola que els ha proveït ja de molts jugadors –una quarantena, segons em va dir el delegat– i tres equips en competició: a divisió d’honor, a primera i a tercera: ausaes... Poca broma. I, mentrestant, nosaltres, de l’Ajuntament de la Font, només en rebem una quantitat mísera anual: 300 eurets. No tenim ni per a pilotes. Què hi farem... I, clar, tot això influeix en la marxa de l’equip. Davant la passivitat del nostre Ajuntament, la jovenalla fontera es passa al pàdel (un esport ben lleig, per al meu gust, la veritat: és del tot insuportable aquesta pala caçapapallones que fa un ploof fastigós quan la pilota, tova, hi rebota). Bé. Diumenge vam perdre 2-1. En la primera partida, Vidal va estar del tot desencertat. Pobret. És el primer any i, damunt, ara s’ha posat a festejar. I, com que ha de bufar dissabte i complir com un cavaller, diumenge... no rendeix. Aiiiii...! Raül no li va poder ajudar gens, i això que darrerament s’ha centrat i dosifica la seua força molt encertadament. Els altres no van tindre massa problemes a guanyar-los.
A Gabi i a Vicent els va tocar la millor parella. Gabi va aguantar molt bé, però el saguer riberenc no en fallava cap, i Vicent Tortosa va intentar ajudar-lo infructuosament. Se’n va jugar massa, potser, i no hi van entrar. A la tercera partida, a Emili i a mi ens va tocar lidiar amb dos braus jovenets. Vaig fer els tempteigs en l’entrenament, tot i que això de vegades enganya. Aquesta volta, però, vaig endevinar que podia fer-me amb ell. El punter, però, era ben sagaç. Vaig centrar la partida contra el de darrere, i li vaig demanar a Emili que no arriscara gens. Amb aquesta estratègia, Emili i jo no vam deixar d’anar per davant d’ells, sempre a curta distància, però, sense distanciar-nos-en massa. De vegades, ells pegaven un estironet, però sense abastar-nos. En un moment donat, però, van bescanviar les posicions i ho vaig notar, perquè anaven a per mi, i ens van empatar: a vint-i-pocs, crec recordar. Hi vaig persistir, però, i, a la fi, fregant el temps reglamentari (només en vam sobrar 32 segons, de l’hora establerta), ens en vam distanciar definitivament. Resultat: 25-30 al nostre favor. Ha estat una partida extraordinària. M’he divertit d’allò més. He corregut com un esperitat i m’he fet quatre rascades tirant-me a terra, però hem guanyat. I ara tinc foc als morros i tot, de la calorà que vaig agarrar. La concentració i la persistència han estat la clau de la victòria. Emili m’haurà de perdonar els quatre crits que li he pegat. Ho lamente de veres.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

VINGA QUE'L CURS ACABA I COMENSA L'ESTIU. ELS ENTRENAMENTS SON LA SAL DE LA PARTIDA

Anònim ha dit...

VINGA QUE CURS ACABA I COMENSA L'ESTIU. ELS ENTRENAMENTS SON LA SAL DE LA PARTIDA