La Font, 2 - Anna, 1

Bon resultat ahir contra els líders: 2-1. Les victòries, però, van ser molt treballades i ajustades. En la primera contesa, Gabi i Tortosa van guanyar 30-23. La partida va començar molt malament, amb un Gabi nerviós i insegur. El nostre saguer es va posar les piles una miqueta i després la cosa va anar més rodada. Els Carlos sí que ens van fer patir de valent. Tota la partida per darrere. C. Margarit en va fer de molt bones, però també en va pifiar algunes d'imperdonables. Al final, amb un C. Murillo molt regular i correcte, van empatar a 28. Dos puntets més, i partida a la butxaca. Finalment, Xacal i jo vam perdre 20-30. Sincerament, eren la parella més bona. No debades, el punter va quedar el primer en el rànquing l'any passat, i el rest era molt molt segur. Xacal no va poder fer res, tot i que va jugar al límit. I jo tampoc. Quedaven deu minuts i anàvem cinc punts per baix. Ens l'havíem de jugar. Ho vaig intentar. Vaig encertar el primer mat, però els altres intents van acabar fora de la pista -o vaig ser jo que estava fora també. No hi havia res a fer. Mala sort. De tota manera, molt bon resultat ahir contra els líders.

La Font, 2 - Tenis Carlet B, 1

Ahir, tres bones partides també. En la primera, derrota de Javi i Emili, per 24-30. Tots dos estaven una miqueta fluixos. Javi perquè arrastra una lesió a l'esquena, i es nota que no juga còmode. I Emili perquè ha estat malalt darrerament, i no ha entrenat... En la segona partida, Carlos Margarit i Carlos Murillo van resoldre de manera efectiva la partida. Amb les braçades del zurdo Margarit i l'encert de Carlos amb el revès a dos mans en va haver prou per guanyar un partit davant d'una parella que jugava molt bé: 30-22. En l'última partida, Xacal i jo vam poder guanyar 30-23 a una parella molt bona. Potser la millor que va presentar ahir de vesprada el Tenis Carlet. El saguero, sobretot, tenia una potència amb la dreta molt notable. Llançava la pilota rasa, arran de la línia. Me'n va fer alguna, de fet; però també en va fallar unes quantes. Quan em vaig col·locar bé en la pista ja li va ser més difícil superar-me. Vaig mirar també d'apretar en el traure, amb cert èxit: 3 o 4 punts directes i uns quants més en què la pilota la tornaven molleta... El veritable protagonista de la vesprada-nit va ser Xacal. Impecable. últimament està molt fort. I, sobretot, aguanta molt bé les partides, físicament i mentalment. Ahir va fer tot un recital de força i resistència. Ens entenem bé, els dos. Jo li vaig agafar alguna pilota que no era meua, però clar, dins de la partida la sang em bull i no puc estar-me d'intervindre en el joc. Intentaré, però, no agafar les que no són meues. Tret d'això, Xacal i jo estem llançats i ens entenem de meravella. I, sobretot, ens ho passem bé. Enguany, estem disfrutant d'allò més tots els de l'equip.

Alginet, 2 - La Font, 1

Ahir, tres partidasses a Alginet, quasi fregant l'hora. Vam quedar 2-1. Vam perdre dues partides a 29. Emocionantíssim! La sort, però, no ens acompanya. Amb les dues partides perdudes d'ahir ja van tres que perdem a 29 punts, en l'últim instant. Si les haguérem guanyat, ara aniríem els primers. Quina llàstima. Ja en vam perdre una així en la primera jornada, Xacal i jo. Ahir, Sergio i Tortosa, en la primera partida, i els Carlos: Murillo i Margarit, van tastar la fel de la derrota de la mateixa manera. Sort que Xacal i jo vam poder guanyar, 30-24, però el resultat no reflecteix la igualtat de la partida. La gent d'Alginet té una gran equip. No entenem com és que no estan més amunt en la classificació. En fi, continuarem bregant per traure més punts en les pròximes jornades.

A Castellonet de la Conquesta

Dissabte vam anar a Castellonet. De vegades, ens telefonen uns amics que hi juguen els dissabtes: Rafa, de Gandia; Toni, d’Ador; Rubén, d’Almoines, Andrés, del mateix Castellonet, els amics de l'equip de la Font... És un dels pobles més menuts de la comarca de la Safor. Compta amb a penes un centenar d’habitants i tenen un dels millors frontons de la comarca! Sobta això: un poblet tan menut i amb un frontó que dóna gust, fet de taulells de terrasso. Té un punt de màgia anar a jugar a Castellonet. Hi ha un silenci total que contrasta amb les nostres pilotades, com espurnes pautades de vida, d’energia, de ràbia contra el silenci d’una mort que, no sé per què, es fa més present en aquell indret amagat, entre muntanyes. Llavors, et vénen ganes de ser immortal per poder passar-hi hores i hores, entre les tres parets del frontó. I, d’alguna manera, ho som quan hi juguem, a Castellonet. No pensem en res. Només en cada pilotada, en cada colp de braó, en cada alenada, en casa esprint... Fa goig anar a Castellonet a jugar al frontó amb els amics de sempre, amb els esperits de mai.

Miramar, 1 - La Font, 2

1-2 al nostre favor, a Miramar. I encara gràcies, perquè teníem l'equip sota mínims. Entre lesionats, batejos i Gabi parint (la dona, clar, Rosa: enhorabona!) el cas és que no érem prou. Vam haver de cridar a Tortosa a última hora, que va jugar mig lesionat. Emili i jo no vam tindre problema. Vaig jugar de saguer, perquè no en teníem més, i Emili de punter, que va fer una extraordinària partida: fins i tot va haver-hi moments que jo no tocava bola: Emili treia i els altres erraven. I així fins a quedar 30-9 al nostre favor. La segona, amb Javi i Tortosa com a parella inèdita, la vam perdre, davant d'una parella de joves molt ferma, que s'entenien molt bé. El de darrere ho tornava tot, i el punter apretava de valent. Llàstima, perquè els nostres van començar molt bé, però a poc a poc es van desinflar una miqueta, davant la seguretat i l'enteresa dels contrincants. Al final, derrota per 24-30. L'última partida la van guanyar Quique i Sergio, també per 30-24, però al nostre favor. No la vaig poder vore perquè me'n vaig haver d'anar. Però me n'alegre molt per ells. Quique s'estrena enguany en la lliga, i això li donarà ànims, també a Sergio.

PS Vaig tornar a vore els de Miramar, companys meus de la temporada passada, que van ser extremadament amables amb mi. Els vaig regalar un exemplar de Raspall. Espere que els agrade. Bona sort! S'ho mereixen.

Miguel, de Petrer, campió individual

Diumenge passat vaig anar amb el meu fill, Jordi, i l'amic Josep À. Mas a Montcada. S'hi disputava la final del "XXV Campionat Individual d'Escala i Corda. Trofeu President de la Generalitat Valenciana" (el Molt Honorable, però, no hi era, com sempre...). Abans de la partida que havien de disputar Miguel, de Petrer, i Soro III, de Massamagrell, es van lliurar alguns premis als que han estat grans campions d'aquesta modalitat durant els vint-i-cinc anys del trofeu: Genovés, Sarasol, Grau, Àlvaro... La partida no va estar gens disputada. El del Vinalopó no va deixar respirar al de l'Horta Nord. Amb un poder de concentració i una pegada segura, Miguel va saber buscar-li el punt més dèbil al Soro. A aquest li va faltar concentració, va cometre erros inaudits i en cap moment es va veure que podria remuntar la partida. Es va desmoralitzar i la va deixar perdre com qui deixa passar l'aigua per la séquia, a pesar que la d'enguany era una oportunitat quasi única de fer-se amb el trofeu, tenint en compte que Àlvaro i Genovés II no hi eren. El resultat ho diu tot: 60-30 per a Miguel, que va fer feliç als aficionats de Petrer que es van desplaçar a Montcada. No hi havia estat, a la Ciutat de la Pilota. Tot i que encara no està acabada, m'ha fet molt bona impressió.

La Font, 3 - La Pobla, 0

Dissabte, nova victòria dels de la Font, esta vegada per 3 – 0, contra els amics de la Pobla del Duc. En la primera partida, Gabi i Vicent es van mostrar molt segurs. El nostre saguero d'Oliva no va fallar pràcticament res i fins i tot es va permetre de fer algun doble de molt bella factura. I Vicent va estar implacable, amb alguna filigrana que va despertar l’admiració i els aplaudiments del públic, i pilotades arran de ratlla incontestables. En la segona partida, Xacal i Juli es van imposar amb relativa facilitat a Melchor i el seu punter. El zurdo de la Pobla fa feredat, però els seus intents per col•locar pilotades davant (dobles parets i a la línia) van ser contrarestats amb seguretat pel veterano Juli, quan no es van estavellar a terra o se’n van eixir de la pista. I Xacal, es va mostrar molt segur, retornant pilotes increïbles. En la tercera partida els Carlos (Murillo i Margarit) no van tindre massa problemes per resoldre el seu compromís. Tots dos fan molt bona parella. Amb aquest resultat, el balanç és bastant positiu per als “cabuts” de la Font, després de la tercera jornada, tot situant-se en un còmode tercer lloc a la taula de 3a divisió B.

Ja tinc el meu darrer llibre de poemes, Raspall, amb el qual vaig tindre la sort de guanyar el Premi Ciutat de València Roís de Corella de Poesia, en l’edició de 2009.
Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis, però d’una altra manera. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa i de la joventut, amb un protagonisme especial donat a la pilota valenciana i al frontó que juguen o fan d'al•legoria vital, existencial, identitària, tel•lúrica, gairebé mítica del poble valencià. “Raspall”, el poema que dóna nom al recull, és una mena de cantata cívica en què, a partir de la metàfora o al•legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa, patriòtica i reivindicativa del País Valencià. El llibre és també un tribut a la comarca de la Safor i al poble on visc ara, la Font d’en Carròs. A ells els he dedicat el poemari, també a la gent del poble de Pedralba, on vaig viure molts anys, als meus amics saforencs del frontó, especialment els de la Font, però també els de Villalonga, Oliva, Miramar, Benirredrà... i a tots els valencians.
Raspall inclou algunes fotos de pilotaris valencians mítics, com ara el Genovés, Àlvaro, Waldo... És un homenatge a un esport que representa, en més d’un sentit, el bo i millor del poble valencià.
Espere, de tot cor, que el poemari siga del vostre gust.

A la foto, una partida de galotxa al carrer, a l'Orxa, als anys 80. El jugador que hi apareix és el Genovés. Foto de Enrique Bonet - Museu de la Pilota del Genovés.

Heus ací un fragment del poema "Raspall":

Va de bo, cavallers! La jugada és feta.
Els hòmens fan travesses: la dignitat s’hi juguen,
fins i tot l’elegància; n’hi ha que ho perden tot...
Escalfen blaus i rojos, a l’espera del joc
que la Vida esperona. Hi ha alegria a la llotja.
El públic, expectant, ompli de gom a gom
les grades del trinquet Pelayo de València,
el Zurdo de Gandia; els de Benissa, Murla, Dénia,
Orba, Teulada, Xàbia, Bellreguard, Genovés,
Llíria, Sagunt, el Campello, Vila-real...
La vesprada és tèbia com una jove trèmula,
idèntica a la pell suau de les bresquilles.
El ritme és de vertigen, absolut, antiquíssim:
ningú no gosaria xifrar l’indesxifrable,
un temps indescriptible, de mal•leables somnis.

Juguen tres de la Pobla contra tres de la Vall...
Faixa. Escala i corda. Jeu de paume. Va de bo!
Encaixades de mans, intercanvi d’obsequis.
L’home bo assenyala el jugador del dau
a punt per fer el traure, en sentir el senyal.
Ja llisca la pilota per damunt de la línia,
ja hi van les mirades del públic congregat
–que es grata la impaciència, s’escura les butxaques–
darrere la pilota, amb els ulls a l’aguait,
esperant el val net, desitjosos del joc,
la partida perfecta; si pot ser, sabatera.
Els peus dels contrincants s’esvaren per la canxa,
cerquen colps malabars, s’arrosseguen per terra
per tal de fer el quinze, per guanyar les apostes.
(Al bar hi ha tramussos, pipes, cacaus, refrescos,
cassalla, rebentats, canariets, combinats,
pudor a resclosit: s’hi ensumen caliquenyos
provinents de Bolbaite, Antella, Sumacàrcer...
Hi ha res que no canvia. Hi ha capteniments
que es succeeixen gràcils, com els cicles del temps:
cada estació té un ritme, les seues cerimònies,
prerrogatives dúctils que ens són imprescindibles.)

Comença la lliga de frontenis!

Ahir va començar la lliga. Enguany, amb novetats, pel que fa a la distribució de divisions a la delegació de València. Ara hi ha dos grups de 3a, i dos de 2a. La Font està en 3a B. Hi ha molts equips nous, que no coneixem i això ens obligarà a desplaçar-nos una miqueta més lluny. Com a contrapartida, l’al•licient de jugar i de conèixer equips i gent diferents.
Ahir vam jugar fora de casa, a Almoines, un poble amb un frontó difícil, casolà, molt baixet, la qual cosa fa difícil la pràctica del frontenis, sobretot per als saguers. Vam guanyar 1-2, finalment. Gabi i Emili no van tindre rival, liquidant la partida quasi sense suar per 30-10. Carlos & Carlos ja van haver de suar molt més contra Saoret i el seu company, però vam obtindre la victòria. Xacal i Juli sí que van haver de bregar a muntó en una partida trepidant, emocionant, enfrontant-se amb dos xics molt joves que prometen. El resultat ho diu tot: 30-29. Vam perdre, mala sort. Sobretot perquè anàvem guanyant 29-25! Mala sort, Xacal, no patisques! La pròxima, la guanyem. Amunt la Font!

El 24 h d'Oliva

Enguany, i com tots els estius des de fa cinc edicions, hem participat en el 24 h de frontenis d’Oliva. És un dels campionats més emocionants de la comarca. Una fita enmig de l’estiu que, després, em porta molt bons records durant tot l’any. És un campionat especial perquè està molt ben organitzat. Hi participen sempre 30 parelles, és a dir, 60 persones (!) gaudint d’una pràctica tan noble i emocionant com és la del frontenis. I, a més, hi guanyen tots perquè des del primer fins a l’últim classificat tenen premi. És una festa de l’esport, de l’amistat, una alegria. Hi ha paelles a mitja nit i torraes de carn; meló d’Alger i aigua, pernil, pastissets i dolços, etc., per als participants, reconstituents que ens permeten de continuar la intensa competició que té lloc a Oliva entre el dissabte de vesprada i el diumenge a la nit. La gent del Club de Tenis d’Oliva és sensacional, i molt generosa. Recapten regals i obsequis de les cases i les empreses de la localitat per a donar-nos-els, als esportistes. És un esclat de felicitat i un cant d’exaltació de l’esport.

Crònica del campionat
Escric encara en calent, a poques hores de la competició, amb els músculs encara ressentits i el cansament del cos, però amb la satisfacció del qui s’ho ha passat d’allò més bé. Més encara, infinitament bé!
Des de fa tres anys ens hi apuntem el meu cunyat Jorge i jo (en la 1a i 2a edicions ho vaig fer amb Fernando Tur i Vicent Tortosa). En la primera partida d'enguany, entropessem contra Joanet, d’Oliva, i Mikel: 14-16 a favor dels d’Oliva. En la primera fase les partides són a 21 i a 20 minuts. No vam tindre temps per a la remuntada. Jo vaig jugar darrere i es van fer amb mi. Així que calia guanyar les tres partides restants i per pallissa, si volíem arribar a quarts, perquè dels sis grups del campionat només passen a la ronda següent els primers de cada grup i els dos millors segons. Vàrem acomplir amb escreix la nostra escomesa. I a quarts! La combinació prevista ens obligava a tornar a enfrontar-nos a Joanet i a Mikel (contra Joanet vaig jugar també en la final de la Pobla del Duc, amb David Català). Vàrem canviar d’estratègia. Jorge, darrere, i jo, davant. Resultat: 20-16 al nostre favor apurant la mitja hora estipulada. Bien! A semifinals! Ens tornàvem a enfrontar a Bernardo i a Tercero, la parella que ens va guanyar l’any passat, també en semifinals, i que va resultar ser la vencedora de l’edició de 2009. Vam anar darrere tota la partida. A falta de 4 minuts demanen un temps mort. Perdíem 11-19. Ja no hi havia temps. Ens l’havíem de jugar. Era l’única opció ja, una opció impossible, llunyana, inabastable. Reprenem el joc amb la decisió d’anar a matar (la pilota, s’entén). Ja no hi podíem perdre res. I comença la història. Comencem a matar, Jorge i jo, i ixen tots els mates. En un moment donat, em veig per l’aire, caent de cul i, com en una imatge ralentitzada, veig la pilota que va a parar arran de llanda. Increïble! Ha entrat! Jorge apura també les seues opcions. I la ratlla, i la xapa –que no sona!– esdevenen els nostres millors aliats. Les dones, la família, els amics, el públic es posa en gran part a favor de nosaltres, que som visiblement els més dèbils (sol passar que la gent es posa de costat dels que perden). Vibren perquè allò va de tiro: 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18! Queden 30 segons i anem 18-19! Perdem encara. Queden 10 segons! No hi ha temps! Trac ràpidament. Un altre mate i, zas, empatem! Últim punt. Intercanviem uns quants colps. Llance una pilotada que es pega a la paret. Fa un bot inesperat i Bernardo l’erra. Hem guanyat!!!! Però jo no me n’adone. Jorge em felicita, exultant. I jo no m’he enterat. Em pense que encara queda un punt. Ha anat tot tan ràpid... Estic perplex, bocabadat, ple de felicitat, atordit, marejat, bufat de tanta pilotada. Hem guanyat! Hem fet 9 punts seguits en quatre minuts! Una gran remuntada. Mai de la vida ens havia passat això, ni a Jorge ni a mi. Hem tingut molta sort. Ho teníem tot perdut. Ens l’hem jugada i ens ha eixit bé. Passem a la final! Bernardo i Tercero ho han fet molt bé i han sabut encaixar el colp. Pura esportivitat. Són molt bona gent.

La final
Juguem contra David Català i Manolo Marco. Som molt amics. Fa gràcia perquè arribem a la final precisament els que hem passat a quarts com a millors segons. Hem superat els quarts i la semifinal, ells i nosaltres. Ara ja ens dóna igual qui guanye. Tot queda entre amics. Però els quatre volem guanyar. Això és una competició. Anem a per totes. Un estira i arronsa que fa ballar el marcador en un i altre sentit, alternativament a favor d’ells o de nosaltres, a dos punts d’avantatge com a màxim en cada ocasió. Colps forts. Manolo i jo entropessem moltes voltes. Tenim un joc paregut i no volem perdre la posició. Estem molt junts, vigilant les pilotades de David i Jorge, a l’aguait d’un mate inesperat, d'una pilota extraviada que pot anar a parar davant. Cal estar-hi atents. Les cames juguen molt en els punters: amunt i avall buscant la millor posició. Vaig per terra unes quantes vegades. Em pele els genolls. Algunes ferides queden en carn viva. No les sent. No sent el dolor ni el cansament. El cervell d'encarrega d'ajornar el dolor. Ja hi haurà temps per a això. Els músculs protesten, però no en fem cas. Estem extenuats. Es ralentitza el joc. Empatem a 23. Finalment, Jorge i jo perdem 24-27. Acaba la partida. Hem consumit el temps. Ens abracem com a bons companyons. La gent aplaudeix. Ens ho hem passat molt bé. David Català i Manolo Marco han demostrat ser uns gran campions. Guanyadors a Villalonga i a Oliva, enguany. I David i jo també a la Pobla del Duc. David ha demostrat ser un dels millors jugadors de la comarca, ara com ara, amb tres torneigs guanyats. I Manolo, també. Són dos grans campions i uns excel•lents amics. Ens ho hem passat molt bé enguany, Jorge i jo. El triomf a la semifinal ens ha sabut a glòria, a gran victòria. Un triomf èpic. Jorge se n'ha eixit, i jo crec que també. Hem anat més enllà de les nostres possibilitats. Un dia memorable, inoblidable. Fins l’any vinent!

Vull expressar ací la meua gratitud infinita a la gent d’Oliva, especialment a Fernando Mas, i al seu fill Jordi, que m’han donat suport en tot el campionat. Una abraçada!

Foto: d'esquerra a dreta, Jorge Dutor, Juli Capilla, Manolo Marco i David Català.

Campions a la Pobla del Duc!

Aquest cap de setmana hem disputat un 24 hores a la Pobla del Duc (Vall d’Albaida). I hem quedat primers David Català i jo. Hi hem participat tres parelles de la Font. A més de nosaltres, també hi havia Emili i Javier, que han quedat quarts (molt bé!), i Ximo i Sergio, que van arribar a quarts de final. Felicitats a totes dues parelles. Ha estat un campionat magnífic. Hem disputat un total de cinc partides de gran nivell. David ha estat impressionant. Amb la seua força, la tècnica i la paciència que ha adquirit a l’hora d’afrontar cada partida, es mostra ara com ara imbatible. Sap dosificar els ritmes en cada matx amb saviesa i estratègia. No han estat gens fàcils les partides. Hi havia molt bons jugadors i ens ho han posat molt costera amunt, la veritat. David i jo, però, hem anat a per totes de bon començament en cada partida, intentant atemorir els rivals amb un joc fort, directe, sense complexos, amb ambició de guanyadors, i ho hem aconseguit. Magnífiques les partides contra Toni Minyana i Isaias, i Jordi i Mario, en la primera fase; contra Sergio i Ximo, en quarts; i contra Pere i companyia, en la semifinal, i extraordinària i èpica contra Joan i Murillo, d’Oliva, en la final. Una final de poder a poder, de tu a tu. Joan només té dèsset anys i apunta maneres magnífiques. Serà un gran professional i, de fet, ja li han fet ofertes en equips de primera. La final no estava gens clara. Joan té una pegada segura i elegant. Fa l’efecte que no fallarà mai. I el company seu ha estat molt encertat. Vam anar durant tota la partida per darrere, a dos, tres i fins a quatre punts per baix. Però David va canviar d’estratègia i va començar a tornar-les amb delicadesa i a imprimir força quan tocava, trencant els ritmes, i això ha estat clau perquè Joan va començar a desesperar-se i a fer alguna errada insòlita. I jo les tornava i tornava mirant de cansar Joan. Vam empatar a 25. Tres punts més, i a punt de traure, vaig sentir de part de l’àrbitre: 28-25 a favor nostre. No m’ho creia. Per primera vegada, anàvem per davant. Vam arribar a 29-27 a favor i, dos pilotades de mala sort, i ens empaten a 29. Ja només quedava un punt. Jo tenia clar que no me la jugaria, i David també. I en el darrer instant, nyas, Joan se la juga, llança una pilotada rinxo ratlla i, quasi imperceptiblement, se sent la xapa. Clin! Campions! Una partida molt intel•ligent. Un campionat increïble. Hem gaudit d’allò més. Ens ho hem passat molt bé, tot i que no vam dormir la nit de divendres. En definitiva, un campionat sensacional, amb la bona gent de la Pobla del Duc com a organitzadors, i una dotzena de parelles de molt bon nivell. Un 24 hores inoblidable.

Ja tinc l’entrada per a la final del Bancaixa!

Divendres passat, Genovés II, Salva i Nacho (Benidorm) van aconseguir la victòria en la primera partida de la final del Circuit Bancaixa contra Pedro, Javi i Oñate (Alcàsser). El resultat, un clar 60-25.
El segon enfrontament de la final es disputarà el diumenge 14 de març al trinquet Pelayo de València. Jo ja tinc l’entrada, gràcies al meu amic Josep À. Mas, que m’ha introduït en el món de la pilota valenciana. Ens espera un esmorzarot abans de la partida i l’emoció de veure la final a la catedral de la pilota. Si l’equip de Genovés II torna a guanyar, aconseguirà el títol, però si ho fa el de Pedro, es forçarà un tercer encontre, previst a Llíria per al dia 21 de març. I no seria gens difícil, atesa la capacitat de resistència dels d'Alcàsser. Ja vorem.
D’altra banda, ahir l’equip d’Oliva de raspall de xiquets (Miguel Ángel, Joan i Jordi) van tornar a guanyar, aquesta vegada a casa contra un conjunt de Piles, que va jugar molt bé. Un partit disputadíssim que no es va resoldre sinó en l’últim joc. A falta de disputar-se un últim enfrontament de la primera ronda de la lliga comarcal, no n’han perdut cap. Enhorabona!

Semifinal del Circuit Bancaixa a Bellreguard

Anit vam poder veure una gran, disputadísima i emocionant semifinal del Bancaixa a Bellreguard. Una partidassa, d'aquelles que fan afició -i caixa. S'hi enfrontaven, per segona vegada, els equips de Massamagrell (Soro III, Solaz i Héctor II), de roig, i d'Alcàsser (Pedro, Javi i Oñate), de blau. Si els de Massamagrell guanyaven, passaven a la final. Però si ho feien els blaus, el semifinalista eixiria d'una tercera partida prevista per al dia 1 de març, a Benidorm...
La partida va estar molt renyida. Van començar molt forts i segurs els rojos, encapçalats per un Solaz robust que no en deixava passar una, que vigilava de prop el jove punter Héctor i li furtava pilotes a Soro III. De seguida, es van posar per davant, en dos o tres jocs. Els de blau, però, amb un Oñate "gat vell", que se les sap totes, no van deixar anar la partida i van aconseguir empatar a 30. Els rojos, però, en una altra mostra d'autoritat, es van posar una altra vegada per davant: 40-30. A partir d'ací la partida es va capgirar en favor dels blaus. Oñate continuava fent quinzes des de l'escala, a pilota parada (infal·lible en esta posició), Javi es va posar les piles i, tot serrant les dents a cada pilotada, posava l'esfera ben a prop de la muralla, lluny de les mans dels rojos, i no al centre de la pista, com havia fet fins al moment. I Pedro va recuperar la seguretat i ho tornava tot, quasi sempre de bragueta, la seua especialitat ofensiva, tallant corda. Els rojos, una miqueta desconcertats, i neguitosos per la remuntada de l'equip d'Alcàsser, van anar baixant el ritme, per bé que Soro III i el jove Héctor II aguantaven contra corrent. Solaz, però, visiblement cansat i psicològicament afonat, va baixar moltíssim el nivell i va acabar desnonat, fora de la partida, davant la impotència dels companys. Fins al punt que els rojos es van quedar estacats en 40 i els blaus van fer sis jocs seguits, i es van fer amb la victòria per 60-40. El finalista del Bancaixa d'escala i corda, doncs, s'haurà de conéixer el pròxim dilluns a Benidorm.

Abans de la partida, vaig sopar amb Josep À. Mas i una colla d'hòmens de Xaló aficionats a la pilota que es van desplaçar a posta a la Safor per veure la semifinal. Ensalades, calamars, rabo de bou, gelat, café... De categoria! Es respirava un ambient d'alegria i emoció per la pilota. Els caliquenyos creaven una atmosfera màgica, ancestral, intuïtiva. Hi havia familiars dels jugadors al bar, sopant, i velles figures de la pilota, com Genovés i Rovellet, i la que, van assegurar, era la nóvia de Pedro, un dels jugadors de l'equip d'Alcàsser, i que els hòmens van qualificar, amb elegància i admiració, com "una dona de bandera". Una nit magnífica de pilota valenciana!

Tavernes, 2 - Oliva, 5

Hui, nova victòria dels d'Oliva, contra Tavernes: 2 per 5. No havíem estat mai al trinquet d'aquesta localitat de la Valldigna. És un trinquet menut i fa molt de fred. Com que està una miqueta obert pels costats, i hui plovia, entrava la gelor, l'aire i l'aigua (hi havia alguna part de la pista banyada, perquè el trinquet fa goteres). Ens hem congelat. Però els nostres xiquets han guanyat! Amb Joan al capdavant de l'equip, i Jordi i Andrea al redós del major, l'equip d'Oliva ha jugat bé i ha aconseguit el triomf. No està gens malament: 4 partides, 4 victòries. A vore si ens poden mantindre així. El nostre entrenador, Xavi, en sap molt, de pilota. Hui ho ha demostrat bescanviant les posicions dels jugadors (resto, mitger i punter) conforme convenia. Fins al dissabte que ve.

Xeraco, 5 - Oliva, 25

Dissabte de matí vàrem anar a Xeraco. Nou enfrontament entre els equips d'Oliva i de Xeraco, amb victòria per a l'equip visitant. La veritat és que els olivers van ser molt superiors, d'ací el resultat contundent. I Jordi va jugar molt bé, amb ganes.

Per la meua part, dissabte de vesprada vaig debutar amb el Miramar, amb derrota: 24 - 30. Una partida molt renyida, però; vam tindre una miqueta de mala sort, Xuso i jo; perquè vàrem anar per davant durant molts trams del partit i vàrem jugar millor, si més no durant els primers 20 punts. Al final, tres pilotes seguides fallades i algun punt de sort per part dels contrincats ens van tirar per terra la partida. A vore si a la pròxima hi ha més sort...

Gran final de raspall a Xeraco

Els espectadors que han pogut assistir a la final de raspall, este diumenge, han disfrutat d’allò més. Es tornava a repetir la final de l’any passat, entre César i Moro (Rafelbunyol), rojos, i Lluïset i Roberto (Alzira), blaus. Magnífica partida. Molt disputada i, fins i tot, amb alguna xicoteta tensió en algun quinze, perquè no quedava clar que els jugadors l’havien donat, de tan frenètica i renyida com era la partida. Una partida on els quatre jugadors van haver d’esmerçar esforços fins a l’extenuació. El físic ha estat una de les claus de la partida. Alguns quinzes han estat increïbles. Lluïset i Roberto han demostrat la seua categoria. Moro ha patit una crisi a mitjan partida, però s’ha refet i ha començat a restar molt bé i a fer quinzes llançant-ne moltes a la galeria, amb una César molt tranquil i segur. L’emoció ha estat tan gran que, quan anaven 25 iguals, els jugadors s’han abraçat en senyal de bonhomia i esportivitat, felicitant-se per la gran final que estaven disputant i que bridaven al públic. Al remat, però, 25 a 30 a favor dels blaus. Roberto, del Palomar, de 40 anys, i Lluïset, de Beniarrés, de 41, han reeditat el títol que ja van guanyar l’any passat. Una final bonica de veres.

Club de Pilota d'Oliva

Hui dissabte, festa i quatre partides al Club de Pilota d'Oliva. Primer, els menuts, Miguel Ángel, Joan, Andrea i Jordi; després, les dones; i les dues darreres partides, els hòmens. Festa de germanor, doncs, per la pilota valenciana. I, per acabar-ho d'adobar, paella. Llàstima que Jordi no s'hi haja pogut quedar, perquè estava una miqueta malaltós.

L'Eliana manté les seues opcions en el Circuit Bancaixa

L'equip de l'Eliana, format per Álvaro, Canari i Héctor, manté opcions de classificació per a la segona fase del Circuit Bancaixa, després de guanyar a l'equip de Sagunt(León, Dani i Colau II) per 60-30. La partida va tindre lloc la nit de divendres passat a la població de Genovés. No era fàcil imposar-se als representants de Sagunt, ja que aquests partien com a favorits, atesa la campanya que estan fent en el Circuit, i també perquè almenys León jugava al seu poble.

Nova partida de Titín

Anit, nova partida a l’ETB entre Titín III i Eulate i González i Xala. Els primers, que anaven de roig, van començar molt insegurs, sobretot el jugador de Lizarra, Eulate, que va cometre molts erros no forçats. La parella González-Xala, en canvi, va començar molt bé, encertant tots els colps amb autoritat, davant la perplexitat d’un Titín poc inspirat en un principi. El riojano, però, es va anar posant a to, i va donar mostres de la seua veterania i astúcia a l’hora de mesurar els colps i de col•locar la pilota lluny de l’abast dels blaus. De mica en mica, Titín va anar agafant les rengles del joc, i Eulate anava deixant arrere els nervis i tornant pilotes. Els rojos van poder empatar a 10, després d’anar per darrere en el marcador, i amb alguns restos del veterà Titín que van fer esclatar el públic en aplaudiments fervorosos. En aquest punt, els blaus es van trobar totalment fora de la cantxa, desconcentrats per complet. Però el desconcert dels blaus va durar un bufit, i s’hi van posar, una altra vegada, a la faena. Un moment especialment destacat del partit es va produir amb una excel•lent doble paret de González que va fer saltar, literalment, Titín per damunt de les grades (impressionant!), tot i que no la va poder tornar: 14-13. I un altre punt molt disputat, el que esdevindria el 19-16, amb una resolució per part de Titín de manual.
Si no és per Titín el partit s’haguera bescantat clarament del costat dels blaus, perquè Eulate va fer tres erros seguits que a punt van estar de costar-los la partida. Una partida sensacional entre rojos, més temperamentals, i blaus, més gelats però altament competitius. Al remat, 22 a 20 en favor dels rojos.