Ànsies de llibertat

Hacia rutas salvajes (Into the wild) és la darrera pel·lícula de Sean Penn. Basada en fets reals, el film retrata les aventures de Christopher McCandless, un jove nord-americà de vint-i-quatre anys que va marxar tot sol a viure a Alaska. Seguint el llibre de Jon Krakauer, Hacia rutas salvajes, la pel·lícula conta les peripècies que va viure Christopher durant vora dos anys de viatge erràtic, un periple que el va dur a recórrer la part més salvatge de la costa oest nord-americana i que el va portar finalment a Alaska. Una fugida o una recerca envers la llibertat, en una edat en què tot és possible i impossible alhora, perquè les coses s'amiden amb una exigència mil·limètrica i els diagnòstics són severs, incontestables i relatius ensems, plens de contradiccions. Una època fascinant en què els ulls miren encara amb una frescor que, amb el pas del temps, perdem o minimitzem per tal de sobreviure. El jove Chris va sentir aquesta pruïja vitalista, aquest deler de viure, aquesta ànsia, i "va pagar" la seua autenticitat, el seu afany, amb la mort. És aquest el seu fracàs i el seu triomf a un temps. Perquè potser sabia que després de la seua "aventura" l'esperava -o pensava que l'esperava- una existència vulgar o, a tot estitar, anodina, convencional. M'ha trasbalsat aquesta pel·lícula i m'ha fet descobrir que potser una bona manera de superar els límits i les cotilles a què la societat ens sotmet és d'adaptar-s'hi de la millor manera: entrant sempre per la porta del darrere de la tenda per aprofitar-se dels tresors que ens brinda la rebotiga. No se m'acut una manera millor de burlar les crosses i de caminar sobre les aigües, de córrer sentint com l'aire ens impulsa lleument, en un breu instant fugaç que -per contrast- ens sap a glòria. Que ens autoengayem en l'intent ja no deu importar gaire si l'enganyifa ens serveix no només per sobreviure sinó, sobretot, per viure amb la mateixa intesitat amb què Chris va sentir cada segon de la seua curta però intensa existència, la del jove que mira amb els ulls ben oberts, a través de la finestra, i sent com se li esmuny, a poc a poc, plàcidament, el darrer pàlpit de vida.

Saó dedica un dossier a la Safor

Des de fa uns quants anys que cada mes m'arriba la revista Saó. Al País Valencià aquesta publicació és una rara avis, si tenim en compte els García-Gasco & Cia. Saó té un contingut religiós que dissenteix de totes totes de les directrius i els dicteris de l'Església catòlica oficial, de València i de Madrid. A més, es tracta d'una revista que -per als qui no som religiosos- ens resulta especialment atractiva, perquè es fa ressò també de temes d'actualitat: culturals, polítics i socials. I això té molt de mèrit, i és molt d'agrair, en una revista d'aquesta mena. Primer de tot, perquè la revista té vocació d'incidir sobre la societat, més enllà de les seues creences i de la fe catòlica, i també perquè tracta els temes d'una manera desacomplexada i democràtica.

El darrer número de febrer -i ja en van 325!- conté un "Quadern" dedicat a la Safor, amb tot d'especialistes que parlen d'una comarca que a l'entradeta del dossier és qualificada com "la reserva espiritual del país". Més enllà de la hipèrbole entusiasta de la frase, hi ha la realitat d'una comarca amb un passat literari certament excepcional, i una vitalitat lingüística sense parió al País Valencià, sí, però que presenta també profundes escletxes i, sobretot, una perpectiva de futur dubtós, a la vista de les inèrcies sociolingüístiques que sotraguen el país -també la nostra comarca. Així ho adverteixen Ignasi Mora (en un article dur i esperançador alhora) i Josep Piera, en una entrevista d'Emili J. Marín i Vicent M. Cardona, director i subdirector, respectivament, de Saó. Em sembla que els articles inclosos en aquest interessantíssim dossier ens haurien de fer reflexionar -als saforencs, i també a tots els valencians- sobre la situació en què ens trobem i què podem fer per a superar, sense caure en el victimisme més ranci, una realitat sociolingüística que, per bé que satisfactòria en línies generals -en comparació als altres valencians-, cal atiar per tal de millorar-la i assolir noves fites. De moment, aquest dossier de Saó apunta en aquesta direcció, tot esperonant cap a la reflexió -que no és poc-, i només per això ja paga la pena de llegir-lo.

El poeta i els lectors

P. Para usted, ¿qué sería una poesía ajena?
R. [Luis García Montero] Es la que cifra su calidad en su dificultad, o en el desprecio al lector. Los poetas tenemos mucha culpa de la pérdida de lectores. Porque cuando los poetas dejan de hablar de cosas que le interesan a la gente luego no pueden pretender que los lectores se interesen por la poesía. Se pueden decir cosas oscuras, pero también puede haber mucha calidad en un poeta claro. (...) Un poeta sectario casi siempre suele ser el poeta que confunde la calidad con la oscuridad.

Luis García Montero, Babelia (El País), 8 de març de 2008

Millennium

Un dels pocs programes de TV que veig –i que espere– amb veritable impaciència és Millennium, el debat setmanal que dirigeix el periodista Ramon Colom (Canal 33, dissabte, 23.55 h). Com veieu, l’horari és intempestiu, però paga la pena l’espera, perquè es tracta d’un debat tranquil, pausat, sobre temes culturals i socials diversos. A més, al debat el precedeix una entrevista amb un dels contertulians del programa. M’agrada especialment la manera que té Colom d’entrevistar: mira sempre d’indagar amb respecte sobre el seu interlocutor, l’incita a despullar-se intel·lectualment, li planteja alguna presumpta contradicció ideològica, però amb educació i elegància, sap extraure-li tot el suc perquè l’espectador puga gaudir dels coneixements d’un expert... Però, per sobre de tot, Colom m’agrada perquè sap fer el seu paper de periodista de la millor manera: sense cap afany de protagonisme, però sense quedar tampoc diluït en una ombra insubstancial.
Aquest dissabte passat el tema-lema del dia era: “Gandhi: la lluita no violenta”. Hi havia uns quants convidats. Aquest és també un dels al·licients del debat de Colom: la diversitat dels convidats, que proporcionen punts de vista diversos i sempre interessants, perquè solen ser gent molt preparada que, tot i la seua solvència, no solen ser petulants -cosa que no sempre es dóna entre els intel·lectuals. Em va cridar especialment l’atenció el personatge entrevistat del proppassat dissabte, Xavier Melloni, que Colom el va presentar com a teòleg i jesuïta. No sóc religiós, però potser la distància entre les persones creients i els que no ho són no és tan gran com ens pensem. De vegades, només és una qüestió de matisos, si més no pel que fa a la percepció de les coses del món. Potser no tots som religiosos o creients –si no tenim fe, difícilment podem ser-ho– però això no implica que els no religiosos o no creients no tinguem una “vida espiritual”, com va dir Melloni. De fet, aquest jesuïta de mirada lúcida i tranquil·la va insistir en la idea que un capteniment desegocentritzat és la prova més clarivident d’aquesta vida espiritual. Hi ha entre les coses i nosaltres un espai de silenci. I això és pura espiritualitat si sabem gaudir d’aquest espai de privilegi, d’aquesta manera de viure despullats de l'egolatria i de l’antropocentrisme que domina la nostra societat, materialista i pragmàtica. Millennium se situa en aquest espai de silenci. És una illa enmig de l’oceà d’aigües tèrboles de la societat frívola i simplista en què vivim. Una joia insòlita ple d’intel·ligència i de saviesa. Una cita suggeridora per a cada dissabte.