La història dels perdedors

Ara que celebrem el vuitè centenari del naixement del rei En Jaume, potser convindria recordar també que el triomf cristià implicava que algú havia de ser derrotat. I, en aquest sentit, els musulmans van ser els que van perdre no només una batalla, una guerra, un territori, sinó també la seua vida, el sentit de ser sarraïns a casa seua: Balansiyya [València].

Quan Jaume I va iniciar el setge de Balansiyya [València], el rei Zayyan va decidir enviar una ambaixada marítima a Tunísia, per demanar-hi ajuda, al capdavant de la qual posà el poeta i diplomàtic lbn al Abbar. És davant de l’emir hafsi de Tunísia que lbn al Abbar va recitar aquells versos famosos seus que fan: «Veniu devers València amb els vostres genets! / Enllà, les nostres gents han caigut en desgràcia. / A les mesquites, ara esglésies, la crida a l’oració / s’ha fet vol de campanes. Quanta pèrdua!». La profunda emoció i sinceritat dels versos del poeta “valencià” van commoure el sultà, que va decidir d’enviar a Xarq Al-Àndalus dotze naus amb armes, estris i diners. A València, però, s’hi va trobar el port bloquejat i van haver d’atracar a Daniyya (Dénia). Quan, per fi, Ibn al Abbar va arribar a València els seus habitants ja es disposaven a rendir-se. Llavors, l’emir el va triar com a mitjancer en les negociacions amb el rei cristià, Jaume I, i el 29 de setembre de 1238 (636H) signen l’acta de capitulació. En el pacte, el monarca cristià es comprometia a respectar els habitants de la ciutat i a acompanyar-los fins a Cullera, on jaurien sans i estalvis. Així ho conta Jaume I al Llibre dels Feits: "Vaig haver de ferir de mort alguns de la host que volien furtar robes als moros, i raptar algunes mores i xiquets: amb tanta gent com de València eixia, on hi havia cinquanta mil homes i dones, no perderen per valor de mil sous; i els vaig fer guiar fins a Cullera". Uns anys després, però, molts d'aquells musulmans guiats fins a Cullera, i d'altres procedents d'indrets de tot Xarq Al-Àndalus, acabrien exiliats a Algèria, com el mateix Ibn al Abbar. I des d'allí van enyorar la pàtria antiga, ara ja perduda per sempre més, en mans dels "infidels" cristians. Una pèrdua que el poeta valencià Al Abbar va trasmetre en la seua obra poètica, una de les més sentides i commovedores que s'han escrit mai sobre el cap i casal: "Per sempre més adéu a la terra estimada. / La nostra joventut i els grans amics, perduts. / Tot allò bell ara és desfet, dispers o lluny. / Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent. / On les cases de València? On les veus dels seus coloms? / Tot s’ha perdut. S’ha perdut el Pont i la Russafa. / S’ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s’ha perdut. / On aquells prats amb rius i arbredes verdes? / On els indrets flairosos on solíem retirar-nos? / On el zèfir sempre fresc? On els crepuscles amables? / Ai València! Què s’ha fet d’aquells matins on el sol / jugava amb el mar tot corrent per l’Albufera! / Res no es pot fer quan el destí du la pèrdua..." (Poemes de l’orient d’Al-Àndalus, Ed. 62, Barcelona, 1983, trad. de Josep Piera).