La Font, 2 - Tenis Carlet B, 1

Ahir, tres bones partides també. En la primera, derrota de Javi i Emili, per 24-30. Tots dos estaven una miqueta fluixos. Javi perquè arrastra una lesió a l'esquena, i es nota que no juga còmode. I Emili perquè ha estat malalt darrerament, i no ha entrenat... En la segona partida, Carlos Margarit i Carlos Murillo van resoldre de manera efectiva la partida. Amb les braçades del zurdo Margarit i l'encert de Carlos amb el revès a dos mans en va haver prou per guanyar un partit davant d'una parella que jugava molt bé: 30-22. En l'última partida, Xacal i jo vam poder guanyar 30-23 a una parella molt bona. Potser la millor que va presentar ahir de vesprada el Tenis Carlet. El saguero, sobretot, tenia una potència amb la dreta molt notable. Llançava la pilota rasa, arran de la línia. Me'n va fer alguna, de fet; però també en va fallar unes quantes. Quan em vaig col·locar bé en la pista ja li va ser més difícil superar-me. Vaig mirar també d'apretar en el traure, amb cert èxit: 3 o 4 punts directes i uns quants més en què la pilota la tornaven molleta... El veritable protagonista de la vesprada-nit va ser Xacal. Impecable. últimament està molt fort. I, sobretot, aguanta molt bé les partides, físicament i mentalment. Ahir va fer tot un recital de força i resistència. Ens entenem bé, els dos. Jo li vaig agafar alguna pilota que no era meua, però clar, dins de la partida la sang em bull i no puc estar-me d'intervindre en el joc. Intentaré, però, no agafar les que no són meues. Tret d'això, Xacal i jo estem llançats i ens entenem de meravella. I, sobretot, ens ho passem bé. Enguany, estem disfrutant d'allò més tots els de l'equip.

Alginet, 2 - La Font, 1

Ahir, tres partidasses a Alginet, quasi fregant l'hora. Vam quedar 2-1. Vam perdre dues partides a 29. Emocionantíssim! La sort, però, no ens acompanya. Amb les dues partides perdudes d'ahir ja van tres que perdem a 29 punts, en l'últim instant. Si les haguérem guanyat, ara aniríem els primers. Quina llàstima. Ja en vam perdre una així en la primera jornada, Xacal i jo. Ahir, Sergio i Tortosa, en la primera partida, i els Carlos: Murillo i Margarit, van tastar la fel de la derrota de la mateixa manera. Sort que Xacal i jo vam poder guanyar, 30-24, però el resultat no reflecteix la igualtat de la partida. La gent d'Alginet té una gran equip. No entenem com és que no estan més amunt en la classificació. En fi, continuarem bregant per traure més punts en les pròximes jornades.

A Castellonet de la Conquesta

Dissabte vam anar a Castellonet. De vegades, ens telefonen uns amics que hi juguen els dissabtes: Rafa, de Gandia; Toni, d’Ador; Rubén, d’Almoines, Andrés, del mateix Castellonet, els amics de l'equip de la Font... És un dels pobles més menuts de la comarca de la Safor. Compta amb a penes un centenar d’habitants i tenen un dels millors frontons de la comarca! Sobta això: un poblet tan menut i amb un frontó que dóna gust, fet de taulells de terrasso. Té un punt de màgia anar a jugar a Castellonet. Hi ha un silenci total que contrasta amb les nostres pilotades, com espurnes pautades de vida, d’energia, de ràbia contra el silenci d’una mort que, no sé per què, es fa més present en aquell indret amagat, entre muntanyes. Llavors, et vénen ganes de ser immortal per poder passar-hi hores i hores, entre les tres parets del frontó. I, d’alguna manera, ho som quan hi juguem, a Castellonet. No pensem en res. Només en cada pilotada, en cada colp de braó, en cada alenada, en casa esprint... Fa goig anar a Castellonet a jugar al frontó amb els amics de sempre, amb els esperits de mai.

Miramar, 1 - La Font, 2

1-2 al nostre favor, a Miramar. I encara gràcies, perquè teníem l'equip sota mínims. Entre lesionats, batejos i Gabi parint (la dona, clar, Rosa: enhorabona!) el cas és que no érem prou. Vam haver de cridar a Tortosa a última hora, que va jugar mig lesionat. Emili i jo no vam tindre problema. Vaig jugar de saguer, perquè no en teníem més, i Emili de punter, que va fer una extraordinària partida: fins i tot va haver-hi moments que jo no tocava bola: Emili treia i els altres erraven. I així fins a quedar 30-9 al nostre favor. La segona, amb Javi i Tortosa com a parella inèdita, la vam perdre, davant d'una parella de joves molt ferma, que s'entenien molt bé. El de darrere ho tornava tot, i el punter apretava de valent. Llàstima, perquè els nostres van començar molt bé, però a poc a poc es van desinflar una miqueta, davant la seguretat i l'enteresa dels contrincants. Al final, derrota per 24-30. L'última partida la van guanyar Quique i Sergio, també per 30-24, però al nostre favor. No la vaig poder vore perquè me'n vaig haver d'anar. Però me n'alegre molt per ells. Quique s'estrena enguany en la lliga, i això li donarà ànims, també a Sergio.

PS Vaig tornar a vore els de Miramar, companys meus de la temporada passada, que van ser extremadament amables amb mi. Els vaig regalar un exemplar de Raspall. Espere que els agrade. Bona sort! S'ho mereixen.

Miguel, de Petrer, campió individual

Diumenge passat vaig anar amb el meu fill, Jordi, i l'amic Josep À. Mas a Montcada. S'hi disputava la final del "XXV Campionat Individual d'Escala i Corda. Trofeu President de la Generalitat Valenciana" (el Molt Honorable, però, no hi era, com sempre...). Abans de la partida que havien de disputar Miguel, de Petrer, i Soro III, de Massamagrell, es van lliurar alguns premis als que han estat grans campions d'aquesta modalitat durant els vint-i-cinc anys del trofeu: Genovés, Sarasol, Grau, Àlvaro... La partida no va estar gens disputada. El del Vinalopó no va deixar respirar al de l'Horta Nord. Amb un poder de concentració i una pegada segura, Miguel va saber buscar-li el punt més dèbil al Soro. A aquest li va faltar concentració, va cometre erros inaudits i en cap moment es va veure que podria remuntar la partida. Es va desmoralitzar i la va deixar perdre com qui deixa passar l'aigua per la séquia, a pesar que la d'enguany era una oportunitat quasi única de fer-se amb el trofeu, tenint en compte que Àlvaro i Genovés II no hi eren. El resultat ho diu tot: 60-30 per a Miguel, que va fer feliç als aficionats de Petrer que es van desplaçar a Montcada. No hi havia estat, a la Ciutat de la Pilota. Tot i que encara no està acabada, m'ha fet molt bona impressió.

La Font, 3 - La Pobla, 0

Dissabte, nova victòria dels de la Font, esta vegada per 3 – 0, contra els amics de la Pobla del Duc. En la primera partida, Gabi i Vicent es van mostrar molt segurs. El nostre saguero d'Oliva no va fallar pràcticament res i fins i tot es va permetre de fer algun doble de molt bella factura. I Vicent va estar implacable, amb alguna filigrana que va despertar l’admiració i els aplaudiments del públic, i pilotades arran de ratlla incontestables. En la segona partida, Xacal i Juli es van imposar amb relativa facilitat a Melchor i el seu punter. El zurdo de la Pobla fa feredat, però els seus intents per col•locar pilotades davant (dobles parets i a la línia) van ser contrarestats amb seguretat pel veterano Juli, quan no es van estavellar a terra o se’n van eixir de la pista. I Xacal, es va mostrar molt segur, retornant pilotes increïbles. En la tercera partida els Carlos (Murillo i Margarit) no van tindre massa problemes per resoldre el seu compromís. Tots dos fan molt bona parella. Amb aquest resultat, el balanç és bastant positiu per als “cabuts” de la Font, després de la tercera jornada, tot situant-se en un còmode tercer lloc a la taula de 3a divisió B.

Ja tinc el meu darrer llibre de poemes, Raspall, amb el qual vaig tindre la sort de guanyar el Premi Ciutat de València Roís de Corella de Poesia, en l’edició de 2009.
Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis, però d’una altra manera. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa i de la joventut, amb un protagonisme especial donat a la pilota valenciana i al frontó que juguen o fan d'al•legoria vital, existencial, identitària, tel•lúrica, gairebé mítica del poble valencià. “Raspall”, el poema que dóna nom al recull, és una mena de cantata cívica en què, a partir de la metàfora o al•legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa, patriòtica i reivindicativa del País Valencià. El llibre és també un tribut a la comarca de la Safor i al poble on visc ara, la Font d’en Carròs. A ells els he dedicat el poemari, també a la gent del poble de Pedralba, on vaig viure molts anys, als meus amics saforencs del frontó, especialment els de la Font, però també els de Villalonga, Oliva, Miramar, Benirredrà... i a tots els valencians.
Raspall inclou algunes fotos de pilotaris valencians mítics, com ara el Genovés, Àlvaro, Waldo... És un homenatge a un esport que representa, en més d’un sentit, el bo i millor del poble valencià.
Espere, de tot cor, que el poemari siga del vostre gust.

A la foto, una partida de galotxa al carrer, a l'Orxa, als anys 80. El jugador que hi apareix és el Genovés. Foto de Enrique Bonet - Museu de la Pilota del Genovés.

Heus ací un fragment del poema "Raspall":

Va de bo, cavallers! La jugada és feta.
Els hòmens fan travesses: la dignitat s’hi juguen,
fins i tot l’elegància; n’hi ha que ho perden tot...
Escalfen blaus i rojos, a l’espera del joc
que la Vida esperona. Hi ha alegria a la llotja.
El públic, expectant, ompli de gom a gom
les grades del trinquet Pelayo de València,
el Zurdo de Gandia; els de Benissa, Murla, Dénia,
Orba, Teulada, Xàbia, Bellreguard, Genovés,
Llíria, Sagunt, el Campello, Vila-real...
La vesprada és tèbia com una jove trèmula,
idèntica a la pell suau de les bresquilles.
El ritme és de vertigen, absolut, antiquíssim:
ningú no gosaria xifrar l’indesxifrable,
un temps indescriptible, de mal•leables somnis.

Juguen tres de la Pobla contra tres de la Vall...
Faixa. Escala i corda. Jeu de paume. Va de bo!
Encaixades de mans, intercanvi d’obsequis.
L’home bo assenyala el jugador del dau
a punt per fer el traure, en sentir el senyal.
Ja llisca la pilota per damunt de la línia,
ja hi van les mirades del públic congregat
–que es grata la impaciència, s’escura les butxaques–
darrere la pilota, amb els ulls a l’aguait,
esperant el val net, desitjosos del joc,
la partida perfecta; si pot ser, sabatera.
Els peus dels contrincants s’esvaren per la canxa,
cerquen colps malabars, s’arrosseguen per terra
per tal de fer el quinze, per guanyar les apostes.
(Al bar hi ha tramussos, pipes, cacaus, refrescos,
cassalla, rebentats, canariets, combinats,
pudor a resclosit: s’hi ensumen caliquenyos
provinents de Bolbaite, Antella, Sumacàrcer...
Hi ha res que no canvia. Hi ha capteniments
que es succeeixen gràcils, com els cicles del temps:
cada estació té un ritme, les seues cerimònies,
prerrogatives dúctils que ens són imprescindibles.)