Feia més de vint anys que no jugàvem al futbet al pati del col·legi. I mira que hi vam fer partits... Entre aquells murs del col·legi Agustinos de València, aliens al que es coïa a fora (aquells anys difícils de Transició que ignoràvem des de la ignorància infantil i juganera), alguns dels meus companys i jo desitjàvem amb una ànsia quasi esbojarrada -l'ànsia i el deler que et proporcionen els anys de la infantesa- que arribara l'hora del pati per jugar-hi al futbet. En aquella mitja hora de pati, aquell oasi d'esplai enmig de les lliçons i de les ensenyances dels frares, fèiem
el partit; bé, més aviat
els partits, perquè s'hi jugaven alhora set o huit o nou o deu, no ho sé, vint partits! De manera que podia passar que en un moment donat et furtara el baló no el de l'equip rival, sinó el de qualsevol altre equip d'un altre partit; que algú t'entrebancara un regat; que entropessares amb un altre o que, en el pitjor dels casos, et pegaren una balonada inesperada al cap o a la cara que et desarmava completament, fins al punt de fer-te caure a terra, o frustrar-te alguna jugada increïble. Només disposàvem d'un pati i un mateix
recreo per a tots. Així que, per força, havíem de compartir-lo.
L'altre dia vam tornar a jugar al pati verd de sempre. Hi vam fer un minitorneig i vam tornar a gaudir de l'esport. Ens vam tornar xiquets per unes hores. Fins i tot vam lligar alguna jugada de trellat, després de tants anys. Vam cridar Goooooool!! I ens vam abraçar i felicitar com feia, si fa no fa, vint anys arrere. I vam tornar a sentir aquella felicitat que sentíem quan érem infants.
Després del sopar, un company de curs, però d'un altre grup (Yagüe, crec que li diuen), se'm va acostar i, amicalment i bonhomiós, em va fer memòria d'un partit -una final, va remarcar- que vam jugar el grup A contra el grup C, en un de tants tornejos que els frares bonament ens organitzaven. Em va dir que recordava un gol que li vaig fer en aquell partit. Jo no recorde el gol en absolut que ell diu que li vaig fer, però no se m'oblidarà mai un penal que vaig errar precisament en el mateix partit i contra el meu rival entre els pals (volia que la terra m'engolira). L'altre dia li vaig fer un altre gol -amb una mica de sort, tot cal dir-ho. I vaig errar de nou un penal, que ell em va parar amb gran i ja experimentada habilitat. Hi ha coses que no canvien, per molts anys que passen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada