


Aquest dissabte passat el tema-lema del dia era: “Gandhi: la lluita no violenta”. Hi havia uns quants convidats. Aquest és també un dels al·licients del debat de Colom: la diversitat dels convidats, que proporcionen punts de vista diversos i sempre interessants, perquè solen ser gent molt preparada que, tot i la seua solvència, no solen ser petulants -cosa que no sempre es dóna entre els intel·lectuals. Em va cridar especialment l’atenció el personatge entrevistat del proppassat dissabte, Xavier Melloni, que Colom el va presentar com a teòleg i jesuïta. No sóc religiós, però potser la distància entre les persones creients i els que no ho són no és tan gran com ens pensem. De vegades, només és una qüestió de matisos, si més no pel que fa a la percepció de les coses del món. Potser no tots som religiosos o creients –si no tenim fe, difícilment podem ser-ho– però això no implica que els no religiosos o no creients no tinguem una “vida espiritual”, com va dir Melloni. De fet, aquest jesuïta de mirada lúcida i tranquil·la va insistir en la idea que un capteniment desegocentritzat és la prova més clarivident d’aquesta vida espiritual. Hi ha entre les coses i nosaltres un espai de silenci. I això és pura espiritualitat si sabem gaudir d’aquest espai de privilegi, d’aquesta manera de viure despullats de l'egolatria i de l’antropocentrisme que domina la nostra societat, materialista i pragmàtica. Millennium se situa en aquest espai de silenci. És una illa enmig de l’oceà d’aigües tèrboles de la societat frívola i simplista en què vivim. Una joia insòlita ple d’intel·ligència i de saviesa. Una cita suggeridora per a cada dissabte.
3 comentaris:
Potser aquest espai de silenci és el que ens permet poetitzar, en el sentit més profund. No crec en absolut que l'espiritualitat siga patrimoni privatiu dels creients.
Bona nit.
Hola Juli!
Ha sigut tota una sorpresa trobar el teu bloc, de pura casualitat. Feia molts anys que no en sabia res de tu i veig que estàs en bona forma, en bona forma intel·lectual, és clar. Mare meua quants anys! I com n'erem de joves!...
Ja sabia cosetes del teu periple perquè un dia vaig veure a la Casa del llibre la teua novel·la L'home de Melbourne i clar no vaig poder resistir-me a compra-la.
Tens uns fills molts bonicos.
Besets
A la segona persona que m'ha deixat el comentari:
Hola, no sé qui ets, però t'agraïsc el comentari. Qui ets?
Si vols mantenir l'anonimat, envia'm un correu a: julicapilla@gmail.com
Ah! I moltes gràcies per comprar la meua novel·la!
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada