divendres, 18 de gener del 2008

Papers, innombrables papers

Aquesta setmana ha estat especialment productiva. Finalment, vam poder tancar la revista Espai del Llibre, que espere poder veure -i palpar amb les mans- tan prompte com la impremta de Xàtiva en faça exemplars i els distribuïsca. Hi vaig anar a tancar-la el passat dimarts. Vaig tindre l'oportunitat d'entrar en la impremta Gràfiques Tormos i de veure els motles antics -ara ja de decoració- només entrar-hi. Mentre esperava la persona amb la qual havia de treballar, m'imaginava com devia ser el sistema antic d'impressió, de confecció d'un llibre o d'una revista. Ara tot està informatitzat; per sort, perquè ens estalviem molt de temps i els resultats finals són mes vistosos. Però hem perdut potser aquella poeticitat artesanal -o és que a nosaltres tot allò ens sembla, des de la distància, poètic. Ara, però, hi ha l'ordinador i un programa de maquetació bastant simple que consisteix, bàsicament, en unes línies mestres -com si foren meridians i paral·lels d'un globus terraqüi- que el maquetador fa servir amunt i avall sobre la pantalla per distribuir-hi els textos i les imatges d'una manera equitativa i ordenada. Sia com sia, a mi aquest procés de maquetació final d'una revista em sembla fascinant -i també poètic. Si en sabera, de maquetació, m'hi estaria hores i hores, davant d'una pantalla. De fet, el Vicent Tormos i jo ens hi vam estar asseguts ben bé tres hores seguides i en cap moment vaig sentir que m'avorria, o que defallia. I això és una sort! Cal dir que el Vicent Tormos és una persona molt eficaç, i amable, que a més a més va saber endevinar i interpretar les poques directrius que li vaig proporcionar a través del ftp. És molt curiós comprovar com el treball que has previst per a una revista (encomanar els textos d'acord amb uns terminis -i reclamar-los-, corregir-los, escanejar les fotos, etc.) acaba visualitzant-se materialment sobre una pantalla, en una maqueta que és l'antesala del que serà realment "el producte" en format paper (i en pdf). Ara espere amb impaciència que m'avisen que ja n'hi ha algun exemplar. És el primer número de la revista que coordine i, francament, em fa molta il·lusió. Espai del Llibre és una revista de llibres i de cultura sobre les Comarques Centrals Valencianes que ja tindré ocasió de presentar-vos en aquest blog.

Això era dimarts. Mentre espere que m'arribe la revista de les CCV, he tingut l'oportunitat de veure el darrer lliurament de Caràcters. Ahir vaig anar a València, a la reunió de la revista. Hi havia quedat amb els meus companys del consell de redacció -sempre amabilíssims, i competents d'allò més- per planificar-ne el pròxim número. Vam estar vora dues hores "xarra que te xarra" per donar-li contingut. I ausades que el projecte de presumari que hem confegit entre tots engresca. Un altre número per davant! Som-hi! Amb el 42 ja són deu números que he tingut l'oportunitat de coordinar, gràcies a la gentilesa de Vicent Alonso, el meu precedent il·lustre, que em va confiar el projecte. Si Caràcters ha mantingut -que espere que sí- el nivell que tenia quan estava sota el tutelatge del nostre "mestre", és perquè hi pesen més les il·lusions que els entrebancs i les travetes amb què hom s'entesta a castigar-nos -que en tenim, d'enemics, i alguns de ben barroers. I, no cal dir-ho, les felicitacions són sempre una alegria. Perquè Caràcters és una revista en què estem implicats -i de quina manera!- molt poques persones, i que compta amb molt pocs recursos (el principal n'és PUV, amb Antoni Furió al capdavant, sense oblidar algunes editorials i entitats que també ens donen suport: Bromera, CEIC, Bancaixa...). Només puc que agrair als meus companys d'aventura la seua generositat i paciència: Gustau Muñoz, Maria Josep Escrivà, Paco Calafat i Susanna Rafart (i Àfrica Ramírez, que fa un treball extraordinari de maquetació, i és de pm, xe!). I també als col·laboradors: sense ells la revista no seria possible.

Per últim, ahir vaig rebre tres exemplars d'un llibre que he corregit per a Planeta. Aquests són tan bons que treballar amb ells és un luxe. El llibre en qüestió és una gràcia. Us el recomane: Les volves d'aquella neu, de Tomàs Llopis. Treballar aquest llibre m'ha donat l'oportunitat de conèixer un escriptor excel·lent i una persona extraordinària. Fa gràcia, perquè tots dos vivim a 15 quilòmetres l'un de l'altre i no ens coneixíem: Tomàs, a Pego; jo, a la Font. M'alegre molt també d'aquesta coneixença.

Pel mig de tot plegat, continue corregint i enfrascat en un projecte editorial de llibre sobre la llengua i la literatura catalanes al País Valencià que és d'allò més plaent i satisfactori.

Molta feina, moltes il·lusions, estimats papers de premsa, benvolgudes editorials: gràcies a tots per fer-nos més feliços, i una mica més savis.

10 comentaris:

Jordi Puig ha dit...

Enhorabona, Juli. És complicat traure unes publicacions com estes amb tants pocs mitjans. És una altra heroïcitat, com de tantes n'és ple el nostre País.

Estic desitjós d'agafar per banda l'Espai del Llibre. I Caràcters...

I, també, fer-te partícep d'un altre comboi. Amb el teu permís, li demanaré a Jesús el teu correu i et faré cinc cèntims.

Si de debò t'interessa per al proper número, compta amb una ressenya de La Falzia. I si vols que te n'envie una, escriu-nos la teua adreça postal a info@valldevernissa.org

Salut i una abraçada.
Jordi.

Juli Capilla ha dit...

Gràcies, Jordi:

I endavant amb els combois. Ja t'envie un correu perquè m'envieu la revista. Així podríem anunciar-la en el pròxim número. El meu correu és: julicapilla@gmail.com

Salut,

Emili Morant ha dit...

La veritat és que un món petit com és on treballa cadascú (siga el dels llibres en català, o el de la investigació de mercats que és on encara em moc jo) és important saber ser agraït, i "retroalimentar" (quina paraulota!) amb bones paraules aquesta classe de tasques comunitàries però subterrànies i el suport que se'ns dona. Fer això en les pàgines de cada publicació o de cada llibre no deu ser sempre possible ni adient - però aquest és un avantatge dels espais personals, on sempre hi ha lloc per a envernissar d'humanitat els nostres "altres" projectes més "seriosos". Jo a penes parle de la meua feina - però clar, en part perquè no és ni ha de ser tan pública com la de qui "fa llibres", i en part perquè la meua és una ocupació "en trànsit"...

Ricard ha dit...

Deixa'm compartir eixa passió pel disseny gràfic: escollir tipografies, escollir fotografies, retocar-les, posicionar els elements en la pàgina... és tot un plaer quan t'hi poses. En aquesta amalgàmica trajectòria laboral he tinc el gust (obligació econòmica) de dissenyar alguna que altra revista, i en aquells anys i amb aliats com el indesign i el photoshop passava moltes hores.
La curiositat dels inicis et porta recórrer tot el procés des de lla creació mental del text, a l'escriptura, a fer les fotografies, a la maquetació, a estar al costat de la impremta i fins i tot a carregar les caixes de les revistes per portar-les al lloc. Em fa tant de goig fer tot el procés i supose que serà el més prop que puc estar al al que sentirà un pintor o un escultor quan puga crear coses amb les seues mans, aquells que tenen aquesta gràcia tindran una experiència única.

Jordi Puig ha dit...

Conéixer tots els passos en l'edició d'una revista provoca una sensació extranya, ho he de reconéixer. És molt enriquidora però sempre et queda la sensació que no se'ns permet aprofundir en la qualitat de les diferents fases de l'edició. A banda de situacions "curioses": sempre hi ha més d'una empremta que et mira amb cara de pòquer quan portes la revista ja maquetada, per abaratir el producte.

L'edició de curt tiratge i no professional realitza una tasca poc coneguda al conjunt conjunt del País, no?. Crec que qui millor podria valorar-ho hui dia és l'AVL, que en deu fer un seguiment a causa de les subvencions que els atorga. Aquesta mena de panorama editorial submergit ompli, si més no, els buits que no s'han arribat a afrontar amb projectes majors. Sempre comentem que calen projectes més professionalitzats, més seriosos i ambiciosos.

Però, fins i tot si ja existiren revistes d'àmbit del País Valencià (no hi ha "revistes"; n'hi ha alguna...), crec que són necessaris productes de proximitat, que engresquen les comunitats locals a reconéixer-se i a mostrar la resta del territori des de les seues pàgines.

O faig, del defecte, virtud?

Ei, un poc de publicitat, si m'ho permeteu: d'ací a unes setmanes, nou núm. de La Falzia! Jajajaja Juli, ja està de camí: demà ix! :)

Juli Capilla ha dit...

Jordi, estic ansiós per veure la vostra revista. Me n'han parlat molt bé. Les revistes locals i comarcals són importantíssimes. Fan un paper de vertebració sociocultural indispensable.

Felicitats!

Anònim ha dit...

Dilluns 28 de gener, la Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna i Infosafor.com han organitzat una taula redona amb l'alcalde de Gandia, José Manuel Orengo, i portaveu adjunt del Compromís i Secretari General del BLOC, Enric Morera, per a parlar sobre "Blogs i polítics".

Els dos polítics parlaran de la seua experiència a la xarxa, ja que tots dos tenen blogs actualitzats i del nou paper d'internet en la política i en les campanyes electorals.

Serà a la Sala de Conferències del Casal, a les 20 h.

Anònim ha dit...

el llibre que tens en el blog es una verdadera merda per que yo me la llegit i no te que vorer res un capitol en un altre.aixi quel dic i et recomane que no el tinges molts dies en el teu blog

Anònim ha dit...

ES UNA BONA MERDAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!PERO UNA BONA MERDA DE VERITAT:PERO UNA BONA MERDA EH:::::::::::::::::::::::::::ES UNA MERDA:ES UNA MERDA;ES UNA MERDA:ES UNA MERDA;ES UNA MERDA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Unknown ha dit...

ola
me tinc que llegir el llibre per a l`escola
si teniu el resum o informacio en el llibre podeu envaimel per correu es aques:msr14@hotmail.com
grax!