diumenge, 24 de febrer del 2008

L'erotisme de la poesia o la poesia eròtica

Aquest cap de setmana vam aprofitar per anar a Ambra, una llibreria de Gandia que, almenys per a mi, és com un oasi de catarsi enmig d'un temps que es decanta invariablement per l'estultícia (aquest país valencià certament mediocre, que cada volta és menys país i menys valencià, i més fanfàrria, més faràndula, més falla, més fastuosament buit i pretensiós). Em vaig permetre de comprar-m'hi alguns llibres, entre els quals Si temierais morir, de Vicente Gallego. L'he estat llegint durant el cap de setmana (ai, déu meu, amb la feina que tinc...), de manera intermitent i fragmentària (que és l'única manera que tinc de llegir ara -i gràcies- quan no llig coses de la feina), però posant-hi tota l'atenció. Quin gust llegir per gust... Quin plaer més sublim, més total i més ple. Tenia ganes de concedir-me aquest petit privilegi i, tot aprofitant que diumenge ha plogut incansablment, m'ho he permés (tot i això, també he treballat una mica). El llibre de Vicente Gallego vaig decidir de comprar-me'l després de fullejar-lo i de llegir-lo en diagonal a la llibreria, però la recomanació de l'article d'Enric Sòria de dijous passat ja m'hi havia predisposat quasi definitivament. Té raó Sòria que estem en un bon moment poètic a València, tant en valencià com en castellà. Noms com els de Vicente Gallego i el de Carlos Marzal ho avalen plenament. I també en valencià passem per un bon moment. Ara, a última hora de la nit, m'hi he deixat anar per la xarxa, he clicat en un nom per curiositat, el de Clara Janés, i he descobert una esplèndida, fascinant poeta sensual que m'ha recordat a la costa-riquenya Ana Istarú, que vaig llegir fa uns anys en un llibre de la col·lecció Visor de poesia. Hi he trobat, salvant totes les distàncies possibles (perquè el nom de Clara té una trajectòria tan prolífica com impecable), bastants similituds estètiques amb el llibre amb el qual vaig ser guardonat, ara fa uns dies, amb el Premi Tardor de Poesia. (Per cert, del premi, m'ha fet especialment gràcia que cinc dels set membres del jurat foren dones, entre les quals hi ha la Clara. M'ha agradat molt perquè vaig intentar confegir un poemari digne en què l'amor, a pesar que està escrit des d'una perspectiva masculina, puguera ser plenament compartit i gaudit per una dona. En la mesura que me n'haja pogut sortir, pel que fa a aquest vessant eròtic, ho celebre amb alegria). Crec que n'havia llegit ja algun poema, de Clara Janés, però deu fer algun anyet. Sia com sia, us en transcric un poema que m'ha agradat especialment i que jo inteprete com el revers d'un anvers (o vicerversa) d'un mateix sentiment de desig, aquesta vegada expressat magistralment per una dona:

ESTUVE CON UN JOVEN...

Estuve con un joven
y supe al fin lo que era
el violento arrebato, la agilidad vibrátil,
cavidades melosas en la carnosa pulpa
suavemente entreabierta
hasta el linde dehiscente,
el perfecto engranaje,
la densidad precisa de jugos derramados,
la inclinación debida,
la posición exacta,
y la sabiduría del mutismo,
la belleza de un glande.
Eros (1981), Clara Janés

"Ni PP ni PSOE: País Valencià"

Ahir vam anar a Gandia. A la Universitat Politècnica hi havia la presentació de la coalició Bloc Nacionalista Valencià - Inicitiva del Poble Valencià - Els Verds. Ferran i Miquel, de la Font, ens havien avisat de l'acte, i hi vam anar amb els xiquets.
No sóc militant de cap partit, i molt probablement no me'n faré mai, per raons que ara no vénen al cas. Però estic convençut que els partits polítics són necessaris. No en podem defugir perquè, fins ara, no s'ha inventat una manera millor d'administrar la res publica. (I que conste que respecte aquells qui pensen que la millor manera de protestar contra la perversió de la política és l'abstenció.) Per mi, però, encara hi ha esperança. Encara hi ha polítics honests i partits dignes de tot respecte. Els homes i les dones del Bloc Nacionalista Valencià fa anys que treballen perquè el País Valencià siga precisament això: més valencià i més país. Fa dècades que treballen pel país, ben sovint en minoria, fent de contrapunt en ajuntaments dominats pels partits hegemònics. De vegades, fins i tot dirigint algun ajuntament. Ara, han fet coalició amb Iniciativa del Poble Valencià i han presentat una llista encapçalada per la ja diputada en les Corts espanyoles, Isaura Navarro, que ha fet una tasca importantíssima en la passada legislatura en favor dels interessos dels valencians. No sóc militant del Bloc, però conec la gent que sí que n'és i que treballa diàriament per nosaltres, i em mereixen tots els respectes, tota la meua simpatia, i també el meu suport. Crec que aquesta coalició és l'única opció honesta i veritablement democràtica per al País Valencià. L'única que no depèn de Madrid, que és netament d'esquerres i que vetla per la conservació del nostre patrimoni mediambiental. El 9 de març els valencians hauríem de votar lliurement, conscientment. Deixar-se "enganyar" per la consigna perversa del "vot útil" que proclamen el PP-PSOE va en contra dels nostres interessos. Aquesta coalició Bloc-Iniciativa-Verds és, al meu parer, una bona opció, la més útil i honesta: l'única realment valenciana. Ho comentava ahir Isaura Navarro: "no es tracta que vinguen ací [referint-se als polítics de Madrid] sinó que ens miren amb respecte, que consideren el País Valencià alguna cosa més que una província". I Enric Morera va reblar el clau del míting d'una manera tan desvergonyida com diàfana: "Ni PP ni PSOE: País Valencià".

dissabte, 16 de febrer del 2008

"Damnocràcia"

Diuen que vivim en la millor de les democràcies possibles. Que Occident n'és un model a imitar, de democràcia, en comparació a d'altres latituds, on diuen que campen a pler els fonamentalismes -almenys des de la "nostra" perspectiva. Ben mirat, però, la nostra democràcia fa fallida en molts aspectes. De primeres, cal dir que des de fa unes dècades, i com més va més clarament, s'hi afavoreix el bipartidisme, per bé que a Europa hi ha encara estats i nacions que resisteixen aquest embat reduccionista. A Espanya, però, ara que s'acosten les eleccions generals del 9 de març, la pugna s'ha simplificat deliberadament, com si es tractara únicament d'una contesa entre els dos candidats majoritaris. Els "altres" no hi compten, és a dir, no convé que reïsquen sinó que més aviat "els interessa" que desapareguen. Aquestes inèrcies són perverses, no cal dir-ho, com a estratègia política, i perjudiquen de manera greu el sistema democràtic: el devaluen i, en certa manera, l'invaliden. No sóc analista polític (Déu me'n guard...) però concep la política com quelcom intrínsecament plural o que, almenys, hi hauria d'aspirar. La pluralitat, la diversitat de veus polítiques fomenta i "obliga" a dialogar, a parlar, a discutir si cal; la unicitat, en canvi, degrada l'intercanvi en favor del despotisme i de la imposició gratuïta. A la democràcia espanyola li falta una bona dosi de pluralitat i li sobra molt de reality show en què s'ha convertit darrerament. Per això, ara que ens han cridat a les urnes, potser ens convindria a tots reflexionar una mica sobre el veritable sentit de la democràcia i valorar realment què és això del "vot útil" a què tantes vegades s'apel·la en cada convocatòria electoral. Crec que seria bo per a la democràcia i, per descomptat, per a cadascun de nosaltres, que, almenys en teoria, n'hauríem de ser els directes beneficiaris.

dimecres, 13 de febrer del 2008

Tot enderrocant fronteres: les CCV

Aquest matí no m'he pogut estar i m'he atracat a Gandia, a la seu del CEIC, perquè sabia que ja hi havia arribat la revista Espai del Llibre. Per fi la tenim en paper! I distribuïda per totes les Comarques Centrals Valencianes! He d'agrair sincerament a les persones que han confiat en mi perquè coordinara la revista i, també, i per descomptat, a tots els qui hi han col·laborat, d'una manera o altra: sense els col·laboradors no serien possibles les publicacions periòdiques.
Potser per alguns això de les Comarques Centrals Valencianes només és un projecte imaginari, il·lusori, utòpic, inútil. N'hi deu haver també que, simplement, els fa nosa, aquesta idea, i es dediquen a confondre la gent (com fan des de la ràdio i la televisió públiques valencianes); o a dir que hi ha comarques que no hi són i que haurien de ser-hi. Trobe que la cerimònia de la confusió orquestrada per la RTVV està en la línia de destrucció general de la nostra identitat i que no es mereix més comentaris. Quant a les possibles crítiques que apunten que la Ribera i la Marina Baixa n'haurien de formar part, de les CCV, crec que estan poc fonamentades o, millor encara, que s'han "magnificat" una miqueta massa, i m'explique per què. Jo, que sóc fill adoptiu de la Safor, trobe que, a banda de les raons i dels lligams històrics, econòmics, lingüístics, culturals, etc., que hi ha entre les comarques implicades -i que algú sabria explicar molt millor que jo-, hi ha, potser, "inèrcies" psicològiques i sociològiques d'influència que també hi compten, a l'hora d'ubicar, o no, unes comarques i no unes altres en un determinat espai geogràfic, com ara el de les CCV. En aqueix sentit, crec que la Ribera Alta, per exemple, està més a prop, en tots els sentits, del hiterland de València, i que, al seu torn, la Marina Baixa, posem per cas, "mira" cap a Alacant. Val a dir que les "canòniques" CCV també estan lligades a una o altra capital "de província" (amb perdó), però no tant com les altres. Sia com sia, i més enllà d'aquest debat identitari, trobe que el veritable fonament que dóna sentit al projecte de les Comarques Centrals Valencianes no és, en absolut, crear ratlles imaginàries on no n'hi ha, sinó d'enderrocar-ne d'altres que ens han estat imposades des de fora, i en funció d'interessos que ens són no només aliens i absurds sinó molt perjudicials.

divendres, 8 de febrer del 2008

El dia del premi


Estic d’enhorabona! I –si m’ho permeteu, i sense cap afany d’egolatria o petulància, o si més no amb els mínims possibles, o tolerables– m’agradaria compartir la meua alegria amb vosaltres! Dimecres passat vam anar Maite i jo a Castelló de la Plana a l’acte de lliurament del XIII Premi Tardor de Poesia de Castelló de la Plana. Sí! N’he estat el guanyador! El premi és substanciós (9.000 euros!!) i em garanteix també la publicació del llibre. Crec que em sobren motius per estar content. No es guanya un premi tots els dies, tu. En aquest cas en concret, segons em van informar el dia del lliurament, s’hi havien presentat 92 originals procedents de tot Espanya, i també de l’Amèrica llatina –perquè el premi és bilingüe: català / castellà. Estic molt content també perquè en el jurat hi havia Carme Riera! –que em va dir que em trucava “per donar-te una bona notícia”, ara fa una setmana, i que es va mostrar molt amable i generosa. També hi havia Clara Janés, entre altres integrants de les associacions que convoquen el premi: Amics de la Natura i la Fundació Dávalos-Fletcher. Una gent encantadora que vaig poder conèixer el dia del lliurament. Em van semblar que eren tots molts honestos i sincers. (No sabia qui hi havia en el jurat perquè a les bases del premi no ho indicava i, a més, obligaven a presentar-s'hi amb pseudònim: i això també m'alegra). El premi compta també amb el suport de l’Ajuntament i de la Diputació de Castelló (a la foto ja ho podeu comprovar).

Bo, no vull abusar més de la vostra confiança. Només vull agrair molt sincerament les felicitacions que he rebut aquests dies i dir-vos que el poemari eixirà aquesta primavera a l’editorial d’Alacant Aguaclara, amb el títol de: Aimia. Un poemari d'amor. Fins llavors!

diumenge, 3 de febrer del 2008

La història dels perdedors

Ara que celebrem el vuitè centenari del naixement del rei En Jaume, potser convindria recordar també que el triomf cristià implicava que algú havia de ser derrotat. I, en aquest sentit, els musulmans van ser els que van perdre no només una batalla, una guerra, un territori, sinó també la seua vida, el sentit de ser sarraïns a casa seua: Balansiyya [València].

Quan Jaume I va iniciar el setge de Balansiyya [València], el rei Zayyan va decidir enviar una ambaixada marítima a Tunísia, per demanar-hi ajuda, al capdavant de la qual posà el poeta i diplomàtic lbn al Abbar. És davant de l’emir hafsi de Tunísia que lbn al Abbar va recitar aquells versos famosos seus que fan: «Veniu devers València amb els vostres genets! / Enllà, les nostres gents han caigut en desgràcia. / A les mesquites, ara esglésies, la crida a l’oració / s’ha fet vol de campanes. Quanta pèrdua!». La profunda emoció i sinceritat dels versos del poeta “valencià” van commoure el sultà, que va decidir d’enviar a Xarq Al-Àndalus dotze naus amb armes, estris i diners. A València, però, s’hi va trobar el port bloquejat i van haver d’atracar a Daniyya (Dénia). Quan, per fi, Ibn al Abbar va arribar a València els seus habitants ja es disposaven a rendir-se. Llavors, l’emir el va triar com a mitjancer en les negociacions amb el rei cristià, Jaume I, i el 29 de setembre de 1238 (636H) signen l’acta de capitulació. En el pacte, el monarca cristià es comprometia a respectar els habitants de la ciutat i a acompanyar-los fins a Cullera, on jaurien sans i estalvis. Així ho conta Jaume I al Llibre dels Feits: "Vaig haver de ferir de mort alguns de la host que volien furtar robes als moros, i raptar algunes mores i xiquets: amb tanta gent com de València eixia, on hi havia cinquanta mil homes i dones, no perderen per valor de mil sous; i els vaig fer guiar fins a Cullera". Uns anys després, però, molts d'aquells musulmans guiats fins a Cullera, i d'altres procedents d'indrets de tot Xarq Al-Àndalus, acabrien exiliats a Algèria, com el mateix Ibn al Abbar. I des d'allí van enyorar la pàtria antiga, ara ja perduda per sempre més, en mans dels "infidels" cristians. Una pèrdua que el poeta valencià Al Abbar va trasmetre en la seua obra poètica, una de les més sentides i commovedores que s'han escrit mai sobre el cap i casal: "Per sempre més adéu a la terra estimada. / La nostra joventut i els grans amics, perduts. / Tot allò bell ara és desfet, dispers o lluny. / Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent. / On les cases de València? On les veus dels seus coloms? / Tot s’ha perdut. S’ha perdut el Pont i la Russafa. / S’ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s’ha perdut. / On aquells prats amb rius i arbredes verdes? / On els indrets flairosos on solíem retirar-nos? / On el zèfir sempre fresc? On els crepuscles amables? / Ai València! Què s’ha fet d’aquells matins on el sol / jugava amb el mar tot corrent per l’Albufera! / Res no es pot fer quan el destí du la pèrdua..." (Poemes de l’orient d’Al-Àndalus, Ed. 62, Barcelona, 1983, trad. de Josep Piera).