“Sempre he estat convençuda que les meves vel·leïtats narradores mai no s’haurien arribat a concretar si no haguessin existit els teclats. Vull dir amb això que el teclat de l’ordinador és, per a mi, més que una simple eina.” Amb aquesta declaració personal encapçala Imma Monsó un text inclòs en les pàgines centrals del número 41 de Caràcters, dedicades a l’escriptora lleidatana. Monsó hi explica com n’és d’important l’ordinador a l’hora d’escriure, i ho és fins al punt que teclat i pensament són, per a ella, un tot indestriable, una simbiosi necessària: “Jo pertanyo al grup dels teclistes purs: utilitzo l’ordinador des de les primeres anotacions fins a la versió final. Ja he dit sovint que, quan escric, sento una veu. Doncs bé, en els anys que utilitzava bolígrafs o plomes, mai no vaig aconseguir ajustar el ritme de la veu que em dicta a la velocitat de la meva escriptura. (...) Descobrir el teclat i la pantalla va significar, per a mi, la possibilitat de plasmar amb la màxima exactitud possible el flux del pensament, sempre veloç, canviant, constantment revisitat i reconstruït”. Aquesta “manera” d’escriure, tan expeditiva en Monsó, no és, però, un a priori indefugible per a tots els escriptors –tot i que, val a dir, cada vegada hi és més habitual. N’hi ha encara que conceben l’ordinador com un “artefacte” aliè i del tot prescindible. És el cas de Josep Maria Espinàs, qui, al número 40 de Caràcters, en una entrevista de Jordi Llavina declarava: “No estic en contra de la informàtica, tot al contrari. L’únic que passa és que jo no la necessito”. Entre Espinàs i Monsó, a tall d’exemple, hi deu haver una distància purament generacional, o d’habituds –perquè, cal dir-ho, hi ha molts escriptors grans que també fan servir la computadora. Sia com sia, posar-se ara a ponderar quina és la millor “estratègia” a l’hora de fer front a una quartilla no crec que tinga gaire sentit: no en trauríem l’entrellat, sobretot perquè és una qüestió de preferències. En conseqüència, sembla que totes les varietats d’escriptura, a màquina, per ordinador i, fins i tot, a mà –i avui dia n’hi ha encara algun exemple il·lustre, com és el cas de Günter Gras– són maneres lícites –per descomptat– i plenament plausibles que fan possible el miracle estranyíssim i commovedor de la literatura –sobretot si tenim en compte els temps prosaics que corren.
dimecres, 7 de novembre del 2007
Imma Monsó i les màquines d'escriure
“Sempre he estat convençuda que les meves vel·leïtats narradores mai no s’haurien arribat a concretar si no haguessin existit els teclats. Vull dir amb això que el teclat de l’ordinador és, per a mi, més que una simple eina.” Amb aquesta declaració personal encapçala Imma Monsó un text inclòs en les pàgines centrals del número 41 de Caràcters, dedicades a l’escriptora lleidatana. Monsó hi explica com n’és d’important l’ordinador a l’hora d’escriure, i ho és fins al punt que teclat i pensament són, per a ella, un tot indestriable, una simbiosi necessària: “Jo pertanyo al grup dels teclistes purs: utilitzo l’ordinador des de les primeres anotacions fins a la versió final. Ja he dit sovint que, quan escric, sento una veu. Doncs bé, en els anys que utilitzava bolígrafs o plomes, mai no vaig aconseguir ajustar el ritme de la veu que em dicta a la velocitat de la meva escriptura. (...) Descobrir el teclat i la pantalla va significar, per a mi, la possibilitat de plasmar amb la màxima exactitud possible el flux del pensament, sempre veloç, canviant, constantment revisitat i reconstruït”. Aquesta “manera” d’escriure, tan expeditiva en Monsó, no és, però, un a priori indefugible per a tots els escriptors –tot i que, val a dir, cada vegada hi és més habitual. N’hi ha encara que conceben l’ordinador com un “artefacte” aliè i del tot prescindible. És el cas de Josep Maria Espinàs, qui, al número 40 de Caràcters, en una entrevista de Jordi Llavina declarava: “No estic en contra de la informàtica, tot al contrari. L’únic que passa és que jo no la necessito”. Entre Espinàs i Monsó, a tall d’exemple, hi deu haver una distància purament generacional, o d’habituds –perquè, cal dir-ho, hi ha molts escriptors grans que també fan servir la computadora. Sia com sia, posar-se ara a ponderar quina és la millor “estratègia” a l’hora de fer front a una quartilla no crec que tinga gaire sentit: no en trauríem l’entrellat, sobretot perquè és una qüestió de preferències. En conseqüència, sembla que totes les varietats d’escriptura, a màquina, per ordinador i, fins i tot, a mà –i avui dia n’hi ha encara algun exemple il·lustre, com és el cas de Günter Gras– són maneres lícites –per descomptat– i plenament plausibles que fan possible el miracle estranyíssim i commovedor de la literatura –sobretot si tenim en compte els temps prosaics que corren.
Certament, el teclat és el millor transmissor del pensament que tenim ara per ara. Sóc del club de Monsó, i fins i tot per a escriure postits utilitze l'ordinador, si el tinc encés. Més que res, perquè a l'ordinador les coses no es poden perdre amb tanta facilitat.
ResponEliminaTanmateix, moltes voltes, quan hom escriu a mà, pareix que l'escriptura siga més reflexiva. Li donem una oportunitat al pensament; en tot cas, en el teclat sempre podem recórrer a la tecla supr.