Va de bo, cavallers!

2012-01-24T06:09:00.000-08:00

AQUEST BLOG NO ESTÀ ACTUALITZAT I HA ESTAT SUBSTITUÏT PER UN DE NOU. EL MEU NOU BLOG ÉS:

http://ventura-adesiara.blogspot.com/

Invictes, encara

2011-04-09T04:50:00.001-07:00

Torne a escriure després d’un temps sense fer-ho: la peresa... Com que estic lesionat, parlaré del meu fill. Ho hauria d'haver fet abans. Ja portem uns mesos de campionat i no han perdut cap partida comarcal. Contra Potries, Piles, Tavernes... Totes les partides oficials les han guanyades Vicent i Jordi. Només en van perdre una d’amistosa, contra Xeraco, però com que aquesta no hi compta... Bé, a vore si continuen així i es poden classificar per a la “Comunitat”. Hui, una altra vegada han jugat al carrer, a Potries. Han guanyat, però ha costat, a cinc jocs. Resultat final: Potries 15, Oliva, 25.

Ja estem a les semifinals!

2011-02-17T09:49:00.000-08:00

Ahir, eufòria en l’equip. Ja estem a les semifinals! Després d’una jornada de lliga fàcil, la del dissabte passat contra Almoines, amb tres victòries, vam disputar la jornada copera de tornada contra el Nàquera. Teníem l’eliminatòria ben encarrilada perquè vam guanyar a domicili contra l’extraordinari equip del Camp de Túria. Però no ens hi podíem confiar, perquè les victòries de l’anada van ser molt ajustades i treballades. Ahir, Carlos Margarit, baixa per malaltia, va ser substituït per Xacal.

Xacal, grande!

Vam disputar la primera partida Xacal i jo. Una partida amb molta tensió perquè si ens guanyaven ens podien entrar els nervis, a tots els de l’equip, i, per contra, si guanyàvem nosaltres ja passàvem a la semifinal. Ens hi jugàvem molt, doncs, en el primer matx. I ausades que va ser una partida disputada. Ens va tocar el zurdo dels naquerans amb un punter que em va molestar d’allò més, i a postes (estes coses es noten, amic...): tota la partida vaig haver de rondar la seua silueta, per tal de guanyar la posició: xe, quin mareig! La veritat és que va ser una partida enorme, jugada a l’hora. Un estira i arronsa continu, amb gran intensitat i tensió, emoció a flor de pell, coratge i pilotes heroiques. Una gesta en tota regla. Jo vaig estar molt nerviós i, ho reconec, i li demane perdó al meu company, perquè el vaig escridassar un poquet massa. Però la tensió d’una partida a voltes ens impulsa a vociferar sense mesura. (Mea culpa, ho sent, amic Xacal!). Això sí! Cal dir que Xacal va estar a l’altura d’una gran partida: incommensurable! Ho va donar tot i més! I cal reconèixer-li-ho. Va ser un autèntic goig jugar amb Xacal a tan gran altura! Una partida de categoria! Grande, Xacal! Després d’anar per darrere quasi tota la partida, vam poder avantatjar-nos al final i vam deixar el marcador en un ajustat però ben gratificant 30-27 al nostre favor.

Les altres partides ja van ser un pur tràmit. I es notava que els de Nàquera no van portar ja els millors jugadors. Gabi i Tortosa van guanyar còmodament per 30-19; i Javi Riera i Carlos Murillo ho van fer per 30-26. Després, vam sopar al poliesportiu de Daimús, amb els amics de Nàquera: una gent excel•lent i molt bons jugadors.

A la semifinal!!!!

La fel de la derrota, la mel de la victòria

2011-02-09T04:53:00.000-08:00

La Font d'en Carròs, 0 - Torrent, 3
Anit, a Nàquera, ens vam traure l'espina del dissabte, en què vam perdre 0-3 davant del Torrent; amb tres partides per a oblidar... Em consta que Xacal se'n va anar malhumorat, i jo també (vam perdre 28-30, amb molt mala fortuna); Carlos Margarit i Sergio, fastiguejats, perquè no van fer partida; i imagine que també Gabi i Tortosa... Els de Torrent van baixar uns quants jugadors de primera i ens van fuliminar sense massa esforç.

Nàquera, 0 - La Font d'en Carròs, 3
Però anit vam anar a Nàquera. Teníem el temor -i la seguretat- de trobar-nos amb un equip sòlid. I així va ser. Nosaltres portàvem els millors jugadors, i totes les ganes de fer alguna cosa positiva. Al davant teníem un equip plagat de veterans, que se les sabien totes i que jugaven molt molt bé.
En la primera partida, un exmilitar de 55 tacos va donar p'a salar a Gabi i a Tortosa. Els nostres, però, van saber apamar el tempo de la partida: Gabi tornant i aguantant com un bou, i Tortosa fent-ne de les seues (va fer dobles perfectament calculats i un remat final per a llevar-se el barret). Resultat: 26-30 al nostre favor.
La segona, Javi i jo ens enfrontàvem a dos homes, més o menys de la mateixa edat que nosaltres: també amb ofici. En els primers instants em va costar molt ficar-me en la partida: no estem acostumats a jugar junts, Javi i jo, i això es nota. A partir de l'empatat a 5, i després de canviar d'estratègia, la cosa ja va anar millor, però igualada. Vam arribar a estar fifty-fifty fins als primers punts de la vintena, inclús ens van passar: 22-21. Després, Javi i jo vam traure les nostres millors versions: ell, tornant-ho tot i aguantant com un campeó; jo, mirant d'arribar a totes i forçant al del darrere. Ben concentrats, Javi traguent pilotes i jo tirant-me per terra, vam fer que els contraris es desesperaren. I així fins al final: 23-30!

En la tercera, els Carlos ens van fer patir d'allò més. Jugava un altre zurdo contra el nostre. Un estira i arronsa en què els punters podien entrar poc en partida, davant la insistència obsessiva dels saguers. Tota la patida per davant, i va i el marcador es posa 29-28 a favor dels de Nàquera. Mecaguendena... Al final, empatem a 29 i entra Carlos Murillo en acció: primer fent un traure ras que a punt ens val la partida, però no, allí estava l'altre zurdo, per a rescatar-la i dur-la, enclenque però vàlida, fins al frontis. Quatre pilotades més i li'n cau una al nostre punter, blaneta: zaaas! I arran de ratlla, rinxo la llanda, i l'altre punter l'espifia. La partida és nostra!

Ahir el resultat ens ha donat ales. Tenim una il·lusió bàrbara per la copa. Si la cosa no es torça, és ben probable que passem a semifinals. A vorem. Seria fantàstic!

L'Alcúdia, 0 - La Font d'en Carròs, 3

2011-01-29T23:05:00.000-08:00

Ahir un 0 - 3 que sap a glòria. Amb l'equip reinventat, vam saber traure les faves de l'olla amb certa solvència. En la primera partida, una parella insòlita: Javier Riera de resto i Gabi de punter (Emili es va posar malalt i Javi va haver de substituir-lo). Una partida igualada. Un estira i arronsa molt interessant que els nostres van resoldre amb paciència i decisió. Javi va saber aguantar les estrebades del zurdo que tenia al costat, tan alt com ell; i això que encara no ha agafat la forma... I Gabi va estar sensacional amb el traure i fent algun puntet davant, rinxo ratlla. Al final, 23 - 30 al nostre favor.
La segona va ser una miqueta més fàcil, encara que a priori, sobretot al començament de la partida, no ho semblava. Quan els Carlos, Murillo i Margarit, es van posar a la faena no va haver ningú que els parara. Un merescut 16 - 30 final ho diu tot a favor dels nostres jugadors.
En l'última partida Xacal i Juli van haver de bregar contra dos xicons molt competents. Els van donar molta guerra. De fet, tot i anar per davant en tot moment, els de l'Alcúdia no van tirar mai la partida i van anar percaçant i amenaçant els de la Font. Només a partir del punt vint se'n van anar i van poder descansar una miqueta. Resultat final: 18 - 30.
Certament, ens ho vam passar molt bé ahir. Una bona vesprada a l'Alcúdia. Tres boníssimes partides.

La Font, 2 - Vall d'Alcalans, 1

2011-01-23T00:01:00.001-08:00

Ahir, 2-1, contra la Vall d'Alcalans, un equip fluix. Tortosa i jo vam guanyar amb massa dificultats, tenint en compte que anàvem 10 o 12 punts per davant. Varen remuntar fins a posar el marcador en un inquietant 24-21, aprofitant les nostres errades garrafals. Al final, 30-23 al nostre favor. Uf! Sergio i Quique van perdre 28-30, en un partit que podrien haver guanyat. Mala sort. Els Carlos no van tindre cap problema. Pràcticament, no van suar. 30-14 al seu favor. Els darrers resultats allunya les nostres possibilitats d'ascens. Cada vegada això pareix més inabastable...
Això sí, a la nit, el soparet, excel·lent, a Oliva, al Bar el Mosset. Amb una participació massiva. Llàstima que l'amic Xacal no hi poguera vindre.

Últims resultats

2011-01-16T14:45:00.000-08:00

La Font, 3 – Llombai, 0
Guadassuar, 2 - La Font, 1

Dimarts vam jugar la jornada aplaçada contra Llombai, a casa. 3-0. Xacal i jo vam tindre una primera partida massa fàcil contra dos jovenets que jugaven molt més del que ho varen fer. I dues partides ajustades després, més del compte, però saldades amb victòria pel tàndem Gabi-Tortosa i Sergio-Carlos.

Diumenge, al frontó cobert de Guadassuar només els Carlos van poder traure 2 puntets ben valuosos, amb comoditat. Gabi i Tortosa van tapolar contra l’osset més dur, però van donar la cara en tot moment. I Sergio i jo vam sucumbir quasi per la mínima, 27-30. Una llàstima.

Presentació de Raspall, divendres 14 de gener, a les 20 h, a la Casa de Cultura de la Font d'en carròs

2011-01-08T03:00:00.000-08:00

La Font, 2 - Anna, 1

2010-12-12T00:35:00.000-08:00

Bon resultat ahir contra els líders: 2-1. Les victòries, però, van ser molt treballades i ajustades. En la primera contesa, Gabi i Tortosa van guanyar 30-23. La partida va començar molt malament, amb un Gabi nerviós i insegur. El nostre saguer es va posar les piles una miqueta i després la cosa va anar més rodada. Els Carlos sí que ens van fer patir de valent. Tota la partida per darrere. C. Margarit en va fer de molt bones, però també en va pifiar algunes d'imperdonables. Al final, amb un C. Murillo molt regular i correcte, van empatar a 28. Dos puntets més, i partida a la butxaca. Finalment, Xacal i jo vam perdre 20-30. Sincerament, eren la parella més bona. No debades, el punter va quedar el primer en el rànquing l'any passat, i el rest era molt molt segur. Xacal no va poder fer res, tot i que va jugar al límit. I jo tampoc. Quedaven deu minuts i anàvem cinc punts per baix. Ens l'havíem de jugar. Ho vaig intentar. Vaig encertar el primer mat, però els altres intents van acabar fora de la pista -o vaig ser jo que estava fora també. No hi havia res a fer. Mala sort. De tota manera, molt bon resultat ahir contra els líders.

La Font, 2 - Tenis Carlet B, 1

2010-11-21T01:14:00.000-08:00

Ahir, tres bones partides també. En la primera, derrota de Javi i Emili, per 24-30. Tots dos estaven una miqueta fluixos. Javi perquè arrastra una lesió a l'esquena, i es nota que no juga còmode. I Emili perquè ha estat malalt darrerament, i no ha entrenat... En la segona partida, Carlos Margarit i Carlos Murillo van resoldre de manera efectiva la partida. Amb les braçades del zurdo Margarit i l'encert de Carlos amb el revès a dos mans en va haver prou per guanyar un partit davant d'una parella que jugava molt bé: 30-22. En l'última partida, Xacal i jo vam poder guanyar 30-23 a una parella molt bona. Potser la millor que va presentar ahir de vesprada el Tenis Carlet. El saguero, sobretot, tenia una potència amb la dreta molt notable. Llançava la pilota rasa, arran de la línia. Me'n va fer alguna, de fet; però també en va fallar unes quantes. Quan em vaig col·locar bé en la pista ja li va ser més difícil superar-me. Vaig mirar també d'apretar en el traure, amb cert èxit: 3 o 4 punts directes i uns quants més en què la pilota la tornaven molleta... El veritable protagonista de la vesprada-nit va ser Xacal. Impecable. últimament està molt fort. I, sobretot, aguanta molt bé les partides, físicament i mentalment. Ahir va fer tot un recital de força i resistència. Ens entenem bé, els dos. Jo li vaig agafar alguna pilota que no era meua, però clar, dins de la partida la sang em bull i no puc estar-me d'intervindre en el joc. Intentaré, però, no agafar les que no són meues. Tret d'això, Xacal i jo estem llançats i ens entenem de meravella. I, sobretot, ens ho passem bé. Enguany, estem disfrutant d'allò més tots els de l'equip.

Alginet, 2 - La Font, 1

2010-11-14T00:46:00.000-08:00

Ahir, tres partidasses a Alginet, quasi fregant l'hora. Vam quedar 2-1. Vam perdre dues partides a 29. Emocionantíssim! La sort, però, no ens acompanya. Amb les dues partides perdudes d'ahir ja van tres que perdem a 29 punts, en l'últim instant. Si les haguérem guanyat, ara aniríem els primers. Quina llàstima. Ja en vam perdre una així en la primera jornada, Xacal i jo. Ahir, Sergio i Tortosa, en la primera partida, i els Carlos: Murillo i Margarit, van tastar la fel de la derrota de la mateixa manera. Sort que Xacal i jo vam poder guanyar, 30-24, però el resultat no reflecteix la igualtat de la partida. La gent d'Alginet té una gran equip. No entenem com és que no estan més amunt en la classificació. En fi, continuarem bregant per traure més punts en les pròximes jornades.

A Castellonet de la Conquesta

2010-11-01T04:57:00.000-07:00

Dissabte vam anar a Castellonet. De vegades, ens telefonen uns amics que hi juguen els dissabtes: Rafa, de Gandia; Toni, d’Ador; Rubén, d’Almoines, Andrés, del mateix Castellonet, els amics de l'equip de la Font... És un dels pobles més menuts de la comarca de la Safor. Compta amb a penes un centenar d’habitants i tenen un dels millors frontons de la comarca! Sobta això: un poblet tan menut i amb un frontó que dóna gust, fet de taulells de terrasso. Té un punt de màgia anar a jugar a Castellonet. Hi ha un silenci total que contrasta amb les nostres pilotades, com espurnes pautades de vida, d’energia, de ràbia contra el silenci d’una mort que, no sé per què, es fa més present en aquell indret amagat, entre muntanyes. Llavors, et vénen ganes de ser immortal per poder passar-hi hores i hores, entre les tres parets del frontó. I, d’alguna manera, ho som quan hi juguem, a Castellonet. No pensem en res. Només en cada pilotada, en cada colp de braó, en cada alenada, en casa esprint... Fa goig anar a Castellonet a jugar al frontó amb els amics de sempre, amb els esperits de mai.

Miramar, 1 - La Font, 2

2010-10-24T13:11:00.000-07:00

1-2 al nostre favor, a Miramar. I encara gràcies, perquè teníem l'equip sota mínims. Entre lesionats, batejos i Gabi parint (la dona, clar, Rosa: enhorabona!) el cas és que no érem prou. Vam haver de cridar a Tortosa a última hora, que va jugar mig lesionat. Emili i jo no vam tindre problema. Vaig jugar de saguer, perquè no en teníem més, i Emili de punter, que va fer una extraordinària partida: fins i tot va haver-hi moments que jo no tocava bola: Emili treia i els altres erraven. I així fins a quedar 30-9 al nostre favor. La segona, amb Javi i Tortosa com a parella inèdita, la vam perdre, davant d'una parella de joves molt ferma, que s'entenien molt bé. El de darrere ho tornava tot, i el punter apretava de valent. Llàstima, perquè els nostres van començar molt bé, però a poc a poc es van desinflar una miqueta, davant la seguretat i l'enteresa dels contrincants. Al final, derrota per 24-30. L'última partida la van guanyar Quique i Sergio, també per 30-24, però al nostre favor. No la vaig poder vore perquè me'n vaig haver d'anar. Però me n'alegre molt per ells. Quique s'estrena enguany en la lliga, i això li donarà ànims, també a Sergio.

PS Vaig tornar a vore els de Miramar, companys meus de la temporada passada, que van ser extremadament amables amb mi. Els vaig regalar un exemplar de Raspall. Espere que els agrade. Bona sort! S'ho mereixen.

Miguel, de Petrer, campió individual

2010-10-21T06:48:00.000-07:00

Diumenge passat vaig anar amb el meu fill, Jordi, i l'amic Josep À. Mas a Montcada. S'hi disputava la final del "XXV Campionat Individual d'Escala i Corda. Trofeu President de la Generalitat Valenciana" (el Molt Honorable, però, no hi era, com sempre...). Abans de la partida que havien de disputar Miguel, de Petrer, i Soro III, de Massamagrell, es van lliurar alguns premis als que han estat grans campions d'aquesta modalitat durant els vint-i-cinc anys del trofeu: Genovés, Sarasol, Grau, Àlvaro... La partida no va estar gens disputada. El del Vinalopó no va deixar respirar al de l'Horta Nord. Amb un poder de concentració i una pegada segura, Miguel va saber buscar-li el punt més dèbil al Soro. A aquest li va faltar concentració, va cometre erros inaudits i en cap moment es va veure que podria remuntar la partida. Es va desmoralitzar i la va deixar perdre com qui deixa passar l'aigua per la séquia, a pesar que la d'enguany era una oportunitat quasi única de fer-se amb el trofeu, tenint en compte que Àlvaro i Genovés II no hi eren. El resultat ho diu tot: 60-30 per a Miguel, que va fer feliç als aficionats de Petrer que es van desplaçar a Montcada. No hi havia estat, a la Ciutat de la Pilota. Tot i que encara no està acabada, m'ha fet molt bona impressió.

La Font, 3 - La Pobla, 0

2010-10-19T08:33:00.000-07:00

Dissabte, nova victòria dels de la Font, esta vegada per 3 – 0, contra els amics de la Pobla del Duc. En la primera partida, Gabi i Vicent es van mostrar molt segurs. El nostre saguero d'Oliva no va fallar pràcticament res i fins i tot es va permetre de fer algun doble de molt bella factura. I Vicent va estar implacable, amb alguna filigrana que va despertar l’admiració i els aplaudiments del públic, i pilotades arran de ratlla incontestables. En la segona partida, Xacal i Juli es van imposar amb relativa facilitat a Melchor i el seu punter. El zurdo de la Pobla fa feredat, però els seus intents per col•locar pilotades davant (dobles parets i a la línia) van ser contrarestats amb seguretat pel veterano Juli, quan no es van estavellar a terra o se’n van eixir de la pista. I Xacal, es va mostrar molt segur, retornant pilotes increïbles. En la tercera partida els Carlos (Murillo i Margarit) no van tindre massa problemes per resoldre el seu compromís. Tots dos fan molt bona parella. Amb aquest resultat, el balanç és bastant positiu per als “cabuts” de la Font, després de la tercera jornada, tot situant-se en un còmode tercer lloc a la taula de 3a divisió B.

2010-10-01T00:27:00.000-07:00

Ja tinc el meu darrer llibre de poemes, Raspall, amb el qual vaig tindre la sort de guanyar el Premi Ciutat de València Roís de Corella de Poesia, en l’edició de 2009.
Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis, però d’una altra manera. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa i de la joventut, amb un protagonisme especial donat a la pilota valenciana i al frontó que juguen o fan d'al•legoria vital, existencial, identitària, tel•lúrica, gairebé mítica del poble valencià. “Raspall”, el poema que dóna nom al recull, és una mena de cantata cívica en què, a partir de la metàfora o al•legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa, patriòtica i reivindicativa del País Valencià. El llibre és també un tribut a la comarca de la Safor i al poble on visc ara, la Font d’en Carròs. A ells els he dedicat el poemari, també a la gent del poble de Pedralba, on vaig viure molts anys, als meus amics saforencs del frontó, especialment els de la Font, però també els de Villalonga, Oliva, Miramar, Benirredrà... i a tots els valencians.
Raspall inclou algunes fotos de pilotaris valencians mítics, com ara el Genovés, Àlvaro, Waldo... És un homenatge a un esport que representa, en més d’un sentit, el bo i millor del poble valencià.
Espere, de tot cor, que el poemari siga del vostre gust.

A la foto, una partida de galotxa al carrer, a l'Orxa, als anys 80. El jugador que hi apareix és el Genovés. Foto de Enrique Bonet - Museu de la Pilota del Genovés.

Heus ací un fragment del poema "Raspall":

Va de bo, cavallers! La jugada és feta.
Els hòmens fan travesses: la dignitat s’hi juguen,
fins i tot l’elegància; n’hi ha que ho perden tot...
Escalfen blaus i rojos, a l’espera del joc
que la Vida esperona. Hi ha alegria a la llotja.
El públic, expectant, ompli de gom a gom
les grades del trinquet Pelayo de València,
el Zurdo de Gandia; els de Benissa, Murla, Dénia,
Orba, Teulada, Xàbia, Bellreguard, Genovés,
Llíria, Sagunt, el Campello, Vila-real...
La vesprada és tèbia com una jove trèmula,
idèntica a la pell suau de les bresquilles.
El ritme és de vertigen, absolut, antiquíssim:
ningú no gosaria xifrar l’indesxifrable,
un temps indescriptible, de mal•leables somnis.

Juguen tres de la Pobla contra tres de la Vall...
Faixa. Escala i corda. Jeu de paume. Va de bo!
Encaixades de mans, intercanvi d’obsequis.
L’home bo assenyala el jugador del dau
a punt per fer el traure, en sentir el senyal.
Ja llisca la pilota per damunt de la línia,
ja hi van les mirades del públic congregat
–que es grata la impaciència, s’escura les butxaques–
darrere la pilota, amb els ulls a l’aguait,
esperant el val net, desitjosos del joc,
la partida perfecta; si pot ser, sabatera.
Els peus dels contrincants s’esvaren per la canxa,
cerquen colps malabars, s’arrosseguen per terra
per tal de fer el quinze, per guanyar les apostes.
(Al bar hi ha tramussos, pipes, cacaus, refrescos,
cassalla, rebentats, canariets, combinats,
pudor a resclosit: s’hi ensumen caliquenyos
provinents de Bolbaite, Antella, Sumacàrcer...
Hi ha res que no canvia. Hi ha capteniments
que es succeeixen gràcils, com els cicles del temps:
cada estació té un ritme, les seues cerimònies,
prerrogatives dúctils que ens són imprescindibles.)

Comença la lliga de frontenis!

2010-09-26T00:44:00.000-07:00

Ahir va començar la lliga. Enguany, amb novetats, pel que fa a la distribució de divisions a la delegació de València. Ara hi ha dos grups de 3a, i dos de 2a. La Font està en 3a B. Hi ha molts equips nous, que no coneixem i això ens obligarà a desplaçar-nos una miqueta més lluny. Com a contrapartida, l’al•licient de jugar i de conèixer equips i gent diferents.
Ahir vam jugar fora de casa, a Almoines, un poble amb un frontó difícil, casolà, molt baixet, la qual cosa fa difícil la pràctica del frontenis, sobretot per als saguers. Vam guanyar 1-2, finalment. Gabi i Emili no van tindre rival, liquidant la partida quasi sense suar per 30-10. Carlos & Carlos ja van haver de suar molt més contra Saoret i el seu company, però vam obtindre la victòria. Xacal i Juli sí que van haver de bregar a muntó en una partida trepidant, emocionant, enfrontant-se amb dos xics molt joves que prometen. El resultat ho diu tot: 30-29. Vam perdre, mala sort. Sobretot perquè anàvem guanyant 29-25! Mala sort, Xacal, no patisques! La pròxima, la guanyem. Amunt la Font!

El 24 h d'Oliva

2010-07-26T06:55:00.000-07:00

Enguany, i com tots els estius des de fa cinc edicions, hem participat en el 24 h de frontenis d’Oliva. És un dels campionats més emocionants de la comarca. Una fita enmig de l’estiu que, després, em porta molt bons records durant tot l’any. És un campionat especial perquè està molt ben organitzat. Hi participen sempre 30 parelles, és a dir, 60 persones (!) gaudint d’una pràctica tan noble i emocionant com és la del frontenis. I, a més, hi guanyen tots perquè des del primer fins a l’últim classificat tenen premi. És una festa de l’esport, de l’amistat, una alegria. Hi ha paelles a mitja nit i torraes de carn; meló d’Alger i aigua, pernil, pastissets i dolços, etc., per als participants, reconstituents que ens permeten de continuar la intensa competició que té lloc a Oliva entre el dissabte de vesprada i el diumenge a la nit. La gent del Club de Tenis d’Oliva és sensacional, i molt generosa. Recapten regals i obsequis de les cases i les empreses de la localitat per a donar-nos-els, als esportistes. És un esclat de felicitat i un cant d’exaltació de l’esport.

Crònica del campionat
Escric encara en calent, a poques hores de la competició, amb els músculs encara ressentits i el cansament del cos, però amb la satisfacció del qui s’ho ha passat d’allò més bé. Més encara, infinitament bé!
Des de fa tres anys ens hi apuntem el meu cunyat Jorge i jo (en la 1a i 2a edicions ho vaig fer amb Fernando Tur i Vicent Tortosa). En la primera partida d'enguany, entropessem contra Joanet, d’Oliva, i Mikel: 14-16 a favor dels d’Oliva. En la primera fase les partides són a 21 i a 20 minuts. No vam tindre temps per a la remuntada. Jo vaig jugar darrere i es van fer amb mi. Així que calia guanyar les tres partides restants i per pallissa, si volíem arribar a quarts, perquè dels sis grups del campionat només passen a la ronda següent els primers de cada grup i els dos millors segons. Vàrem acomplir amb escreix la nostra escomesa. I a quarts! La combinació prevista ens obligava a tornar a enfrontar-nos a Joanet i a Mikel (contra Joanet vaig jugar també en la final de la Pobla del Duc, amb David Català). Vàrem canviar d’estratègia. Jorge, darrere, i jo, davant. Resultat: 20-16 al nostre favor apurant la mitja hora estipulada. Bien! A semifinals! Ens tornàvem a enfrontar a Bernardo i a Tercero, la parella que ens va guanyar l’any passat, també en semifinals, i que va resultar ser la vencedora de l’edició de 2009. Vam anar darrere tota la partida. A falta de 4 minuts demanen un temps mort. Perdíem 11-19. Ja no hi havia temps. Ens l’havíem de jugar. Era l’única opció ja, una opció impossible, llunyana, inabastable. Reprenem el joc amb la decisió d’anar a matar (la pilota, s’entén). Ja no hi podíem perdre res. I comença la història. Comencem a matar, Jorge i jo, i ixen tots els mates. En un moment donat, em veig per l’aire, caent de cul i, com en una imatge ralentitzada, veig la pilota que va a parar arran de llanda. Increïble! Ha entrat! Jorge apura també les seues opcions. I la ratlla, i la xapa –que no sona!– esdevenen els nostres millors aliats. Les dones, la família, els amics, el públic es posa en gran part a favor de nosaltres, que som visiblement els més dèbils (sol passar que la gent es posa de costat dels que perden). Vibren perquè allò va de tiro: 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18! Queden 30 segons i anem 18-19! Perdem encara. Queden 10 segons! No hi ha temps! Trac ràpidament. Un altre mate i, zas, empatem! Últim punt. Intercanviem uns quants colps. Llance una pilotada que es pega a la paret. Fa un bot inesperat i Bernardo l’erra. Hem guanyat!!!! Però jo no me n’adone. Jorge em felicita, exultant. I jo no m’he enterat. Em pense que encara queda un punt. Ha anat tot tan ràpid... Estic perplex, bocabadat, ple de felicitat, atordit, marejat, bufat de tanta pilotada. Hem guanyat! Hem fet 9 punts seguits en quatre minuts! Una gran remuntada. Mai de la vida ens havia passat això, ni a Jorge ni a mi. Hem tingut molta sort. Ho teníem tot perdut. Ens l’hem jugada i ens ha eixit bé. Passem a la final! Bernardo i Tercero ho han fet molt bé i han sabut encaixar el colp. Pura esportivitat. Són molt bona gent.

La final
Juguem contra David Català i Manolo Marco. Som molt amics. Fa gràcia perquè arribem a la final precisament els que hem passat a quarts com a millors segons. Hem superat els quarts i la semifinal, ells i nosaltres. Ara ja ens dóna igual qui guanye. Tot queda entre amics. Però els quatre volem guanyar. Això és una competició. Anem a per totes. Un estira i arronsa que fa ballar el marcador en un i altre sentit, alternativament a favor d’ells o de nosaltres, a dos punts d’avantatge com a màxim en cada ocasió. Colps forts. Manolo i jo entropessem moltes voltes. Tenim un joc paregut i no volem perdre la posició. Estem molt junts, vigilant les pilotades de David i Jorge, a l’aguait d’un mate inesperat, d'una pilota extraviada que pot anar a parar davant. Cal estar-hi atents. Les cames juguen molt en els punters: amunt i avall buscant la millor posició. Vaig per terra unes quantes vegades. Em pele els genolls. Algunes ferides queden en carn viva. No les sent. No sent el dolor ni el cansament. El cervell d'encarrega d'ajornar el dolor. Ja hi haurà temps per a això. Els músculs protesten, però no en fem cas. Estem extenuats. Es ralentitza el joc. Empatem a 23. Finalment, Jorge i jo perdem 24-27. Acaba la partida. Hem consumit el temps. Ens abracem com a bons companyons. La gent aplaudeix. Ens ho hem passat molt bé. David Català i Manolo Marco han demostrat ser uns gran campions. Guanyadors a Villalonga i a Oliva, enguany. I David i jo també a la Pobla del Duc. David ha demostrat ser un dels millors jugadors de la comarca, ara com ara, amb tres torneigs guanyats. I Manolo, també. Són dos grans campions i uns excel•lents amics. Ens ho hem passat molt bé enguany, Jorge i jo. El triomf a la semifinal ens ha sabut a glòria, a gran victòria. Un triomf èpic. Jorge se n'ha eixit, i jo crec que també. Hem anat més enllà de les nostres possibilitats. Un dia memorable, inoblidable. Fins l’any vinent!

Vull expressar ací la meua gratitud infinita a la gent d’Oliva, especialment a Fernando Mas, i al seu fill Jordi, que m’han donat suport en tot el campionat. Una abraçada!

Foto: d'esquerra a dreta, Jorge Dutor, Juli Capilla, Manolo Marco i David Català.

Campions a la Pobla del Duc!

2010-07-18T02:43:00.000-07:00

Aquest cap de setmana hem disputat un 24 hores a la Pobla del Duc (Vall d’Albaida). I hem quedat primers David Català i jo. Hi hem participat tres parelles de la Font. A més de nosaltres, també hi havia Emili i Javier, que han quedat quarts (molt bé!), i Ximo i Sergio, que van arribar a quarts de final. Felicitats a totes dues parelles. Ha estat un campionat magnífic. Hem disputat un total de cinc partides de gran nivell. David ha estat impressionant. Amb la seua força, la tècnica i la paciència que ha adquirit a l’hora d’afrontar cada partida, es mostra ara com ara imbatible. Sap dosificar els ritmes en cada matx amb saviesa i estratègia. No han estat gens fàcils les partides. Hi havia molt bons jugadors i ens ho han posat molt costera amunt, la veritat. David i jo, però, hem anat a per totes de bon començament en cada partida, intentant atemorir els rivals amb un joc fort, directe, sense complexos, amb ambició de guanyadors, i ho hem aconseguit. Magnífiques les partides contra Toni Minyana i Isaias, i Jordi i Mario, en la primera fase; contra Sergio i Ximo, en quarts; i contra Pere i companyia, en la semifinal, i extraordinària i èpica contra Joan i Murillo, d’Oliva, en la final. Una final de poder a poder, de tu a tu. Joan només té dèsset anys i apunta maneres magnífiques. Serà un gran professional i, de fet, ja li han fet ofertes en equips de primera. La final no estava gens clara. Joan té una pegada segura i elegant. Fa l’efecte que no fallarà mai. I el company seu ha estat molt encertat. Vam anar durant tota la partida per darrere, a dos, tres i fins a quatre punts per baix. Però David va canviar d’estratègia i va començar a tornar-les amb delicadesa i a imprimir força quan tocava, trencant els ritmes, i això ha estat clau perquè Joan va començar a desesperar-se i a fer alguna errada insòlita. I jo les tornava i tornava mirant de cansar Joan. Vam empatar a 25. Tres punts més, i a punt de traure, vaig sentir de part de l’àrbitre: 28-25 a favor nostre. No m’ho creia. Per primera vegada, anàvem per davant. Vam arribar a 29-27 a favor i, dos pilotades de mala sort, i ens empaten a 29. Ja només quedava un punt. Jo tenia clar que no me la jugaria, i David també. I en el darrer instant, nyas, Joan se la juga, llança una pilotada rinxo ratlla i, quasi imperceptiblement, se sent la xapa. Clin! Campions! Una partida molt intel•ligent. Un campionat increïble. Hem gaudit d’allò més. Ens ho hem passat molt bé, tot i que no vam dormir la nit de divendres. En definitiva, un campionat sensacional, amb la bona gent de la Pobla del Duc com a organitzadors, i una dotzena de parelles de molt bon nivell. Un 24 hores inoblidable.

Ja tinc l’entrada per a la final del Bancaixa!

2010-03-07T00:32:00.000-08:00

Divendres passat, Genovés II, Salva i Nacho (Benidorm) van aconseguir la victòria en la primera partida de la final del Circuit Bancaixa contra Pedro, Javi i Oñate (Alcàsser). El resultat, un clar 60-25.
El segon enfrontament de la final es disputarà el diumenge 14 de març al trinquet Pelayo de València. Jo ja tinc l’entrada, gràcies al meu amic Josep À. Mas, que m’ha introduït en el món de la pilota valenciana. Ens espera un esmorzarot abans de la partida i l’emoció de veure la final a la catedral de la pilota. Si l’equip de Genovés II torna a guanyar, aconseguirà el títol, però si ho fa el de Pedro, es forçarà un tercer encontre, previst a Llíria per al dia 21 de març. I no seria gens difícil, atesa la capacitat de resistència dels d'Alcàsser. Ja vorem.
D’altra banda, ahir l’equip d’Oliva de raspall de xiquets (Miguel Ángel, Joan i Jordi) van tornar a guanyar, aquesta vegada a casa contra un conjunt de Piles, que va jugar molt bé. Un partit disputadíssim que no es va resoldre sinó en l’últim joc. A falta de disputar-se un últim enfrontament de la primera ronda de la lliga comarcal, no n’han perdut cap. Enhorabona!

Semifinal del Circuit Bancaixa a Bellreguard

2010-02-27T01:22:00.000-08:00

Anit vam poder veure una gran, disputadísima i emocionant semifinal del Bancaixa a Bellreguard. Una partidassa, d'aquelles que fan afició -i caixa. S'hi enfrontaven, per segona vegada, els equips de Massamagrell (Soro III, Solaz i Héctor II), de roig, i d'Alcàsser (Pedro, Javi i Oñate), de blau. Si els de Massamagrell guanyaven, passaven a la final. Però si ho feien els blaus, el semifinalista eixiria d'una tercera partida prevista per al dia 1 de març, a Benidorm...
La partida va estar molt renyida. Van començar molt forts i segurs els rojos, encapçalats per un Solaz robust que no en deixava passar una, que vigilava de prop el jove punter Héctor i li furtava pilotes a Soro III. De seguida, es van posar per davant, en dos o tres jocs. Els de blau, però, amb un Oñate "gat vell", que se les sap totes, no van deixar anar la partida i van aconseguir empatar a 30. Els rojos, però, en una altra mostra d'autoritat, es van posar una altra vegada per davant: 40-30. A partir d'ací la partida es va capgirar en favor dels blaus. Oñate continuava fent quinzes des de l'escala, a pilota parada (infal·lible en esta posició), Javi es va posar les piles i, tot serrant les dents a cada pilotada, posava l'esfera ben a prop de la muralla, lluny de les mans dels rojos, i no al centre de la pista, com havia fet fins al moment. I Pedro va recuperar la seguretat i ho tornava tot, quasi sempre de bragueta, la seua especialitat ofensiva, tallant corda. Els rojos, una miqueta desconcertats, i neguitosos per la remuntada de l'equip d'Alcàsser, van anar baixant el ritme, per bé que Soro III i el jove Héctor II aguantaven contra corrent. Solaz, però, visiblement cansat i psicològicament afonat, va baixar moltíssim el nivell i va acabar desnonat, fora de la partida, davant la impotència dels companys. Fins al punt que els rojos es van quedar estacats en 40 i els blaus van fer sis jocs seguits, i es van fer amb la victòria per 60-40. El finalista del Bancaixa d'escala i corda, doncs, s'haurà de conéixer el pròxim dilluns a Benidorm.

Abans de la partida, vaig sopar amb Josep À. Mas i una colla d'hòmens de Xaló aficionats a la pilota que es van desplaçar a posta a la Safor per veure la semifinal. Ensalades, calamars, rabo de bou, gelat, café... De categoria! Es respirava un ambient d'alegria i emoció per la pilota. Els caliquenyos creaven una atmosfera màgica, ancestral, intuïtiva. Hi havia familiars dels jugadors al bar, sopant, i velles figures de la pilota, com Genovés i Rovellet, i la que, van assegurar, era la nóvia de Pedro, un dels jugadors de l'equip d'Alcàsser, i que els hòmens van qualificar, amb elegància i admiració, com "una dona de bandera". Una nit magnífica de pilota valenciana!

Tavernes, 2 - Oliva, 5

2010-02-13T04:51:00.000-08:00

Hui, nova victòria dels d'Oliva, contra Tavernes: 2 per 5. No havíem estat mai al trinquet d'aquesta localitat de la Valldigna. És un trinquet menut i fa molt de fred. Com que està una miqueta obert pels costats, i hui plovia, entrava la gelor, l'aire i l'aigua (hi havia alguna part de la pista banyada, perquè el trinquet fa goteres). Ens hem congelat. Però els nostres xiquets han guanyat! Amb Joan al capdavant de l'equip, i Jordi i Andrea al redós del major, l'equip d'Oliva ha jugat bé i ha aconseguit el triomf. No està gens malament: 4 partides, 4 victòries. A vore si ens poden mantindre així. El nostre entrenador, Xavi, en sap molt, de pilota. Hui ho ha demostrat bescanviant les posicions dels jugadors (resto, mitger i punter) conforme convenia. Fins al dissabte que ve.

Xeraco, 5 - Oliva, 25

2010-01-31T13:55:00.000-08:00

Dissabte de matí vàrem anar a Xeraco. Nou enfrontament entre els equips d'Oliva i de Xeraco, amb victòria per a l'equip visitant. La veritat és que els olivers van ser molt superiors, d'ací el resultat contundent. I Jordi va jugar molt bé, amb ganes.

Per la meua part, dissabte de vesprada vaig debutar amb el Miramar, amb derrota: 24 - 30. Una partida molt renyida, però; vam tindre una miqueta de mala sort, Xuso i jo; perquè vàrem anar per davant durant molts trams del partit i vàrem jugar millor, si més no durant els primers 20 punts. Al final, tres pilotes seguides fallades i algun punt de sort per part dels contrincats ens van tirar per terra la partida. A vore si a la pròxima hi ha més sort...

Gran final de raspall a Xeraco

2010-01-17T07:52:00.000-08:00

Els espectadors que han pogut assistir a la final de raspall, este diumenge, han disfrutat d’allò més. Es tornava a repetir la final de l’any passat, entre César i Moro (Rafelbunyol), rojos, i Lluïset i Roberto (Alzira), blaus. Magnífica partida. Molt disputada i, fins i tot, amb alguna xicoteta tensió en algun quinze, perquè no quedava clar que els jugadors l’havien donat, de tan frenètica i renyida com era la partida. Una partida on els quatre jugadors van haver d’esmerçar esforços fins a l’extenuació. El físic ha estat una de les claus de la partida. Alguns quinzes han estat increïbles. Lluïset i Roberto han demostrat la seua categoria. Moro ha patit una crisi a mitjan partida, però s’ha refet i ha començat a restar molt bé i a fer quinzes llançant-ne moltes a la galeria, amb una César molt tranquil i segur. L’emoció ha estat tan gran que, quan anaven 25 iguals, els jugadors s’han abraçat en senyal de bonhomia i esportivitat, felicitant-se per la gran final que estaven disputant i que bridaven al públic. Al remat, però, 25 a 30 a favor dels blaus. Roberto, del Palomar, de 40 anys, i Lluïset, de Beniarrés, de 41, han reeditat el títol que ja van guanyar l’any passat. Una final bonica de veres.

Club de Pilota d'Oliva

2010-01-16T04:28:00.000-08:00

Hui dissabte, festa i quatre partides al Club de Pilota d'Oliva. Primer, els menuts, Miguel Ángel, Joan, Andrea i Jordi; després, les dones; i les dues darreres partides, els hòmens. Festa de germanor, doncs, per la pilota valenciana. I, per acabar-ho d'adobar, paella. Llàstima que Jordi no s'hi haja pogut quedar, perquè estava una miqueta malaltós.

L'Eliana manté les seues opcions en el Circuit Bancaixa

2010-01-10T10:51:00.000-08:00

L'equip de l'Eliana, format per Álvaro, Canari i Héctor, manté opcions de classificació per a la segona fase del Circuit Bancaixa, després de guanyar a l'equip de Sagunt(León, Dani i Colau II) per 60-30. La partida va tindre lloc la nit de divendres passat a la població de Genovés. No era fàcil imposar-se als representants de Sagunt, ja que aquests partien com a favorits, atesa la campanya que estan fent en el Circuit, i també perquè almenys León jugava al seu poble.

Nova partida de Titín

2010-01-01T15:38:00.000-08:00

Anit, nova partida a l’ETB entre Titín III i Eulate i González i Xala. Els primers, que anaven de roig, van començar molt insegurs, sobretot el jugador de Lizarra, Eulate, que va cometre molts erros no forçats. La parella González-Xala, en canvi, va començar molt bé, encertant tots els colps amb autoritat, davant la perplexitat d’un Titín poc inspirat en un principi. El riojano, però, es va anar posant a to, i va donar mostres de la seua veterania i astúcia a l’hora de mesurar els colps i de col•locar la pilota lluny de l’abast dels blaus. De mica en mica, Titín va anar agafant les rengles del joc, i Eulate anava deixant arrere els nervis i tornant pilotes. Els rojos van poder empatar a 10, després d’anar per darrere en el marcador, i amb alguns restos del veterà Titín que van fer esclatar el públic en aplaudiments fervorosos. En aquest punt, els blaus es van trobar totalment fora de la cantxa, desconcentrats per complet. Però el desconcert dels blaus va durar un bufit, i s’hi van posar, una altra vegada, a la faena. Un moment especialment destacat del partit es va produir amb una excel•lent doble paret de González que va fer saltar, literalment, Titín per damunt de les grades (impressionant!), tot i que no la va poder tornar: 14-13. I un altre punt molt disputat, el que esdevindria el 19-16, amb una resolució per part de Titín de manual.
Si no és per Titín el partit s’haguera bescantat clarament del costat dels blaus, perquè Eulate va fer tres erros seguits que a punt van estar de costar-los la partida. Una partida sensacional entre rojos, més temperamentals, i blaus, més gelats però altament competitius. Al remat, 22 a 20 en favor dels rojos.

Hui, a Murla

2009-12-27T10:27:00.000-08:00

Hui he anat per primera vegada a vore una partida al trinquet de Murla. Ens havia convidat l’amic Josep À. Mas, gran aficionat a la pilota, sobretot en la modalitat d’escala i corda. El cartell anunciava un enfrontament prometedor entre blaus (Núñez, Fèlix i Santi) i rojos (Genovés II, Salva i Natxo), en la modalitat esmentada, i dins del Circuit Bancaixa. I no ens ha decebut en absolut, la partida. Ans al contrari, ha estat un gran encontre, molt igualat; un estira i arronsa que no s’ha bescantat pels rojos fins quasi el darrer instant. Al principi, pareixia que els blaus, més compenetrats com a equip, s’endurien la victòria. Però no ha estat així. Els rojos han trencat el traure dels blaus i, tot i que els blaus s’han refet, trencant al seu torn el traure dels rojos, novament Genovés II i companyia han empatat a 55 i s’han posat en situació de guanyar l’enfrontament, perquè tenien el traure al seu poder. I, efectivament, ha estat així. Cal dir que Genovés II ha pres la iniciativa en els últims jocs i això ha estat el detonant decisiu que ha permés que guanyaren els rojos. Dues hores de partidassa a Murla. Un matí de Nadal memorable.

Entrenaments

2009-12-25T03:02:00.000-08:00

Ahir, un altre entrenament a Miramar. Dues partides fortes, com sempre, de vora una hora cadascuna, amb Jesús, Èric, Manuel, Xuso, Àngel i Vicent. Estic posant-me a to amb els companys. M'ho prenc com un repte perquè no vull fer el ridícul quan m'estrene en la segona volta de la lliga. Jugaré per primera vegada en 1a i vull donar la talla. Em proven aquests entrenaments durs. Ahir vaig guanyar les dues partides per parelles (les manomanistes amb Jesús les vaig perdre, però, per 1-2), però no estic satisfet del tot. De vegades, em costa agafar el ritme, alçar la pilota i depassar el punter. Em falta encara assegurar la concentració i mantenir ferma l'ànsia de guanyar (en aquest esport no pots prescindir-ne). Però a mesura que m'entrene amb ells, vaig agafant el ritme. Potser canvie de raqueta, perquè la Babolat que m'he comprat no m'acaba d'agradar. I a vore si quede amb Voro i els companys, que podrien estar en primera perfectament, sobretot el meu amic Voro, un dels millors punters que he conegut.

Waldo anuncia un nou trinquet per a Oliva

2009-12-24T03:38:00.000-08:00

El regidor d’esports d’Oliva, Waldo, i gran campió valencià de raspall, ha anunciat que l’any que ve es farà un nou trinquet en aquesta localitat de la Safor. És una magnífica notícia perquè l’antic trinquet està molt deteriorat i és de difícil accés per a la gent que ve de fora (com que està situat al rovell de l’ou del casc antic de la ciutat, no s’hi pot aparcar amb facilitat). El nou trinquet es construirà al costat del pavelló municipal, sobre una superfície de 1.200 m² i amb un pressupost d’un milió dos-cents mil euros. El cost total, però, correrà a càrrec de l’administració central, perquè la regidoria d’esports pretén encabir-lo dins del segon Fons Estatal d’Inversió Local del Govern, més conegut com el Pla Zapatero II (que no és cap jugador de pilota, eh!). Si és duu a terme aquest projecte, la pilota valenciana tindrà un nou espai on recalaran els jugadors ja existents, i se segur que n’eixiran de nous.

Enfaixar-se

2009-12-19T12:23:00.001-08:00

L'avi Ferran enfaixa el seu nét, Jordi, abans d'anar a l'entreno de raspall.

La pilota i el valencià

2009-12-12T02:01:00.000-08:00

“Home, tu pots vore la pervivència del valencià com a base per a la conservació de la pilota, o bé pots vore com a condició principal la pervivència de la consciència nacional valenciana. Des del moment en què perdes la consciència nacional, perdràs la llengua, i quan perdes la llengua, perdràs tots els components tradicionals, com la pilota. Tot forma part d’un element comú. Mentre tu mantingues la consciència de poble, mantindràs les tradicions. Però si perds la consciència, els elements tradicionals aniran perdent-se”

Frederic Llopis i Bauset
(Paco Cerdà i Purificació Mascarell: La revolució va de bo!, PUV, València, 2009.

Titín III

2009-12-09T12:56:00.001-08:00

Ahir vaig veure una partida de pilota basca, a Euskal Telebista, entre Titín III i Laskurain contra Berasaluze IX i Zubieta. Resultat: 22 a 8 en favor dels primers. Des que tenim Euskal Telebista que acostume a veure alguna partida de pilota basca. El frontó basc és més lent que el valencià, perquè la pilota pesa, si fa no fa, el doble que la valenciana. No per això, però, deixa de ser un espectacle admirable i emocionant. I, si no, proveu de veure'n alguna partida in situ, i no us decebrà. De tots els jugadors de pilota basca que he vist Titín III és el que més em crida l'atenció. A pesar de ser tot un veterano (ha complit ja els quaranta anys, i el mes que ve en farà quaranta-un), no deixa de guanyar partides i de conquerir títols; i de donar guerra. En tots els partits mira de portar la batuta, a base d'atacar i d'anorrear el contrari. I ausades que ho aconsegueix. És espectacular. Sap fer deixades, amb l'esquerra i amb la dreta; creua la pilota cap a fora de la cantxa amb mestria, fregant sempre la ratlla, però sense eixir-se'n, i la col·loca sempre en punts inabastables per als adversaris. Fa dobles parets i la llança cap arrere quan el resto no s'ho espera. La d'ahir va ser tota una exhibició. Si teniu oportunitat de veure'l, no la passeu per alt. Titín III és de La Rioja on l'esport de la pilota està igualment d'arrelat que al País Basc. L'entrega i el coratge de Titín són un exemple per als que sentim i practiquem la pilota, siga valenciana o basca, tant se val.

Waldo renova el títol de campió de raspall

2009-12-05T02:05:00.000-08:00

Anit, el meu sogre i jo vam assistir a la gran final de raspall d’enguany, al trinquet El Zurdo de Bellreguard. Hi havia molta expectació. El trinquet era ple de gom a gom. Una nova final per a Waldo, que ja n’havia guanyat sis, i per a Coeter II, campió en una ocasió i finalista per tercera volta. El favorit era el d’Oliva, Waldo, de trenta anys, però hi havia encara el dubte de si el mitger de Simat, de trenta-dos anys, podria o no contrarestar la força de l’oliver. Fins que no es juga, per molt favorits que hi haja, no hi ha res fet. La partida, però, es va definir de seguida, ja al primer joc. Coeter II va aprofitar el seu traure bé, però va caure en l’intercanvi de colps i això el va fer perdre la partida. No va poder en cap moment anar a l’atac, a per la partida, perquè Waldo no el va deixar ni respirar. Només en un joc vam vore un Coeter II segur i valent, amb un quinze preciós, de bot i volea, que va anar a parar directament a la galeria. Va ser, sens dubte, el moment més emocionant de la nit. Coeter II va estirar els braços en senyal de garra i alegria alhora. En un breu instant, es va deixar albirar la possibilitat que la partida canviara de color. El roig, però, va tornar a agafar la paella pel mànec i no va deixar al blau de capgirar la inèrcia en què va caure des del primer quinze del primer joc. Al remat, partida sabatera per a Waldo, davant la impotència d’un Coeter II que, tot i no abandonar en cap moment la partida, no va poder anotar-se cap joc. Una nit memorable per al gran campió de raspall, Waldo, que fins ara es mostra incontestable. En aquesta modalitat, almenys, no té encara cap rival d’entitat.

Canvis

2009-11-23T09:04:00.000-08:00

La setmana passada va ser crucial. Després de molt de meditar, he decidit que me'n vaig al Miramar. M'ho van oferir repetidament Jesús, Àngel, Xuso, Èric... Els fa falta un resto i a Villalonga en som massa, de jugadors, restos i punters. 11 tios disputant-se la titularitat. A més, no em trobe en condicions de jugar de punter. Em fa una miqueta de mal el peu i darrere m'hi trobe més a gust. I a Miramar només tenen tres restos: els fa falta gent. Decididament, me'n vaig. Agraïsc l'amabilitat de la gent de Villalonga, sobretot de Luis Sanfélix, que s'ha portat extraordinàriament bé amb mi, i també de la resta de companys. També em sap mal per David Català i per Manolo Marco, amb els quals he compartit cinc anys com a federats en diversos equips: a Bellreguard, a La Font i a Villalonga. Espere que puguem mantindre l'amistat i que juguem de tant en tant alguna partida amistosa. Gràcies a tots!

Tornem-hi!

2009-11-10T14:30:00.000-08:00

Després d'un inici dolent (vaig perdre la primera partida contra el Beniparell, amb Fernando, el zurdo), tornem a jugar, després de vora un mes apartat del frontó, per causa d'un esquinç mal curat (del qual, per cert, encara me'n ressent una miqueta). El cap de setmana passat vàrem guanyar 3-0, a casa contra l'Aiora. Vàrem fer molt bones partides tots: Fernando i Marcos, el Peque i Jose i Juanmi i jo.
Avui hem tornat als entrenaments. Hem fet molt bones partides amb David, Manolo, José Luis i jo; i tota la resta de jugadors. És un goig entrenar a Villalonga. Molt bon nivell i molt bones partides, siguen d'entrenament o de lliga. Demà, però, hauré d'anar al fisio: no m'acabe de curar del tot de l'esquinç. Ai, la vellea...

S'acaba la pretemporada

2009-08-29T09:23:00.000-07:00

Hem acabat la pretemporada. Definitivament, me’n vaig al Villalonga, a segona divisió. No hem pogut aguantar ni David, ni Manolo, ni jo: a la Font no es pot jugar, el frontó és una ruïna. I la insistència de l’equip del poble veí era massa temptadora i ha pogut amb nosaltres. Aquest estiu ha estat meravellós, frontenísticament parlant (i en molts sentits, també). Els entrenaments a Villalonga, fantàstics; les partides amistoses a Sueca, amb l’amic Voro, i a la Pobla del Duc, amb l’amic Toni, genials; els campionats, molt disputats. Amb Jorge, el meu cunyat, hem fet partides boníssimes, encara que n’hàgem perdut algunes (no sempre es pot guanyar). De vegades, em pregunte fins a quan podré aguantar el ritme; fins a quan el meu cos suportarà el desgast físic que suposa aquest joc de la pilota: un esport dur, agressiu, intens, veloç, de força i entrega. És fantàstic córrer darrere la pilota; esprintar per tal d’abastar una doble paret; clavar-la rinxo llanda, arran de la ratlla, traure i forçar el resto contrari, obligar el punter enemic… Sensacions que miraré d’apurar com més temps, millor. Ara iniciem una aventura: la lliga és a tocar i estrenem equip i categoria. Em sap greu pels amics de la Font, però ja quedarem. La competició és així; i l’esport –i la vida- sense competir –ni que siga amistosament, que és com cal competir sempre- no és res, pur avorriment.

Tres, tres, tres, tres

2009-08-03T03:11:00.000-07:00

Es veu que el 3 és el número que m’ha d’acompanyar aquest estiu. He quedat el 3r en 4 campionats. A Villalonga, amb Voro; a Bellreguard, amb Sanfélix; i a Oliva i a Benirredrà, amb el meu cunyat Jorge. Sens dubte, el campionat més emocionant ha estat el 16 hores de Benirredrà. I ho ha estat per moltes raons. Ja em va passar l’any passat. M’hi havia apuntat amb David Navas, de Palmera. Vam guanyar la primera partida; a la segona, però, es va lesionar: un esquinç. I el va substituir Raül, un xic ben peculiar de Gandia. Vam donar la sorpresa. Jo vaig jugar de punter. A mitjan campionat em vaig lesionar de la monyica esquerra: no podia ni agafar la raqueta. Així que vaig jugar un parell de patides amb l’esquerra, que faig servir sovint, perquè sóc mig esquerrà. Les dues darreres partides, la semifinal i la final, em vaig recuperar (no sé com) i quasi quasi guanyem!!! Contra Milka i Sergio, que juguen a divisió d’honor. Vam perdre per dos punts, després d’anar tota la partida guanyant...

Enguany ha estat també èpic, tot i que no hem arribat a la final. Per un punt! Una partida extraordinària contra Enrique i Luis, de Palmera, dos xicons batalladors. Enrique enguany ha quedat el número 1 en el rànquing. Són molt bons. Una partida increïble de semifinal contra ells. De poder a poder. Guanyàvem 18 -10. Però ens van fer un parcial de 8 a 0 i ens van empatar. En eixos moments jugava Jorge darrere. Li he demanat de canviar. Vam poder aguantar una miqueta, però al final ens guanyaven 26 – 29. En un rampell d’orgull irracional vam mantindre l’alè, fins al final. Jo ja no sentia res. Jo ja no pensava en res. El món es reduïa a tres parets i una pilota que anava i tornava cap a nosaltres sota un sol de justícia. Un dels punts va durar 10 minuts. Ningú no fallava. Vam empatar a 29!! I al darrer moment, quan pareixia que la balança es bescantaria en favor nostre, Jorge, en un punt d’inspiració i de genialitat (com tants que n’ha tingut en aquest campionat), va tirar la pilota al límit de la llanda, però amb la mala sort que va sonar lleument, de manera imperceptible, fins al punt que quasi ningú va sentir el so de la ratlla. La jugada, però, estava molt ben feta. De vegades, te l’has de jugar, i en pau. Passar o no passar a la final era ja una qüestió de sort. Ha estat com una altra final, al remat. Fins al punt que tots quatre ens vam abraçar com a bons companyons, amb els aplaudiments agraïts del públic, reconeixent-nos vencedors, feliços per haver disputat una partidassa. Una parida que recordarem a l’hivern, i encara més enllà. Absolutament inoblidable. El de Benirredrà és un 16 hores intenssísim. Si vas passant eliminatòries, puja l’emoció. El cansament se t’apodera i les darreres partides les jugues diumenge de matí, quan sents que el sol et mossega els budells i la suor et regalla per tot arreu. I sense dormir ni una hora ni mitja ni cap. Èpica pura. Enguany Milka i Sergio han estat, una altra vegada, els guanyadors, ben merescudament.

24 hores Villalonga

2009-06-21T14:52:00.000-07:00

Aquest cap de setmana hem jugat un 24 hores a Villalonga. A la foto, d'esquerra a dreta, Juanjo i Miguel, de l'Olleria: David Català i Juli Capilla, de la Font d'en Carròs; Voro, de Bellreguard; Marcos, d'Ador, i Jose, "el Peque", de Villalonga. Manolo no ix perquè fa la foto. Manolo i David han quedat primers; el Peque i Marcos, segons; Voro i Juli, tercers; Juanjo i Miguel, quarts. Ho hem passat genial. Algunes de les millors parelles de la comarca de la Safor, però també de la Vall d'Albaida han participat en aquesta trobada frontennística. Hi havia gent d'Oliva, l'Alqueria de la Comtessa, Benirredrà, Villalonga, Ador, la Font d'en Carròs, Almoines i l'Olleria. Estem francament cansats i adolorits. Però amb ganes de tornar a jugar. Som incorregibles.

Dissabte, a Sueca

2009-05-05T01:28:00.000-07:00

Dissabte vam anar el meu cunyat i jo a Sueca, a fer-hi una amistosa amb Voro i Leo, un amic seu del poble. El cas és que Voro i jo ens hem conegut casualment i la cosa té certa gràcia. Resulta que Salvador Ortells Miralles, Voro, és frontennista i, també, poeta. Em va dir que em va trobar per Internet, cercant-hi l'expressió "Va de bo, cavallers!". La casualitat va ser doble perquè justament a l'endemà li va arribar un llibre meu per a ressenyar a Lletres Valencianes, encomanat per Àfrica, que coordina la revista. I es va posar en contacte amb mi. Vam quedar que algun dia ens havíem de conèixer i jugar una partida, una justa entre poetes lírics. I com que l'estiu està encara lluny, vaig decidir telefonar-lo i quedar. Dissabte Voro i Leo ens van pegar un repassó a la pista. Ells miraven de llevar-li ferro a la cosa: que si hui fa molt d'aire, que si estranyeu la pista, que si és a l'endemà de la boda... El cas, però, és que l'aire era dolent per a tots, la pista era molt noble (ja hi vaig jugar quan formava part de l'Atlètic Bellreguard)... Vaja, que ens van guanyar perquè van jugar millor, i prou. Ho vam passar molt bé. De manera que hem quedat que hi anirem un altre dia, potser ja a l'estiu, i després ens farem una paella. Em va sorprendre gratament el comentari de Jorge, espontani i sincer, quan tornàvem a la Font: "Esta gente de los pueblos es muy buena gente". Jo vaig dir-li que sí, però que en València també hi ha gent bona. Però ell va reblar el clau, convençut: "Pero no tanta, no com en estos pueblos". A l'estiu hem de tornar a Sueca a jugar... i a fer-nos la paella. Celebre aquesta coneixença.

Albaida, 1 - La Font, 2

2009-04-15T11:20:00.000-07:00

Vam jugar contra Albaida. Aquesta vegada ens hem trobat amb un equip de jovenets, nous a la lliga. Fa goig veure com hi ha equips que es renoven generacionalment. Els xiquets contra els quals hem jugat han perdut, però això no té cap importància. És del tot segur que l'any que ve ens donaran molta guerra, i no seria gens estrany que d'ací dos anys ens guanyen. I n'haurem d'estar ben contents. Després de dues partides guanyades, i una de perduda, n'hem fet una, d'amistosa: Gabi i Vicent contra David i jo. Ens han guanyat. Estan molt en forma, Gabi i Vicent. I me n'alegre molt perquè són dos bons jugadors i excel·lents companys. De vegades, les partides, guanyes o no, són una font de satisfacció. Ens ho hem passat tots quatre de categoria.

Frontennis: Canals, 1 - La Font d'en Carròs, 2

2009-03-24T11:33:00.000-07:00

Vam tornar a jugar diumenge. Aquesta vegada a Canals. Per poc em toca el que em va guanyar a la primera ronda. Llavors, jugava amb Rubén, quan encara venia a entrenar. És una llàstima que s’ho haja deixat, la veritat, perquè és un bon jugador; però clar, acaba de tenir la xiqueta i sembla que la dona s’ho ha passat malament. Ja tornarà. Vam jugar Manolo i jo la primera partida. Vam començar malament –¿per què quasi totes les partides comence així?–, perdent per dos punts a zero, però de seguida vam remuntar. Eren bons, sobretot el punter: un esquerrà que en un principi li va fer d’anar de bòlit a Manolo, però Manolo és intel·ligent i va saber guanyar-li la posició: “Estic posant-me molt a prop d’ell, perquè no em guanye la posició”. Ben fet! Que collons! Qui no plora, no mama. A poc a poc, gràcies a la nostra regularitat i a que ells fallaven més, vam anar distanciant-nos-en. Vaig mirar de tirar-li algunes boles a doble paret al punter, sense arriscar massa, però per tal que li molestaren: com que era zurdet... I va donar resultat: fallava. Imprimir ritmes diferents també està bé: ara fluixet, de sobte molt fort. Això destarota el contrari (sempre que no siga superior a tu, clar). I també va anar bé. I Manolo va fer una partida a un molt bon nivell. No en fallava cap i m'audava moltíssim. Manolo té molt de trellat, xe. Resultat: 18 – 30 a favor nostre. Ha estat bé. Hem disfrutat de la partida i ens n’anem satisfets.
De la partida de Xacal i Emili, millor no parlar-ne. Xacal no ha calfat prou i no s’ha centrat gens. Passem pàgina. No sé per quant han perdut: no ho recorde. Això sí, abans s'havia fotut un esmozaret... Aiiiii...
La tercera partida la van disputar Gabi i Vicent. De bon començament, es va veure que els nostres eren superiors. Però Vicent ha fet de les seues. Pilota que agafava, pilota que volia fer el puntet. I, clar, això no pot ser. No tots els dies són diumenge, com es diu popularment. I això que l'altre dia era diumenge... No sé quantes n’ha fallat, de pilotes, i ens ha fet patir de valent. Fins i tot Rosa s’ha posat nerviosa i ha dit que li agradaria pegar-li un carxot. Però clar, a Vicent més val no dir-li res. Genio y figura, insistia a intentar el quinze, i l’espifiava. I torna-li la trompa al xic. M’a que ens ha fet patir, xe. Gabi ha sabut llegir la partida, i ha jugat molt bé. Al final hem guanyat per cinc punts: 25 – 30. Donem el resultat com a vàlid i mirarem de donar-li un estironet d’orelles a Vicent...

Raspall: Xeraco, 4 - Oliva, 1

2009-03-24T11:31:00.000-07:00

Dissabte vam tornar a Xeraco. Una altra vegada els d’Oliva van perdre contra els de casa: 4-1. A Xeraco tenen una tradició de pilota de molts anys, i això es nota. A Oliva l’Escola de Pilota funciona molt bé, però tenen pocs jugadors, i això més tard o més d’hora es nota també. Ja arribarà el moment que anirà millor, n’estic segur. De fet, la gent de l'Escola de Pilota d'Oliva són molt bona gent: Fernando i Alfonso són molt bon monitors. De moment, Oliva ja ha donat un extraordinari jugador de raspall: Waldo, que, a més, és regidor de Cultura. Ah! Ja quasi tenim equipatges! Feia gràcia veure el Jordi amb sis anyets vestit de jugador de pilota, emprovant-se l'equipatge. Aviat li posaran el seu nom a la samarreta. I, llavors, sí que farà goig!

La Font, 0 - Barxeta, 3

2009-03-15T03:50:00.000-07:00

Ahir, vam perdre contra Barxeta: 0 - 3. Emili i jo vam perdre la primera partida. Quina llàstima de partida, xe! Tota l'estona per davant i a l'últim moment ens van empatar a 27. Després, ens van passar al davant i jo em vaig afonar totalment. La veritat és que ahir estava molt cansat. En despertar-me, vaig notar una punxada a l'esquena i, sobretot, un cansament molt accentuat. Els divendres, quan torne de Mallorca, dorm malament i m'alce cansat. No em passa sempre, però de vegades. sí. No vaig poder aguantar fins al final de la partida. Em vaig sentir sense forces, dèbil, i sense ànim de concentració. Vaig mirar de dosificar-me, però els altres van pegar un espitxonet a última hora i ens van superar. Emili va jugar també de manera irregular. Va fallar pilotes fàcils i va fer punts increïbles. No em va poder ajudar. I jo vaig fallar també pilotes que normalment no falle. L'estat físic és important, i sense entrenar... El resultat, però, és just: 27 - 30 Llàstima. A vore si a la pròxima...
Per la seua banda, Vidal i Raül van perdre: no me'n recorde per quant, però van fer bona partida. David i Manolo van perdre per un punt: 29-30. Una vesprada llastimosa.

Xeraco, 0 - Oliva, 4

2009-03-15T03:33:00.000-07:00

Aquesta vegada sí que va poder ser. Ara farà un mes, Jordi i Joan, en representació de l'Oliva, van perdre contra tres de Xeraco. En aquella ocasió, la superioritat tècnica i l'edat (els de Xeraco eren més grans), i l'absència de Miguel Ángel, es va notar i la parella d'Oliva no hi va poder fer res. Resultat: 4-0 en favor dels de Xeraco. Dissabte passat, però, Jordi i Joan van jugar molt bé, i també Miguel Ángel, que va restar perfecte. Jordi li pega molt bé amb l'esquerreta. Fernando, el professor de pilota, n'està ben content: "En un mes ha fet uns progressos increïbles". Els d'Oliva es van imposar als de Xeraco per 0 - 4. Bona partida!

Alcàntera del Xúquer - La Font d'en Carròs

2009-03-10T02:21:00.000-07:00

Diumenge de matí vam jugar contra Alcàntera del Xúquer. Enguany, han renovat l’equip. Una colla de jovenets ben forts i adotzenats a l’Escola de Frontennis del poble. Perquè Alcàntera té una escola que els ha proveït ja de molts jugadors –una quarantena, segons em va dir el delegat– i tres equips en competició: a divisió d’honor, a primera i a tercera: ausaes... Poca broma. I, mentrestant, nosaltres, de l’Ajuntament de la Font, només en rebem una quantitat mísera anual: 300 eurets. No tenim ni per a pilotes. Què hi farem... I, clar, tot això influeix en la marxa de l’equip. Davant la passivitat del nostre Ajuntament, la jovenalla fontera es passa al pàdel (un esport ben lleig, per al meu gust, la veritat: és del tot insuportable aquesta pala caçapapallones que fa un ploof fastigós quan la pilota, tova, hi rebota). Bé. Diumenge vam perdre 2-1. En la primera partida, Vidal va estar del tot desencertat. Pobret. És el primer any i, damunt, ara s’ha posat a festejar. I, com que ha de bufar dissabte i complir com un cavaller, diumenge... no rendeix. Aiiiii...! Raül no li va poder ajudar gens, i això que darrerament s’ha centrat i dosifica la seua força molt encertadament. Els altres no van tindre massa problemes a guanyar-los.
A Gabi i a Vicent els va tocar la millor parella. Gabi va aguantar molt bé, però el saguer riberenc no en fallava cap, i Vicent Tortosa va intentar ajudar-lo infructuosament. Se’n va jugar massa, potser, i no hi van entrar. A la tercera partida, a Emili i a mi ens va tocar lidiar amb dos braus jovenets. Vaig fer els tempteigs en l’entrenament, tot i que això de vegades enganya. Aquesta volta, però, vaig endevinar que podia fer-me amb ell. El punter, però, era ben sagaç. Vaig centrar la partida contra el de darrere, i li vaig demanar a Emili que no arriscara gens. Amb aquesta estratègia, Emili i jo no vam deixar d’anar per davant d’ells, sempre a curta distància, però, sense distanciar-nos-en massa. De vegades, ells pegaven un estironet, però sense abastar-nos. En un moment donat, però, van bescanviar les posicions i ho vaig notar, perquè anaven a per mi, i ens van empatar: a vint-i-pocs, crec recordar. Hi vaig persistir, però, i, a la fi, fregant el temps reglamentari (només en vam sobrar 32 segons, de l’hora establerta), ens en vam distanciar definitivament. Resultat: 25-30 al nostre favor. Ha estat una partida extraordinària. M’he divertit d’allò més. He corregut com un esperitat i m’he fet quatre rascades tirant-me a terra, però hem guanyat. I ara tinc foc als morros i tot, de la calorà que vaig agarrar. La concentració i la persistència han estat la clau de la victòria. Emili m’haurà de perdonar els quatre crits que li he pegat. Ho lamente de veres.

Un breu, i plàcid, parèntesi

2009-03-03T06:34:00.000-08:00

He tingut cinc dies de minivacances que m'han sabut a glòria. Sobretot perquè he pogut estar a casa amb la família i perquè he pogut entrenar -un dia només, però, perquè ací plou a bots i barrals. Després de 3 o 4 mesos vaig pujar al poliesportiu de la Plana. El frontó continua tan desastrós com sempre: per poc que ploga, s'hi fan uns bassals onerosos i no hi ha manera que el piso s'eixugue. Com sempre, la poca disponibilitat de la persona que s'encarrega del manteniment ens obliga a llevar l'aigua amb diversos mecanismes: motxos, secadores i paper de diari, que acaba per eixugar bastant satisfactòriament el frontó. Però paga la pena. Ahir érem quasi l'equip al complet. Vaig jugar dues partides: una davant, i l'altra darrere. Em trobe bé; fort i segur. A penes note que no quasi no entrene. Tinc tantes ganes de jugar que semble un animal en zel quan veig les tres parets verdes de la cantxa, i córrec darrere de la pilota com un esperitat. Després de la família -per descomptat!-, és el que més trobe a faltar de la meua absència a terres valencianes. Però tinc el cap de setmana per davant i, potser, caurà alguna partideta, presumiblement de lliga. Com sempre, hi havia els incondicionals: David Català, Vicent Tortosa, Emili Marcet... Genial. Després, no em podia dormir, de l'esforç (sempre em passa). Però me'n torne a Mallorca amb molt bon gust de boca. Fins al cap de setmana.

L'Olleria - La Font d'en Carròs

2009-02-23T03:49:00.000-08:00

Dissabte vam anar a jugar contra l'Olleria. Vam fer un bon resultat: 0 - 3. L'equip de l'Olleria no és dolent, però des de l'any passat tenen problemes per completar les tres parelles de rigor. Diego, un molt bon punter de l'Olleria, no hi va vindre. Gabi i Vicent van jugar bé i van guanyar. Podrien haver tret mes avantatge, però tampoc no calia. L'important era traure els dos puntets. Xacal i jo vam jugar la segona partida. Aquesta vegada vaig fer de punter. M'hi vaig trobar molt segur, i fort. Una mica lent, potser, en les arrancades; però, clar, sense entrenar no es pot demanar més. Vam tenir algun malentès Xacal i jo, a l'hora d'anar a per la pilota, però vam guanyar, finalment, amb molta avantatge: 13 - 30. M'ho vaig passar molt bé. Ara tinc unes poques agulletes, res greu. La darrera partida va ser també un passeig en barca: 18 - 30 a favor de David i Manolo. Eren nous els contrincants: de la Pobla del Duc; no eren roïns, sobretot l'esquerrà que feia de saguer, però van pagar l'estrena amb la pilota VIP, a la qual encara no s'hi han acostumat. Aquesta gent de l'Olleria són molt bona gent. Sap greu que vagen els últims de la lliga. Vam xarrar després amb ells, ben cordialment. Vam passar una molt bona vesprada.

Nou blog

2009-01-03T12:02:00.000-08:00

Des de l'1 de gener de 2009, tinc nou blog:

http://ventura-adesiara.blogspot.com/

Inici de campana

2009-01-01T11:58:00.000-08:00

Inici de campana

(Bartomeu Rosselló-Pòrcel - Maria del Mar Bonet)

Inici de campana
efímer entre els arbres
-fora porta- de tarda.
La pols dels blats apaga
un or trèmul en punxes
blanquinoses de plana.
L'àmbit vincla i perdura
comiats d'enyorances
d'avui mateix. Desvari
de vies solitàries.
Argila i calç. Finestres
de la casa tancada,
quan torno, d'horabaixa,
girant-me adesiara.

Estem de vacances... encara que no ho semble...

2008-08-01T13:11:00.000-07:00

De la presentació a València, i de Marc Granell (final del periple promocional d'Aimia)

2008-06-19T04:38:00.000-07:00

Ahir vam fer l’acte de presentació d’Aimia a València. El poeta Marc Granell, que en va fer d’oficiant, va demostrar el seu ofici durant la presentació: un bagatge de lectures immens, la seua dilatada experiència poètica i, sobretot, el seu amor i compromís incondicionals pel gènere líric. Marc va fer una presentació molt bonica, plena de rigor analític i tan plena de lloances a la meua “trajectòria” (el caos “professional” que edulcora la solapa del llibre –més impressionista que impressionant, val a dir,) que em va fer enrogir davant del públic, i em va arrabassar les paraules amb què volia agrair-li la deferència de presentar-me el llibre. Em va aclaparar tant la seua generositat que amb prou feines vaig poder balbucejar unes poques idees de lloança envers l’admirat Marc; i per això ara em veig obligat a escriure’n.
Marc Granell és una persona amable i cordial, que parla assossegadament i intel·ligentment, amb un coneixement de la causa lírica absolutament corprenedor. La seua trajectòria poètica és impecable. Alguns dels seus llibres constitueixen una fita destacable de la nostra lírica recent. Jo me n’he llegit alguns –Llarg camí llarg, Fira desolada, Versos per a Anna...– i hi torne, de tant en tant, quan el temps i les obligacions m’ho permeten. A més, és un entusiasta i un activista literari incansable: en són bona prova el fet que haja participat en nombroses tertúlies literàries, com a membre-jurat d’innombrables premis, com a editor, traductor, compilador... I ha exercit, ben sovint, un paper encoratjador de noves veus poètiques que, com vulgarment es diu, no es paga en diners. Vaig proposar-li a Marc que em presentara el llibre per aquestes raons; i també perquè és de València –com jo–; perquè admire la seua trajectòria, perquè m’agrada la seua obra i, sobretot, perquè és una persona plena de virtuts, molt generosa i amical. Ho sabia tot això, del Marc, i, això no obstant, ahir em va sorprendre fent-me una presentació que no oblidaré mai, per molts anys que passen.

La d’ahir era una presentació important per a mi. Després de presentar el poemari a Alacant, Gandia i Barcelona, volia reblar el clau d’aquest periple líric a la meua ciutat, València, a la qual li dec tant i tants retrets li he fet –perquè me l’estime molt i voldria que fóra millor i més bonica encara que ja ho és ara. Veure tanta gent a la presentació em va emocionar d’allò més. Familiars, amics, coneguts, desconeguts... no tinc paraules per agrair-los l’assistència i estima mostrats. Veure’ls ahir em va fer molt feliç; doblement feliç perquè no m’ho esperava... però, és clar, jugava a casa. Però, tot i que sé que és insuficient, no em puc estar de donar-los a tots mil gràcies.

I, per fi, València!

2008-06-17T05:35:00.001-07:00

Benvolguts amics i amigues:

Després de presentar el poemari Aimia a Alacant, Gandia i Barcelona, arriba el torn de la meua estimada ciutat, València.

La presentació tindrà lloc aquest dimecres, 18 de juny, a la Casa del Llibre (passeig de Russafa) de València, a les 19.30 h, i correrà a càrrec del poeta Marc Granell.

En acabar, se servirà una copa de cava.

No cal dir que seria per a mi un motiu d'alegria que hi poguéreu vindre i compartir una bona estona amb nosaltres.

Gràcies per la vostra atenció.

Juli Capilla

De la presentació a Barcelona, i del Sam

2008-06-12T15:16:00.000-07:00

Dimarts passat vam presentar el poemari a la llibreria Catalònia. Un “viatge llamp” a Barcelona que Maite i jo vam fer en a penes 24 hores, amb l’excusa d’Aimia. Un viatge que ens va deixar extenuats, però molt satisfets. Fa goig retrobar els amics que no veus massa sovint, i també fer-ne de nous. Feia no sé quants anys que no vèiem Alícia Toledo, tot i que no hem perdut mai el contacte amb ella*. Alícia va fer les presentacions i va parlar sintèticament, però sàviament, del poemari. Entre el públic hi havia alguns amics saforencs incondicionals: Isabel Clara Moll i Francesc Vila, als quals he d’agrair-los la deferència, una altra vegada; i també Josep Gregori, l’editor de Bromera, que per mi va ser tota una sorpresa, molt agradable, per cert. No coneixia Sam Abrams. No el coneixia personalment, més enllà d’alguna conversa telefònica i per mail. Sabia que Sam Abrams era un gran coneixedor de la literatura catalana i universal, un lector de poesia subtilíssim –perquè el seguisc a la premsa–, i malgrat aquestes coneixences prèvies, l’anàlisi expositiva que em va brindar despús-ahir em va emocionar, i no tant perquè fóra laudatòria –que també–, sinó per la intel·ligència, la perspicàcia i la profunditat de la seua proposta de lectura. Sam Abrams en va fer una dissecció –en el bon sentit de la paraula– d’Aimia literalment impressionant, impecable, contundent, rotunda. A la presentació també hi havia alguns espontanis desconeguts, i el Jordi Valls, poeta de Barcelona, que ja havia llegit i que vaig tindre la sort també de conèixer: un entusiasta del gènere líric i un agitador-organitzador de les obres dels altres –que ja té mèrit, això. Després de la presentació ens en vam anar a sopar i encara vaig tindre l’oportunitat de conèixer la dona del Sam, Abi (no sé si s'escriu així, disculpeu-me), i el poeta Joan Elies Adell, bonhomiós i obert. Vam passar una vetllada feliç –Maite em va dir que estava eufòric–, i els ho vull agrair expressament a tots.

* No entenc per què hi ha gent que s’entesta a menysprear i malparlar d’Internet: per mi és, massa sovint, l’única possibilitat de mantenir l’amistat i la comunicació amb algunes persones; si no fóra per aquesta “línia cibernètica”, els lligams amb alguns amics i familiars serien impossibles. I és també una font de coneixences ben valuosa –no fa gaire vaig conèixer personalment Antoni Gómez: vam dinar plegats, gràcies a Internet, i va ser tota una troballa.

Presentació d'Aimia a Barcelona

2008-06-08T10:58:00.000-07:00

Benvolguts amic i benvolgudes amigues:

Em plau comunicar-vos que el pròxim 10 de juny tindrà lloc la presentació del meu poemari Aimia, a càrrec del crític literari i poeta Sam Abrams i de la periodista Alícia Toledo.

La presentació tindrà lloc a la llibreria Catalònia de Barcelona, a les 19.30 h, dimarts, 10 de juny. No cal dir que seria per a mi un motiu de gran satisfacció i alegria que hi poguéreu assistir.

Ben cordialment,

Juli Capilla

Agustinos III (una foto per al record)

2008-06-04T06:24:00.000-07:00

Una foto per al record: d'esquerra a dreta, Miguel Ángel Catalán (centrecampista); Vicente Cabanes (porter); Quique Aleixandre (punta-pivot): Manolo Calvo (defensa), Juli Capilla (davanter esquerre) i José Domingo Catalán (defensa).

Agustinos II (El partit de futbet)

2008-06-03T13:38:00.000-07:00

Feia més de vint anys que no jugàvem al futbet al pati del col·legi. I mira que hi vam fer partits... Entre aquells murs del col·legi Agustinos de València, aliens al que es coïa a fora (aquells anys difícils de Transició que ignoràvem des de la ignorància infantil i juganera), alguns dels meus companys i jo desitjàvem amb una ànsia quasi esbojarrada -l'ànsia i el deler que et proporcionen els anys de la infantesa- que arribara l'hora del pati per jugar-hi al futbet. En aquella mitja hora de pati, aquell oasi d'esplai enmig de les lliçons i de les ensenyances dels frares, fèiem el partit; bé, més aviat els partits, perquè s'hi jugaven alhora set o huit o nou o deu, no ho sé, vint partits! De manera que podia passar que en un moment donat et furtara el baló no el de l'equip rival, sinó el de qualsevol altre equip d'un altre partit; que algú t'entrebancara un regat; que entropessares amb un altre o que, en el pitjor dels casos, et pegaren una balonada inesperada al cap o a la cara que et desarmava completament, fins al punt de fer-te caure a terra, o frustrar-te alguna jugada increïble. Només disposàvem d'un pati i un mateix recreo per a tots. Així que, per força, havíem de compartir-lo.

L'altre dia vam tornar a jugar al pati verd de sempre. Hi vam fer un minitorneig i vam tornar a gaudir de l'esport. Ens vam tornar xiquets per unes hores. Fins i tot vam lligar alguna jugada de trellat, després de tants anys. Vam cridar Goooooool!! I ens vam abraçar i felicitar com feia, si fa no fa, vint anys arrere. I vam tornar a sentir aquella felicitat que sentíem quan érem infants.

Després del sopar, un company de curs, però d'un altre grup (Yagüe, crec que li diuen), se'm va acostar i, amicalment i bonhomiós, em va fer memòria d'un partit -una final, va remarcar- que vam jugar el grup A contra el grup C, en un de tants tornejos que els frares bonament ens organitzaven. Em va dir que recordava un gol que li vaig fer en aquell partit. Jo no recorde el gol en absolut que ell diu que li vaig fer, però no se m'oblidarà mai un penal que vaig errar precisament en el mateix partit i contra el meu rival entre els pals (volia que la terra m'engolira). L'altre dia li vaig fer un altre gol -amb una mica de sort, tot cal dir-ho. I vaig errar de nou un penal, que ell em va parar amb gran i ja experimentada habilitat. Hi ha coses que no canvien, per molts anys que passen.

Agustinos I

2008-05-31T07:06:00.000-07:00

Ara fa tot just una setmana que ens vam reunir els antics companys del col·legi “Agustinos” de València, per celebrar que fa 20 anys que vam acabar COU. Ja havíem fet un parell de sopars previs, l’any passat i l’altre. Com era d’esperar, aquestes trobades sempre són un èxit, perquè a la nostàlgia per uns temps ja irrecuperables –o només recuperables a través dels records i de la sacralització que ben sovint presideix tot procés de remembrança– s’hi afegeix la curiositat per veure com s’ho han fet els altres, vitalment i professionalment. Primer de tot, fa molta gràcia la primera vegada que veus algun company del col·legi després de vint anys –en el meu cas vint-i-quatre, perquè només m’hi vaig estar fins a vuitè de l’antiga EGB. De vegades, ni tu el reconeixes, ni ell et reconeix a tu. A mi em va passar justament amb el company que va seure al meu costat durant vuit anys!!! I va ser un xoc. En el cas de la majoria de companys, però, hi ha un primer moment en què els veus i, en un breu instant de temps, unes dècimes de segon tan sols, n’hi reconeixes els trets fisiològics i facials principals, alhora que constates el pas inexorable dels anys: tots estem més vells, òbviament, alguns més que uns altres: caps pelats, o densament poblats de cabells blancs, alguna panxeta incipient... Però, al capdavall, aquest envelliment no ens importa massa, la veritat –entre altres coses perquè encara ens podem considerar “joves”; l’acceptes, l’envelliment, també, perquè encara hi veus, en els rostres feliços dels teus companys, aquells xiquets que van conviure amb tu hores i hores, entre pupitres de fusta arredonida i perversament guixada, parets amb fotografies de sants i marededéus, algun retrat insidiós del Generalísimo... (tots recordem especialment, perquè ens va marcar, un frare que ens alliçonava sobre el règim). La trobada del proppassat dissabte va estar molt bé. Els partits de futbet, antològics (com sempre, vam guanyar el mini torneig el grup A: hi ha coses que no canvien, per molts anys que passen); el sopar, exquisit; i fins i tot em va agradar la missa, jo que no hi vaig mai! (una missa lleugera, sense adoctrinaments obsessius; cristiana, això sí, però molt humana, en què el pare Alonso ens va desitjar un futur pròsper per a tots, inclosos els agnòstics, els ateus i d’altres heretges). Em va agradar i sorprendre la qualitat humana i la saviesa, i l’alt nivell cultural, dels nostres pares agustins. A la missa, i al discurs del sopar, no hi van faltar les citacions de sant Agustí, com mana l’orde al qual pertanyen els frares; però tampoc al·lusions al poeta Claudio Rodríguez, o fins i tot a Freud!!!, en una demostració de domini del llenguatge i estilístic francament admirables –intuïsc que el pare Alonso deu tenir més d’una vel·leïtat literària, sobretot poètica. Els devem moltes coses als nostres pares agustins –també algun retret–; el balanç d’aquells anys remots, però, és molt positiu; retrobar els companys, al cap de molts de temps, un privilegi que caldrà repetir en pròximes convocatòries.

2008-05-30T04:11:00.000-07:00

Teologies

L’espetec conhorta, minva la fatiga;
la fiblada fussa en l’entusiasme;
la sospita no taca feligresos;
un combregar atent a misses dites;
pregar complint els rituals pagans
que resa la utopia, amb vehemència;
els plecs de la porfídia iconoclasta;
la balma i l’esperó, l’aigua esqueixada;
vel·leïtats de voluntat primera;
la irreverència previsible dels creients;
l’exabrupte lasciu de l’apòstata;
la gosadia tàctil del solatge;
la boutade, el frec a frec, l’alliberament;
el rebombori neguitós dels sabres;
l’espasa que circumda l’ham del cercle;
la carnassa mengívola, l’esquer,
el colèric brunzir de les abelles;
els arribistes dúctils profitosos;
els carronyaires sense escrúpols;
els precs líquids, les benaventurances;
la llengua encuriosida els fluxos tasta;
la provatura dels empelts que indaguen;
un esplet a dintre, una reverència
que esprem vocacions sagramentals

sense haver de fer-ne els sacrificis.

J. Capilla: Aimia, Aguaclara, Alacant, 2008

(Premi Tardor de Poesia Castelló de la Plana)

La presentació d'Aimia a Ambra (Gandia)

2008-05-28T15:10:00.000-07:00

Anit -ara fa una estona, a penes unes hores- vam presentar Aimia a la llibreria Ambra de Gandia. Lluís Fornés va oficiar l'acte de presentació amb un savi i detallat paper sobre el poemari, una crítica d'aquelles que un autor no sap com agrair perquè denota una lectura atenta i perspicaç. Algú es preguntarà per què vaig triar precisament Lluís Fornés per presentar el meu llibre a Gandia. De primer, he de dir que no el coneixia, personalment, tot i que sí que en sabia alguna cosa, de la seua trajectòria intel·lectual, professional i política; i havia llegit més d'un article seu a la premsa. La "tria" ha estat casual. Vaig conèixer el Lluís per Internet: un dia em va enviar un missatge per felicitar-me pel llibre, per dir-me que l'havia entusiasmat i que si algun dia el presentava, que l'avisara. Així que li vaig proposar que me'l presentara a Gandia, i va acceptar la invitació. Avui ha estat un dia feliç. L'acte ha estat molt bé, pense, gràcies a les paraules que Fornés ha pronunciat davant d'un auditori atent i, majoritàriament, trobe, desproveït de prejudicis polítics. Aquest matí, però, un amic (una persona que m'estime molt i per la qual sent admiració) m'ha advertit amb unes paraules que no m'han agradat gens, perquè destil·laven un a priori quasi incontestable, un "raonament" sense raons, un judici gratuït i sense cap mena d'argumentació: un prejudici, al capdavall. Després d'una sèrie de desqualificacions o, millor dit, d'infravaloracions sobre el personatge en qüestió, sense cap mena d'argument, m'ha sentenciat: "Vés amb compte amb ell". Així que us he de confessar que aquesta vesprada estava una miqueta dolgut i, alhora, preocupat, per si "passava" alguna cosa -més aviat, des de fora de l'acte; en absolut des de dins. I ho he corroborat: no ha passar res. Ans al contrari, ha passat que l'acte s'ha desenvolupat amb total normalitat. Més encara, ha estat, si em permeteu l'entusiasme, un èxit de públic, i també de vendes, i me n'alegre molt, sobretot per Pepa, l'emblemàtica llibretera d'Ambra. A més, l'anàlisi que n'ha fet pública, Fornés, d'Aimia, m'ha emocionat, per les raons que he explicat adés (per cert, li he demanat el paper a Lluís i no hi ha res que induïsca al segregacionisme, ni lingüístic ni polític). M'ha omplit de goig i de satisfacció veure com ha vingut a la presentació gent que esperava, i també gent que no esperava. La gent s'ho ha passat bé, trobe. I com que Maite havia fet unes coques boníssimes, després la tertúlia ha estat també un èxit. La majoria ignorava les meues tribulacions -aquestes que ara escric-, i ignorava doblement els judicis gratuïts, els prejudicis, que ben sovint presideixen les relacions entre els valencians. I a aquest País Valencià nostre li sobren per damunt del cap els prejudicis, les discussions i les diatribes polítiques estèrils, les intransigències dels uns, però també les dels altres. Algú em dirà que m'equivoque. Potser les meues tries no són políticament correctes, o no són oportunes; però puc dir almenys que no m'he deixat arrossegar per la intransigència ideològica, pels essencialismes fonamentalistes, per la intolerància. El diàleg és -ja ho esgrimia Ernest Lluch- la principal "arma" contra els que no pensen com nosaltres. El primer pas, i el millor antídot, contra la ignorància; vull dir contra els qui ignoren els altres des de la premissa incontestable de pensar i sentir-se posseïdors d'una "raó" absoluta.

PD Agraïsc molt la presència a l'acte de presentació d'Aimia a Ambra (Gandia), dels meus amics i companys de pilota: David Català i Maife, Manolo Marco i Amparo, Emili Josep Marcet Mengual, Gabi i Rosa; de la família més pròxima: Maite, els meus fills Jordi i Laia, la tia Marta, i els meus pares; i també d'altres amics i coneguts, com ara Josep À. Mas i Castells, Carles Mulet i companya, Christelle Enguix, Josep Lluís Roig, Jesús Puig, Lluís Miret, Ferran Millet, i d'altra gent de la qual no recorde el nom però a la qual els estic molt agraïts per la seua presència.

Presentació d'Aimia a Barcelona

2008-05-28T08:17:00.001-07:00

Presentació d'Aimia a Gandia

2008-05-27T08:35:00.000-07:00

AMBRA LLIBRES

Benvolguts amics, benvolgudes amigues:

Tenim el plaer de comunicar-vos que aquest dimecres 28 de maig, presentarem a la llibreria Ambra el llibre AIMIA de Juli Capilla, 13é Premi Tardor de Poesia Castelló de la Plana 2007, editat per Aguaclara.
Hi intervindran: Juli Capilla, autor del llibre, i Lluís Fornés.

Serà a les 20:00, a la Llibreria Ambra de Gandia (Av. d'Alacant, 12)
Ens agradaria molt comptar amb la vostra companyia

Presentació d'Aimia a Alacant

2008-05-16T03:50:00.000-07:00

Ahir vam presentar Aimia a Alacant, a la llibreria 80 Mundos. Ja hi vaig estar, ara fa aproximadament un any i mig, per presentar L’home de Melbourne. 80 Mundos és una molt bona llibreria, d’aquelles en què el llibreter s’implica fins a la medul·la i treballa amb els clients amb la perspectiva de considerar-los, abans de tot, lectors, no únicament compradors –al capdavall, si treballes bé, si atens la gent amb amabilitat i cortesia, acabaran comprant-te llibres, n’estic segur. No debades, 80 Mundos ha rebut bastants premis de l’Estat en reconeixement a la seua tasca de difusió de la cultura. En aquesta llibreria situada al bell cor de la ciutat d’Alacant es fan un munt d’actes culturals i de presentació de llibres. I, de llibres en català, n’estan molt ben servits, molt millor que en moltes llibreries de València –per no parlar de les grans superfícies comercials.
A la presentació, hi van vindre unes vint persones, a les quals vaig agrair la seua assistència. Entre el púbic assistent, hi havia alguns familiars (que m’estime molt) i amics. Hi havia Lluís Alpera, Enric Balaguer i Ximo Espinós, de la Universitat d’Alacant, i vaig conèixer personalment Emili Rodríguez-Bernabeu, amb el qual havia parlat alguna vegada per raons literàries, i l’editor d’Aguaclara, Luis Bonmatí, i altres persones que no coneixia. Ximo em va fer una presentació molt acurada, fruit d’una lectura perspicaç i atenta, que només es pot confeccionar a partir d’un coneixement profund de la història de la nostra tradició i teoria literàries. Després, vam anar a sopar Ximo, Enric i jo, a un restaurant molt acollidor, retolat en valencià, El Mercat, i vam petar la xerrada. La conversa va ser plàcida, malgrat que –inevitablement– vam pelar tant com vam poder –i es mereixen– la classe política autòctona. M’aclaparen l’amabilitat, la generositat, la saviesa i, sobretot, la humilitat de l’Enric i del Ximo. Els vora tres anys que vaig fer de professor associat a la UA van ser ben profitosos. Vaig aprendre molt dels companys –i també dels alumnes–, i vaig fer-hi bones amistats. Al final, això és el que realment importa de qualsevol activitat en què, per sort, has de compartir, en què has de fer una mica de vida social. El pòsit positiu –i fins i tot el negatiu– que deixen les relacions ens humanitza. A la conversa també hi va haver espai per a parlar sobre literatura. Potser no hi ha gaires lectors de llibres en català al País Valencià; d’autors, però, no ens en falten, i n’hi ha, cal dir-ho, de molt bona qualitat, perfectament homologables als autors de qualsevol literatura occidental contemporània (jo sóc optimista de mena, què hi farem!). Continuar, persistir, resistir, si cal, és el nostre deure, i la nostra il·lusió. I, en qualsevol cas, a aquestes alçades ja no hi podem renunciar, a la literatura en català; ni tampoc no ens dóna la gana. Ni que el silenci i la soledat siga, ben sovint, el nostre company de viatge.

Soliloqui

Aquest silenci, amor inconfessable
que proclame en irredempta sordesa,
monòleg solitari, solitud indòmita,
dolorós soliloqui en la fosca,
closca o poema en si mateix tancat.
Aquesta llum que m’empeny des de dins
del ventre com un furó que et busca,
que en regira o destil·la l’aroma
quan dorms, quan vetles, quan somnies.
Aquesta dèria o bogeria impròpies
que alça l’estrep de sobte i entrelluca,
mira a favor de la teua esplendor.
Aquest amor és dentegada, suc,
mos, geniva, mugró, carícia líbia
labial, suor, volum o silueta
que enalteix el món i l’extasia.
Aquest devessall esbojarrat d’argent
mercuri o metal·lúrgia que il·lumina,
vessa la densitat contra l’oxigen.
Aquest constant anar i venir de l’ombra
del meu tos al teu cos intangible
surant amb les paraules pel poema,
sense tocar-te, a penes sense veure’t,
té una distància, un nom, un lloc, l’empremta
de l’amor que et dic i em calle alhora
perquè és indicible, forassenyat,
bellesa noble o impúdica luxúria,
–oh folla amor, oh fina amor!–
aquest silenci, amor inconfessable.

Aimia, Aguaclara, Alacant, 2008
(Premi Tardor de Poesia de Castelló de la Plana)

José Iniesta

2008-04-26T01:18:00.000-07:00

Ahir vam anar a la presentació del llibre de poemes de José Iniesta, Arder en el cántico, guardonat amb el XXV Premio "Vicente Gaos" de poesía en castellano que convoca anualment l'Ajuntament de València. José Iniesta pertany a una sèrie de poetes d'expressió castellana que, de València estant, formen part del bo i millor de la lírica espanyola. Un altre poeta oliver, Enric Sòria, ha remarcat més d'una vegada l'altura poètica d'alguns noms pròxims, com ara Carlos Marzal o Vicente Gallego. Aquesta "generació" de bons poetes valencians en castellà no ha eixit, cal dir-ho, del no-res. N'hi ha precedents il·lustres que han afaiçonat i propiciat aquesta plèiade nova de saba poètica. César Simón, Jaime Siles, Francisco Brines, Vicente Gaos, Guillermo Carnero, etc., són noms inexcusables de la lírica de finals de segle XX i, en alguns casos, de la primeria de l'actual. El nom d'Iniesta em sembla que està a la mateixa altura que aquests noms il·lustres esmentats.
La poesia d'Iniesta és una poesia essencial, al·legòrica, servida en petites dosis, en càpsules condensades; una poesia concentrada, simbòlica -però no críptica-, d'una bellesa enlluernadora. Ahir ens va delectar amb la lectura d'alguns dels seus poemes -per cert, precedida per un estudi introductori perspicaç i intel·ligentíssim d'un crític amic del poeta del qual no recorde el nom (ho sent de veritat), però que va ser francament memorable. La manera de fer d'Iniesta l'acosta a la millor tradició de la mística castellana -no debades, en l'acte hom va parlar de la presència, en la poesia d'Iniesta, de San Juan de la Cruz i de Santa Teresa. Una poesia en què el temps és, en realitat, sempre el mateix temps; en què la llum es filtra pel pati de la casa del poeta tot evocant una llum passada que és sempre la mateixa. Poesia dels instants perfectes que lluiten -i d'alguna manera ho aconsegueixen- contra la mort, en aquest trànsit peremptori, efímer, del nostre pas pel món i per la vida. Ahir, Iniesta em va emocionar, per instants va fer que se m'esborronara la pell... La irrupció d'Iniesta en l'àmbit de la lírica espanyola caldria celebrar-la amb alegria i situar l'autor en el lloc que li pertoca.

La verdad que queda

Al final lo que queda es el silencio,

el rastro de la sal es lo que queda,
es la ausencia en el cántaro volcado

del agua derramada.

La verdad en el hueco tan oscuro
que encierra con su gesto por el aire

el movimiento ciego de las manos.

Literatura a la Safor

2008-04-25T07:17:00.000-07:00

Ahir vam anar a recitar poemes al Casal Jaume I de Gandia. Hi vam anar Isabel Garcia i Canet (que, per cert, avui s'ha fet públic que li han donat un nou premi: moltes felicitats!), Tomàs Llopis i jo mateix. No hi havia, val a dir, molta audiència, però les persones van gaudir -això espere- d'un recital que va ser també una mena d'explicació del modus operandi de les obres que tots tres presentàvem. Fa goig veure que a Gandia -i a la comarca de la Safor, per extensió- la cultura funciona; que les autoritats oficials (ajuntaments, mancomunitats, associacions, etc.) valoren les persones que ens dediquem a fer papers, literaris o no, o a qualsevol de les diverses manifestacions d'allò que s'entén per cultura. Aquesta atenció i consideració és molt d'agrair en un país -em referisc al País Valencià, és clar- en què el govern de torn no només no en fa cas, de la cultura, sinó que la menysprea sistemàticament i l'oblida amb una indissimulada prepotència (la ignorància és molt atrevida, la malícia no té límits). Potser aquesta atenció primmirada que la Safor brinda a la gent de la cultura: escriptors, historiadors, cineastes, etc., explica l'esplendor literària de la comarca. La plèiade de poetes, novel·listes, assagistes i, fins i tot, algun dramaturg que han reeixit darrerament a la Safor en són la millor prova. Aquesta vitalitat només és comparable a la comarca de la Ribera (Alta i Baixa), la qual gaudeix també d'una bona nòmina de lletraferits valuosos. A la resta del País, per desgràcia, llevat potser dels nuclis aïllats de València, i en menor mesura de Castelló i d'Alcoi, la cosa -en termes numèrics, minva bastant.

Ahir ens ho vam passar bé, al Casal. És important que els autors en sentim valorats. És important sentir que tenim un públic lector. La literatura sense públic és un soliloqui quasi absurd. Ben pocs escriptors -crec jo-, llevat d'algun egòlatra mig tronat, es pot permetre el luxe de prescindir-ne, dels lectors. Isabel Garcia i Canet ens va llegir poemes del seu llibre Claustre. Tomàs Llopis va recitar peces de Sospirs de Babel. I jo, que portava un recull de poemes nou de trinca, vaig fer públics alguns poemes d'Aimia.

Ànsies de llibertat

2008-03-25T07:50:00.000-07:00

Hacia rutas salvajes (Into the wild) és la darrera pel·lícula de Sean Penn. Basada en fets reals, el film retrata les aventures de Christopher McCandless, un jove nord-americà de vint-i-quatre anys que va marxar tot sol a viure a Alaska. Seguint el llibre de Jon Krakauer, Hacia rutas salvajes, la pel·lícula conta les peripècies que va viure Christopher durant vora dos anys de viatge erràtic, un periple que el va dur a recórrer la part més salvatge de la costa oest nord-americana i que el va portar finalment a Alaska. Una fugida o una recerca envers la llibertat, en una edat en què tot és possible i impossible alhora, perquè les coses s'amiden amb una exigència mil·limètrica i els diagnòstics són severs, incontestables i relatius ensems, plens de contradiccions. Una època fascinant en què els ulls miren encara amb una frescor que, amb el pas del temps, perdem o minimitzem per tal de sobreviure. El jove Chris va sentir aquesta pruïja vitalista, aquest deler de viure, aquesta ànsia, i "va pagar" la seua autenticitat, el seu afany, amb la mort. És aquest el seu fracàs i el seu triomf a un temps. Perquè potser sabia que després de la seua "aventura" l'esperava -o pensava que l'esperava- una existència vulgar o, a tot estitar, anodina, convencional. M'ha trasbalsat aquesta pel·lícula i m'ha fet descobrir que potser una bona manera de superar els límits i les cotilles a què la societat ens sotmet és d'adaptar-s'hi de la millor manera: entrant sempre per la porta del darrere de la tenda per aprofitar-se dels tresors que ens brinda la rebotiga. No se m'acut una manera millor de burlar les crosses i de caminar sobre les aigües, de córrer sentint com l'aire ens impulsa lleument, en un breu instant fugaç que -per contrast- ens sap a glòria. Que ens autoengayem en l'intent ja no deu importar gaire si l'enganyifa ens serveix no només per sobreviure sinó, sobretot, per viure amb la mateixa intesitat amb què Chris va sentir cada segon de la seua curta però intensa existència, la del jove que mira amb els ulls ben oberts, a través de la finestra, i sent com se li esmuny, a poc a poc, plàcidament, el darrer pàlpit de vida.

Saó dedica un dossier a la Safor

2008-03-11T15:22:00.000-07:00

Des de fa uns quants anys que cada mes m'arriba la revista Saó. Al País Valencià aquesta publicació és una rara avis, si tenim en compte els García-Gasco & Cia. Saó té un contingut religiós que dissenteix de totes totes de les directrius i els dicteris de l'Església catòlica oficial, de València i de Madrid. A més, es tracta d'una revista que -per als qui no som religiosos- ens resulta especialment atractiva, perquè es fa ressò també de temes d'actualitat: culturals, polítics i socials. I això té molt de mèrit, i és molt d'agrair, en una revista d'aquesta mena. Primer de tot, perquè la revista té vocació d'incidir sobre la societat, més enllà de les seues creences i de la fe catòlica, i també perquè tracta els temes d'una manera desacomplexada i democràtica.

El darrer número de febrer -i ja en van 325!- conté un "Quadern" dedicat a la Safor, amb tot d'especialistes que parlen d'una comarca que a l'entradeta del dossier és qualificada com "la reserva espiritual del país". Més enllà de la hipèrbole entusiasta de la frase, hi ha la realitat d'una comarca amb un passat literari certament excepcional, i una vitalitat lingüística sense parió al País Valencià, sí, però que presenta també profundes escletxes i, sobretot, una perpectiva de futur dubtós, a la vista de les inèrcies sociolingüístiques que sotraguen el país -també la nostra comarca. Així ho adverteixen Ignasi Mora (en un article dur i esperançador alhora) i Josep Piera, en una entrevista d'Emili J. Marín i Vicent M. Cardona, director i subdirector, respectivament, de Saó. Em sembla que els articles inclosos en aquest interessantíssim dossier ens haurien de fer reflexionar -als saforencs, i també a tots els valencians- sobre la situació en què ens trobem i què podem fer per a superar, sense caure en el victimisme més ranci, una realitat sociolingüística que, per bé que satisfactòria en línies generals -en comparació als altres valencians-, cal atiar per tal de millorar-la i assolir noves fites. De moment, aquest dossier de Saó apunta en aquesta direcció, tot esperonant cap a la reflexió -que no és poc-, i només per això ja paga la pena de llegir-lo.

El poeta i els lectors

2008-03-08T14:07:00.000-08:00

P. Para usted, ¿qué sería una poesía ajena?
R. [Luis García Montero] Es la que cifra su calidad en su dificultad, o en el desprecio al lector. Los poetas tenemos mucha culpa de la pérdida de lectores. Porque cuando los poetas dejan de hablar de cosas que le interesan a la gente luego no pueden pretender que los lectores se interesen por la poesía. Se pueden decir cosas oscuras, pero también puede haber mucha calidad en un poeta claro. (...) Un poeta sectario casi siempre suele ser el poeta que confunde la calidad con la oscuridad.

Luis García Montero, Babelia (El País), 8 de març de 2008

Millennium

2008-03-02T12:55:00.000-08:00

Un dels pocs programes de TV que veig –i que espere– amb veritable impaciència és Millennium, el debat setmanal que dirigeix el periodista Ramon Colom (Canal 33, dissabte, 23.55 h). Com veieu, l’horari és intempestiu, però paga la pena l’espera, perquè es tracta d’un debat tranquil, pausat, sobre temes culturals i socials diversos. A més, al debat el precedeix una entrevista amb un dels contertulians del programa. M’agrada especialment la manera que té Colom d’entrevistar: mira sempre d’indagar amb respecte sobre el seu interlocutor, l’incita a despullar-se intel·lectualment, li planteja alguna presumpta contradicció ideològica, però amb educació i elegància, sap extraure-li tot el suc perquè l’espectador puga gaudir dels coneixements d’un expert... Però, per sobre de tot, Colom m’agrada perquè sap fer el seu paper de periodista de la millor manera: sense cap afany de protagonisme, però sense quedar tampoc diluït en una ombra insubstancial.
Aquest dissabte passat el tema-lema del dia era: “Gandhi: la lluita no violenta”. Hi havia uns quants convidats. Aquest és també un dels al·licients del debat de Colom: la diversitat dels convidats, que proporcionen punts de vista diversos i sempre interessants, perquè solen ser gent molt preparada que, tot i la seua solvència, no solen ser petulants -cosa que no sempre es dóna entre els intel·lectuals. Em va cridar especialment l’atenció el personatge entrevistat del proppassat dissabte, Xavier Melloni, que Colom el va presentar com a teòleg i jesuïta. No sóc religiós, però potser la distància entre les persones creients i els que no ho són no és tan gran com ens pensem. De vegades, només és una qüestió de matisos, si més no pel que fa a la percepció de les coses del món. Potser no tots som religiosos o creients –si no tenim fe, difícilment podem ser-ho– però això no implica que els no religiosos o no creients no tinguem una “vida espiritual”, com va dir Melloni. De fet, aquest jesuïta de mirada lúcida i tranquil·la va insistir en la idea que un capteniment desegocentritzat és la prova més clarivident d’aquesta vida espiritual. Hi ha entre les coses i nosaltres un espai de silenci. I això és pura espiritualitat si sabem gaudir d’aquest espai de privilegi, d’aquesta manera de viure despullats de l'egolatria i de l’antropocentrisme que domina la nostra societat, materialista i pragmàtica. Millennium se situa en aquest espai de silenci. És una illa enmig de l’oceà d’aigües tèrboles de la societat frívola i simplista en què vivim. Una joia insòlita ple d’intel·ligència i de saviesa. Una cita suggeridora per a cada dissabte.

L'erotisme de la poesia o la poesia eròtica

2008-02-24T15:17:00.000-08:00

Aquest cap de setmana vam aprofitar per anar a Ambra, una llibreria de Gandia que, almenys per a mi, és com un oasi de catarsi enmig d'un temps que es decanta invariablement per l'estultícia (aquest país valencià certament mediocre, que cada volta és menys país i menys valencià, i més fanfàrria, més faràndula, més falla, més fastuosament buit i pretensiós). Em vaig permetre de comprar-m'hi alguns llibres, entre els quals Si temierais morir, de Vicente Gallego. L'he estat llegint durant el cap de setmana (ai, déu meu, amb la feina que tinc...), de manera intermitent i fragmentària (que és l'única manera que tinc de llegir ara -i gràcies- quan no llig coses de la feina), però posant-hi tota l'atenció. Quin gust llegir per gust... Quin plaer més sublim, més total i més ple. Tenia ganes de concedir-me aquest petit privilegi i, tot aprofitant que diumenge ha plogut incansablment, m'ho he permés (tot i això, també he treballat una mica). El llibre de Vicente Gallego vaig decidir de comprar-me'l després de fullejar-lo i de llegir-lo en diagonal a la llibreria, però la recomanació de l'article d'Enric Sòria de dijous passat ja m'hi havia predisposat quasi definitivament. Té raó Sòria que estem en un bon moment poètic a València, tant en valencià com en castellà. Noms com els de Vicente Gallego i el de Carlos Marzal ho avalen plenament. I també en valencià passem per un bon moment. Ara, a última hora de la nit, m'hi he deixat anar per la xarxa, he clicat en un nom per curiositat, el de Clara Janés, i he descobert una esplèndida, fascinant poeta sensual que m'ha recordat a la costa-riquenya Ana Istarú, que vaig llegir fa uns anys en un llibre de la col·lecció Visor de poesia. Hi he trobat, salvant totes les distàncies possibles (perquè el nom de Clara té una trajectòria tan prolífica com impecable), bastants similituds estètiques amb el llibre amb el qual vaig ser guardonat, ara fa uns dies, amb el Premi Tardor de Poesia. (Per cert, del premi, m'ha fet especialment gràcia que cinc dels set membres del jurat foren dones, entre les quals hi ha la Clara. M'ha agradat molt perquè vaig intentar confegir un poemari digne en què l'amor, a pesar que està escrit des d'una perspectiva masculina, puguera ser plenament compartit i gaudit per una dona. En la mesura que me n'haja pogut sortir, pel que fa a aquest vessant eròtic, ho celebre amb alegria). Crec que n'havia llegit ja algun poema, de Clara Janés, però deu fer algun anyet. Sia com sia, us en transcric un poema que m'ha agradat especialment i que jo inteprete com el revers d'un anvers (o vicerversa) d'un mateix sentiment de desig, aquesta vegada expressat magistralment per una dona:

ESTUVE CON UN JOVEN...

Estuve con un joven

y supe al fin lo que era

el violento arrebato, la agilidad vibrátil,

cavidades melosas en la carnosa pulpa

suavemente entreabierta

hasta el linde dehiscente,

el perfecto engranaje,

la densidad precisa de jugos derramados,

la inclinación debida,

la posición exacta,

y la sabiduría del mutismo,

la belleza de un glande.

Eros (1981), Clara Janés

"Ni PP ni PSOE: País Valencià"

2008-02-24T02:45:00.000-08:00

Ahir vam anar a Gandia. A la Universitat Politècnica hi havia la presentació de la coalició Bloc Nacionalista Valencià - Inicitiva del Poble Valencià - Els Verds. Ferran i Miquel, de la Font, ens havien avisat de l'acte, i hi vam anar amb els xiquets.

No sóc militant de cap partit, i molt probablement no me'n faré mai, per raons que ara no vénen al cas. Però estic convençut que els partits polítics són necessaris. No en podem defugir perquè, fins ara, no s'ha inventat una manera millor d'administrar la res publica. (I que conste que respecte aquells qui pensen que la millor manera de protestar contra la perversió de la política és l'abstenció.) Per mi, però, encara hi ha esperança. Encara hi ha polítics honests i partits dignes de tot respecte. Els homes i les dones del Bloc Nacionalista Valencià fa anys que treballen perquè el País Valencià siga precisament això: més valencià i més país. Fa dècades que treballen pel país, ben sovint en minoria, fent de contrapunt en ajuntaments dominats pels partits hegemònics. De vegades, fins i tot dirigint algun ajuntament. Ara, han fet coalició amb Iniciativa del Poble Valencià i han presentat una llista encapçalada per la ja diputada en les Corts espanyoles, Isaura Navarro, que ha fet una tasca importantíssima en la passada legislatura en favor dels interessos dels valencians. No sóc militant del Bloc, però conec la gent que sí que n'és i que treballa diàriament per nosaltres, i em mereixen tots els respectes, tota la meua simpatia, i també el meu suport. Crec que aquesta coalició és l'única opció honesta i veritablement democràtica per al País Valencià. L'única que no depèn de Madrid, que és netament d'esquerres i que vetla per la conservació del nostre patrimoni mediambiental. El 9 de març els valencians hauríem de votar lliurement, conscientment. Deixar-se "enganyar" per la consigna perversa del "vot útil" que proclamen el PP-PSOE va en contra dels nostres interessos. Aquesta coalició Bloc-Iniciativa-Verds és, al meu parer, una bona opció, la més útil i honesta: l'única realment valenciana. Ho comentava ahir Isaura Navarro: "no es tracta que vinguen ací [referint-se als polítics de Madrid] sinó que ens miren amb respecte, que consideren el País Valencià alguna cosa més que una província". I Enric Morera va reblar el clau del míting d'una manera tan desvergonyida com diàfana: "Ni PP ni PSOE: País Valencià".

"Damnocràcia"

2008-02-16T03:15:00.001-08:00

Diuen que vivim en la millor de les democràcies possibles. Que Occident n'és un model a imitar, de democràcia, en comparació a d'altres latituds, on diuen que campen a pler els fonamentalismes -almenys des de la "nostra" perspectiva. Ben mirat, però, la nostra democràcia fa fallida en molts aspectes. De primeres, cal dir que des de fa unes dècades, i com més va més clarament, s'hi afavoreix el bipartidisme, per bé que a Europa hi ha encara estats i nacions que resisteixen aquest embat reduccionista. A Espanya, però, ara que s'acosten les eleccions generals del 9 de març, la pugna s'ha simplificat deliberadament, com si es tractara únicament d'una contesa entre els dos candidats majoritaris. Els "altres" no hi compten, és a dir, no convé que reïsquen sinó que més aviat "els interessa" que desapareguen. Aquestes inèrcies són perverses, no cal dir-ho, com a estratègia política, i perjudiquen de manera greu el sistema democràtic: el devaluen i, en certa manera, l'invaliden. No sóc analista polític (Déu me'n guard...) però concep la política com quelcom intrínsecament plural o que, almenys, hi hauria d'aspirar. La pluralitat, la diversitat de veus polítiques fomenta i "obliga" a dialogar, a parlar, a discutir si cal; la unicitat, en canvi, degrada l'intercanvi en favor del despotisme i de la imposició gratuïta. A la democràcia espanyola li falta una bona dosi de pluralitat i li sobra molt de reality show en què s'ha convertit darrerament. Per això, ara que ens han cridat a les urnes, potser ens convindria a tots reflexionar una mica sobre el veritable sentit de la democràcia i valorar realment què és això del "vot útil" a què tantes vegades s'apel·la en cada convocatòria electoral. Crec que seria bo per a la democràcia i, per descomptat, per a cadascun de nosaltres, que, almenys en teoria, n'hauríem de ser els directes beneficiaris.

Tot enderrocant fronteres: les CCV

2008-02-13T03:24:00.000-08:00

Aquest matí no m'he pogut estar i m'he atracat a Gandia, a la seu del CEIC, perquè sabia que ja hi havia arribat la revista Espai del Llibre. Per fi la tenim en paper! I distribuïda per totes les Comarques Centrals Valencianes! He d'agrair sincerament a les persones que han confiat en mi perquè coordinara la revista i, també, i per descomptat, a tots els qui hi han col·laborat, d'una manera o altra: sense els col·laboradors no serien possibles les publicacions periòdiques.
Potser per alguns això de les Comarques Centrals Valencianes només és un projecte imaginari, il·lusori, utòpic, inútil. N'hi deu haver també que, simplement, els fa nosa, aquesta idea, i es dediquen a confondre la gent (com fan des de la ràdio i la televisió públiques valencianes); o a dir que hi ha comarques que no hi són i que haurien de ser-hi. Trobe que la cerimònia de la confusió orquestrada per la RTVV està en la línia de destrucció general de la nostra identitat i que no es mereix més comentaris. Quant a les possibles crítiques que apunten que la Ribera i la Marina Baixa n'haurien de formar part, de les CCV, crec que estan poc fonamentades o, millor encara, que s'han "magnificat" una miqueta massa, i m'explique per què. Jo, que sóc fill adoptiu de la Safor, trobe que, a banda de les raons i dels lligams històrics, econòmics, lingüístics, culturals, etc., que hi ha entre les comarques implicades -i que algú sabria explicar molt millor que jo-, hi ha, potser, "inèrcies" psicològiques i sociològiques d'influència que també hi compten, a l'hora d'ubicar, o no, unes comarques i no unes altres en un determinat espai geogràfic, com ara el de les CCV. En aqueix sentit, crec que la Ribera Alta, per exemple, està més a prop, en tots els sentits, del hiterland de València, i que, al seu torn, la Marina Baixa, posem per cas, "mira" cap a Alacant. Val a dir que les "canòniques" CCV també estan lligades a una o altra capital "de província" (amb perdó), però no tant com les altres. Sia com sia, i més enllà d'aquest debat identitari, trobe que el veritable fonament que dóna sentit al projecte de les Comarques Centrals Valencianes no és, en absolut, crear ratlles imaginàries on no n'hi ha, sinó d'enderrocar-ne d'altres que ens han estat imposades des de fora, i en funció d'interessos que ens són no només aliens i absurds sinó molt perjudicials.

El dia del premi

2008-02-08T05:12:00.000-08:00

Estic d’enhorabona! I –si m’ho permeteu, i sense cap afany d’egolatria o petulància, o si més no amb els mínims possibles, o tolerables– m’agradaria compartir la meua alegria amb vosaltres! Dimecres passat vam anar Maite i jo a Castelló de la Plana a l’acte de lliurament del XIII Premi Tardor de Poesia de Castelló de la Plana. Sí! N’he estat el guanyador! El premi és substanciós (9.000 euros!!) i em garanteix també la publicació del llibre. Crec que em sobren motius per estar content. No es guanya un premi tots els dies, tu. En aquest cas en concret, segons em van informar el dia del lliurament, s’hi havien presentat 92 originals procedents de tot Espanya, i també de l’Amèrica llatina –perquè el premi és bilingüe: català / castellà. Estic molt content també perquè en el jurat hi havia Carme Riera! –que em va dir que em trucava “per donar-te una bona notícia”, ara fa una setmana, i que es va mostrar molt amable i generosa. També hi havia Clara Janés, entre altres integrants de les associacions que convoquen el premi: Amics de la Natura i la Fundació Dávalos-Fletcher. Una gent encantadora que vaig poder conèixer el dia del lliurament. Em van semblar que eren tots molts honestos i sincers. (No sabia qui hi havia en el jurat perquè a les bases del premi no ho indicava i, a més, obligaven a presentar-s'hi amb pseudònim: i això també m'alegra). El premi compta també amb el suport de l’Ajuntament i de la Diputació de Castelló (a la foto ja ho podeu comprovar).

Bo, no vull abusar més de la vostra confiança. Només vull agrair molt sincerament les felicitacions que he rebut aquests dies i dir-vos que el poemari eixirà aquesta primavera a l’editorial d’Alacant Aguaclara, amb el títol de: Aimia. Un poemari d'amor. Fins llavors!

La història dels perdedors

2008-02-03T00:20:00.000-08:00

Ara que celebrem el vuitè centenari del naixement del rei En Jaume, potser convindria recordar també que el triomf cristià implicava que algú havia de ser derrotat. I, en aquest sentit, els musulmans van ser els que van perdre no només una batalla, una guerra, un territori, sinó també la seua vida, el sentit de ser sarraïns a casa seua: Balansiyya [València].

Quan Jaume I va iniciar el setge de Balansiyya [València], el rei Zayyan va decidir enviar una ambaixada marítima a Tunísia, per demanar-hi ajuda, al capdavant de la qual posà el poeta i diplomàtic lbn al Abbar. És davant de l’emir hafsi de Tunísia que lbn al Abbar va recitar aquells versos famosos seus que fan: «Veniu devers València amb els vostres genets! / Enllà, les nostres gents han caigut en desgràcia. / A les mesquites, ara esglésies, la crida a l’oració / s’ha fet vol de campanes. Quanta pèrdua!». La profunda emoció i sinceritat dels versos del poeta “valencià” van commoure el sultà, que va decidir d’enviar a Xarq Al-Àndalus dotze naus amb armes, estris i diners. A València, però, s’hi va trobar el port bloquejat i van haver d’atracar a Daniyya (Dénia). Quan, per fi, Ibn al Abbar va arribar a València els seus habitants ja es disposaven a rendir-se. Llavors, l’emir el va triar com a mitjancer en les negociacions amb el rei cristià, Jaume I, i el 29 de setembre de 1238 (636H) signen l’acta de capitulació. En el pacte, el monarca cristià es comprometia a respectar els habitants de la ciutat i a acompanyar-los fins a Cullera, on jaurien sans i estalvis. Així ho conta Jaume I al Llibre dels Feits: "Vaig haver de ferir de mort alguns de la host que volien furtar robes als moros, i raptar algunes mores i xiquets: amb tanta gent com de València eixia, on hi havia cinquanta mil homes i dones, no perderen per valor de mil sous; i els vaig fer guiar fins a Cullera". Uns anys després, però, molts d'aquells musulmans guiats fins a Cullera, i d'altres procedents d'indrets de tot Xarq Al-Àndalus, acabrien exiliats a Algèria, com el mateix Ibn al Abbar. I des d'allí van enyorar la pàtria antiga, ara ja perduda per sempre més, en mans dels "infidels" cristians. Una pèrdua que el poeta valencià Al Abbar va trasmetre en la seua obra poètica, una de les més sentides i commovedores que s'han escrit mai sobre el cap i casal: "Per sempre més adéu a la terra estimada. / La nostra joventut i els grans amics, perduts. / Tot allò bell ara és desfet, dispers o lluny. / Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent. / On les cases de València? On les veus dels seus coloms? / Tot s’ha perdut. S’ha perdut el Pont i la Russafa. / S’ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s’ha perdut. / On aquells prats amb rius i arbredes verdes? / On els indrets flairosos on solíem retirar-nos? / On el zèfir sempre fresc? On els crepuscles amables? / Ai València! Què s’ha fet d’aquells matins on el sol / jugava amb el mar tot corrent per l’Albufera! / Res no es pot fer quan el destí du la pèrdua..." (Poemes de l’orient d’Al-Àndalus, Ed. 62, Barcelona, 1983, trad. de Josep Piera).

Vuitè centenari del naixement de Jaume I

2008-01-30T09:02:00.000-08:00

El dia 2 de febrer es commemora el vuitè centenari del naixement de Jaume I. Cal dir que d’entre tots els personatges històrics que tenim els valencians –sant Vicent Ferrer, els Borja, Lluís Vives, Joan Fuster, Josep Renau...– el de Jaume I n’ocupa, amb distància pregona, la primera posició. I no és casualitat ni es deu a cap caprici de l’atzar. El mite i la llegenda de Jaume I té fonaments històrics sòlids i raons convincents que expliquen la seua perdurabilitat en el temps, la seua fermesa quasi irrebatible. Jaume I és, ni més ni menys, que “el pare de la pàtria”, per dir-ho amb termes un punt entusiastes; el detonant que va propiciar la fundació d’un regne cristià nou a les antigues terres de Xarq Al-Àndalus, habitades durant vora cinc segles pels sarraïns, pels “infidels”. Jaume I ens dóna carta de naturalesa com a poble, a nosaltres, els valencians. La conquesta de les terres andalusines compreses entre Vinaròs i Oriola, si fa no fa, esdevindria, de bon començament, i per voluntat expressa del rei conqueridor, el pas previ a la inauguració d’un regne independent, diferenciat jurídicament i política dels altres dos territoris que conformaven l’aliança catalanoaragonesa. Jaume I crea ex professo un regne nou a València, i un altre també a Mallorca. I aquesta voluntat de dotar-nos, als valencians, d’entitat i personalitat pròpies –ni que fóra únicament des del punt de vista polític i jurídic–, justifica, per se, l’exacerbació del mite. Des de Jaume I, els valencians hem mantingut una part importantíssima -essencial, indentitàriament definitòria- del que som, encara. I el que som es deu en gran mesura a la llengua catalana que parlem, miraculosament, després de tres-cents anys sense estat propi, arran de la desfeta d'Almansa i del Decret de Nova Planta que un rei borbó ens va imposar com a càstig.

Si voleu aprofundir en l'obra del nostre rei insigne, llegiu El rei conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda (Edicions Bromera), d’Antoni Furió, una obra acurada i rigorosa, didàctica i amena, que té la voluntat d’acostar-se al gran públic. Una “biografia assajada” il·lustrada amb més de 150 imatges que vol commemorar el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I, el Conqueridor, el fundador de l’antic Regne de València; un llibre sobre la vida d’un personatge històric importantíssim que va donar carta de naturalesa al nostre poble.

De blogs i dietaris

2008-01-27T02:27:00.000-08:00

L’aparició dels blogs -vulguen que no- ha sotragat en gran mesura el món de la dietarística tradicional. Els blogs són un fenomen difícilment classificable, perquè se situa a cavall de la literatura dietarística, la comunicació mediàtica i els avenços tecnològics. Els blogs constitueixen una fórmula dietarística la principal diferència de la qual, pel que fa al dietarisme tradicional, ve donada pel suport material en què es produeix aquest fenomen veritablement innovador. Els dietaris tradicionals se sustenten en el format llibre, el paper; l’àmbit “natural” dels blogs, en canvi, és tecnològic: la Xarxa o Internet –tot i que, puntualment, també poden aparèixer en format de llibre, en antologies o recopilatoris d’un o de diversos autors. Més enllà d’aquesta diferència material, les distàncies entre una i altra forma d’escriptura dietarística són difuses, per bé que el format hi imposa alguns condicionaments o tendències intrínseques. Així, generalment, els dietaristes tradicionals tenen més temps per acabar de reblar el clau dels seus apunts, amb la qual cosa les fites estètiques que assoleixen acostumen a ser més altes. En canvi, els blogs es caracteritzen, majoritàriament, per l’espontaneïtat, per la immediatesa, i per això els riscos d’error, d’imprecisió o de superficialitat són majors. Aquestes, però, són generalitzacions que cal matisar, perquè, cada vegada resulta més fàcil trobar blogs d’una gran qualitat i valor literaris. I, d’altra banda, els dietaris en format paper tampoc no són un aval o una garantia de bona literatura. Hi ha dietaris en forma de llibre d’escassa qualitat literària i, fins i tot, minso interès testimonial. I, per contra, hi ha dietaris digitals ben atractius, d’un gran valor estètic i assagístic. No és balder tampoc apuntar ací el fet palès que un nombre considerable d’escriptors hagen optat darrerament per aquesta fórmula dietarística basada en les noves tecnologies. I si ho han fet és perquè el format ofereix tot de possibilitats absolutament impensables per al dietarisme tradicional, com ara que es tracta d’un espai obert de veritat al lector, que en pot resultar fins i tot coautor, gràcies als comentaris que pot desar als blogs. El diàleg, en el cas dels blogs, és directe i sincrònic, gairebé simultani. El lector de dietaris, en canvi, simula parlar amb l’autor, en silenci, en una pràctica que la major part de les vegades és unidireccional i que, normalment, frustra les perspectives de diàleg. A més a més, els blogs ofereixen d’altres maneres de comunicació, més enllà de l’escriptura, com és la inclusió d’imatges i d’enllaços, la qual cosa els converteix en veritables finestres comunicatives, i de difusió i de promoció d’un determinat autor. L’aparició d’aquest fenomen ha condicionat i condicionarà en un futur l’evolució de la dietarística. Ara com ara, les perspectives del gènere sembla que estan més obertes que mai.

Papers, innombrables papers

2008-01-18T23:36:00.000-08:00

Aquesta setmana ha estat especialment productiva. Finalment, vam poder tancar la revista Espai del Llibre, que espere poder veure -i palpar amb les mans- tan prompte com la impremta de Xàtiva en faça exemplars i els distribuïsca. Hi vaig anar a tancar-la el passat dimarts. Vaig tindre l'oportunitat d'entrar en la impremta Gràfiques Tormos i de veure els motles antics -ara ja de decoració- només entrar-hi. Mentre esperava la persona amb la qual havia de treballar, m'imaginava com devia ser el sistema antic d'impressió, de confecció d'un llibre o d'una revista. Ara tot està informatitzat; per sort, perquè ens estalviem molt de temps i els resultats finals són mes vistosos. Però hem perdut potser aquella poeticitat artesanal -o és que a nosaltres tot allò ens sembla, des de la distància, poètic. Ara, però, hi ha l'ordinador i un programa de maquetació bastant simple que consisteix, bàsicament, en unes línies mestres -com si foren meridians i paral·lels d'un globus terraqüi- que el maquetador fa servir amunt i avall sobre la pantalla per distribuir-hi els textos i les imatges d'una manera equitativa i ordenada. Sia com sia, a mi aquest procés de maquetació final d'una revista em sembla fascinant -i també poètic. Si en sabera, de maquetació, m'hi estaria hores i hores, davant d'una pantalla. De fet, el Vicent Tormos i jo ens hi vam estar asseguts ben bé tres hores seguides i en cap moment vaig sentir que m'avorria, o que defallia. I això és una sort! Cal dir que el Vicent Tormos és una persona molt eficaç, i amable, que a més a més va saber endevinar i interpretar les poques directrius que li vaig proporcionar a través del ftp. És molt curiós comprovar com el treball que has previst per a una revista (encomanar els textos d'acord amb uns terminis -i reclamar-los-, corregir-los, escanejar les fotos, etc.) acaba visualitzant-se materialment sobre una pantalla, en una maqueta que és l'antesala del que serà realment "el producte" en format paper (i en pdf). Ara espere amb impaciència que m'avisen que ja n'hi ha algun exemplar. És el primer número de la revista que coordine i, francament, em fa molta il·lusió. Espai del Llibre és una revista de llibres i de cultura sobre les Comarques Centrals Valencianes que ja tindré ocasió de presentar-vos en aquest blog.

Això era dimarts. Mentre espere que m'arribe la revista de les CCV, he tingut l'oportunitat de veure el darrer lliurament de Caràcters. Ahir vaig anar a València, a la reunió de la revista. Hi havia quedat amb els meus companys del consell de redacció -sempre amabilíssims, i competents d'allò més- per planificar-ne el pròxim número. Vam estar vora dues hores "xarra que te xarra" per donar-li contingut. I ausades que el projecte de presumari que hem confegit entre tots engresca. Un altre número per davant! Som-hi! Amb el 42 ja són deu números que he tingut l'oportunitat de coordinar, gràcies a la gentilesa de Vicent Alonso, el meu precedent il·lustre, que em va confiar el projecte. Si Caràcters ha mantingut -que espere que sí- el nivell que tenia quan estava sota el tutelatge del nostre "mestre", és perquè hi pesen més les il·lusions que els entrebancs i les travetes amb què hom s'entesta a castigar-nos -que en tenim, d'enemics, i alguns de ben barroers. I, no cal dir-ho, les felicitacions són sempre una alegria. Perquè Caràcters és una revista en què estem implicats -i de quina manera!- molt poques persones, i que compta amb molt pocs recursos (el principal n'és PUV, amb Antoni Furió al capdavant, sense oblidar algunes editorials i entitats que també ens donen suport: Bromera, CEIC, Bancaixa...). Només puc que agrair als meus companys d'aventura la seua generositat i paciència: Gustau Muñoz, Maria Josep Escrivà, Paco Calafat i Susanna Rafart (i Àfrica Ramírez, que fa un treball extraordinari de maquetació, i és de pm, xe!). I també als col·laboradors: sense ells la revista no seria possible.

Per últim, ahir vaig rebre tres exemplars d'un llibre que he corregit per a Planeta. Aquests són tan bons que treballar amb ells és un luxe. El llibre en qüestió és una gràcia. Us el recomane: Les volves d'aquella neu, de Tomàs Llopis. Treballar aquest llibre m'ha donat l'oportunitat de conèixer un escriptor excel·lent i una persona extraordinària. Fa gràcia, perquè tots dos vivim a 15 quilòmetres l'un de l'altre i no ens coneixíem: Tomàs, a Pego; jo, a la Font. M'alegre molt també d'aquesta coneixença.

Pel mig de tot plegat, continue corregint i enfrascat en un projecte editorial de llibre sobre la llengua i la literatura catalanes al País Valencià que és d'allò més plaent i satisfactori.

Molta feina, moltes il·lusions, estimats papers de premsa, benvolgudes editorials: gràcies a tots per fer-nos més feliços, i una mica més savis.

Pagan Poetry (Björk)

2008-01-13T01:01:00.000-08:00

Filologia Catalana, una qüestió de ciència

2008-01-08T04:56:00.000-08:00

El Tribunal Superior de Justícia de la CV ha emès una altra sentència que reconeix el títol de Filologia Catalana i la denominació de català al País Valencià. Aquest tribunal ha estimat el recurs interposat per les universitats de València i d'Alacant contra les ordres de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports de 13 de març de 2006 que no reconeixien la titulació de Filologia Catalana per acreditar el coneixement de valencià en les oposicions als cossos docents no universitaris. A més a més, el TSJCV, seguint els mateixos arguments que la Sentència núm. 75/1997 del Tribunal Constitucional, avala la doble denominació de valencià i català per al nom de la llengua del País Valencià: «oficialmente "valenciana" en su Estatuto de Autonomía, y en el ámbito académico "catalana"». La sentència núm. 1233/07, de 10 de desembre, de la Sala Contenciosa Administrativa, Secció Segona, és la tretzena sentència consecutiva del Tribunal Superior de Justícia valencià, i la quinzena si tenim em compte que sobre aquest punt hi ha també un pronunciament del Tribunal Constitucional (sentència 21 d'abril) i un del Tribunal Suprem (sentència de 15 de març de 2006).

No sé en què pensen els "nostres" governants valencians, davant d'una evidència cinentífica -filològica- tan clamorosa. Només l'anafalbetisme i la malvolença expliquen -que no justifiquen- un comportament tan mediocre i denigrant com el seu.

Aquells meravellosos anys

2008-01-08T01:33:00.000-08:00

Aquests dies són de molta feina. El nou any m'ha portat un bon grapat d'encàrrecs que he de socórrer amb diligència i rapidesa. M'hi aplique tan intensament com puc i, per això, no puc escriure massa -al blog- perquè la feina té prioritat absoluta. Mentre treballe, però, de tant en tant em permet alguna píndola musical que m'anima. Ara estic sentint un grup de València, La habitación roja, que m'agrada. No hi havia reparat fins ara. O no ho havia fet amb tanta atenció. Estic sentint els seus darrers treballs, Posidonia i Cuando ya no queda nada, i constate que entre aquests xicots -un punt madurets ja, per cert- de La habitación roja i un grup dels huitanta, com ara La Mode, no hi ha massa diferències, pel que fa a la "filosofia", sinó més bé al contrari. Llevat de l'estil -més pop-rock els de València, tecno-pop els de Madrid- les lletres de tots dos grups podrien ser intercanviables. Hi ha un contingut crític evident que s'agraeix en aquests temps tan estantissos. La rebel·lia hi és consubstancial també. Precisament aquest component contestatari és el que trobe a faltar en la poesia actual. Un element que sí que trobe en la música -en la música rock, vull dir. Si voleu fer un exercici comparatiu entre els dos grups, aneu al Youtube i busqueu dues cançons: "La viva moderna" (La habitación roja) i "La evolución de las costumbres" (La Mode).

PS Sentint aquests grups m'adone que no he canviat massa en vint-i-cinc anys (uff!) i me n'alegre molt, per un costat, però per l'altre em fa feredat -i una mica de vergonya- pensar que potser m'he equivocat en més d'una de les opcions que vaig triar...

Ian Gibson i García Lorca

2008-01-02T10:47:00.000-08:00

Ian Gibson, el famós hispanista irlandès que ha dedicat les seues investigacions a noms emblemàtics de la literatura i del cinema d’expressió espanyola, com ara Salvador Dalí, Luis Buñuel i Federico García Lorca, acaba de publicar el seu darrer llibre, El hombre que detuvo a García Lorca, a propòsit de Ramón Ruíz Alonso, el dirigent de la CEDA implicat en la mort del poeta granadí. Gibson ha declarat que es va entrevistar amb aquest personatge sinistre l'any 1967, encara en plena dictadura, amb una gravadora sota el braç i la por a l’espinada. Gibson conta també que Ruíz Alonso no era l’únic que "li tenia ganes" a Lorca. També hi havia d’altres noms, com ara els de Juan Luis Trescastro, Luis García-Alix, Manuel Luna, el capità Fernández i els germans Roldán, que eren familiars del poeta, els quals, segons sembla, s’havien vist molests pel drama de La casa de Bernarda Alba. Juan Luis Trescastro, però, va ser el més brutal de tots i no es va estar de declarar en un bar a les poques hores del crim: «Acabamos de matar a García Lorca. Yo le metí dos tiros por el culo, por maricón». És lamentable que una figura tan extraordinària, tan polivalent, tan universal com la de García Lorca encara no haja estat reconeguda per una part de la dreta espanyola. La dreta que encara no ha condemnat el franquisme públicament, d’una manera explícita, clara, convençuda; la dreta que es manifesta, amb la implicació acarnissada de l'Església catòlica oficial, en contra dels homosexuals i de les llibertats elementals de les persones, com ara l'avortament (una opció a la qual ells no estan obligats, per cert: cal recordar-los que és voluntari?) o el dret a la laïcitat, a no rebre cap tipus d'educació religiosa. I és una llàstima també que a hores d’ara encara no s’haja pogut exhumar el cadàver de García Lorca, tot i que se sap amb bastant certesa on deuen raure les seues despulles. Esperem que amb l’aplicació de la nova llei de la memòria històrica es puga restituir -i honorar com cal- la memòria del poeta espanyol més universal de tots els temps, i que, amb aquest gest no es torne a repetir aquella malaurada història de la Guerra Civil i el franquisme, i que l’Estat en què vivim siga, per fi, un lloc veritablement democràtic, lliure i plurinacional.

Crònica avançada de l'any 2008!

2007-12-31T10:41:00.000-08:00

Aquest any serà bo per a tota
mena d’afers: ho diuen a la tele.
(Si pugeu al terrat prop de migdia
hi trobareu els camps de tarongers
plens a vessar del fruit que ens ha fet rics
des de Déu sap quin segle remot,
sense intermediaris ni mitjancers
que abarateixen el preu de la taronja.)
Aquest any serà bo per a tota
mena d’obres, perquè els llauradors
vendran la fanecà amb molt bon preu
i els constructors es fregaran les mans
amb una perspectiva urbanística
de camps de golf que esguitarà el país
de dalt a baix, amb una immensa pàtina
de ciment i formigó a balquena:
adossats, apartaments, bungalous
que faran les delícies dels turistes
jubilats europeus, i dels autòctons.
L’esquerra valenciana no s’haurà
entès encara, i naixerà un nou partit
amb unes sigles tan inversemblants
que els electors passaran per alt
el dia que els convoquen a les urnes.
La TVV mostrarà una guerra
i unes quantes catàstrofes degudes
al canvi climàtic que assetja sempre,
com tothom sap, només el Tercer Món;
la veïna del dalt lamentarà
el patiment dels pobres africans
i asiàtics, i pensarà com de bé
que estem ací a la terreta nostra,
on tot rutlla com preveu el govern
de la Generalidad Valenciana.
I el Molt Honorable president
manarà tancar els repetidors
de la TV3, fent gala del seu
talant cosmopolita i democràtic.
Serà un bon any d’aigua, aquest any,
perquè per fi caurà el govern central
i es farà el transvasament de l’Ebre,
i el Delta deixarà de ser un paratge
natural per ser un aiguamoll infecte.
Naixeran mil urbanitzacions,
i vindran menys turistes, tal vegada
perquè el sol escalfa massa i crema
o perquè al mar no hi queda cap peix viu.
Desmesurada i fosca, la dreta
promulgarà les mentides de sempre;
l’Església advocarà per la família
catòlica, apostòlica i retrògrada,
patriòtica i espanyola a ultrança,
i l’esquerra espanyola i El País
-periódico global en español-
publicarà un dominical extra
on nomenarà el rei personatge
de l’any, per tal d’apuntalar per sempre
la nissaga -cada cop més nombrosa!-
dels Borbons i els seus amics monàrquics.
La primavera serà dolça i breu
i la tardor allargassada i plana,
perquè el PP tornarà a la Moncloa
amb els seus dicteris carpetovetònics.
No espereu grans miracles, aquest any,
ni grans progressions, ni avenços científics,
ni una, ni mitja, ni cap d’aquelles disbauxes
col·lectives que somouen
els fonaments de l’ordre.
Enguany Rajoy guanyarà a Madrid
davant la ineptitud i la inòpia
d’un PSOE que ha perdut l’oremus
i les sigles del mig, i ha esdevingut
més Partit, més Espanyol, més igual
que els contrincants de tota la vida.
Al País Valencià –passeu-me l’expressió-,
si fem un futurible poc probable,
potser hi tornarà Lerma a governar,
Carme Alborch serà per fi l’alcaldessa
del Cap i Casal, Rita plorarà,
aturaran a Zaplana a Benidorm
en un pas de zebra o a l’AP-7
per saltar-se un semàfor -i l’IVA-,
Fabra anirà d’excursió a Fontcalent,
Joan Soler destituirà tot l’equip
i posarà Kempes de davanter,
Pajín entrarà al Monestir de Leire,
a Jordi Sevilla li diran Jorge
en la intimitat dels socialistes
i Camps menjarà quicos en públic
per tal que Roma proclame García
Gasco papa por la gracia de Dios.
Espere que aquest any ens afage
a tots ben batejats i confessats:
sobretot als ateus, als izquierdosos
i als separatistes catalanistes:
perquè aquest any que vindrà promet
tornar-nos a una era inconcebible
en què la llibertat de premsa
estarà garantida per l’ABC
i Luis Motes, i els parlaments
seran ja una recialla inútil
que hom farà bé d’abolir per sempre
per instaurar una Utopia perdurable.
Així doncs, us desitge un bon any
dos mil vuit.
Si la butxaca us deixa
compreu-vos un apartament a Dénia
o a Marina d’Or, ciudad de vacaciones,
i no feu cas dels esquerrans iconoclastes,
que tot està a l’abast, que tot desgrava
i ací no dimiteix ni Déu ni Fabra,
que açò és el Levante feliz,
l’Edén, una terra de promissió
inacabable per als empresaris
sense escrúpols i per als delinqüents
de coll blanc que inverteixen en borsa.
Comptat i debatut, no allarguem
més l’agonia: que tot està ja en venda
i el tràfic d’influències és el pa
de cada dia: mengeu-vos-el sencer,
i no vos en deixeu pas cap engruna.
Amén.

El futur del territori

2007-12-26T08:46:00.000-08:00

Nexe. Debats valencians és, segons el president de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, David J. Garcia i Marí, una publicació oberta gràcies a «la pluralitat de les veus convidades, que aconsegueixen posar en un mateix pla les diferents opinions, massa sovint tancades en compartiments sords i estancs». El número 4 de Nexe és un monogràfic intitulat «El futur del territori». Vaig assistir la setmana passada a la presentació d’aquesta revista a Gandia, i he aprofitat aquests dies per a llegir-la. El tema, no cal dir-ho, és d’allò més interessant i oportú, i les seues pàgines –tret d’algun error tipogràfic que passarem per alt, perquè no desdiuen el contingut de la revista– són impecables. De tots els articles que s’hi apleguen, m’agradaria destacar-ne dos especialment. Un de Joan Romero, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València, i un altre de la periodista Maria Josep Picó, directora de la revista Nat. Podeu trobar informació sobre Nexe a www.revistanexe.com. Mentrestant, però, us reproduïsc dos fragments de sengles articles esmentats:

Joan Romero: “és impossible deduir l’orientació política d’una corporació local si hem de fer-ho a partir de l’anàlisi de la seua política urbanística. El país és ple de casos d’ajuntaments amb majoria conservadora i amb majoria d’esquerres que promouen, afavoreixen, animen, impulsen, toleren o aproven iniciatives que són clarament insostenibles, negatives en termes de cohesió territorial i completament allunyades de les directrius europees i de les recomanacions dels seus partits en aquesta matèria”.

Maria Josep Picó: “Els nostres paisatges han esdevingut

arxipèlags fractals, territoris trencats que van avançant en forma

de taques de ciment i asfalt, sense respectar els ecosistemes ni la memòria històrica i identitària dels pobles. La fragmentació i els límits imprecisos són les noves empremtes de la nostra societat sobre l’entorn, on la zonació característica del paisatge tradicional s’ha transformat radicalment i ha deixat pas a una gran dispersió d’usos i a la pèrdua irreversible de sòl fèrtil. En aquests paisatges híbrids i artificials, sense l’ànima d’haver estat viscuts i haver crescut a ritmes humans i sostenibles, els ciutadans també troben desconcert, davant la mancança d’espais que afavorisquen la cohesió social; perquè ja no són capaços de reconèixer els nous escenaris, entorns efímers, virtuals, no-llocs, com a espais que conserven la seua cultura”.

Per la llibertat d'expressió!

2007-12-22T01:40:00.000-08:00

Avui hi ha dues concentracions, a Castelló de la Plana i a Gandia, de protesta contra el tancament dels repetidors de la Safor i de la Plana, els que ens han permés a molts valencians de vore TV3 durant anys. Ens hi juguem molt els valencians, en aquestes dues concentracions. No es tracta només de poder vore uns quants canals més. Ací es tracta de defensar la llibertat d'expressió i el dret que tenim els valencians de rebre informació contrastada i professional en la llengua pròpia. És això, en realitat, el que el Partit Popular vol impedir: la possibilitat que els valencians siguem un poble madur, la il·lusió de la normalització lingüística, l'aprofundiment en els drets humans fonamentals. TV3 representa -amb tots els ets i uts que vulgueu- un model de periodisme seriós, rigorós, formatiu, d'entreteniment també però sense caure en la vulgaritat, un model ampli de país, sense fronteres administratives fictícies i entrebancadores. I això és el que no li agrada, al govern de la Generalitat Valenciana. Ells volen ciutadans adotzenats, ensinistrats, callats, analfabets funcionals que es deixen arrossegar per la faràndula dels grans projectes faraònics. No volen ciutadans autònoms, cultes, lliures, demòcrates. Volen un succedani de democràcia, de grans masses manipulades; obediència cega i estultícia generalitzada. Per això van fer una llei de comunicació i van donar noves concessions televisives i de ràdio de manera descaradament parcial. I per això ara miren d'avortar un projecte netament professional i plural, com és el de TV3. Aquesta vesprada els valencians -tots els valencians, fins i tot els qui combreguen amb els postulats de la dreta- ens hi juguem molt: la llibertat d'expressió, els principis bàsics de la democràcia, una identitat ja de per si molt afeblida, un mínim de dignitat humana.

Concentracions: dissabte, 22 de desembre, a les set de la vesprada: al carrer Major de Castelló de la Plana, davant la Casa dels Caragols, i una altra a la plaça de l'Ajuntament de Gandia.

El Barça, "més que un club"

2007-12-18T09:14:00.000-08:00

Vaja per davant que sóc del València de tota la vida. Perquè vaig nàixer a València i perquè m’he sentit sempre valencianista. De menut, vaig ser testimoni d’alguns dels conjunts blancs més emblemàtics que ha tingut el València, amb Kempes al capdavant. Ara, però, com més va més em costa ser d’un club que s’ha anat degradant ideològicament i política. Ara fa dos anys, vaig presenciar una mostra d’anticatalanisme furibund i obscè que em va doldre moltíssim en un València-Barça i de la qual encara no m’he pogut recuperar. I tot perquè a Can Barça s’havia desplegat una pancarta amb un mapa de l’àmbit lingüístic –si férem cas dels filòlegs, no faríem tants escarafalls espuris. Però així se les gasten a Mestalla, amb un president que pensa que pot fer un equip a colp de talonari, des de la seua mentalitat de rajola i ciment armat. Continue sent del València: de l’equip, si més no, perquè els sentiments són, malgrat tot, duradors, però pense que el mal del València és de tarannà, de talla, de personalitat, l’etern problema identitari valencià, una rèmora que ens fa anar sempre cap arrere, com els carrancs. Sóc i em sent del València, per les raons que he explicat, però cada volta estic més pròxim del Barça. Perquè el Barça és més que un club, és clar que sí! Ha estat i continua sent símbol emblemàtic per a molta gent: d’una llengua, d’una cultura, d’una història, de tot el que compartim valencians, catalans i balears. Ara m’assabente que el Futbol Club Barcelona ha signat un acord amb la Federació Llull per tal de potenciar la nostra llengua arreu del territori lingüístic català. Això és fer país! Això és fer cultura! Però el Barça no es limita a promocionar únicament les coses que ens afecten més directament. També ha donat mostres de generositat, ha fet gestos solidaris sense precedents en el món del futbol, com ara el que va portar l’entitat blaugrana a donar suport Unicef, raó per la qual el FC Barcelona s'ha endut el premi al joc net de la FIFA. El València –i els valencians– n’hauríem de prendre bona nota. (No és casualitat que enguany la selecció valenciana de futbol no dispute cap partit amistós –per manca de suport econòmic, i d’empenta). Visca el Barça! Amunt València!

Cultura catalana

2007-12-17T14:17:00.000-08:00

El darrer número de la revista L'Avenç inclou una taula rodona en què quatre especialistes de solvència -Patricia Gavancho, Gustau Muñoz, Josep M. Nadal i Ventura Pons-, a instàncies de Josep M. Muñoz, reflexionen sobre l'estat de la cultura catalana avui. Us en reproduïsc un fragment sobre "la qüestió valenciana" que, al meu parer, s'ajusta a la nostra realitat, perquè reflecteix la bipolaritat antagònica entre un sector "valencià" absolutament refractari i hostil a les manifestacions de la cultura comuna que compartim amb catalans i balears i els qui, per contra, viuen en clau valenciana, amb la normalitat i la naturalitat que demana tota cultura minoritària que aspira a ser homologable a les altres cultures. Són paraules de Gustau Muñoz: "El problema valencià és intern. No és un conflicte entre valencians i catalans, és un conflicte entre valencians. Relatiu al lloc i possibilitats que se li vol donar a la llengua i a la cultura autòctones. Els qui opten per l'agonia i l'extinció en benefici del castellà ho tenen clar: fòbia anticatalana com a mite compensatori i nul ús social de la llengua, nul·la preocupació per la cultura pròpia amb l'esperança que el temps acabarà amb aquesta nosa incòmoda que és el valencià. Una cosa que, d'altra banda, es guarden prou de dir en públic. En canvi, els que opten per la llengua i la cultura pròpies, per transmissió familiar o perquè les han assumit conscientment, tenen molt clar que només un marc cultural compartit, el de la cultura catalana, ofereix possibilitats de projecció, de desenvolupament i és una garantia de futur, a més de ser fidel a la història i l'expressió d'una realitat consolidada al llarg de les dècades. Una experiència viscuda per les generacions actuals, les de la Nova Cançó, les de la represa dels anys 60-70, dels que s'han escolaritzat en valencià, dels que han vist TV3 des de fa més de vint anys, etc. Aquesta és també una realitat amb la qual cal comptar".

"La llengua és la casa de l'ànima"

2007-12-13T13:41:00.001-08:00

En el discurs de cloenda que Baltasar Porcel va pronunciar a la Fira de Frankfurt, hi ha una citació breu, però ben eloqüent de Martin Heidegger: "La llengua és la casa de l'ànima". Intuïsc que amb la màxima de l'il·lustre filòsof alemany l'escriptor d'Andrantx pretenia suplantar una mancança que afecta els pobles sense estat –bé, d'estat sí que en tenim, però no ens hi sentim reflectits, ni molt menys encara identificats. La citació ve a tomb perquè posa en solfa una idea al voltant de la qüestió identitària que a mi em sembla molt punyent i interessant. Perquè, més enllà de la "lògica" patriòtica de torn, la qual tendeix a enaltir-ne els símbols més superficials: l'himne, la bandera... hi ha "una altra lògica" que ve donada per la llengua. I és que la llengua pertany a l'estructura profunda dels individus, en primer terme, però també al col·lectiu que comparteix un determinat codi lingüístic. I ací rau la clau de volta que explica la pertinència de la frase del pensador alemany. La llengua és el filtre o el mitjà que ens permet de relacionar-los amb el món, d'aprehendre'l, de pair-lo i d'entendre'l, si més no en la mesura que ens ho permeten les escasses actituds que posseïm com a antropoides mínimament civilitzats. La llengua, però, és molt més que un codi amb una funció merament comunicativa. Hi atribuïm, també, un valor sentimental, a la llengua; hi associem una sèrie de mecanismes emocionals que "la humanitzen" i que, això és més extraordinari encara, contribueixen a humanitzar-nos també a nosaltres mateixos. D'ací que llengua i nació, llengua i pàtria esdevinguen, ben sovint, un binomi quasi indestriable, inseparable. La llengua és l'estendard per excel·lència d'una determinada adhesió patriòtica, per dir-ho en paraules efusives; l'element mediador que ens associa amb el món, i amb el qual ens agrada identificar-nos-hi. La resta: un drap, un escut, un himne... són oripells amb una innegable i ràpida funció identificatòria que, sense la rebotiga de la llengua, però, s'esvairien per poc que gratàrem en la superfície d’un embolcall més aviat feble. Les adscripcions patriòtiques via jurídica o manu militari són, per sort, reversibles. La pèrdua de la llengua pròpia per part d'un determinat col·lectiu, en canvi, n'asseguren l'extinció quasi irrevocable.

Club de Frontennis La Font d'en Carròs

2007-12-10T08:28:00.001-08:00

Ja fa temps que ho hauria d'haver comentat. El blog que us oferisc des de l'octubre és un espai personal -com tots els diaris/blogs- que aspira a ser llegit; que vol, sobretot, ser un espai comunicatiu i d'intercanvi, d'enriquiment mutu. Com veieu, té un títol èpic, el meu blog, "Va de bo, cavallers!": perquè s'adiu al meu caràcter i, també, a l'esport que practique des que tinc coneixement, gràcies al meu pare, que me'l va transmetre amb entusiasme -mon pare que, amb seixanta anys complerts, encara dóna guerra, en tots els sentits. "Va de bo, cavallers!" és una expressió manllevada de la pilota valenciana que s'utilitza també a les competicions de frontennis. Jo -ho confesse- no he jugat mai a pilota a mà i sé que la pilota valenciana té més tradició -i tant!- que el frontennis. (De tota manera, tampoc no m'importen massa aquestes qüestions identitàries, perquè he llegit que els romans ja practicaven la pilota a mà, raó que explica que en l'actualitat es jugue a latituds tan allunyades entre si com Euskal Herria, Països Baixos, França, País Valencià...). El frontennis és una modalitat híbrida, nascuda a Mèxic, a primeries del segle XX, derivada del tennis -un de tants esports anglesos que s'ha escampat per tot el món- i la pilota basca. Als mexicans se'ls va acudir un dia de llevar-li la corfa a una pilota de tennis i de fer-la servir a dintre d'un frontó. Així és, segons he llegit, com va nàixer el frontennis. Ja fa temps, però, que es va estendre a alguns països, entre els quals hi ha Cuba, Bolívia (Evo Morales n'és un praticant assidu!), Espanya... Al País Valencià -també a Nafarroa- ha arrelat amb força, per raons òbvies. És, de fet, un dels esports més praticat pels valencians. A les nostres comarques tots els pobles solen tenir frontó. M'agrada aquest esport perquè permet de jugar persones d'edats molt diferents, fins i tot en competicions oficials. M'agrada també perquè, ben sovint, s'adscriu a la gent senzilla i valencianoparlant (els pijos solen preferir altres subtileses esportives, sobretot des que un president nefast que vam patir ara no fa massa anys al govern central va posar de moda una modalitat esportiva semblant al tennis, esport noble i ben bonic que també m'estime). M'agrada perquè permet que hi juguem homes i dones junts. I m'agrada perquè, contràriament al que es pot pensar en un principi, és un esport que reclama força i energia, però també bona cosa d'intel·ligència i altres habilitats. En fi, que us devia una explicació de tot plegat, perquè "Va de bo, cavallers!" no és -ni de lluny- una expressió masclista (a ma casa, de fet, hi hem jugat tota la família, a aquest esport: mon pare, ma mare, les meues germanes...). Més aviat és -per mi, almenys- una expressió noble, engrescadora, vitalista.
A la foto, d'esquerra a dreta i de dalt a baix, Rubén Caudeli, punter, de Gandia; amb la samarreta no oficial, Miquel Àngel Vidal, Xacal, saguero, de la Font; David Català, saguero, el nostre "campeó", de la Font; Vicent Tortosa, l'home aranya, punter, de la Font; Manolo Marco, punter, enginyer de la rajola, d'Almoines; Emili Marcet, punter i tresorer (no tenim ni un duro, per cert), de la Font; i jo mateix, "el agüelo" de l'equip, també de la Font (d'adopció), saguero. Som l'equip de la Font. Més que un equip, una colla de bons amics.

"...e lo dia que no s'i junyia, Curial tot lo jorn jugava pilota davant lo palau e era per ella contínuament mirat e vist."

Curial e Güelfa, anònim, segle XV

2007-12-08T04:47:00.000-08:00

Aquesta llum tan fràgil i exuberant alhora...

És tanta la bellesa que alenteix el ritme
del pols i exaspera i ajorna l’amenaça.
I els ulls són com guspires incendiàries o rajos
d’un sol que esclata amb força i, distret, s’hi emmiralla.
El sol que s’aproxima i es reflecteix de ple
en l’esguard dels infants, dels meus fills juganers.
Aquest somriure esplèndid no en sap de transaccions,
i les paraules brollen com d’un doll inaudit
que mai no cessaria de nodrir els bancals
–nostàlgies de taronges encara per collir,
llenques abandonades d’agret i garroferes,
el blat que els musulmans feien a les muntanyes:
humanes geometries que perduren al terra
amb el suau pentinar de l’aixada al guaret.
Aquest enlluernador sol que il·lumina la pell
de les dones i els homes se m’apar imperible:
oh plàcida mentida, dolça il·lusió que enganya!
L’aire sembla invencible, com un guerrer robust
que tomba d’un sol colp aspres tribulacions,
secrets, xafarderies, neguits, problemes vers.
Tot sembla perdurable, etern, immarcescible.
I, tanmateix, les ones que llisquen a la vora
no són pas les mateixes que ara mateix s’hi esvaren
i hi fan siluetes semblants i irrepetibles.
Aquesta llum tan fràgil, aquest sol que m’embriaga
m’ha humitejat els bols amb què contemple, tímid,
aquesta successió de meravelles càlides
que ens ofereix allò que en diem la Vida
d’una manera pobra, com del tot inexacta.

De L'instant fugaç

De la Font a Forna, tot passant pel castell de Vilallonga

2007-12-07T09:54:00.000-08:00

Avui hem fet una excursió al castell de Forna, des de Vilallonga de la Safor. Érem una bona colla, entre adults i xiquets, de la Font, Bellreguard i la Marina. També venien dos joves americans que estaven encantats del paisatge i dels pobles: "tan xicotets, tan antics, tan carregats d'història, tan europeus". Abans la gent de la Font anava a Forna per una senda que ara està mig perduda i abandonada, tot i que sembla que en vies de recuperació. Des de Vilallonga, però, n'hi ha una perfectament senyalitzada i transitable. Ací les fites provincials són una convenció que no tenen gens d'importància, perquè la gent d'una banda i de l'altra sempre s'ha comunicat i ha tingut relació a través dels segles, malgrat les ratlles frontereres. El paisatge és magnífic: la vista, la natura, la vegetació mediterrània: entre pins, matolls i herbes de muntanya de tot tipus, les olors... Encara hi ha el dibuix escalonat dels bancals que antigament produïen bona cosa de garrofes, ara mig envaïts per les argilagues i la vegetació de muntanya. Quan l'home abandona, la natura torna a ocupar els seus espais, i això, en certa manera, és un petit triomf contra pronòstic, en uns temps com els nostres, de depredació i degradació mediambiental generalitzada. Antigament -és a dir, fins fa quatre dies, com aquell que diu-, l'home cultivava aquestes llomes feréstegues, en tenia cura amb més o menys constància i tenacitat. Hi havia, també, els llenyaters, que pujaven amb l'haca per fer-hi llenya i baixaven després i la venien als forns. Ara tot això s'ha perdut, és clar, però n'hi ha, encara, la petjada i el record d'un temps que a nosaltres ens sembla antiquíssim i que, en realitat, ha canviat dràsticament en tan sols dues generacions -o fins i tot només en una. Una època en què el temps corria -més aviat caminava- a una altra velocitat, al ralentí; discorria tranquil·lament, com flueix l'aigua pels barrancs. És bonic poder trescar per aquestes muntanyes. Tenir-les tan a prop, un luxe. I més bonic encara saber que en podrem gaudir per molts anys. A la foto, hi podeu veure les restes del castell de Vilallonga.

El món a través de les lletres dels infants

2007-12-03T13:24:00.000-08:00

Els nostres fills estan aprenent a llegir i a escriure. La Laia, que té sis anys, va per davant del Jordi, que en té cinc. Tots dos, cadascun al seu ritme, van ensenyant-se el món a través de les lletres: a anomenar-lo, a dir-lo, a pronunciar-lo. Em fa molta il·lusió saber que un dels llibres amb què aprenen a llegir l’ha corregit son pare (ara la meua filla i el meu fill ja entenen què faig a casa tots els dies, per què m’hi estic de cara a la pantalla tantes hores, amb el tec-tec impertorbable del teclat i la taula plena de diccionaris i altres llibres –fins ara es pensaven que no treballava; un dia fins i tot la Laia em va preguntar: “Pare, estàs prejubilat, com el iaio?). Sí, em fa molta il·lusió veure com s’ensenyen els nostres fills a llegir i a escriure, en valencià, en la seua llengua. Perquè sa mare i jo ens vam criar a ciutat, i en castellà. Ara recorde aquell quadern de cal·ligrafia confeccionat amb cartolina de colors, aquells rengles tan rectes impossibles sobre els quals escrivíem, al dictat d’aquell rector incòlume, històries sinistres en què els dolents eren sempre els comunistes -quina perversió... Els meus fills també apunten històries als seus quaderns escolars. Històries fantàstiques en què els roïns són sempre imaginaris, de ficció, i els herois tenen noms familiars, com ara el rei En Jaume. Els meus fills han mamat un valencià de poble bellíssim –són de la Font–, pronuncien la “v” com un fonema labiodental fricatiu sonor que a mi em sona a música celestial, fan l’harmonia vocàlica i pensen –sobretot pensen– en valencià, tot i saber que existeixen més llengües al món –ja comencen a parlar-ne una altra que no és la seua–, com ara la que parlen a València.

Winning (Adrian Borland - The Sound)

2007-11-29T02:39:00.000-08:00

Anit vaig descobrir a la xarxa que Adrian Borland, el cantant, guitarrista i líder de The Sound, es va suïcidar el 26 d’abril de 1999. Borland, que patia una malaltia mental crònica –un trastorn esquizoafectiu– es va llançar a les vies de l’estació de Wimbledon. Va morir a l’acte. Els pares, amb els quals vivia, van declarar que Adrian havia patit un atac sever els dies anteriors i que no s’havia pres la medicació prescrita pel facultatiu perquè, deia, l’atordia i volia acabar el disc que estava gravant “amb les idees totalment clares”. M’ha impactat aquesta notícia. No sé per què els millors cantants de rock tenen sovint una trajectòria vital intensa –talment com Baudelaire o Rimbaud– i un desenllaç tràgic –com ara Cesare Pavese, Sylvia Plath, Primo Levi... Borland n’era ben conscient, del seu patiment, i mirava de contrarestar la seua malaltia amb una voluntat ferma i amb el consol de la música i de les seues lletres, com va expressar amb una expressivitat diàfana a la cançó “Winning”: “Que la corda que et serva l’esperança siga resistent. / Si arribes al límit és perquè no era prou forta. / Quan arribes al fons, t’arrossegues cap al cim. / Hi ha alguna cosa que tira de tu i una veu et diu: no t’atures. / M’ofegava, queia. / Llavors, vaig començar a nadar, / a guanyar, a guanyar, a guanyar...”.

The Sound

2007-11-27T12:51:00.000-08:00

M’he baixat de l’eMule un recopilatori de The Sound. Increïble! Em pensava que mai no tornaria a sentir aquest meravellós grup anglès. “The greatest undiscovered British band of the 80’s”, el qualifica un tal Mick Griffens, a qui no tinc el gust de conèixer, però amb el qual coincidisc plenament. The Sound va ser per a mi una gran troballa, i el meu primer concert de rock seriós. Els vaig veure a València, amb el meu millor amic, el Tati. Teníem 16 anys i ens va costar Déu i ajuda convèncer els pares per poder anar-hi –un concert de rock, a la nit, entre setmana... Va ser memorable. La veu d’Adrian Borland, el baix de Graham Bailey, la guitarra de Colvin Mayers i la bateria de Michael Dudley ens van saber a música celestial en aquell magatzem de creïlles de l’Horta valenciana reconvertit en sala de concerts. Érem jóvens. No bevíem, no fumàvem i –ai las– tampoc no follàvem. Però, hòstia, ens ho passàvem d’allò més bé! Vam ser feliços aquella nit: potser va ser aquella nit, en aquell lloc sinistre i màgic alhora, que vam segellar una amistat portentosa i obstinada –com dos companyons medievals. Una amistat que s’ha perllongat a través dels anys i que perdura encara ara com el ressò quasi inaudible, però perceptible i subtil, d’aquell concert memorable de The Sound.

L'estranya poesia del rock

2007-11-25T04:19:00.000-08:00

Aquesta setmana han estat els Editors a València. No hi vaig poder anar, finalment, per raons de feina –i supose que també per mandra. Així que continuaré conformant-me amb els vídeos del Youtube. Els Editors són un grup al més pur estil Indie britànic, de la ciutat de Birmingham. N’hi ha que els emparenta amb The Cure i Joy Division, The Smiths o Echo and the Bunnymen, tot i que jo hi trobe més ressons de Cold Play, The Cult, dels mítics U2 o de The Sound –un grup extraordinari de primeries dels anys 80 que ha passat injustament a l’oblit. Sia com sia, els Editors m’agraden perquè trobe que són elegants –sense caure en el pastel– i perquè em tornen els anys en què seguia adeleradament aquesta mena de grups. Ja sé que el rock –i totes les seues variants– no és una música culta –ni ho pretén en absolut–, i que els musicòlegs normalment el situen en el vagó de cua en les seues classificacions tipològiques i jeràrquiques. Però el rock –com el flamenc o el jazz, per als qui en són acòlits– té un no sé què que t’embriaga i te’n crea dependència. He sentit a dir que la clau de l’èxit del rock rau en el fet que el seu compàs imita els batecs del cor i que, per això, ens hi identifiquem. Ignore si es deu a aquesta causa, però trobe que es tracta d’una música que, en cada peça, en cada cançó, és com si et llegires el millor poema. Un concert de rock -si t'agrada el grup, és clar- és una experiència vital que et pot tibar els sentiments i fer bullir la sang fins a l'èxtasi. Una catarsi col·lectiva que s'assembla molt a la mística religiosa.

Com un terròs que s'asseca

2007-11-20T13:17:00.000-08:00

Divendres passat es va presentar el llibre de Maite, El poema és sobrer, a la Font. L’Associació Cultural Ramoneta de Vilaragut organitzava l’acte a la Casa de la Cultura. Hi oficiava Alexandre Navarro. La sala era plena. Tot un èxit per a un acte de presentació d’un llibre de poesia! Èxit al qual va contribuir amb escreix el presentador. Alexandre és un poeta de Nàquera amb una dilatada obra lírica publicada i premiada. Ja m’ho esperava, que faria un bon paper, perquè el conec de fa bastants anys, de quan treballava a El Temps, i sempre m’ha semblat una persona sincera, amable i honesta, a més d’un crític literari culte, intel·ligent i respectuós amb els altres –tres condicions que no sempre es donen entre el gremi que judica l’obra aliena. Alexandre i Maite van parlar de moltes coses: de poesia i del país, fonamentalment. De fet, aquest és el moll de l’os d’El poema és sobrer: la impossible, imprudent o trista separació que fan alguns poetes entre literatura i vida, o, dit d’una altra manera, la fugida d’estudi d’alguns escriptors que s’entesten a tancar-se a la torre d’ivori, que prescindeixen del públic –fan com si la gent no existira– i es dediquen a fer jocs malabars amb les paraules. Unes paraules que, massa vegades, cauen sobre el buit i fan fallida perquè són gratuïtes. El poema és sobrer parla d’aquesta pèrdua, literària i vital alhora; d’una realitat –la literatura i la llengua en valencià, el nostre patrimoni humà i mediambiental–, que molt a poc a poc es desfà i s’esvaeix entre les nostres mans, com la terra d’un terròs que s’asseca (per dir-ho en paraules de l’amic Alexandre). El poema és sobrer és un llibre deliciós, que ens torna les paraules, els estris, les olors dels nostres pares i dels nostres avis. Un poemari que reivindica la tradició sense ser tradicionalista, sense ancorar-se en un passat idealitzat i irrecuperable, sinó amb vistes a un futur més saludable i feliç; un poemari que té l'afany de refermar les coses senzilles, que sap valorar la saviesa popular que encara perdura entre nosaltres, a pesar de les amanaces del món materialista i insubstancial en què vivim, de la banalitat i la vulgaritat d'una societat que mesura les coses -i les jutja- segons el preu que tenen. El poema és sobrer és un llibre que ens torna als orígens i ens projecta -voldria projectar-nos- cap un futur presidit per la humilitat i les coses que realment paguen la pena. Perquè "La poesia és, si és per dir-la al vent / i que sone música i que òmpliguen els solcs / versos de vaca cega, estrofes juganeres, / mes no cristall de cendra, núvol de boira tova".

Titelles i títeres a la Vall d’Albaida

2007-11-13T23:22:00.000-08:00

Diumenge passat vam anar a Castelló de Rugat amb els xiquets. S’hi representava La mata de Albahaca, un espectacle de titelles a càrrec de la companyia andalusa La gotera de Lazotea. L’obra formava part de la marató d’obres teatrals (tota una setmana!) prevista dins de la “23 Mostra Internacional de Titelles de la Vall d’Albaida”, per la qual han passat, segons informa VilaWeb, al voltant de 7.000 persones repartides en 56 intervencions (entre representacions i tallers) realitzades en catorze municipis de la Vall d’Albaida. Aquesta Mostra de Titelles és una de les més sonades de l’Estat i constitueix una alternativa ben bonica i pedagògica a les rutinàries passejades pels centres comercials i als frankfurters. Els xiquets s’ho van passar d’allò més bé. Com que vam arribar amb temps de sobres abans que començara la funció, vam passejar pels carrers del poble. El temps hi convidava. Feia un sol d’hivern ben agradós, d’aquells que escalfen prou si defuges les humitats que s’arreceren en els carrerons ombrívols. Els de La gotera eren molt dicharacheros i es van guanyar la confiança dels xiquets –i dels pares– en un tres i no res. Combinaven la música –una guitarra, una harmònica i una bateria– amb els titelles. A més, no s’estaven de trencar les convencions del gènere amb jocs efectistes i irreverents que van provocar la hilaritat i la felicitat de la xicalla. Fins i tot, conscients de l’idioma majoritari entre el públic (van dir que ja havien estat una vegada a la Mostra), es van atrevir a amollar alguna paraula –rimada i tot!– en un valenzià ben simpàtic. En eixir del teatre, però, una dona, que premia la mà del seu fill amb fermesa i caminava amb pas marcial, comentava amb la que devia ser la sogra: “Lo que más me ha gustado es que era en español. No como las otras, porque mi hijo no lo entiende, no lo entiende”. Ignore d’on era aquesta dona, però intuïsc que vivia al poble. N’hi ha que en tenen prou amb una visiteta i una mica de voluntat per a entendre. I n’hi ha que no entendran mai nada, de nada, de nada. Quina llàstima!

Alacant, més pròxima

2007-11-11T12:39:00.000-08:00

Aquest cap de setmana vam estar a Alacant per motius familiars. Un cosí germà meu es casava. Fa molts anys que hi vaig, a Alacant. Conec una miqueta aquesta ciutat del Sud del nostre País Valencià i la gent que hi viu. Sempre m'hi he sentit a gust. Fins i tot hi vaig treballar una llarga temporada. Pot semblar tòpic, però Alacant té una llum esplendorosa, rítmicament brillant, enlluernadora, que convida, tant si vols com si no, al benestar, a la felicitat beatífica -i amb això no subscric, que conste, cap adhesió reduccionista a les teories del "Levante feliz". Aquesta és, si més no, la primera impressió que tinc sempre que torne a Alacant. Sent un amor incondicional per aquesta ciutat. Potser es deu al fet que hi tinc familiars que m'estime molt, a pesar de les distàncies i de les absències més o menys prolongades. L'altre dia Maite i jo vam compartir taula i conversa amb un dels meus quatre cosins que tinc allà, i amb la seua dona: Julio i Patxi. Vam xerrar llargament. Em va recomfortar sobre manera la seua conversa. Julio es va criar a Alacant, en castellà -com tants d'altres ciutadans urbanites, d'Alacant i de València. Fins ací res d'estrany. Julio va estudiar Obres Públiques a Sant Vicent del Raspeig i, per un atzar de la vida, va començar a treballar a Altea. Ignore si va ser per això o per quina estranya raó, però el meu cosí ha assimilat tan profundament la llengua del país que a hores d'ara ningú diria que és castellanoparlant, de tan bé que el parla, el valencià. Això, com no podia ser d'una altra manera, li ha obert les portes i, ara com ara, li permet de comunicar-se en valencià amb la gent d'Altea, de Barcelona i d'Eivissa per a la qual treballa. Però Julio no només l'ha assimilat "tècnicament", el valencià, sinó que també l'ha fet seu; fins al punt que ara els el transmet també als fills. Aprendre una llengua que no és la "teua" no és, en principi, difícil -si més no, no ho és si no tens prejudicis. Aprendre-la en un context en què és residual o minoritària i en què hi ha gent que s'hi manifesta decididament contrària i hostil -com és el cas d'Alacant- es mereix tots els elogis. Em fa feliç tornar a Alacant. Potser ara més que mai. Perquè ara, a pesar que les visites són menys sovintejades que quan érem infants, ens sentim més pròxims, perquè ens entenem en la llengua natural que parlaven els nostres iaios. La llengua brutalment escapçada, quasi aniquilada, que ara hem recuperat i amb la qual s'expressen ja els nostres fills Clàudia, Xavi, Jordi i Laia.

Imma Monsó i les màquines d'escriure

2007-11-07T06:13:00.001-08:00

“Sempre he estat convençuda que les meves vel·leïtats narradores mai no s’haurien arribat a concretar si no haguessin existit els teclats. Vull dir amb això que el teclat de l’ordinador és, per a mi, més que una simple eina.” Amb aquesta declaració personal encapçala Imma Monsó un text inclòs en les pàgines centrals del número 41 de Caràcters, dedicades a l’escriptora lleidatana. Monsó hi explica com n’és d’important l’ordinador a l’hora d’escriure, i ho és fins al punt que teclat i pensament són, per a ella, un tot indestriable, una simbiosi necessària: “Jo pertanyo al grup dels teclistes purs: utilitzo l’ordinador des de les primeres anotacions fins a la versió final. Ja he dit sovint que, quan escric, sento una veu. Doncs bé, en els anys que utilitzava bolígrafs o plomes, mai no vaig aconseguir ajustar el ritme de la veu que em dicta a la velocitat de la meva escriptura. (...) Descobrir el teclat i la pantalla va significar, per a mi, la possibilitat de plasmar amb la màxima exactitud possible el flux del pensament, sempre veloç, canviant, constantment revisitat i reconstruït”. Aquesta “manera” d’escriure, tan expeditiva en Monsó, no és, però, un a priori indefugible per a tots els escriptors –tot i que, val a dir, cada vegada hi és més habitual. N’hi ha encara que conceben l’ordinador com un “artefacte” aliè i del tot prescindible. És el cas de Josep Maria Espinàs, qui, al número 40 de Caràcters, en una entrevista de Jordi Llavina declarava: “No estic en contra de la informàtica, tot al contrari. L’únic que passa és que jo no la necessito”. Entre Espinàs i Monsó, a tall d’exemple, hi deu haver una distància purament generacional, o d’habituds –perquè, cal dir-ho, hi ha molts escriptors grans que també fan servir la computadora. Sia com sia, posar-se ara a ponderar quina és la millor “estratègia” a l’hora de fer front a una quartilla no crec que tinga gaire sentit: no en trauríem l’entrellat, sobretot perquè és una qüestió de preferències. En conseqüència, sembla que totes les varietats d’escriptura, a màquina, per ordinador i, fins i tot, a mà –i avui dia n’hi ha encara algun exemple il·lustre, com és el cas de Günter Gras– són maneres lícites –per descomptat– i plenament plausibles que fan possible el miracle estranyíssim i commovedor de la literatura –sobretot si tenim en compte els temps prosaics que corren.

Un homenot a Callosa d'en Sarrià

2007-11-03T13:21:00.000-07:00

Aquesta setmana he conegut Joan-Carles Ortega i Berenguer, un sociòleg de Callosa d'en Sarrià que és també poeta i que es dedica a analitzar enquestes i dades diverses, i a fer d'altres encàrrecs, com ara redactar informes per a empreses vàries de la comarca de la Marina Baixa, i encara de més enllà. Vam coincidir en un taller de poesia a la Vila Joiosa on, literalment, érem quatre gats, la qual cosa no desmereixia en absolut la troballa: les quatre persones que hi van assistir, durant quatre sessions, al taller, em van semblar magnífiques: Paqui, Isa, Ángela i el mateix Joan-Carles. Quatre dies a raó de dues hores per sessió que ens van permetre de llegir i de gaudir d'alguns dels nostres poetes valencians més emblemàtics: Fuster, Estellés, Jàfer, Navarro, Jaén, Montaner, Sòria... Especialment bonic va ser el dia en què ens vam remuntar al poema de 'La nau dels argonautes', de Salvador Jàfer, musicat per Pep Llopis i recitat pel mateix poeta de Ràfols de Salem, gràcies a una relíquia de vinil que conserve de quan era adolescent. L'últim dia Joan-Carles i jo ens vam fer un cafè i vam intercanviar poemaris. Entre conversa i contalla, a Joan-Carles se li va fer tard i, llavors, em va demanar que el portara a Benidorm, on podria agafar l'últim autobús que n'eixia cap a Callosa (Joan-Carles no té cotxe ni carnet, ni ganes). Però, la imperícia de tots dos va fer que ens passàrem de llarg l'entrada al paradís dels gratacels i dels pensionistes i vaig decidir de portar-lo al seu poble (tenia ganes de gaudir de la seua conversa i, de pas, ens estalviàvem l'autobús -ell- i una part del peatge de l'autopista -jo). Pel camí vam parlar d'alguns personatges insòlits d'aquesta terra nostra que encara es mereix el nom "al·legal" de País Valencià: Vicent Martí i Lluís V. Aracil, dos bojos que no ho són tant; de com està d'hiperurbanitzat el territori, del fet que els nostres coterranis s'han deixat engalipar per l'enganyifa dels diners fàcils. En fi, una manera com una altra d'exorcitzar fantasmes i de manifestar el nostre amor incondicional per la terra, la llengua, la cultura. Joan-Carles em va explicar que al seu poble fa molt de temps que la gent deixa perdre els nyispros a l'arbre perquè no cobreixen despeses. El mar de plàstic tan característic de Callosa i de la Marina Baixa està en vies d'extinció, com ho estan també els camps de tarongers de la Safor... He passat uns dies bonics a la Marina. Me n'he anat amb la sensació que encara som alguna cosa, per molt petita i insignificant que semble, i per molt enterca i obtusa que ens parega l'amenaça de les piconadores i de les grues metàl·liques. Quan tornava cap al meu poble pensava en aquells versos de Jaume Roig que feien: "Trobant-m'en aquesta vall, / Callosa, per los morts, / ociós, trist, sens fer fruit, / emprès he, no sens treball, / de dones scriure llur tall, / natural e voluntari...). Roig va escriure íntegrament el seu Espill o llibre de les dones a Callosa d'en Sarrià, l'any 1459. L'escriptor s'hi havia traslladat tot fugint d'una epidèmia que assotava la ciutat de València. Ell va poder fugir. Nosaltres, però, què podem fer contra la pesta immobiliària que ho envaeix i ho empastifa tot? Cap on podrem fugir? "En quin lloc, en quin àmbit / en quin redós sagrat / consagrarem els màrtirs?".