Frontennis: Canals, 1 - La Font d'en Carròs, 2

Vam tornar a jugar diumenge. Aquesta vegada a Canals. Per poc em toca el que em va guanyar a la primera ronda. Llavors, jugava amb Rubén, quan encara venia a entrenar. És una llàstima que s’ho haja deixat, la veritat, perquè és un bon jugador; però clar, acaba de tenir la xiqueta i sembla que la dona s’ho ha passat malament. Ja tornarà. Vam jugar Manolo i jo la primera partida. Vam començar malament –¿per què quasi totes les partides comence així?–, perdent per dos punts a zero, però de seguida vam remuntar. Eren bons, sobretot el punter: un esquerrà que en un principi li va fer d’anar de bòlit a Manolo, però Manolo és intel·ligent i va saber guanyar-li la posició: “Estic posant-me molt a prop d’ell, perquè no em guanye la posició”. Ben fet! Que collons! Qui no plora, no mama. A poc a poc, gràcies a la nostra regularitat i a que ells fallaven més, vam anar distanciant-nos-en. Vaig mirar de tirar-li algunes boles a doble paret al punter, sense arriscar massa, però per tal que li molestaren: com que era zurdet... I va donar resultat: fallava. Imprimir ritmes diferents també està bé: ara fluixet, de sobte molt fort. Això destarota el contrari (sempre que no siga superior a tu, clar). I també va anar bé. I Manolo va fer una partida a un molt bon nivell. No en fallava cap i m'audava moltíssim. Manolo té molt de trellat, xe. Resultat: 18 – 30 a favor nostre. Ha estat bé. Hem disfrutat de la partida i ens n’anem satisfets.
De la partida de Xacal i Emili, millor no parlar-ne. Xacal no ha calfat prou i no s’ha centrat gens. Passem pàgina. No sé per quant han perdut: no ho recorde. Això sí, abans s'havia fotut un esmozaret... Aiiiii...
La tercera partida la van disputar Gabi i Vicent. De bon començament, es va veure que els nostres eren superiors. Però Vicent ha fet de les seues. Pilota que agafava, pilota que volia fer el puntet. I, clar, això no pot ser. No tots els dies són diumenge, com es diu popularment. I això que l'altre dia era diumenge... No sé quantes n’ha fallat, de pilotes, i ens ha fet patir de valent. Fins i tot Rosa s’ha posat nerviosa i ha dit que li agradaria pegar-li un carxot. Però clar, a Vicent més val no dir-li res. Genio y figura, insistia a intentar el quinze, i l’espifiava. I torna-li la trompa al xic. M’a que ens ha fet patir, xe. Gabi ha sabut llegir la partida, i ha jugat molt bé. Al final hem guanyat per cinc punts: 25 – 30. Donem el resultat com a vàlid i mirarem de donar-li un estironet d’orelles a Vicent...

Raspall: Xeraco, 4 - Oliva, 1

Dissabte vam tornar a Xeraco. Una altra vegada els d’Oliva van perdre contra els de casa: 4-1. A Xeraco tenen una tradició de pilota de molts anys, i això es nota. A Oliva l’Escola de Pilota funciona molt bé, però tenen pocs jugadors, i això més tard o més d’hora es nota també. Ja arribarà el moment que anirà millor, n’estic segur. De fet, la gent de l'Escola de Pilota d'Oliva són molt bona gent: Fernando i Alfonso són molt bon monitors. De moment, Oliva ja ha donat un extraordinari jugador de raspall: Waldo, que, a més, és regidor de Cultura. Ah! Ja quasi tenim equipatges! Feia gràcia veure el Jordi amb sis anyets vestit de jugador de pilota, emprovant-se l'equipatge. Aviat li posaran el seu nom a la samarreta. I, llavors, sí que farà goig!

La Font, 0 - Barxeta, 3

Ahir, vam perdre contra Barxeta: 0 - 3. Emili i jo vam perdre la primera partida. Quina llàstima de partida, xe! Tota l'estona per davant i a l'últim moment ens van empatar a 27. Després, ens van passar al davant i jo em vaig afonar totalment. La veritat és que ahir estava molt cansat. En despertar-me, vaig notar una punxada a l'esquena i, sobretot, un cansament molt accentuat. Els divendres, quan torne de Mallorca, dorm malament i m'alce cansat. No em passa sempre, però de vegades. sí. No vaig poder aguantar fins al final de la partida. Em vaig sentir sense forces, dèbil, i sense ànim de concentració. Vaig mirar de dosificar-me, però els altres van pegar un espitxonet a última hora i ens van superar. Emili va jugar també de manera irregular. Va fallar pilotes fàcils i va fer punts increïbles. No em va poder ajudar. I jo vaig fallar també pilotes que normalment no falle. L'estat físic és important, i sense entrenar... El resultat, però, és just: 27 - 30 Llàstima. A vore si a la pròxima...
Per la seua banda, Vidal i Raül van perdre: no me'n recorde per quant, però van fer bona partida. David i Manolo van perdre per un punt: 29-30. Una vesprada llastimosa.

Xeraco, 0 - Oliva, 4

Aquesta vegada sí que va poder ser. Ara farà un mes, Jordi i Joan, en representació de l'Oliva, van perdre contra tres de Xeraco. En aquella ocasió, la superioritat tècnica i l'edat (els de Xeraco eren més grans), i l'absència de Miguel Ángel, es va notar i la parella d'Oliva no hi va poder fer res. Resultat: 4-0 en favor dels de Xeraco. Dissabte passat, però, Jordi i Joan van jugar molt bé, i també Miguel Ángel, que va restar perfecte. Jordi li pega molt bé amb l'esquerreta. Fernando, el professor de pilota, n'està ben content: "En un mes ha fet uns progressos increïbles". Els d'Oliva es van imposar als de Xeraco per 0 - 4. Bona partida!

Alcàntera del Xúquer - La Font d'en Carròs

Diumenge de matí vam jugar contra Alcàntera del Xúquer. Enguany, han renovat l’equip. Una colla de jovenets ben forts i adotzenats a l’Escola de Frontennis del poble. Perquè Alcàntera té una escola que els ha proveït ja de molts jugadors –una quarantena, segons em va dir el delegat– i tres equips en competició: a divisió d’honor, a primera i a tercera: ausaes... Poca broma. I, mentrestant, nosaltres, de l’Ajuntament de la Font, només en rebem una quantitat mísera anual: 300 eurets. No tenim ni per a pilotes. Què hi farem... I, clar, tot això influeix en la marxa de l’equip. Davant la passivitat del nostre Ajuntament, la jovenalla fontera es passa al pàdel (un esport ben lleig, per al meu gust, la veritat: és del tot insuportable aquesta pala caçapapallones que fa un ploof fastigós quan la pilota, tova, hi rebota). Bé. Diumenge vam perdre 2-1. En la primera partida, Vidal va estar del tot desencertat. Pobret. És el primer any i, damunt, ara s’ha posat a festejar. I, com que ha de bufar dissabte i complir com un cavaller, diumenge... no rendeix. Aiiiii...! Raül no li va poder ajudar gens, i això que darrerament s’ha centrat i dosifica la seua força molt encertadament. Els altres no van tindre massa problemes a guanyar-los.
A Gabi i a Vicent els va tocar la millor parella. Gabi va aguantar molt bé, però el saguer riberenc no en fallava cap, i Vicent Tortosa va intentar ajudar-lo infructuosament. Se’n va jugar massa, potser, i no hi van entrar. A la tercera partida, a Emili i a mi ens va tocar lidiar amb dos braus jovenets. Vaig fer els tempteigs en l’entrenament, tot i que això de vegades enganya. Aquesta volta, però, vaig endevinar que podia fer-me amb ell. El punter, però, era ben sagaç. Vaig centrar la partida contra el de darrere, i li vaig demanar a Emili que no arriscara gens. Amb aquesta estratègia, Emili i jo no vam deixar d’anar per davant d’ells, sempre a curta distància, però, sense distanciar-nos-en massa. De vegades, ells pegaven un estironet, però sense abastar-nos. En un moment donat, però, van bescanviar les posicions i ho vaig notar, perquè anaven a per mi, i ens van empatar: a vint-i-pocs, crec recordar. Hi vaig persistir, però, i, a la fi, fregant el temps reglamentari (només en vam sobrar 32 segons, de l’hora establerta), ens en vam distanciar definitivament. Resultat: 25-30 al nostre favor. Ha estat una partida extraordinària. M’he divertit d’allò més. He corregut com un esperitat i m’he fet quatre rascades tirant-me a terra, però hem guanyat. I ara tinc foc als morros i tot, de la calorà que vaig agarrar. La concentració i la persistència han estat la clau de la victòria. Emili m’haurà de perdonar els quatre crits que li he pegat. Ho lamente de veres.

Un breu, i plàcid, parèntesi

He tingut cinc dies de minivacances que m'han sabut a glòria. Sobretot perquè he pogut estar a casa amb la família i perquè he pogut entrenar -un dia només, però, perquè ací plou a bots i barrals. Després de 3 o 4 mesos vaig pujar al poliesportiu de la Plana. El frontó continua tan desastrós com sempre: per poc que ploga, s'hi fan uns bassals onerosos i no hi ha manera que el piso s'eixugue. Com sempre, la poca disponibilitat de la persona que s'encarrega del manteniment ens obliga a llevar l'aigua amb diversos mecanismes: motxos, secadores i paper de diari, que acaba per eixugar bastant satisfactòriament el frontó. Però paga la pena. Ahir érem quasi l'equip al complet. Vaig jugar dues partides: una davant, i l'altra darrere. Em trobe bé; fort i segur. A penes note que no quasi no entrene. Tinc tantes ganes de jugar que semble un animal en zel quan veig les tres parets verdes de la cantxa, i córrec darrere de la pilota com un esperitat. Després de la família -per descomptat!-, és el que més trobe a faltar de la meua absència a terres valencianes. Però tinc el cap de setmana per davant i, potser, caurà alguna partideta, presumiblement de lliga. Com sempre, hi havia els incondicionals: David Català, Vicent Tortosa, Emili Marcet... Genial. Després, no em podia dormir, de l'esforç (sempre em passa). Però me'n torne a Mallorca amb molt bon gust de boca. Fins al cap de setmana.